Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

Follow

Projecte Aina 122

bios

Clara Carme Parramon Homs (Barcelona, 1948, resident a L'Hospitalet de Llobregat des de 1971) és historiadora, arxivera i antropòloga, Màster en Investigació Bàsica i Aplicada en Antropologia Social i Cultural. Ha orientat la seva recerca en les migracions i els moviments socials en la societat catalana de les últimes dècades, en especial en la configuració interètnica i intercultural de la ciutat on viu, i en el paper i l'experiència de les dones en aquesta societat. També ha estat una activista veïnal a l'Hospitalet de Llobregat. Ha treballat com a professora associada en el Departament d'Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat directora des de 1986 de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat, llavors anomenat Arxiu Històric, fins a la fusió amb l'Administratiu durant la primera dècada d'aquest segle. Després de vint anys al capdavant, ha continuat col·laborant amb els equips rectors successius fins al moment de la seva jubilació, al juny de 2013. Està integrada en diversos equips d'investigació –i en alguns casos els ha contribuït a formar: el Grup de Recerca d'Antropologia Fonamental i Orientada (GRAFO) de la UAB, i el Grup d'Estudi Transcultural del Parentiu (GETP), amb els quals ha participat en diferents projectes; també ha treballat com a col·laboradora externa amb el Grup de Recerca sobre Migracions (GRM), del Departament de Geografia de la UAB; ha cooperat amb la Asociación Española de Investigación Histórica de las Mujeres (AEIHM) i amb DUODA, Centre d'Estudis de la Diferència Sexual. També és sòcia fundadora, vocal i col·laboradora del Centre d'Estudis de l'Hospitalet (CEL'H) des de 1984. No tan sols ha estudiat el paper de les dones en les lluites veïnals i en la consolidació de les pautes democràtiques a la sortida de la dictadura, sinó que també es va implicar en les lluites antifranquistes i va contribuir des del seu barri de Pubilla Casas a dinamitzar i organitzar les reivindicacions socials dels anys seixanta i setanta, gràcies a les quals s'aconseguiren, per exemple, la creació d'escoles públiques en un moment de precarietat de serveis generalitzada. En aquest sentit, va poder conèixer, participar-hi, i després estudiar i destacar el protagonisme ben poc reconegut que tingueren les dones en la dignificació i el progrés de la vida comunitària d'aquells anys, un protagonisme que, en dècades anteriors, el franquisme els havia negat. La seva recerca i estudi s'ha formalitzat en un gran nombre d'articles i publicacions, llibres o capítols de llibres, dels quals n'és una mostra:

mitologia

Segons la mitologia grega, Pèrgam (en grec antic Πέργαμος, Pergamos), va ser un dels fills de Neoptòlem, rei de l'Epir, i la seva concubina Andròmaca. Nascut al Regne de l'Epir, visqué com a príncep al costat dels seus germans Molós i Píel. Després de la mort del seu pare, el regne fou governat per l'espòs de la seva mare, Helen, qui cuidà els nois com a fills seus. Un cop morí Helen, el fill gran d'Andròmaca, Molós, heretà el tron i es coronà com a nou rei de l'Epir. Aleshores fou quan Pèrgam inicià un viatge tot buscant un lloc per a ell. Va creuar el Mar Egeu i va arribar a Teutrània, a la regió de Mísia. Allà va enfrontar-se en batalla singular amb el dèspota Arius, a qui assassinà. Aleshores, Pèrgam va proclamar-se dominador de la regió i va canviar el nom de la capital en posar-hi el seu propi; Pèrgam. També hi feu construir un santuari dedicat a la seva mare Andròmaca. Una altra tradició deia que Pèrgam havia arribat a aquelles contrades en ajuda de Grinos, atacat pels seus veïns. Aquest Grinos era un fill d'Eurípil, i per tant, un net de Tèlef. Per agrair-li l'ajuda, Girne hauria posat el nom de Pèrgam a una de les seves ciutats. Pèrgam és també el nom de la ciutadella de Troia.

bios

Madola (Barcelona, 1944), pseudònim de Maria Àngels Domingo Laplana, és una ceramista, escultora, pintora i artista polifacètica, establerta a Premià de Dalt. És coneguda per les seves peces de formes orgàniques que conjuminen els elements d'arrel tradicional - amb la traça de l'ofici i l'obrador - amb l'art més contemporani i conceptual. Va treballar amb el ceramista i escultor Josep Llorens i Artigas de qui, juntament amb altres ceramistes com Antoni Cumella i Serret, en foren referents. Ha fet exposicions individuals i col·lectives arreu del món, té obra permanent en diversos museus i també obra de gran format en l'espai urbà. És membre numerària de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 2015, de l'Acadèmia Internacional de Ceràmica (AIC) amb seu a Ginebra des del 1981 i del Work-Craft Council de la UNESCO a París des del 1974. Ha obtingut diversos premis i guardons com el Premi Especial de Ceràmica de Sotheby's Londres o el de la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca. Nascuda a Barcelona, va començar a treballar la ceràmica el 1960. Va estudiar a l'Escola Massana de Barcelona on va tenir de professor el ceramista renovador, i íntim col·laborador de Joan Miró, Josep Llorens i Artigas, a l'Escola del Treball amb la professora i ceramista Angelina Alòs i a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona. Es va llicenciar el 1985 a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Posteriorment s'hi va doctorar el 2006 amb la tesi La influència de Joan Miró en la ceràmica contemporània espanyola. El 1966 ja havia fet la primera exposició a l'Ateneu Barcelonès presentada per l'escriptor Salvador Espriu. Quaranta-set anys després ella encara li retria un homenatge en les quaranta peces instal·lades al cementiri d'Arenys de Mar que s'inspiren en cadascun dels poemes del Cementiri de Sinera (llibre) en el centenari del naixement del poeta. A partir de l'any 1988 va començar a fer obres de gran format per a l'espai públic, d'entre les quals en destaquen les intervencions a la Plaça de la Font Castellana de Barcelona (1992), la Rotonda Blava de Premià de Mar (2007), el conjunt escultòric ja esmentat del Cementiri de Sinera d'Arenys de Mar (2013) o Trinidad (2014) al Museu del Disseny de Barcelona. Més enllà de l'obra pública situada a Catalunya (a Barcelona, Tarragona, Santa Coloma de Cervelló, Premià de Dalt o Arenys de Mar), també en té a ciutats d'Anglaterra, del Japó, de Corea o de Taiwan. Ha impartit cursos, seminaris i classes magistrals a escoles d'oficis i a universitats de Catalunya i d'arreu del món i exerceix de jurat de premis de ceràmica. El 2016 fou l'artista convidada per a la tradicional exposició central del festival Terrània de Montblanc i la creadora del cartell del festival.Més enllà dels Països Catalans ha exposat individualment o col·lectiva arreu d'Espanya i en països com França, Bèlgica, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Portugal, Hongria, Eslovàquia, Estats Units, Japó, Corea, Mèxic, Veneçuela o la Xina.

vilaweb

La secretària general adjunta i portaveu d'ERC, Marta Vilalta, ha afirmat que després de la primera reunió ahir amb el PSOE les posicions estan ‘molt allunyades' tot i la voluntat dels socialistes d'escoltar. ‘Encara no hem avançat prou', ha dit en una entrevista a Els Matins de TV3. En aquesta línia, ha insistit que el seu partit es manté amb el ‘no' a la investidura de Pedro Sánchez i ha condicionat un canvi de posició a un compromís ‘ferm i explícit' del PSOE amb una taula de negociació per resoldre el conflicte polític. Pel que fa al calendari, ha avisat que ERC ‘no té gens de pressa' encara que els socialistes els hi han traslladat que volen que hi hagi investidura abans d'acabar l'any. Segons que ha explicat Vilalta, que forma part de l'equip negociador d'ERC, a la reunió hi va haver coincidència en la voluntat de continuar per la via política però no es va abordar ‘el com i el quan'. Per aquest motiu, segons Vilalta, encara no s'ha avançat prou i ‘queda moltíssima feina per fer'. Preguntada per les possibilitats d'èxit de les negociacions per a la investidura, la també portaveu del partit ha dit que com a mínim s'intentarà i ha afegit que els republicans ‘no volen renunciar a fer possible la via del diàleg' i que hi dedicaran les hores que facin falta. Segons Vilalta, el PSOE va ser receptiu a l'hora d'escoltar la proposta que ERC va posar sobre la taula per constituir una taula de negociació entre governs per abordar el conflicte polític, sense condicions, amb calendari i garanties. I que en les pròximes reunions es veurà si es concreta aquesta fórmula o els socialistes posen una proposta sobre la taula. ERC manté el ‘no' a la investidura perquè considera que encara ‘no s'ha mogut res' i condiciona un canvi de posició a ‘moviments prou explícits'. ‘Ha de ser un compromís explícit i ferm que demostri que van seriosament i que hem pogut construir el mecanisme que permeti obrir la via política i deixar la via repressiva'. Preguntada per si aquest compromís suposa que hi ha d'haver una reunió entre governs abans de la investidura, Vilalta no s'ha volgut mullar i ha dit que hi ha ‘diverses fórmules per blindar el compromís'. Pel que fa al calendari de les negociacions amb el PSOE, Vilalta ha explicat que els socialistes treballen amb un calendari ‘més accelerat' perquè volen que hi hagi la investidura de Sánchez abans d'acabar l'any. Però ha avisat que els republicans ‘no tenen gens de pressa' i ha afegit que el seu partit continuarà treballant ‘sense pressa però sense pausa'. Per a Vilalta, la reunió d'ahir al congrés espanyol és un ‘bon punt d'inici' que permet tornar a fer una reunió dimarts de la setmana que ve i ha constat que veu ‘marge' per recuperar el ‘carril polític'.

bios

Pepa Batalla i Rubio (Barcelona, 1925 - Barcelona, 2013 ) Fou una dona catalana, lluitadora antifranquista, lider de la Resistència pacífica i militant històrica d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va estar vinculada al barri barceloní de Sant Andreu de Palomar on va representar el partit al Consell de la Dona del Districte. Nascuda el 1925 al Barri de Gràcia, des de molt petita quedà òrfena de pare. Convivia amb la mare, els avis i les germanes. Es va educar a les Carmelites i a a l'Escola de la República de la Travessera de Gràcia. El 1936 amb només 12 anys li va tocar viure els bombardejos i els horrors de la Guerra Civil. Va aprendre l'ofici de camisera, es va casar als 21 anys i va tenir un fill. Desavinences familiars van fer que aviat es quedés sola amb el nen i anés a viure amb una amiga al Carrer de Sant Pau. Més tard aconseguí feina d'encarregada en un taller de camiseria, i accedí al pis del Carrer Navas on va viure tota la vida. El seu primer contacte amb la política es produí al coincidir diàriament en un cafè, durant el descans de la feina, amb alguns antifranquistes que s'hi reunien per programar accions d'agitació i protesta. Aviat s'hi va adherir, i de matinada anava amb els companys a tirar octavetes al metro, i a enganxar cartells en punts estratègics de la ciutat. Més tard, va contactar amb antics militants d'Esquerra Republicana de Catalunya a la clandestinitat. Es reunien al barri de Sant Andreu, a l'ampar de la parròquia que acollia antifranquistes de totes les tendències, i preparàven accions reivindicatives, manifestacions i tancades. Quan es van convocar les primeres eleccions democràtiques, l'Esquerra Republicana encara era il·legal i es va haver de presentar en coalició amb els comunistes del Partit del Treball (PTC) amb el nom d'Esquerra de Catalunya. Vàren aconseguir un diputat que fou Heribert Barrera i Costa. La Pepa va formar part del grup que va obrir el primer casal d'ERC quan finalment fou legalitzada el 2 d'agost de 1977 i va ser sempre present en els moments clau del Partit. Des de l'Associació de Veïns de Sant Andreu, va lluitar per aconseguir escoles i sanitat públiques i reclamà la igualtat de drets entre homes i dones. Fins més enllà dels 85 anys, va participar com a presidenta del Consell de la Dona del Districte en xerrades i accions de sensibilització. Va morir a finals de setembre de l'any 2013 als 88 anys.

mitologia

Labartu o Lamashtu (Lamaštu) (noms accadis), anomenada també Dimme (en la mitologia sumèria) era un dimoni femení en la mitologia dels pobles mesopotàmics. Era un dimoni especialment maligne, i per tant molt temut. Se'l representava amb cos pelut, cap de lleona (a vegades d'ocell) amb orelles dents d'ase, llargs dits amb ungles també llargues, i potes d'ocell amb urpes esmolades. Amb freqüència es mostra muntant un ase i alletant un gos amb el pit dret i un porc (a vegades, un altre gos) amb l'esquerre, mentre sosté serps (bicèfales segons algunes fonts) a ambdues mans. S'alimentava de nens lactants, que raptava mentre dormien ses mares per menjar-se la seva carn i ossos i beure'n la sang. També era responsable dels avortaments, que provocava tocant set vegades el ventre de la mare gestant, i de la mort sobtada dels nens al bressol. Les mares i els homes adults també eren víctimes potencials que devorava. Era filla del déu An, i molt poderosa també per dret propi. L'únic ser capaç d'actuar contra ella era Pazuzu, el seu consort. Era per això es col·locaven amulets amb la imatge de Pazuzu.

mitologia

Telèuties (en llatí Teleutias, en grec antic Τελευτίας) fou un príncep espartà, germà (per part de mare) d'Agesilau II. Per influència d'aquest va ser nomenat comandant en cap de la flota el 393 aC en la guerra de Corint i altres estats. En aquesta condició va recuperar el domini del golf de Corint després del desastre de la batalla de Cnidos, i va embarcar cap a Lequeon (el port de Corint) on va cooperar amb una força terrestre dirigida per Agesilau i va capturar alguns vaixells enemics. El 390 aC va ser enviat a Àsia per substituir a l'almirall Ècdic; va arribar a Samos on se li van afegir uns quants vaixells i va sortir cap a Cnidos on Ècdic li va entregar el comandament, i llavors es va dirigir a Rodes. En el camí va capturar tres trirrems atenencs que, dirigits per Filòcrates, anaven a Xipre per ajudar el rei Evàgores I de Salamina contra els perses. Els atenencs van enviar una flota de 40 vaixells sota comandament de Trasibul per fer front a Telèuties i en suport del partit democràtic de Rodes; quan Trasibul va arribar va comprovar que els rodis eren prou forts per resistir sols i es va dirigir a l'Hel·lespont i Telèuties va romandre al sud. El 388 aC apareix ajudant a Egina que era atacada per un cos atenenc dirigit per Pàmfil, i va bloquejar a la flota atenenca a la costa; aquestos vaixells atenencs es van haver de retirar davant Telèuties encara que Pàmfil va conservar una fortalesa establerta pels atenencs a l'illa. No gaire després el comandament de la flota esparta va ser confiat a Hierax. Quan va deixar el comandament va rebre grans testimonis d'admiració, i de pena perquè se n'anava, de part dels seus homes. El 382 aC el van nomenar general contra Olint i mercès a la seva direcció els aliats d'Esparta van aportar contingents per aquesta guerra. També va obtenir l'ajut d'Amintes II de Macedònia i de Derdes d'Elímia (aquest darrer especialment va fornir una apreciable cooperació); tot i així no va guanyar cap combat decisiu en el primer any; al segon any, el 381 aC, quan un cos dels seus homes va ser derrotat, va cometre un error estratègic i va ordenar a tota la seva força de carregar en direcció a les muralles, i van arribar massa a prop, a l'abast dels míssils enemics i els espartans es van desbandar; els olintis van fer una sortida i van derrotar completament als espartans i el mateix Telèuties va morir en la lluita. En parla Xenofont a les Hel·lèniques.

books

Amb això, ja entrava el Cerdà amb gran gallardia, rodejat de la plana major de la Junta Revolucionària. La situació es feia imponent, i tothom estava amb l'ànima en un fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de coratge i l'altre, en Montbrió, passejant-se reposadament i amb les mans a les butxaques per davant de la porta. Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la lliça, l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou possible, el Cerdà, després de dirigir furioses mirades a dreta i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la boca, se dirigí amb descaro a en Montbrió, preguntant amb veu rogallosa: -A on és l'amo d'aquesta casa? -Som jo, l'amo- féu l'altre, deixant de passejar i plantant-se-li tranquil·lament al davant. -Què se us ofereix, mestre? -Responeu amb més respecte!- cridà el Cerdà tractant d'imposar-se.- És el Presidente de la Junta Revolucionaria qui us parla. -Està molt bé, per servir-lo, però no hi tinc res que veure jo amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap. Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo. -Vós, l'amo? Vós, un foraster vingut de qui sap a on. ¿I amb quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna? -Amb el mateix dret que vós us tituleu Presidente de la Junta Revolucionaria de Vall de Pedres. La sortida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertà un moment el Cerdà, que acabà de despacientar-se. -Ja n'hi ha prou, de comèdia!- digué variant de to. -Vull saber qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.

books

-Aquestes dones!- digué En Puigrafegut -sempre tan fortament encotillades! Fins que no tenen més remei que esclatar! Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable. Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una cançó popular sentida en un hostal d'Itàlia. En Puigrafegut va fer una cara absolutament impermeable. Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no estimar-la. Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes, ben per sota de sos pitjors abandons. A mi allò va semblar-me un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva germana va semblar-li un indici de remordiment.

books

* * * Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una mica cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les espardenyes, mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un plat dolç. En Quiquet sent que està sol amb Déu. No és el seu nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No és pas que vegi cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu agudíssim, gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Però no solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut -interminable!- munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una estranya sequedat a les parpelles, i després una cosa calenta li cau a la galta. Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).

books

-Com ha fugit!- comentava el eugasser;- ni aquell dia d'aquella pedregada que'ns va deixar ablanits, corriem tant com ell! Ha passat l'olivet com una daina. -No'n feu cabal; això passa al pic de la jovenesa,- va dir un vell arrugat i magristó i geperut. -És un home com una riera d'estuf,- exclamà una dona rodanxona, bocagrossa i lleganyosa; i les rialles que eixien de les boques feien un chor que s'eixamplava en el capvespre que extenia ses clarors apagades, ple de majestat. En Ció no podent contenir-se, va eixir de son amagatall i cridant com un boig va dir, amenaçant amb el puny: -Abans que vingui la glaça de l'hivern me la pagareu! -Borda'l!- cridà un de la colla. I les rialles van esclatar més ufanoses que mai. Com cada dia de festa, en el poble veï, al costat mateix dels graons del nàrtex de l'església, en Patllari anava arrenglerant les herbes remeieres per a fer la parada bo i esperant l'hora de la primera missa. En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els trontolls de les tempestes. Ara, mig tulit pel dolor, va abandonar la cabana i emparat del renom que li havien donat les cures fetes a homes i bèsties, s'havia tornat mig herbolari i bon troç metjaire de la gent d'aquelles cases isolades entre gorgues, cimals i timberes solitàries. En Patllari era un home de ulls plens de bonesa, de paraula tremolosa i màgica simpatia; tots els seus compradors se sentien prop d'ell embaumats per un consol confortant. Tenia el dó de posar en tots els cors una bona sembradura d'esperança.

vilaweb

El president de la Generalitat, Quim Torra, s'ha plantat davant la dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas al parlament i li ha dit prou als insults i al menyspreu a la seva persona. A més, li ha retret que no s'hagin assegut a la taula del diàleg de partits tantes vegades com s'ha convocat. ‘Vostè ahir em va titllar de racista, xenòfob i supremacista', ha dit Torra, que ha recriminat al partit unionista que pacti amb un partit racista i xenòfob com Vox al parlament andalús. La sessió de control d'avui ha estat marcada per la tensió i els estirabots dels diputats de Ciutadans, i també per la denúncia en bloc dels partits sobiranistes per la situació dels presos polítics, pocs dies abans de començar el judici. Torra ha qualificat de ‘vergonyós' i ‘indignant' que Arrimadas no faci de líder de l'oposició i li ha retret que no hagi assistit a cap de les reunions a què ha estat convocada a Palau: ‘Deixa sense veu més d'un milió de catalans', ha advertit. ‘Quan cal arromangar-se per treballar pel diàleg no hi són mai.' Durant la discussió entre Torra i Arrimadas, el president del parlament, Roger Torrent, ha hagut de cridar l'atenció de diputats presents a l'hemicicle, que aplaudien o bé feien comentaris durant el debat. Torrent ha recordat a Arrimadas que no és ella qui ha d'ordenar la sessió, però no ha aturat el comptador del temps de la intervenció de la líder de Cs. Després, Arrimadas ha ensenyat un cartell del regidor del seu partit presumptament agredit fa dies, fet que ha motivat la reacció de Torra: ‘Fantàstic, ja tenim el cartellet del dia.' Torrent ha tornat a demanar al públic que ‘s'abstingués de fer manifestacions', i aquesta vegada sí que ha aturat el comptador. Els diputats de Cs s'han queixat i han aplaudit quan un dels seus parlamentaris ha expressat el malestar amb el president del parlament. El vice-president segon de la mesa, José María Espejo-Saavedra, ha exclamat des de la taula presidencial: ‘Vergonya!'

books

Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan, conco aferrissat, gran golafre, gran caçador, home irat, tacany, i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació. El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant- se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre pressupost de la plaça al senyor Ginjoan, amb una gairebé genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt, ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia una reverència, i amb una mescla de tractaments característica, li deia:

mitologia

Ardhanari (en sànscrit अर्धनारी ardhanārī) o Ardha Narishvara (en Sànscrit अर्धनारीश्वर ardhanārīśencalla), és una deïtat hinduista andrògina composta pel déu Xiva i el seu consort Xacti, representant la síntesi de les energies masculines i femenines. La forma de Ardhanari també il·lustra com Shakti (el principi femení de Déu) és inseparable de Shiva (el principi masculí de Déu). Ardhanarishvara és una de les formes més freqüents en l'art indi des de principis de la nostra era. Les imatges més antigues de Ardhanarishvara de les quals es té coneixement són del període de l'Imperi Kuixan (circa 35-60 d. C.). El terme Ardhanarishvara ( 'Senyor mitja dona') és una combinació de tres paraules: ardha: 'mig', nari: 'femella' i Ishvara: 'senyor'. Aquesta deïtat no contradiu la doctrina advaita (‘no dualitat': no hi ha diferència entre Déu i les ànimes) dels shivaístas, que diuen que Shiva és tot, tant l'univers com les ànimes, com ho afirma l'himne xaivita ekaham bahusyami ‘jo sóc un, però em converteixo en molts' (extret del Shiva Purana). Tampoc contradiu la doctrina dualista (‘dualitat': hi ha diferència entre Déu i les ànimes). Com afirma el Rigveda: «Ell, que és descrit com un home, és també la femella i l'ull penetrant que no falla en veure-ho tot». En la iconografia, Ardhanari és descrita com una deïtat mitjà home mitjà femella. Les millors representacions en escultura de Shiva com Ardhanari es troben en els sensuals bronzes de la dinastia Txola i en les escultures d'Ellora i de les Grutes de l'elefanta. Excepte algunes excepcions, la meitat dreta de les imatges de Ardhanarishvara comprenen l'anatomia masculina i l'esquerra la femenina. En algunes imatges, òbviament influenciades per la secta Xacti, el lloc de la part femenina i de la masculina estan col·locats al revés del la posició més comuna.

bios

Aurora Claramunt és una presentadora i realitzadora de televisió catalana. Després d'una breu carrera musical com a solista, va començar a treballar a la seu de Televisió Espanyola a Catalunya. La popularitat li va arribar quan Chicho Ibáñez Serrador a la finals de 1972 li va proposar substituir Ágata Lys com a hostessa en la primera etapa del concurs Un, dos, tres... responda otra vez. La fama aconseguida li va servir de trampolí per llançar-se al món del cinema. No obstant això, només va intervenir en una pel·lícula: Celos, amor y Mercado Común (1973), d'Alfonso Paso, amb Tony Leblanc, Cassen, Fernando Esteso i Juanito Navarro. Després d'aquesta única experiència cinematogràfica, va tornar a TVE i var presentar diversos programes per al Circuit de Catalunya i alguns altres també per a la resta d'Espanya, encara que sempre des dels estudis de Miramar a Barcelona: Tiempo libre (1978) amb Fernando Rodríguez Madero; Canciones de una vida (1979) amb José Luis Barcelona o Musical Popular. Cita con... (1980). En l'emissió del 10 de gener de 1980 de Musica popular. Cita con…, el cantant Raimon es va posar de nou davant les càmeres de TVE després de setze anys d'absència. Aquest últim programa va tenir també la seva versió en català (Cita amb…), de la qual se'n va fer trenta-nou edicions, la darrera el 27 de març de 1983, i Aurora Claramunt en va ser copresentadora. També va participar, com a hostessa, en el programa La Palmera, que va començar a emetre's el setembre de 1988 des dels estudis de TVE a Sant Cugat i que estava presentat per Jordi González. Més endavant, va passar a l'altre costat de la càmera, i el 1993 va dirigir No me cortes, un magazine juvenirl realitzat a Sitges i presentat per Marc Martínez, César Heinrich, Marta Serra i Cristina Serrano. En els següents anys va seguit dirigint programes per al circuit català de TVE. Un dels seus últims programes va ser sobre la Passarel·la Gaudí, emès l'1 d'octubre de 2005. Els seus últims anys d'activitat professional els va desenvolupar com a responsable del departament de promocions de TVE Catalunya fins a la seva desvinculació el 2007 amb motiu d'un expedient de regulació d'ocupació. Memòries del carrer: Aurora Claramunt.

mitologia

Set (hebreu: בן-אָדָם שֵׁת, Šēt ben Adam‎; àrab: شيث بن آدم, Xayṯ ibn Ādam) és el tercer fill d'Adam i Eva engendrat després de la mort d'Abel. Apareix al Gènesi capítol quart. Després de la mort d'Abel i la fugida de Caín, Adam i Eva van tenir un altre fill, Set. Aquest va ser el nou hereu de la família i d'ell descendeix la humanitat, ja que Noè és el seu descendent directe. Va ser el pare d'Enoix al que va engendrar a l'edat de cent cinc anys. Després va viure uns altres vuit-cents set anys en què va engendrar altres fills i filles. Flavi Josep, historiador romà del segle i, afirmava que uns descendents de Set van construir els anomenats Pilars dels fills de Set, dos pilars gegantins on s'inscrivien tots els descobriments antics sobre ciència o invents, i especialment els temes referents a l'astronomia. Al segle xviii, William Whiston va traduir Flavi Josep a l'anglès i, després de diversos estudis en història antiga, va afirmar que creia que Josep va assimilar Set a Senusret, un mític rei d'Egipte que va construir uns pilars enormes. Segons el Testament d'Adam (llibre apòcrif del segle iv), poc abans de morir, Adam li va transmetre la Càbala a Set. L'ancià, espantat per la seva propera mort (que esdevindria la primera de la història tret de l'assassinat d'Abel), li va demanar al seu fill Set que tornés al Jardí de l'Edèn i agafés el fruit de l'arbre de la Vida, que donava la immortalitat. Set va seguir les indicacions del seu pare i va arribar a l'entrada del Jardí de l'Edèn. Allà va topar-se amb l'arcàngel Miquel que feia guàrdia. Set va explicar-li el motiu del seu viatge i l'àngel el va deixar passar. Quan va arribar a l'arbre de la Vida, Set va agafar tres fruits i va tornar a casa seva, on van comunicar-li que el seu pare acabava de morir. Immediatament, Set va cavar una fossa, va col·locar els fruits de l'Edèn a dins la boca del seu pare i el va enterrar. Al cap d'un temps, en aquell indret van créixer tres arbres que no serien tallats fins a principis del segle i per fabricar les tres creus que apareixen en la Passió de Jesús. Viccionari

mitologia

Domènec Umbert i Vilaseró (Barcelona 1916 - 1993) fou un artesà català, constructor de gegants, nans i altre bestiari. El 1929, amb només dotze anys, entrà d'aprenent en una fàbrica de joguines de Sant Andreu de Palomar, on va fer cavalls de cartó i en va aprendre la tècnica. Durant la dècada dels anys 1940 va treballar a l'obrador El Ingenio, situat al carrer de Rauric de Barcelona. Va ser el constructor de diverses parelles de gegants de Catalunya construïdes en aquest obrador durant aquella època, moltes vegades encarregades a través de Casa Paquita, la qual confeccionava els vestits. El 1952 passà a treballar al taller de Lambert Escaler i Lluís Sabadell, on a part de fer gegants o capgrosssos, es dedicà també a fer maquetes per a arquitectes i escenografies per a teatre i cinema. El 1967 tenia un taller de maniquins propi. L'arribada de noves tècniques i del polièster provocà un canvi en la seva manera de treballar, tot i que no deixà la tècnica artesanal del cartó. La seva última etapa va ser vinculada a l'escola dels Pares Escolapis del carrer de Sant Quintí de Barcelona, on hi tenia el taller i va fer tres parelles de gegants per al mateix col·legi. Entre les seves creacions es troba el Iaio del Barça, gegant de la colla del barri de les Corts de Barcelona (1988), els Gegants de Santa Perpètua de Mogoda (1988) i els Gegants de la Sagrada Família (1988). El 1987 li fou concedida la Carta de Mestre Artesà i el 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.

bios

Mònica Bosch i Forrellad (Sabadell, 9 de setembre de 1972) és una exesquiadora d'esquí alpí i dirigent esportiva catalana. Es formà esportivament a les files del Club Alpí Falcó de Sabadell, preferentment a les pistes de Baqueira-Beret. Fou campiona d'Espanya en modalitat d'eslàlom en quatre ocasions (1985, 1992, 1996, 1997). El 1995 guanyà dues medalles d'or a la Universíada de Jaca (Espanya). Als Jocs Olímpics d'hivern de 1994, celebrats a Lillehammer (Noruega), disputà les proves d'eslàlom i eslàlom gegant, i als Jocs Olímpics d'hivern de 1998, celebrats a Nagano (Japó), ho feu només en la d'eslàlom. També participà en set ocasions en Copes del Món d'esquí alpí. L'any 2000 decidí retirar-se de l'alta competició a causa d'una important lesió. L'any 1995 fou premiada amb el títol de Millor esportista de Sabadell de l'any. En el terreny institucional, realitzà tasques d'assessorament esportiu a diversos campionats i organismes, treballà en favor de la candidatura olímpica Barcelona Pirineu 2022 entre 2011 i 2015, així com al Pla Estratègic dels Esports d'Hivern a Espanya 2016-2022 al 2016. Des d'octubre de 2016 exerceix com a directora general de la Federació Catalana d'Esports d'Hivern (FCEH).

vilaweb

La Marató d'enguany recapta fons per lluitar contra l'ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques. Aquesta vint-i-cinquena edició, com les anteriors, també servirà per a conscienciar i fer prevenció d'aquestes malalties Arreu del territori si celebraran més de 3.000 activitats i TV3 i Catalunya Ràdio faran més de 17 hores de programació ininterrompuda. Tot plegat comença a les vuit del matí amb Ricard Ustrell des de les ones i s'acabarà més enllà de mitjanit al plató amb els presentadors Ramon Pellicer i Helena Garcia Melero. L'estructura serà la de sempre. D'aquesta manera, junt amb el testimoni de persones que han patit un ictus o lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques, que un any més ‘serà l'essència del programa', comptarà amb una vintena d'actuacions en directe com les dels Manolos, que es retroben després de molts anys, el trio italià Il Volo, Animal, Sole Giménez, Nek o Gossos, entre d'altres. El programa inclourà entrevistes a càrrec de Mònica Terribas, Ariadna Oltra, Lídia Heredia, Quim Masferrer i Roger de Gràcia, i diverses sorpreses per celebrar el 25è aniversari de ‘La Marató' sense que això interfereixi en el veritable objectiu del programa que serà com en les 24 edicions anteriors conscienciar i divulgar al voltant de la malaltia escollida. A més del plató de TV3 i dels diferents punts del territori on es faran les 3.000 activitats paral·leles, un altre dels llocs de referència del programa seran les seus telefòniques on, a través de 1001 línies, es recolliran les donacions que els ciutadans facin via el telèfon de ‘La Marató', el 905 11 50 50 o el 0034 933 25 81 82 si truquen des de fora de l'estat espanyol. Aquest any les línies s'han distribuït entre la Fira de Barcelona, l'Auditori Palau de Congressos de Girona, la Universitat de Lleida i el Port de Tarragona. Com cada any també, un dels plats forts de La Marató serà el partit de futbol de famosos que enguany es disputarà al Mini Estadi. Eric Abidal, Carles Puyol, Marc i Àlex Márquez, el ‘Purito Rodríguez', així com actors de Merlí, La Riera, seran alguns dels jugadors. El Barça i l'Espanyol que a tres quarts de nou, disputaran el derbi en ‘prime time', sortiran al camp amb una samarreta de La Marató. El mateix que faran al matí els equips de bàsquet del Barça i La Penya que s'enfrontaran al Palau Blaugrana.

vilaweb

El ministre de l'Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha signat avui la concessió de noves medalles al mèrit policíac amb dispositiu vermell, que implica un augment de sou vitalici del 10%. Entre els premiats hi ha Sebastián Trapote, cap de la policia espanyola a Catalunya durant l'1-O. També rebran aquest premi el tinent fiscal de la fiscalia superior de Catalunya, Pedro Javier Ariche Axpe, i el fiscal en cap de l'Audiència espanyola, Jesús Rojo. La llei que regula aquestes distincions fou signada pel dictador Francisco Franco el 1964. S'estableix que, per a rebre-la, ‘cal haver resultat ferit ‘en un acte de servei', haver dut a terme ‘un fet abnegat o que posi de manifest un alt valor en el funcionari', o bé ‘fets extraordinaris' que hagin posat els agents en una situació de risc. Enguany el govern espanyol ha gastat 272.000 euros en la compra d'aquest tipus de medalles, 12.000 en total. Són més del doble que el 2016, quan el ministeri de l'Interior va gastar 17,8 milions d'euros per a pagar aquestes pensions, algunes vitalícies, a agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Segons la informació facilitada pel govern espanyol, aquesta quantitat s'havia anat augmentant els últims anys, a compte del pressupost de l'estat, i fins i tot en el cas de les condecoracions de la policia espanyola s'havia hagut de fer ús dels fons de reserva de la seguretat social. No és la primera vegada que es premien caps de la policia que han actuat contra l'independentisme. L'ex-director adjunt operatiu de la policia Eugenio Pino, cap de la policia política de l'Operació Catalunya, també rebé el distintiu vermell, a més de la medalla de plata. MÉS INFORMACIÓ Les medalles a la policia espanyola: un sistema opac i costós que pot premiar els agents de l'1-O

mitologia

La Cançó de la Croada (en occità medieval Canso de la Crosada) és un poema manuscrit de 9.582 versos alexandrins escrit en occità entre 1212 i 1218. L'obra, que està escrita per dos autors diferents, narra els esdeveniments de la Croada albigesa, des de la crida del papa Innocenci III el 1208 fins que Lluís, futur de rei de França, es prepara per assetjar Tolosa el 1219. És l'autor dels primers 2.772 versos, distribuïts en 131 laisses o cants. Aquest autor era un clergue vingut de Tudela (Navarra) i establert a Montalban. Home d'església i professor de teologia, la seva posició és favorable als croats, tot i que condemna els fets sagnants com el Setge de Besiers o el Setge de La Vaur. Cap al 1212, quan els francesos s'apoderen de Montalban, Guilhèm marxa a Bruniquel sobre l'Avairon, que es troba sota la sobirania del germà gran de Ramon VI de Tolosa, Balduí que s'ha passat al bàndol dels croats. La narració acaba bruscament el juliol de 1213. És l'autor de la segona part de la Cançó, de 6810 versos distribuïts en 83 laisses. Aquest autor desconegut realitza una obra d'una qualitat poètica segura i sempre d'una gran puresa lingüística. Tot i que catòlic, a poc a poc es manifesta força anticlerical. És totalment en contra de la croada i defensa els valors de Prètz, Paratge i Convivència, valors de la societat occitana medieval. Conta amb enginy els episodis entre 1213 i 1218: Batalla de Muret, Concili del Laterà, setge i presa de Bèlcaire, revolta de Tolosa de Llenguadoc i Batalla de Basièja. És especialment important perquè una altra de les obres cabdals per entendre aquest període, la Historia Albigensis de Pere de Vaux-de-Cernay es fa més esquemàtica. Hi ha hagut intents de desvetllar l'autèntica personalitat d'aquest autor anònim. S'ha formulat la hipòtesi que es podria tractar del trobador Peire Cardenal, a causa de les coïncidències intertextuals entre la Canço i la seva obra. Tanmateix autors com el lingüista alemany Karl Vossler no hi veuen una especial relació entre ambdós estils, ja que altres trobadors podrien assimilar-se amb l'estil de l'autor anònim de la segona part de la Cançó de la croada, com ara Raimbaud de Vaqueiras. La Cançó de la croada ens ha arribat gràcies a una còpia manuscrita única escrita pels volts de 1275 a la regió de Tolosa. A continuació teniu un resum de la història del manuscrit: La còpia manuscrita es conserva avui a la Biblioteca Nacional de París amb el codi número 25425. Heus aquí un extracte que conta la mort del de Pere el Catòlic durant la batalla de Muret:

books

-No- contestà en Pau amb un ronc. -I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva. -No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua. -Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetxa, a veure si no emmetxa… ¡puny… alada! Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns emportessin, trencaren l'enraonament. El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns esclats com de barrinades subterrànies.

books

De bon matí ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les noies del col·legi. Feia bonic, amb les mítges ben estirades, la cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas estarrufat, escorrent-se pel carreró de l'Infern amb una dona vella que l'acompanyava. La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena d'atencions. Per això els matins anava escapada, i més eixerida que un pèsol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles monges de la Sagrada Família donaven fins classes d'ornament; però no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la mateixa estúpida manera: les monges que educaren Paulina, sense donar-se'n compte, tenien una especialíssima gràcia a no ofegar les qualitats individuals. El que ella estimava més que tot era el jardí del col·legi; perquè el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que allò de trobar-se entre arbres grans i de debò, i trepitjar la sorra, li feia perdre el seny. Les monges també n'estaven cofoies del jardí, i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la canalla, sinó per a unes classes on es barrejava l'oci i la disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions estratègiques les més absurdes i divertides, que de vegades tenien per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importància apologètica i eren matisades i amenitzades per cançonetes com aquesta: «¡Fuera, fuera protestantes! ¡Fuera de nuestra nación, que queremos ser amantes del Sagrado Corazón!» Aquestes cançons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible fúria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i barrejava les sensacions del cant amb una sèrie de records d'històries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com més bèl·lic era l'aire de la cançó, mès plena de foc es sentia, i s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agnès davant de les rodes de ganivets i les calderes bullents. En aquell temps era tan dolça i tan innocentassa, que feia les delícies de la seva mare. Pel seu natural decantat al sentimentalisme, l'entendrien els éssers febles i les criatures de bolquers. Mostrava una sol·licitud maternal a criar gafarrons i lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Però el que li feia més por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del col·legi era un santet: només li donava una avemaria de penitència.

bios

Esther Tusquets Guillén (Barcelona, 30 d'agost de 1936 - 23 de juliol de 2012) fou una escriptora i editora catalana en castellà. Esther Tusquets i Guillén va néixer el 1936 a Barcelona. Va estudiar a l'IES alemany de Barcelona. Es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i Madrid. Va donar classes de literatura i història a l'Academia Carrillo fins que, a principis dels anys seixanta, s'endinsà en el món editorial. Dirigí durant quaranta anys (entre 1960 i 2000) l'Editorial Lumen, un dels segells de prestigi del món del llibre a Catalunya, actualment enquadrat dins el grup Random House Mondadori. En fer-se càrrec de l'empresa, Esther Tusquets reorientà completament el pla editorial i convertí l'editorial, creada el 1936 a Burgos per un oncle seu, Joan Tusquets Terrats, en un referent de la literatura editada a Barcelona. Als primers temps, Lumen va endegar una col·lecció adreçada als infants (iniciada amb El saltamontes verde i El aprendiz, d'Ana María Matute), la col·lecció Palabra e imagen, que combinava textos d'autors de primera línia amb fotografies d'artistes destacats, i la col·lecció Palabra en el tiempo, que acabaria essent la més representativa de l'editorial amb 150 títols. Per les traduccions que va publicar, va iniciar el món hispànic a l'obra de grans autors internacionals com, entre molts d'altres, Virginia Woolf, James Joyce, Louis Ferdinand Céline i Susan Sontag. A banda de la seva activitat professional com a editora, Esther Tusquets també va desenvolupar la seva tasca literària a partir del 1975, una trajectòria que abasta diferents gèneres, des de la novel·la, a l'autobiografia, el relat breu o l'assaig. És mare de la també escriptora Milena Busquets i del músic Néstor Busquets, germana de l'arquitecte Óscar Tusquets Guillén i cunyada de Beatriz de Moura. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. Tusquets va morir el 23 de juliol del 2012 a Barcelona, després d'una malaltia crònica que la va afeblir molt. A un in memoriam, la Neue Zürcher Zeitung escriu: «Ha fet grans coses en dues àrees. L'any 1960, encara no tenia 24 anys, va heretar l'editorial Lumen, una casa tenyida d'un fonamentalisme catòlic. De molt jove i enmig del feixisme clerical ambient en va fer no només una de les millors editorials del món de parla hispana, però sobretot, una editorial al seu gust: cosmopolita, crítica i liberal; no orientat cap al benefici, sinó a la qualitat literària.» El 10 de desembre de 2013 els seus hereus van signar un contracte amb la Generalitat de Catalunya, qui va adquirir el fons Tusquets. El fons inclou més d'un miler de documents, fonamentalment correspondència entre l'editora i un amplíssim nombre d'escriptors espanyols i llatinoamericans, rebuts per l'editora al llarg de 40 anys. El gruix del fons està constituït per cartes escrites o mecanografiades, però també inclou altres peces com manuscrits, proves compaginades o galerades, algunes corregides a mà pels seus autors. El fons està valorat en 366.065 euros i va quedar dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

mitologia

The Jerusalem Post és un diari isrealià en anglès. També existeix una edició setmanal en francès. El diari fou fundat l'1 de desembre de 1932 amb el nom de The Palestine Post per Gershon Agron. El diari donà suport al combat per una pàtria nacional jueva durant el protectorat britànic de Palestina oposant-se obertament a la política britànica sobre la restricció de la immigració jueva. Després de la independència d'Israel, el 1950, canvià el seu nom pel de The Jerusalem Post. Durant dècades es posiciona en el centre-esquerra i dona suport al Partit Laborista fins al 1989 després de ser venut a Hollinger Inc., sota control del magnat conservador canadenc Conrad Black. The Jerusalem Post canvia de línia editorial i passa a recolzar a Likud. Molts dels seus redactors dimitiren i fundaren el Jerusalem Report. Actualment, el punt de vista del diari sobre l'actualitat se situa en el centre-dreta, tot i que sempre s'hi poden trobar articles d'esquerra. Econòmicament parlant el diari és proper al liberalisme. Entre altres coses per a reforma el sistema israelià, un estricte control de la despesa pública, la limitació d'ajudes socials, una reducció d'impostos i la instauració de lleis contra la creació de monopolis. El Jerusalem Post és competidor del diari de centre-esquerra Haaretz que té també des dels anys 90 una edició en anglès. Igual que tots els diaris a Israel, el Jerusalem Post surt tots els dies excepte el dissabte (dia del Sàbat) i els dies de festa jueva. El seu actual redactor cap és Steve Linde. El 16 de novembre de 2004, Hollinger vengué de nou el diari a una editorial de Tel Aviv, Mirkaei Tikshoret Ltd.

books

Aleshores, al passar don Eudald prop del Sánchez protector, li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull: -Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted, que es un aucell… -Ja me n'he fet compte- deia amb beatífica mitja rialla don Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la Farola, perquè deia que és foraster i no hi ha estat mai. -En donde no habrá estado mai és en el altar mayor de la Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que usted y que yo. I el simpàtic municipal afegia uns quants bons consells, que sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son aspecte, per a badoquejar per Barcelona. -Vaja, que vostès ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son afany de conversa. -Digo! con tantos años de bregar con esa mala chent… -Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i gràcies. Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i sols coneixien els més íntims, donya Dolors sobretot, que n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna. Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan extremada que, si bé quasi sempre estava anul·lat per sa pròpia apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una vanitat de criatura mal pujada, que constituïa el fons de son caràcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava bé; mes ¡desgraciat de qui li trencava l'aire!…

bios

Lídia Boquera de Buen, artísticament coneguda com a Lydia Bosch (El Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 26 de novembre de 1963) és una actriu i presentadora catalana de televisió. El seu nom artístic li va proposar el seu descobridor Narciso Ibáñez Serrador, quan en 1984 va ser escollida per substituir Sílvia Marsó. Els seus principis al món televisiu van començar al concurs Un, dos, tres... responda otra vez, dirigit per Narciso Ibáñez Serrador, en el qual també es van fer famoses entre altres Victoria Abril o Miriam Díaz Aroca. Gràcies a aquest programa de televisió, on va estar dues temporades, va saltar a la fama i li van oferir de fer diferents sèries de televisió i algunes pel·lícules. El 1987, va reemplaçar Paola Dominguín en la presentació del programa musical: Sábado noche. Allà va estar fins al 1988 acompanyada de Toni Cantó. Quan va arribar a les televisions privades en 1990, va ser admesa per Antena 3 per fer-se càrrec d'un magazine les tardes dels diumenges que es deia Domingo en Rojo, que fou retirat poc temps després de l'estrena. A la mateixa emissora, un any després va substituir Elisenda Roca a la presentació de Los segundos cuentan. Entre 1993 i 1994, va unir-se a Emilio Aragón i Patricia Pérez en "El Gran Juego de la Oca", sempre a Antena 3. Com a actriu, va debutar al teatre en 1988 amb l'obra "Los ochenta son nuestros", d'Ana Diosdado, sota la direcció de Jesús Puente. Un any després, va tenir l'ocasió d'estrenar una obra de Buero Vallejo: Música cercana. El 1993, interpretà a Trini, la filla d'Alfredo Landa i Beatriz Carvajal a la sèrie Lleno, por favor. Més tard Quién da la vez (1994) i Todos a bordo (1995), fins que aquest mateix any va aparèixer el paper de més importància per a ella, el que li portaria la fama a Espanya: el d'Alícia Sóller, posterior esposa d'Emilio Aragón en Médico de familia, que va estar interpretant fins a l'any 1999. També és bastant reconeguda entre el públic i va rebre premis com els premis TP d'Or i Fotogramas de Plata, a més de ser nominada el 2000 al premi Goya a la millor actriu, juntament amb Carmen Maura i Adriana Ozores. El seu últim èxit ha estat a la sèrie de Telecinco Motivos personales (2005), juntament amb Fernando Guillén i Concha Velasco, on va interpretar Natalia Nadal. El 2005 i 2006 va protagonitzar l'anunci de Vitalinia. El 2008 va intervenir en la sèrie Los Serrano. El 13 d'abril va estar present a la gala de Telecinco: "20 años de Telecinco".

mitologia

Warashibe chōja (en japonès —わらしべ長者, també conegut com a daietsu o daikokumai) és un conte budista japonès sobre un home pobre que s'enriqueix a través d'una sèrie de canvis successius, a partir d'una sol bri de palla. La història va ser escrita probablement durant el període Heian i inclosa més tard a Konjaku Monogatarishū i Uji Shūi Monogatari. Es va popularitzar durant el període Muromachi. Aquesta llegenda és una anècdota comuna en la cultura popular japonesa. Daietsu-no-suke és un esforçat però desafortunat camperol, que li prega a Guanyin, la deessa de pietat, que li ajudi a superar la pobresa. Guanyin li diu que viatge cap a l'oest, portant la primera cosa que toqui en el terra. Quan surt del temple, s'ensopega i agafa un bri de palla. Mentre viatja, atrapa un tábano que ho molestava i ho amarra a la palla. A la propera ciutat, el brunzit del tàvec calma el plor d'un bebè i la mare, agraïda, l'hi intercanvia per tres taronges. Prenent les taronges, continua en el seu viatge i troba una dona deshidratada. Li dona les taronges i ella li regala, a canvi, un valuós teixit de seda. El camperol segueix el seu camí i es troba amb un samurai que té un cavall afeblit. El samurai exigeix la seda a canvi del seu cavall. El camperol cuida a l'animal fins que recupera la salut i continua el seu viatge cap a a l'oest. Un milionari s'impressiona pel seu cavall i li convida a la seva casa. La filla del milionari resulta ser la mateixa dona que havia salvat amb les seves taronges. Interpretant-ho com un senyal, el milionari insisteix que el camperol es casi amb la seva filla, fent-ho ric. Com és normal en la tradició oral, els detalls de la història canvien amb el temps i es generen moltes variants del conte. Algunes versions retraten al camperol com un soldat que canvia el cavall per camps d'arròs i es converteix en un agricultor reeixit, ometent a la filla del milionari.

vilaweb

El conseller d'Afers socials, Chakir El Homrani, ha condemnat profundament la manifestació d'extrema dreta que ahir va intentar entrar a l'alberg del Masnou que acull menors estrangers tutelats: ‘No es pot entrar en un equipament oficial que el que fa és complir els Drets de la infància i intentar agredir menors i educadors. No pot tornar a passar i ens preocupa molt el que va passar ahir'. El Homrani ha comparegut amb el batlle del municipi, Jaume Oliveras, després d'una reunió per a abordar els fets i coordinar-ne la resposta. El conseller ha anunciat que la Generalitat es personarà com a acusació particular en la investigació dels fets i que els denunciarà per fins a sis delictes diferents. Segons El Homrani, a banda del delicte ‘evident' d'odi i discriminació, també es podria acabar acusant els manifestants de presumptes delictes de lesions, amenaces i coaccions, violació de domicili, desordres públics i incitació de desordres. A més, demana la ‘màxima contundència' judicial davant d'aquests fets perquè situacions com aquesta no es repeteixin. Per la seva banda, Oliveras ha dit que l'ajuntament també denunciarà els fets. ‘Treballarem conjuntament amb el Departament, però també exigim els recursos municipals necessaris per a aconseguir una major integració dels joves al municipi', ha afegit. El Homrani ha dit que s'ha traspassat una línia vermella i que el compromís del govern és amb la convivència. ‘De la mateixa manera que vam ser contundents davant dels presumptes delictes del cap de setmana passat a Canet i el Masnou som igual de contundents amb el que va passar ahir.' La violència masclista, ha dit, no té orígens, nacionalitats, edats, ni classes. ‘No permetrem que el col·lectiu d'adolescents i joves migrats acabi sent estigmatitzat i rebi aquesta violència', ha afegit.

vilaweb

Amb un acte a Ca n'Alcover, a Palma, dimecres es va tancar el cicle d'assemblees de lectors de VilaWeb que havia començat a Vic el 7 de febrer. Com cada any, el director, Vicent Partal, i més responsables del diari es reuneixen amb els subscriptors per explicar els projectes que s'estrenaran durant l'any i per bescanviar impressions sobre el funcionament, la informació i els serveis que ofereix VilaWeb. Enguany s'ha fet una assemblea a Vic, per facilitar l'assistència als subscriptors del Bages, Osona i la Garrotxa, entre més, a banda les habituals de València, Barcelona, Perpinyà i Palma. Assemblea de lectors de VilaWeb a Barcelona. L'assistència de subscriptors ha crescut de manera exponencial enguany i això encoratja el diari a preparar més sessions per a l'any vinent. Els subscriptors poden veure l'assemblea de Barcelona, que fou enregistrada en vídeo per a tots els qui no pogueren assistir a les sessions programades. A l'Assemblea de Lectors, hi poden assistir tots els subscriptors del diari. Si encara no en sou, podeu fer-vos-en omplint aquest formulari. Assemblea de lectors a Perpinyà. El dimecres 7 de febrer es va fer la primera d'aquestes sessions a Vic. La següent assemblea es va fer dissabte 10 de febrer a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Prèviament, a les deu del matí, hi havia hagut una visita a la redacció del diari, al carrer de Ferlandina, 43. També es va fer la de Perpinyà, el dissabte 17 de febrer al Casal. I el dissabte següent, 24 de febrer, es va fer l'assemblea de València, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

mitologia

El Senyor dels Anells (títol original: The Lord of the Rings) és una saga cinematogràfica consistent en tres pel·lícules d'aventures i alta fantasia dirigides per Peter Jackson. Estan basades en la novel·la El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Les pel·lícules es subtitulen La Germandat de l'Anell (2001), Les dues torres (2002) i El retorn del rei (2003). És una producció estatunidenca i neozelandesa de les empreses WingNut Films i The Saul Zaentz Company, i distribuïda per New Line Cinema. És considerat com un dels projectes cinematogràfics més grans i més ambiciosos mai projectats, amb un pressupost toal de fins a $281 milions de dòlars (algunes fonts parlen de $310-$330 milions), que va necessitar més de vuit anys per completar-se, filmant-se les tres pel·lícules simultàniament i totalment a Nova Zelanda, país de procedència de Jackson. Cada pel·lícula de la saga, a més, va disposar d'edicions més extenses publicades en DVD un any després de les seves respectives estrenes al cinema. Tot i que les pel·lícules segueixen l'argument principal del llibre, s'ometen alguns fragments de la novel·la, a més d'incloure algunes variacions i crear nou material de la font original. Ambientat en el món fictíci de la Terra Mitjana, les pel·lícules segueixen les aventures del hòbbit Frodo Saquet (Elijah Wood) quan ell i la Germandat s'embarquen en la missió de destruir l'Anell Únic, assegurant així la destrucció del seu creador, el Senyor Fosc Sàuron (Sala Baker). La Germandat finalment se separarà, i Frodo continuarà la tasca, juntament amb el seu lleial company Sam (Sean Astin) i el traïdor d'en Gòl·lum (Andy Serkis). Mentrestant, Aragorn (Viggo Mortensen), hereu a l'exili de Góndor, Légolas, Guimli, Merry i Pippin, juntament amb el mag Gàndalf (Ian McKellen), s'uniran per dirigir els Pobles Lliures de la Terra Mitjana en la Guerra de l'Anell. La trilogia va ser rebuda amb crítiques molt bones, i va ser un èxit financer molt rellevant, aconseguint la saga col·lectivament convertir-se en una de les més taquilleres de la història. La crítica va aclamar les pel·lícules i va aconseguir molts premis, enduent-se un total de 17 premis Oscar de 30 nominacions que va rebre. La darrera pel·lícula de la saga, El retorn del rei, va guanyar els 11 Oscar als que va estar nominada, inclòs el de Millor Pel·lícula, empatant amb Ben-Hur i Titanic al llistat de pel·lícules amb més premis de l'Acadèmia. La saga també va rebre molts elogis pels seus efectes especials i visuals innovadors. A continuació segueix un llistat amb els membres del repartiment que van donar veu o van interpretar personatges que apareixien a la versió ampliada de la saga d'El Senyor dels Anells.

vilaweb

L'acte del 50è aniversari del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha estat marcat per l'empresonament del president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Un manifest signat per tots els guardonats vius que han rebut aquest premi, amb l'excepció de Josep Maria Benet i Jornet, afectat per una malaltia, ha demanat tant el seu alliberament com el de la resta de presos polítics o exiliats ‘per les seves idees, pel seu civisme cultural, polític i social, sempre expressat pacíficament i democràticament'. El manifest destaca que la persecució penal contra la principal organització cultural de Catalunya és ‘una aberració democràtica intolerable a la societat europea'. La filla de Benet i Jornet, Carlota Benet, ha estat l'encarregada de llegir-lo. El vice-president d'Òmnium, Marcel Mauri, ha posat veu a una carta de Jordi Cuixart on es subratllava la relació històrica entre la defensa de la llengua i els drets civils. Cuixart ha dit que ‘Òmnium va néixer per salvar els mots i ara toca salvar les llibertats'. Cuixart diu a la carta que les llibertats ‘no ens les regalarà ningú i les haurem de guanyar cada dia', recordant unes paraules de Joan Fuster. També s'adreça als Premis d'Honor dient que ‘no defallirem en defensar tot els que ens heu ensenyat; saber-vos al costat ens enforteix les conviccions. Tenim davant una causa col·lectiva contra els drets fonamentals i d'arreu que ens obliga a actuar. I recordant Pedrolo, ara que fa cent anys del seu naixement, “allò que no s'expressa no existeix”‘. Carlota Benet ha recordat que Cuixart porta més de 400 dies empresonat per exercir drets fonamentals com la llibertat d'expressió, de manifestació o autodeterminació i això és ‘un atemptat contra la promoció de la diversitat cultural i l'humanisme, que són els fonaments d'Europa'. La declaració amb motiu dels 50 Anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'han signat Josep Vallverdú, Josep Massot, Josep Maria Espinàs, Joan Francesc Mira, Feliu Formosa, Jaume Cabré, Raimon, Joan Veny, Maria-Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó i Quim Monzó. Els guardonats vius han participat en un debat obert on s'han ratificat en el contingut de la declaració. Entre les diferents intervencions, el cantant de Xàtiva, Raimon, ha qualificat d''injustícia i d'error polític' l'empresonament i l'exili del procés.

books

Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el menos tonto… -Veníem per allò que li vaig dir. -Ah! bueno: me n'alegro molt. -La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient. En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: -Sit, sit… Pere, corda't la levita.- El senyor Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d'andalús. -Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins. -Bueno, doncs, tindré un gran gust…- diu el senyor Pere. -Perquè jo… m'enten?… no vull escalfar cadires a casa i… de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare. -Sí, senyor, doncs. -Vaya, vaya. -Vaya, vaya. I ningú sabia què dir altra vegada.

bios

Núria Gago Roca (Barcelona, 10 de març de 1980) és una actriu i escriptora catalana en castellà. Ben aviat va tenir clar que la seva vocació era ser actriu. Encara que va començar participant en treballs d'una companyia amateur de Montcada i Reixac, pot dir-se que el seu debut professional es va produir a la pantalla petita, a la telenovel·la de la televisió catalana "El cor de la ciutat", una producció amb una gran audiència que li va donar de seguida molta popularitat. Hi representava la Ruth, una jove sense gaires escrúpols, paper que va fer des de l'any 2000 al 2003. L'any 2004 es va incorporar a la sèrie "Mis adorables vecinos", en el paper de Laura, i l'any 2005 va protagonitzar el paper de Lola a la sèrie "Más que hermanos". L'any 2007 la contracten per interpretar el paper de Glòria a la sèrie "Hospital Central", paper que va continuar encarnant a "MIR", seqüela de l'anterior. El mateix any 2007, i fins a l'any 2010, s'incorpora a la sèrie "Herederos", que li dona molta popularitat. Ha treballat també a les minisèries, "Serrallonga", i "Ull per ull". L'actriu ha fet també diversos treballs a la pantalla gran. Encara que ja havia participat en un curtmetratge de Roberto Castón l'any 2001, "En el nombre de Dios", el seu debut en aquest mitjà el podríem situar en l'any 2003, quan va treballar en el llargmetratge "Noviembre" d'Achero Mañas, al que va seguir un paper a la pel·lícula "Héctor" de Gracia Querejeta. Altres títols de la seva filmografia són "Ciudad en celo", "Faltas leves", "Una mujer invisible", "Primos" o "No tengas miedo", entre altres treballs. Ha rebut una nominació als Premis Goya per la pel·lícula Héctor, de Gracia Querejeta. En la seva vessant d'escriptora, va publicar el 2015 Cuando volvamos a casa. El 2018 va obtenir el Premi Azorín de novel·la en castellà amb Quiéreme siempre.

mitologia

Crates d'Atenes (en grec antic Κράτης) fou un poeta còmic grec de la vella comèdia. Era un contemporani una mica més jove de Cratí d'Atenes i va ser actor de les seves comèdies abans de començar a escriure-les ell mateix. Va florir després del 449 aC i segons el que diu Aristòfanes va morir abans del 424 aC. També diu que va ser un dels escriptors més importants de la generació anterior a la d'ell, i que les seves comèdies eren educades i enginyoses. Segons altres fonts, hauria introduït personatges borratxos a l'escena. Aristòtil diu a la Poètica que va ser el primer comediògraf atenenc que va abandonar l'estil iàmbic i va compondre obres amb una trama coherent, seguint l'estil dels poetes còmics sicilians. Hi ha molta confusió sobre els títols i les obres de Crates. Suides barreja dos autors amb el nom de Crates, i en fa un de sol. Altres gramàtics diuen que va escriure set o vuit comèdies, però els títols que se li poden atribuir són catorze: 1. d'adscripció incerta Altres vuit podrien ser obra seva: L'estil i el llenguatge de Crates són senzills i elegants, amb poques paraules erudites i sense construccions rebuscades. Utilitza una peculiaritat mètrica molt rara, ja que situa un final en espondeu en un tetràmetre anapèstic.

books

Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!- Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es decideix. En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala. La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena de sang. Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però, tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament indefens.

bios

Bárbara Plaza Hernández (Burjassot, 26 d'octubre de 1976 - València, 24 d'agost de 2003) va ser una gimnasta rítmica valenciana que va competir en la selecció de gimnàstica rítmica d'Espanya. Es va iniciar en la gimnàstica rítmica el 1985 amb 8 anys, ingressant en el Club Atzar de València. El 1990 va ser tercera en la categoria sènior del Campionat d'Espanya disputat a Palència. El 1991 va entrar en la selecció nacional de gimnàstica rítmica d'Espanya com a gimnasta individual júnior, participant en el Campionat d'Europa Júnior de Lisboa, on va obtenir la medalla de bronze per equips al costat de Carolina Borrell, Rosabel Espinosa i la suplent Peligros Piñero. Al novembre de 1991, ja com a individual sènior, va ser or per equips i plata en el concurs general en els IV Jocs Iberoamericans de Gimnàstica en Curitiba (Brasil). A l'abril de 1992 va ser quarta en la categoria d'honor en el Campionat d'Espanya Individual disputat a Sant Sebastià. El juliol de 1992 va ser medalla d'or per equips, en la general i en cèrcol, i plata en corda, maces i pilota en els V Jocs Iberoamericans de Gimnàstica disputats a Màlaga. Durant la seua etapa en la selecció entrenaria unes 8 hores diàries en el Gimnàs Moscardó de Madrid. A mitjan 1992 va passar a formar part del conjunt espanyol titular, en ser reclamada per la seleccionadora Emilia Boneva a causa que poc abans del Mundial de Brussel·les, les gimnastes del conjunt Bito Fuster i Isabel Gómez es van lesionar. No competiria en els Jocs Olímpics de Barcelona a causa que els conjunts no eren una modalitat olímpica llavors, encara que si participaria al costat de la resta de les seues companyes en la cerimònia d'obertura encapçalant la desfilada dels estats participants. Les lesions de Bito i Isabel van provocar que el conjunt fora reconfigurat per al Campionat Mundial de Brussel·les, quedant ambdues com a suplents i sent substituïdes en la titularitat de tots dos exercicis per Bàrbara, Alicia Martín i Cristina Martínez. Bàrbara seria titular concretament en l'exercici de 3 pilotes i 3 cordes. Les tres s'afegirien a Débora Alonso, Lorea Elso, Montserrat Martín i Gemma Royo. En aquesta competició el conjunt obtindria la medalla de plata en el concurs general, quedant-se a sols una dècima de poder revalidar el títol mundial que havien aconseguit l'any anterior. A més, van aconseguir el bronze en 6 cintes i el vuitè lloc en 3 pilotes i 3 cordes. El 1993, Ana Roncero va passar a ser seleccionadora nacional i María Fernández Ostolaza es va incorporar com a entrenadora del conjunt. El renovat conjunt titular per a aquest any el van integrar Bárbara, Carolina Borrell, Alicia Martín, Cristina Martínez, Maider Olleta i Pilar Rodrigo, amb María Álvarez i Regina Guati com a suplents. També es trobaven en el conjunt Lorena Barbadillo, Paula Cabo i Eva Velasco. En el Campionat d'Europa de Bucarest, el conjunt espanyol va aconseguir la medalla de bronze en el concurs general i en la final de 4 cèrcols i 4 maces, i el 6è lloc en 6 cordes. Es va retirar després d'aquest Europeu. Després de la seva retirada el 1993, es va dedicar a treballar d'entrenadora en el seu antic club, el Club Atzar de València.[cal citació] Va morir el 24 d'agost de 2003 en un accident de moto. El 9 d'octubre de 2004 es va celebrar un homenatge en el seu honor.[cal citació]

vilaweb

L'ex-lletrat del TC Joaquín Urías ha constatat un tomb ‘com més va més parcial' del tribunal que jutja el procés, que, a parer seu, anticipa ‘una sentència condemnatòria‘. En declaracions a Catalunya Ràdio, ha detallat dues intervencions concretes del magistrat Manuel Marchena, en què ‘perd la impressió d'imparcialitat'. D'una banda, el jutge va recordar dimecres al responsable de Difusió de la Generalitat, Jaume Mestre, que les respostes evasives també són fals testimoni. ‘Deixa entendre que no se'l creu, i quan Zoido deia que no ho recordava el tribunal somreia content', ha dit. L'altre moment fou ahir, quan Marchena va fer una pregunta al major Trapero sobre la reunió que va tenir amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras abans de l'1-O. Prèviament, Marchena havia prohibit que la fiscalia demanés sobre aquesta qüestió perquè el ministeri públic no havia demanat el major dels Mossos com a testimoni. Quan el magistrat acaba fent la pregunta ‘l'admet', ha continuat Urías. ‘Si és un acord entre tribunal i fiscalia vol dir que ha pres partit', ha afegit. Sobre les respostes del major Josep Lluís Trapero, Urías ha remarcat que va veure una ‘certa eufòria' a Catalunya per la manera com va anar la compareixença, però ha recordat que Trapero és acusat i el tribunal ha d'avaluar quina credibilitat tenen les seves declaracions. Per exemple, ha subratllat que va dir que els Mossos tenien un pla per a detenir el govern, però el document encara no s'ha vist. Si ell fos advocat de la defensa, ha dit, demanaria que s'aportés aquest pla com a prova.

books

Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere, l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases. Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva, s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent, i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de textos llatins. Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n, ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament parlant, que amagar-li l'ou. De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal, però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern, trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i, aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina. Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas, condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i, tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de compunció. Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós, així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves confeccions. Hi havia per allí un coci, que poc abans havia eixit del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era aquella tan polida que hi havia dins l'estre.

bios

Marta Gili (Barcelona, 11 de març de 1957) és l'actual directora de l'Escola Nacional Superior de Fotografia de la vila d'Arle, a la Provença. Abans havia estat durant dotze anys directora de la Galeria d'art contemporani Jeu de Paume de París, que ha posat en el circuit de l'art contemporani i de la fotografia actual. I encara anteriorment havia sigut responsable del departament de fotografia de la Fundació La Caixa. També col·labora habitualment amb diverses publicacions com El País o El Mundo, entre altres. Gili es va llicenciar el 1980 en Filosofia i ciències de l'educació, especialitzant-se en psicologia clínica a la Universitat de Barcelona. Des d'aquest camp científic es va anar interessant progressivament pel concepte d'imatge i pel món de la fotografia. Més endavant va iniciar una col·laboració amb la Fundació Joan Miró abans de dirigir la programació cultural de la desapareguda sala Arcs de Barcelona. Quan aquesta sala va ser absorbida per la Fundació la Caixa, va romandre vinculada mitjançant aquesta fundació amb seu a la plaça de Catalunya. Va estar vinculada 12 anys a la Fundació La Caixa, des d'on va coordinar exposicions de Richard Avedon, Tracy Moffatt, Miguel Riobranco, Aernout Mik. El 2006 es va presentar al concurs per la direcció del Jeu de Paume, que va guanyar el setembre d'aquell any. Hi substituïa l'anterior director, Régis Durand, que es jubilava, i fins al 2018 ha aconseguit que aquesta galeria contemporània se situés al costat dels grans centres d'art de la imatge, com el Pompidou o Le Bal, i fins i tot marqués l'agenda cultural parisenca, amb més de 180 exposicions al llarg d'aquests anys, que, d'altra banda, han estat paritàries, amb el mateix nombre d'exposicions d'homes i dones. Al juliol de 2019 ha assumit la direcció de l'Escola Nacional Superior de Fotografia d'Arle, en un moment clau d'aquesta escola, quan tot just acaba d'estrenar nou edifici de 5.500 m². El 2013 fou membre del jurat del Festival Internacional del Llibre d'Art i del Film de Perpinyà. Ha comissariat o col·laborat en exposicions destacades sobre els següents artistes: Sandy Skoglund, Doug Aitken, Diane Arbus, Eugène Atget, Jordi Colomer, Aernout Mik, Susan Meiselas, Helena Almeida, Tracey Moffat, Valérie Mréjen, Sophie Ristelhueber, Willy Ronis, Bruno Serralongue, Lorna Simpson, Esther Shalev-Gerz, Christer Strömholm, Gillian Wearing, Miguel Rio Branco, Richard Avedon, Société Réaliste, Laurent Grasso, la fotoperiodista Dorothea Lange, l'artista cubana Ana Mendieta o l'artista conceptual uruguaià Alejandro Cesarco, entre altres.

vilaweb

Un canvi en el mètode de diagnòstic del coronavirus ha disparat la xifra de persones contagiades a la regió xinesa de Hubei, on hi ha Wuhan, la ciutat on va començar el brot. Segons que han informat les autoritats mèdiques, s'han confirmat 14.840 nous casos de contagi i la mort de 242 persones ahir mateix a causa del covid-19, denominació oficial del patogen. Hubei és la regió més afectada pel brot del coronavirus: s'han confirmat 48.206 casos de contagi i 1.310 morts. Fins ara, per a confirmar el contagi dels pacients calia fer anàlisis del seu ADN, que podien allargar-se durant dies, a la recerca d'informació genètica del virus. Els metges demanaven tests més ràpids per a començar a tractar els pacients com abans millor, de manera que s'ha començat a fer servir escàners tomogràfics, que revelen possibles infeccions dels pulmons. Els signes comuns d'infecció pel virus inclouen símptomes respiratoris, febre, tos i dificultats per a respirar. En els casos més greus, la infecció pot causar pneumònia, síndrome respiratòria aguda severa, insuficiència renal i la mort. La confirmació de 14.840 casos fins ara no comptabilitzats ha tingut una traducció política. Segons l'agència Reuters, el cap del Partit Comunista de Hubei Jian Chaoliang ha estat substituït per Ying Yong, cap del partit a Shangai. El cap del Partit Comunista de Wuhan, Ma Guoquiang, ha estat substituït pel cap del partit a Shandong, Wang Zhonglin. Fins ahir, 3.441 ciutadans de Hubei ja s'han recuperat de la malaltia i han rebut l'alta mèdica. Dels 33.693 pacients que continuen hospitalitzats, 5.647 estan en estat greu i 1.437, en estat crític. Davant la situació que viu la regió, el govern xinès ha desplegat a Wuhan, un total de 2.600 professionals de la salut de les Forces Armades, que s'encarreguen dels tractaments en dos hospitals.

mitologia

Bunzi, a la mitologia Ngoyo (Congo) és una deessa de la pluja. És la filla de Mboze, la Gran Mare. Bunzi apareix com una serp multicolor, i premia els que la adoren amb una collita abundant. Mboze va prendre el seu propi fill, Makanga, com a amant i va donar a llum a Bunzi. Després de veure que Mboze havia donat a llum a una serp, el marit de Mboze, Kuitikuiti, sabia que ella havia estat infidel amb ell i la va matar. Bunzi va assumir el poder de la pluja de la seva mare. Segons la llegenda, quan un arc de Sant Martí apareix al cel, això és Bunzi. De vegades també se la pot veure en l'aigua del riu al capvespre. El Bunzi Mons, una muntanya de Venus, porta el seu nom.

bios

Maria Remei Hofmann i Roldós, coneguda professionalment com a Mey Hofmann (Barcelona, Barcelonès, 1946 — 3 de maig de 2016) va ser una destacada cuinera catalana, que ha estat considerada com la cuinera pionera de l'hostaleria catalana. Filla de Baden-Württemberg, un enginyer alemany, i d'una catalana de l'Empordà que havia estat concertista de piano, va estudiar al Liceu francès de Barcelona, estudià hostaleria a Alemanya. Abans de ser cuinera, però, havia estudiat arquitectura d'interiors, ciències econòmiques i gemmologia. L'any 1983, al barri de la Ribera de Barcelona, obrí una escola d'hostaleria, que esdevingué pionera en la renovació i la difusió de la gastronomia catalana. Posteriorment obrí, també a Barcelona, el Restaurant Hofmann (1992) orientat a facilitar les pràctiques als alumnes de l'escola, la Pastisseria Hofmann (2008), l'Espai de degustació Hofmann (2012), el Racó Hofmann, dins del mateix restaurant (2014), la Taverna Hofmann (2014) i el Hofmann Bistrot (2016). També va col·laborar amb empreses del sector alimentari i amb la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va casar amb 20 anys, va tenir una filla i poc després es va divorciar. Ja divorciada, va obrir un negoci de joieria i començà a fer classes de cuina en un local d'articles d'hostaleria del barceloní carrer de Ferran, fins que, animada pels amics i familiars, fundà el 1983, al carrer Argenteria, la seva pròpia escola de cuina, per la qual han passat més de 2000 alumnes, i han sortit prestigiosos cuiners i reconeguts xefs que han acabat triomfant a tot el planeta. Entre els seus alumnes destaquen els germans bessons Sergio i Javier Torres (Dos Cielos), Jordi Esteve (Nectari), Arnau Bosch (Restaurant Can Bosch), el pastisser Josep Maria Rodríguez, Aitor Zabala. I entre els seus mestres tingué primeres figures de la gastronomia, com Juan María Arzak o Alain Ducasse. Després d'haver superat anteriorment dos càncers, el maig del 2016, aquesta malaltia va acabar amb la seva vida, després de ser novament diagnosticada el gener d'aquest mateix any. L'any 2004 el seu restaurant obtingué una estrella Michelin, i el 2016 l'Escola Hofmann rebé el Premi Especial de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

mitologia

Nüwa o Nugua (en xinès tradicional: 女媧; en xinès simplificat: 女娲; en pinyin: Nǚ Wā) és una de les més famoses deesses creadores xineses dins de la mitologia femenina transmesa des de l'època prehistòrica. Segons el mite, va crear la humanitat modelant el fang, va arreglar el cel per posar fi al diluvi i va inventar el sheng, un instrument musical amb forma d'úter (la traducció seria néixer). Es representa en les imatges més antigues com un cap humà i un cos de serpent. Com a dea totèmica o amb el seu paper de dea de la saviesa, era la protagonista d'antigues cerimònies d'iniciació en el curs per a nous joves en la història mítica, i normes d'encanteri i comportament. Com a dea del matrimoni, era venerada en les festes que acabaven en orgies rituals. La dinastia Han va crear un corpus religiós imperial i les dees femenines van ser transformades a nivells secundaris. A Nüwa, van aparellar-la amb Fuxi, personatge masculí, i es representen com dues serpents enllaçades. Dins de la mitologia oficial de la dinastia Tang, la parella de serpents va ser l'única supervivent del diluvi i va ser necessari l'incest sagrat per a crear la humanitat. * Mites ancestrals: Nüwa crea els humans i arregla el cel Arxivat 2007-04-05 a Wayback Machine. (anglès).

vilaweb

El candidat de Junts per Catalunya a les eleccions espanyoles, Jordi Sànchez, ofereix avui al matí una conferència de premsa organitzada per l'agència Efe. És la primera vegada, d'ençà que fou empresonat, fa més d'un any i mig, que Sànchez pot parlar en una conferència de premsa amb periodistes. Ho fa per videoconferència des de la presó de Soto del Real, on és tancat mentre dura el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Vegeu-ne ací l'emissió en directe: Jordi Sànchez ha remarcat que Junts per Catalunya té voluntat de negociar amb el govern espanyol. Sobre les línies vermelles que ha marcat Pedro Sánchez, qui va dir que no negociaria el dret d'autodeterminació, Jordi Sànchez s'ha manifestat escèptic. ‘En campanya electoral es diuen moltes coses que després el pragmatisme i la voluntat de governar et fan canviar.' I ha afegit: ‘Jo matisaria molt les línies vermelles que Sánchez diu que té'. Sànchez diu que el PSOE no pot continuar formant part del grup del ‘blocatge': ‘Totes les portes han de ser obertes. No acceptarem que ningú imposi restriccions per a dialogar. El referèndum ha de ser sobre la taula i, si el sentit comú retorna a la política espanyola després del 28-A, es podrà fer.' Per això ha dit: ‘No donarem xecs en blanc.' Sánchez ha reforçat aquest missatge i fins i tot, s'ha mostrat ‘convençut' que el PSOE acceptarà ‘tard o d'hora' la via del referèndum perquè, si no, estarà condemnant a negociar amb la dreta. Pensa que una aliança entre PSOE i Ciutadans seria obrir la porta a un altre 155. ‘L'únic vot útil per a frenar el 155 és votar Junts per Catalunya', ha dit. Ha afegit que si surt elegit renunciarà a l'acta del Parlament de Catalunya: ‘Amb el mandat que reps a les urnes, no s'hi pot especular.' Ahir al vespre la Junta Electoral espanyola va autoritzar Sànchez a fer aquesta conferència de premsa i una altra, diumenge, a l'agència ACN. Abans, ja havia permès al candidat d'ERC, Oriol Junqueras, també tancat a Soto del Real, a fer una conferència de premsa per videoconferència demà a l'agència ACN.

books

* * * -Sap que n'hi ha de gent, senyota Quica?… -Ja ho pot dir, filla… No n'ha anat tanta a confessar aquesta quaresma. -Miri'm… miri'm això, donya Poneta, en aquell palco… Misèria i companyia!… sembla la marquesa del cuerno. Ves aquella bona dona… que és per portar vestits escotats!… ¡Ara mateix que baixo a demanar-li les dos pessetes que em deu de la bugada de l'altra setmana! * * * -Quimeta, això és molt bo!… és molt bo!… -Bé, home; no facis extremituds…; recorda't que avui estem en palco… -Això és molt bo!… Si ho sé me'n vaig al quint pis… -Tanoca! Allí que ningú et veu. -Noia!… jo em trec els guants per aplaudir -Pobre de tu!… Torna demà si vols entusiasmar-te.

books

-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora! -Anem a dinar! -On? -No sé; a tot arreu em fa prou fàstic! -Vols anar al Royal? al Colon? -Fuig… fuig!… anem fora de la ciutat. Tinc ganes de distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel! ¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc! -Sí, avui tinc un bon dia! -Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo porti el volant?

mitologia

Blade: Trinity és una pel·lícula estatunidenca d'acció de 2004, dirigida per David S. Goyer. És la tercera part de Blade, la popular saga de pel·lícules sobre vampirs, i igual que en els dos primers films és protagonitzada per Wesley Snipes. L'any 2006 va estar nominada al Premi Saturn a la millor pel·lícula de terror. En el cor del desert iraquià els líders dels vampirs estan ressuscitant en Dràcula, la terrible criatura que va ser l'origen de la seva raça. Actualment conegut com a Drake (Dominic Purcell), aquest esgarrifós vampir té poders únics que li permeten aguantar la llum. Una complicació afegida per Blade (Wesley Snipes) és la decisió dels líders vampirs de llançar una campanya difamatòria contra ell qualificant-lo de monstre assassí. Quan Blade i Whistler (Kris Kristofferson) tenen un enfrontament amb l'Agent Cumberland (James Remar) de l'FBI que queda clar que el caçador de vampirs necessita ajuda. De mala gana forma equip amb els Nightstalkers, un grup de caçadors de vampirs humans encapçalat per la filla il·legítima de Whistler, Abigail (Jessica Biel) i el Hannibal King (Ryan Reynolds). Mentre la seva científica cega Sommerfield (Natascha Lyonne) treballa per solucionar definitivament el problema dels vampirs, els Night-Stalkers emprenen una sèrie de batalles ferotges contra la poderosa vampiressa Danica Talos (Parker Posey), els seus acòlits Asher i Grimwood), i els seus exèrcits de la foscor. Finalment, Blade s'enfrontarà al major vampir de la història i el que estarà en joc serà el seu propi destí i el de tota la humanitat. Banda sonora de la pel·lícula Blade: Trinity

bios

Laura Martínez Portell (Mataró, Maresme, 1970) és una advocada, mediadora i política catalana. Llicenciada en Dret per la Universitat de Lleida, ha completat diversos cursos especialitzats en el camp de la violència de gènere, jurisdicció de menors i la mediació civil, comercial i familiar. Té un màster en Gestió i Direcció de Recursos Humans pel Centre d'Estudis Financers i un postgrau en Pràctica Jurídica per l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Mataró. També ha fet diversos cursos d'especialització en matèria de violència de gènere, jurisdicció de menors o medicació civil, mercantil i familiar. En l'àmbit privat, ha treballat com a advocada especialitzada en dret de família i violència contra les dones. També ha estat regidora d'educació i cultura de l'Ajuntament de Vilassar de Mar del 2007 al 2011 amb el grup de Junts per Catalunya. I del 2011 al 2015, vicepresidenta tercera del Consell Comarcal del Maresme. També ha estat vicepresidenta segona de la Diputació de Barcelona i, entre altres càrrecs, diputada de Benestar Social, Salut Pública, Consum i Relacions Internacionals. Des del 8 de juny de 2021 és directora del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada. Abans havia estat presidenta de l'Institut Català de les Dones (ICD).

mitologia

D'acord amb la mitologia grega, Acarnà (en grec antic: Ἀκαρνάν) va ser un heroi, fill d'Alcmeó i de la nimfa Cal·lírroe, filla del déu-riu Aquelou. En les seves aventures, Alcmeó havia ofès Fegeu, rei de Psofis a l'Arcàdia, i va morir a mans dels fills d'aquell rei. Quan la seua mare Cal·lírroe es va assabentar dels fets, va demanar als déus, i concretament a Zeus, que l'estimava, que fes passar els seus dos fills, Acarnà i Amfòter, directament de la infantesa a la joventut, a fi de venjar la mort del seu pare. Zeus hi va accedir i així els germans van poder matar els dos fills de Fegeu, Pronos i Agènor, que van trobar a la cort del rei Agapènor. Tot seguit van anar a Psofis i van matar Fegeu, que era el responsable de la mort del seu pare. Els habitants de la ciutat els van perseguir, però van poder fugir i es van refugiar a Tegea, a l'Arcàdia. Ajudats pels seus habitants es van poder defensar dels perseguidors. Després, aconsellats pel seu avi Aquelou, van anar a Delfos a consagrar a Apol·lo el collaret d'Harmonia, que havia portat a la seva família una llarga llista de crims, i sobretot la mort del seu pare, Alcmeó, i del seu avi Amfiarau. Després van recórrer l'Epir per reclutar companys i van anar a colonitzar la regió d'Acarnània, i els seus habitants, els curetes, van adoptar el nom d'acarnanis, en honor d'Acarnà. Una altra tradició explicava que Acarnà va morir quan va voler casar-se amb Hipodàmia, la filla d'Enòmau, que matava els seus pretendents.

mitologia

La Branca de plata o Rama de plata (en irlandès, An Craobh Airgid) és un símbol que es troba a la mitologia i la literatura irlandesa. Destacat en el poema irlandès Immram Brain (El viatge de Bran), representa l'entrada a l'altre món celta, que els gal·lesos van anomenar Annwn i els irlandesos Tír na nÓg: «Per entrar a l'altre món abans de l'hora indicada marcada per la mort, sovint era necessari un passaport i aquesta era generalment una branca de plata de la pomera sagrada florida». La branca també està associada a Manannán Mac Lir, una deïtat marina irlandesa amb forta afiliació a Tír na nÓg. Com a guardià de l'altre món, Manannán també té forts vincles amb Emhain Abhlach, l'illa de les pomeres, on es troba la branca màgica de plata de pomera. Tant la branca com Manannán apareixen a la història Les seves tres visites a Cormac, o L'aventura de Cormac a la terra de la promesa. Aquí, Manannán apareix a les muralles del rei Cormac (a Tara) sota l'aparença d'un guerrer que li va dir que venia d'una terra on es desconeixen la vellesa, la malaltia, la mort, la decadència i la falsedat (el Tir na nog). El rei va rebre una «branca de plata amb tres pomes daurades». Quan es sacsejava la branca, les pomes daurades produïen una música que podia fer dormir a la gent i guarir a la gent ferida, malalta i les dones després del part. A més, a Immacallam in dá Thuarad (El diàleg dels dos savis), el símbol místic utilitzat per déus, fades, mags i per tots els iniciats que coneixen el misteri de la vida i la mort, es descriu així com un símbol druida: Neidhe (un jove bard que aspirava a succeir al seu pare com a major dels poetes d'Ulster), «va fer el seu viatge amb una branca de plata al damunt d'ell. Els Anradhs, o poetes del segon ordre, portaven una branca de plata, però els Ollamhs, o els poetes principals, portaven una branca d'or, tots els altres poetes portaven una branca de bronze».

mitologia

Isfakyalı Kopasis Efendi (o Andreas Kopasis Omoudopoulos) (Khanià, Creta, 1854 — 22 de març de 1912) va ser un príncep de Samos entre 1908 i 1912. Isfakyalı Kopasis Efendi va ser la divuitena persona designada com a governador otomà de Samos. El 1908 va incrementar-hi les tropes otomanes per fer front a l'oposició progrega. Els dirigents d'aquesta oposició, incloent-hi Themistoklis Sofoulis, van haver de fugir de l'illa. Kopasis va ser assassinat el març de 2012 per Stavro Boridis, un seguidor de Sophoulis. Andreas Kopasis estava casat amb Eleni de Kiari (o Helena Kopasis). Eleni era una dona educada, filla de l'ambaixador otomà a Àustria. Era poliglota i tocava el piano. El seu germà, Arthur Kiani, era membre del senat austríac. Eleni va estudiar la llengua auxiliar internacional esperanto el 1907 i, poc temps després, va fundar un grup de dones esperantistes.

books

-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa. -Qui es cuidarà de tu, sant cristià! -No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a cara o creu. * * * Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família. -Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles. ¡Un xafarranxo!…

bios

Simona Škrabec (Ljubljana, Eslovènia, 1968) és una escriptora, professora i traductora eslovena, establerta a Catalunya, especialista en teoria literària i literatura comparada. Nascuda a Ljubljana, va passar la seva infància a la petita ciutat de Ribnica a la regió de la Baixa Carniola. Resideix a Barcelona des de 1992. És llicenciada en Filologia Alemanya i en Literatura Comparada per la Universitat de Ljubljana i doctorada en Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2002 amb una tesi sobre els marcs identitaris en la literatura centreeuropea (Geografia imaginària. Els marcs identitaris en el cas de Centreeuropa). Actualment és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En la seva obra es pot apreciar un especial interès per la literatura europea del segle XX i la relació de la literatura amb la construcció de la memòria històrica i la identitat. A més a més de les seves tasques com a escriptora i traductora, fou vocal de la junta directiva de PEN Català i directora de Visat, revista digital de literatura i traducció, creada per aquesta entitat, des de l'any 2006 fins al 2015. Des de 2014, és Presidenta del Comitè de Drets Lingüístics i de Traducció de PEN International. (Translation and Linguistic Rights Committee). Škrabec és autora dels llibres L'estirp de la solitud(2002), amb el que va guanyar el Premi Josep Carner a la Teoria Literària, L'atzar de la lluita (2005) i Una Pàtria prestada (2017). Juntament amb Arnau Pons, va dirigir un extens projecte sobre l'intercanvi cultural entre Alemanya i Catalunya en el segle XX (Grenzen sind Straßen, 2007-2008, 2 vol). És la traductora d'un nombre considerable d'obres literàries. Entre les més destacades les d'autors serbis i eslovens com Boris Pahor, Drago Jančar, Aleš Debeljak i Danilo Kiš, traduïdes al català i a l'espanyol , així com les de diversos autors catalans (Jesús Montcada, Jaume Cabré, Gabriel Ferrater, Pere Calders, Maria Barbal, J.V. Foix, Lluís Maria Todó, etc.), traduïdes a l'eslovè. En el camp de la traducció, també va participar en la recerca col·lectiva To be translated or not to be (Ser traduït o no ser, 2007), dirigida per Esther Allen, sobre la situació de la traducció literària en el món globalitzat, i en el volum "Constel·lacions variables" (2012), amb Teresa Irribaren, sobre l'impacte dels mitjans digitals en la internacionalització de la literatura. Col·labora amb assajos i articles sobre literatura en revistes acadèmiques i culturals, i també és crítica literària habitual en diversos diaris Catalunya. És membre del Comitè Editorial de la revista humanista L'Espill de la Universitat de València des de 2007. Ha coordinat simposis i projectes de recerca, els resultats dels quals ha editat i publicat a Diàlegs sense fronteres (2011), sobre autors estrangers establerts a Barcelona i que escriuen en català, i Les distàncies d'Europa (2013), una recerca interdisciplinària sobre el futur d'Europa. El 2016, va dirigir l'informe Culture's Oxygen sobre la indústria editorial de llengües minoritàries, de PEN International encarregada per la UNESCO.

books

* * * Encenguérem un gran foc en la cuina immensa. Darrera meu, però, sentia el trepeig dels escarabats removent les fulles seques despeses de la llenya, i tambe (val a dir-ho) l'amenaça esborronadora de les corts desertes, dels cellers enteranyinats, dels dalts i baixos en quietud, atapeïts de foscor i d'incertesa, prou espaiosos per a encabir-s'hi reguitzells de follets, de monstres incorporis i de bèsties apocalíptiques. El record de la porta ajustada em produïa una inquietud absurda. Certament la precaució de barrar-la era cosa del tot inútil en aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i lluernes en franquícia. Mes… bon Déu! ¡un hom sempre ha cregut que les ànimes, els mals averanys, els facinerosos i les salvatgines agressives no poden entrar si no és per la porta d'honor! I bé: ¿hi havia passat algú, abans que nosaltres? Al costat d'aquesta aprehensió insana, jo experimentava la positiva gràcia del que acaba de trobar un cor lleial, un germà de més anys, serenitat i experiència, entre la solitud d'un enderroc. El Cerdà havia agafat les meves sabates i les greixava a consciència, no planyent-hi la cansalada del seu patifell. Els meus mitjons de llana fumejaven la mullena arreplegada en tantes hores de caminar per la neu. Ell m'aconsellà que me'ls llevés, car el foc endinsava la humitat fins al moll dels ossos. Intentà escalfar-me un ansadic de vi; i, en dir-li que no m'agradava el vi calent, es neguitejà per no poder-me oferir altra beguda. Era una actitud afectuosa, previsora, paternal, la que esmerçava aquell home amb mi.

books

Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era incurable!… Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle: -Apa, que aviat us curareu. Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa tristament, va dir: -Ho he entès tot, ¡soc metge! Hi hagué en tots un moviment. -Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola. Els estudiants el seguiren, impressionats. En el pati de la Creu, el sol enlluernava… I l'alegria i la cridòria… i les rialles llargues i aixordadores no's sentien, malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.

bios

Montserrat Vilà i Planella (Figueres, 1964) és una ecòloga que estudia principalment els factors biològics i ambientals que determinen la presència i l'èxit de les plantes invasores, així com els seus impactes ecològics i econòmics. Va fer el doctorat al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció del Dr. Jaume Terradas, i va presentar la tesi l'any 1993. Entre 1994 i 1996 va treballar com a investigadora post-doctoral a la universitat de Berkeley (Califòrnia). Posteriorment, va treballar com a professora de recerca associada al CREAF i va impartir classes a la Universitat de Barcelona, tot mantenint una estreta vinculació amb la universitat de Berkeley. L'any 2006 va començar a treballar a la Estación Biológica de Doñana, on des de 2010 és professora d'investigació i des del 2012 fins al 2015 en va ser directora adjunta. El 2017 i 2018 va coordinar avaluacions i seguiments de l'àrea de biologia vegetal, animal i ecologia en l'Agència Estatal d'Investigació. Des de 2017 fins a l'actualitat (2020) és membre del comité científic per la flora i la fauna del Ministerio para la Transición Ecológica. Ha publicat més de 170 articles SCI, co-editat 7 llibres i esrit més de 40 capítols per llibres. El 2014 va ser una de les 47 persones de nacionalitat espanyola escollides Highly cited researcher, la llista de l'agència Thomson Reuters on figuren els científics més citats dels últims 10 anys. Des de 2014 fins a 2019, ha figurat cada any en el llistat Highly cited researchers.

books

Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el jove, mostrant el bust, ha fet acció d'escometre-la. Ella ha aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de bona gana. -Tira peixet! ¡bona la faria, la cacera, el poca pena!- L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret emmelador, en lloc d'anarse'n a passar camí amb aquella calda, no ha pas deixat de fer-li gràcia. Per un breu instant ha estat temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera, adinerar allí mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell de pollastres, i no passar més endavant. La imatge del Zidro regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els alegrois. Més en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i ha fet via per un planell alterós. Pel corriol, onejant entre un negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava ànima viventa. Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre empiocat i una rosquilla per a l'infant. El que pujaria més diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un ensurt i resta aturada en el viarany. Maleït-siga la seva memòria! ¡Havia oblidat el setrill! I bé, i alguna bona ànima li faria fermança d'una ampolla!

vilaweb

El president de la Generalitat Quim Torra ha qualificat de ‘èxit immens' la manifestació independentista de la Diada i ha assegurat que marca la fi d'una etapa. ‘Avui es tanca una etapa, ja es comença a respondre a les sentències i es posa l'objectiu d'independència al centre de l'acció política', ha afirmat en una atenció als mitjans a la confluència de la plaça d'Espanya de Barcelona amb l'avinguda del Paral·lel, epicentre de la mobilització convocada per l'ANC i Òmnium. HHo ha dit en referència al judici sobre el referèndum del primer d'octubre de 2017 al Tribunal Suprem. Torra ha recordat que el lema de la protesta és ‘Objectiu: independència' i ha afegit: ‘És això què farem.' També ha criticat durament els ‘pronòstics interessats que no volien que avui fos un èxit' i ha insistit a destacar el caràcter multitudinari de la manifestació: ‘El poble de Catalunya mai falla'. Totes les informacions de la Diada, en directe Per la seva banda, el vice-president Pere Aragonès ha demanat al PSOE que ‘abans de criticar l'independentisme es miri al mirall', perquè ha recordat que a Catalunya ‘hi ha un executiu en marxa' mentre que a l'estat espanyol ‘són incapaços de posar-se d'acord'. En una atenció als mitjans després de l'acte d'ERC per la Diada, ha demanat als socialistes que ‘deixin de donar lliçons' i els ha dit que ‘espavilin' a conformar un executiu. ‘Seria una llàstima que per egos i diferències tàctiques no tinguéssim cap interlocutor a l'altra banda', ha lamentat en referència a un possible avançament electoral en cas que PSOE i Podem no arribin a cap acord. En aquest sentit, ha advertit que aquest escenari seria ‘un fracàs de l'esquerra espanyola'. El vice-president ha urgit els socialistes a conformar un executiu que sigui ‘un interlocutor vàlid' per a poder ‘avançar en la resolució del conflicte', especialment amb relació a la sentència de l'1-O, prevista per a aquesta tardor. ‘Hi ha d'haver algú a l'altra banda amb plenes funcions amb qui puguem discrepar, discutir i, si s'escau, arribar a acords si són en la línia de la defensa de la democràcia', ha argumentat. En la mobilització de l'ANC la diputada de la CUP Maria Sirvent ha reivindicat l'autoorganització popular perquè constata que les polítiques del govern no tenen ‘res a veure' amb la ‘contundència dels discursos'. Ha dit que l'autoorganització popular és ‘més necessària que mai' per a reivindicar el dret d'autodeterminació, la independència i conquerir els drets civils i polítics ‘negats de manera sistemàtica'. En aquest sentit, ha fet referència al dret d'habitatge o la lluita contra ‘l'ofensiva privatitzadora de serveis públics'.

books

* * * «Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes l'esmorteïment de l'esperit religiós.» * * * «La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies, s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la naturalesa.» * * * Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que escrivia aquestes planes: «I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant l'esperit públic…» * * * En un començament de plana hi havia el següent concepte, lleugerament titllat: «La separació de l'Església de l'Estat!… ¡Idea revolucionària!… De tal sonaria a les orelles de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo. I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió d'un estat legal acceptat sols per la força de les circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i tornar a fer lligar amb el poble, lliure també…»

mitologia

Com ensinistrar un drac (títol original en anglès How to Train Your Dragon) és una pel·lícula d'animació 3D dels Estats Units, basada en el llibre homònim de Cressida Cowell. El film original consta amb les veus de talents com Gerard Butler, America Ferrera, Jonah Hill, Plácido Domingo, Christopher Mintz-Plasse i Craig Ferguson. La pel·lícula, estrenada el 26 de març de 2010, és la vint-i-dosena dels estudis Dreamworks Animation i la segona on Christopher Mintz-Please i Jonah Hill coincideixen en papers principals des de Superbad (2007). De l'estudi que va portar Shrek, Madagascar i Kung Fu Panda arriba Com ensinistrar un drac, una comèdia d'aventures ambientada al món mític del Vikings i dracs salvatges. La història se centra al voltant d'un adolescent viking anomenat Singlot (Jay Baruchel) que viu a l'illa de Berk, i la lluita contra els dracs és un dels seus modus vivendi. La intel·ligència de l'adolescent i el seu original sentit de l'humor no agraden gaire a la seva tribu. Tot i això, quan s'inclou en la formació per a futurs Vikings, veu que aquesta és la seva oportunitat per fer-se valer com a lluitador. Però quan dispara a un Fúria Nocturna i s'hi fa amic, tot canvia. Fins i tot en l'etapa on se situa la pel·lícula, alguns fans hi troben diferències entre el primer llibre de la sèrie How to train your dragon i la trama de la pel·lícula. Oscar Globus d'Or BAFTA

vilaweb

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha dit l'endemà de les eleccions que mai no hi ha hagut vet al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i que el seu partit utilitzarà els seus escons perquè hi hagi canvi i regeneració. Tanmateix, aquesta afirmació contrasta amb el discurs previ a les eleccions: ‘Nosaltres no volem que Rajoy governi, ja que Espanya està en un final de cicle i això requereix un nou president', va dir fa uns dies. Rivera ha mantingut aquest discurs durant tota la campanya i el seu vet a Rajoy l'ha verbalitzat més d'una vegada. De fet, un dia més tard va pronunciar aquesta frase en clara al·lusió al líder popular: ‘Només frenarem al populisme amb un govern nou. Els vots de Ciutadans no donaran suport a qui va pactar amb Bárcenas.' I a continuació va afegir: ‘Si Rajoy accepta que no pot governar algú que apareix en els papers de Bárcenas, llavors ens asseurem amb ells com també ens podríem asseure amb el PSOE. El líder no pot estar sota sospita de corrupció.' Avui Rivera ha proposat que es reuneixin PP, PSOE i Ciutadans per parlar de reformes i deixar per al finalel debat de les butaques. En unes declaracions per una televisió espanyola Rivera ha avisat que ell no comptaria amb partits independentistes ni nacionalistes per sostenir el govern espanyol. Segons la seva opinió, durant anys el PNB, CDC o ERC han utilitzat la llei electoral per condicionar la governabilitat i ara hi ha l”oportunitat' de començar una nova etapa.

mitologia

Kuchisake-onna (口裂け女, Kuchisake-onna? "La dona de la boca tallada") és una llegenda urbana de la mitologia japonesa sobre una dona que va ser assassinada i mutilada pel seu marit, i que torna al món com a esperit maliciós (Onryō). Quan apareix pregunta a les seves víctimes si és bonica, les quals en respondre són posteriorment assassinades. La llegenda diu que fa molt de temps hi havia una dona molt bella però vanitosa que es va casar amb un samurai. La dona era pretesa per molts homes i acostumava a enganyar al seu marit. El samurai coneixia les infidelitats de la seva esposa, per la qual cosa, un dia en un atac de gelosia i fúria li va tallar la boca d'un costat a un altre mentre cridava: "Penses que ets maca?!" Aquí és quan la llegenda comença. Es diu que hi ha una dona amb una màscara quirúrgica, -el que no semblaria estrany al Japó, ja que la majoria d'habitants les fan servir per prevenir malalties- que camina a la nit, especialment a les nits fosques i tenebroses. Si es troba amb algun jove, normalment estudiants de secundària o universitaris, li pregunta: "Sóc bonica?" ("Watashi kirei") ("わたし きれい?"). Si el jove li respon que sí, ella es traurà la màscara i, tot mostrant la seva boca tallada d'orella a orella, li demanarà: "I ara?" ("Kore demodesu ka?") ("これ でもです か"). El més probable és que la víctima cridi o digui que no. Llavors la dona li tallarà la boca d'un costat a un altre amb unes tisores. Sí la víctima respon de nou que sí, la dona el seguirà fins a la porta de casa i allà mateix l'assassinarà. "Kirei" (きれい) en japonès (maca o bonica) és molt semblant a "kiru" (切る) (tallar). En altres versions de la llegenda, els efectes de respondre sí canvien, encara que la majoria coincideix que és impossible d'escapar-ne tant amb aquesta resposta com amb la precedent. La més comuna diu que si se li diu "sí", la Kuchisake-onna s'abalançarà sobre l'al·ludit per tallar-li la boca perquè senti el mateix que ella.

bios

Concepción Gasset Solis (Castelló de la Plana, País Valencià, 1887 - 1960) va ser una burgesa valenciana que es dedicà a la política relacionada amb el Partit Republicà Radical i l'Agrupació Femenina Radical. Concepción Gasset Solis va nàixer a Castelló de la Plana el 1887 dins d'una família acomodada. Va ser la segona dels nou fills del matrimoni format per l'advocat i polític Fernando Gasset Lacasaña, líder del Partit Republicà Radical de Castelló i que va arribar a presidir el Tribunal de Garanties Constitucionals el 1934, amb Ramona Solís Claras, nascuda a València. El 1914 es va casar a Castelló amb José Morelló del Pozo, advocat de professió, que va ser alcalde de Castelló el 1920, vicepresident del comitè provincial del Partit Radical de Castelló el 1930 i diputat provincial. No van tenir fills. Concepció va ser, d'entre tots els fills de Fernando Gasset, la més activa i més compromesa amb l'ideari del Partit Republicà Radical. Era molt freqüent veure-la en mítings i manifestacions donant suport amb la seua presència a la intervenció dels candidats radicals. Al juliol de 1932, amb motiu de la presentació de l'Agrupació Femenina Radical, es va celebrar un acte polític al cinema Capitol de Castelló presidit per Carlos Selma, dirigent republicà. Era costum que en els actes de proselitisme polític dels republicans, es reclamara la presència de l'esposa o dels fills del militant o de la família republicana al complet. Concepción, filla i esposa de polítics radicals, va presidir l'acte des de la tribuna i prompte va ocupar llocs de responsabilitat en l'Agrupació. Com a organisme autònom de l'Agrupació Femenina Radical es va crear el rober "Mariana Pineda", que concretava aquesta labor benèfica i assistencial de l'Agrupació i on Concepción va desenvolupar la seua labor. Concepción va morir a Castelló de la Plana el 27 de febrer de 1960.

books

Jo vaig conèixer en Víctor Buxareu i Buxareu en un dolç poblet de muntanya on em deixo caure gairebé tots els istius. En aquest poblet no hi tinc casa pròpia ni llogada, ni una llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap interès material, per petit que sigui. Això és causa que el seu record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases que no fineix mai la paret del galliner. Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Però, sigui pel que sigui, la concurrència hi és escassa; i no pas per falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot això que en el poblet deixi de formar-s'hi colònia. Ben al contrari; hi ha una mena de colònia reduïda, ensopida; d'aquestes colònies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravíssim que les trobes a cada moment i no t'és possible donar un pas si no és en comunitat. Però jo confesso que es pot passar per això i molt més, perquè el poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que és en una vall pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una cançó d'aigua que no s'acaba mai. La seva gràcia no l'envileixen els pantalons de color de crema guardadors d'arrogàncies abdominals, ni el castellà barroer d'alguna dama, ni els paperots que hi ha vora les fonts, entre els blauets i les campanetes, greixosos d'acariciar la xocolata i la llonganissa. Per damunt de la trista deixalla dels homes, hi ha el meravellós encantament de totes les coses vives; i jo, per part meva, servo d'aquest poble els més amables records: ja sia la imatge del dessagnament solar, de la fumarella de boira o de la nuca rosada víctima del boll. En els llocs on el nombre d'estiuejants és reduït, té una importància capital el saber (quan encara no apreta la calor) qui són els novells, quina casta de gent anirà a raure a tal casa o a tal altra; perquè, naturalment, en els poblets d'estiueig hi ha sempre els emigrants i els ocells de pas; com que els que se'n van per tornar l'any vinent ja es coneixen i ja s'ho han dit tot, els ocells de pas vénen a ser en definitiva l'èxit o el fracàs de l'istiu. No costarà gaire imaginar-nos els salts que fa el cor quan es veuen venir per la carretera les tartanes que duen als nous estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela decrèpita, bateguen les ànimes que han de posar una mica de gràcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els pollancres i es belluga un bé de Déu de coses entendridores.

bios

Montserrat Duch i Plana (Tarragona, 29 de juny de 1959) és una historiadora, professora universitària i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya (1995-2003) i senadora al Senat espanyol (2001-2003) pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), així com catedràtica d'Història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Des del 2005 és directora de la Col·lecció Atenea d'estudis de dones, gènere i feminismes, i des del 2010 és coordinadora del grup de recerca reconegut per la Generalitat de Catalunya ISOCAC (Ideologies i Societat a la Catalunya Contemporània). Va néixer a Tarragona el 20 de juny de 1959, tot i que és natural de Constantí (Tarragonès). Va estudiar Geografia i Història a la Universitat de Barcelona (1981, conclosa amb una tesina sobre el Feminisme a Catalunya) i posteriorment es doctorà en Història el 1987 a la mateixa universitat. La carrera docent la inicià a l'Escola Social de Tarragona (1987-1989), passant després a impartir docència a l'Escola Universitària de Graduat Social de Tarragona (1989-1992), aleshores vinculada a la Universitat de Barcelona. I finalment, amb la creació de la Universitat Rovira i Virgili estigué vinculada primer a la Facultat de Ciències Jurídiques (1993-1994) fins que esdevingué professora titular de l'àrea d'Història Contemporània al Departament d'Història i Història de l'Art. D'ençà el 2011 n'és catedràtica. Durant aquesta darrera etapa, ocupà importants càrrecs de gestió, com ara la direcció de l'Escola de Postgrau i doctorat de la URV entre el 2006 i 2008 i el vicerectorat de Postgrau i Relacions Internacionals de la URV entre 2008 i 2010.[cal citació] Així mateix, fou fundadora de la biblioteca-hemeroteca Municipal de Tarragona (1983-1987) i també impulsora i presidenta de la Fundació d'Estudis Socials i Nacionals Josep Recasens Mercadé (Reus) entre 1996 i 2006.[cal citació] Paral·lelament a la seva carrera universitària, mantingué una intensa carrera política. Fou militant de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament de la Unió General de Treballadors i secretària d'universitats del PSC, partit on milità entre el 1981 i el 2010. Fou regidora de Constantí a les eleccions municipals de 1983, diputada a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995 i 1999 i senadora designada per la Comunitat autònoma el 2001-2003. Vinculada des dels seus inicis com a investigadora a la història social i política de la Catalunya del s. XX amb la seva tesi El Camp de Tarragona durant la 2ª República (1931-1936), va assumir el rol de coordinadora -arran del traspàs del Dr. Pere Anguera Nolla- del grup de recerca reconegut per la Generalitat de Catalunya Ideologies i Societat a la Catalunya contemporània (ISOCAC). Ha impulsat diversos projectes de recerca finançats pel Ministerio de Economía y Competitividad des d'on ha conreat la història social del s. XX en les seves vessants catalanes, espanyoles i europees, en especial les polítiques de memòria, els usos públics de la historia i la història de les dones. Com a resultat ha publicat una quinzena de llibres, ha dirigit cinc tesis doctorals i ha participat en més d'una trentena de congressos de la seva especialitat a Catalunya, Espanya, Itàlia, La República Txeca, Gran Bretanya, França, Àustria i Mèxic. També ha fet estades docents a Polònia, Itàlia i Brasil.[cal citació] Finalment, manca destacar que és membre del consell de redacció de les revistes Historia del Presente, Ayer i Recerques i és membre i vicepresidenta de la Asociación de Historia Contemporánea.

mitologia

Segons la mitologia catalana, al Ripollès i la Cerdanya s'explica la història d'un matrimoni de vellets sense fills que van haver de pujar a un dia a la teulada de casa seva per treure'n la neu acumulada durant una tempesta de set dies, ja que d'altra manera se'ls hauria enfonsat el sostre a sobre. Fent caure la neu a terra es va formar una muntanya davant la porta de la casa i la velleta, mentre el seu marit treballava, es va entretenir fent un ninot de neu que va vestir de nena. El ninot de sobte va cobrar vida davant la felicitat del matrimoni que veien en ell la filla que no havien pogut tenir mai. Tots tres van ballar en corrua i van cantar d'alegria, però la felicitat els va durar poc perquè quan arribà el desglaç la nena es va fondre. L'any següent amb renovada esperança ho van tornar a provar però aquella vegada fent un noi… Any rere any van intentar-ho sense gaire èxit fins que finalment s'adonaren que mai aconseguirien el fill desitjat. L'experiència, però, els donà un any la idea de fer un home de neu gegant que, amb la seva força i mida, pogués fer la feina de tot l'any en pocs dies i després desaparèixer amb el desglaç. Els avis pensaven que el gegant podria aplegar llenya per tot l'any, construir una tanca per l'hort de la casa, treure la neu de la teulada i del camí i fer moltes altres coses. Però tan bon punt va ser viu, el gegant es va treure la roba que els avis li havien posat perquè l'estrenyia, es va cruspir tots els queviures que els vells tenien al rebost i se'n va anar muntanyes amunt allà on la neu és present tot l'any. Des d'aleshores es conta que l'home de neu viu tot sol als cims nevats on sempre fa fred i que surt i corre per tots els indrets nevats tan bon punt cauen els primers flocs de neu.

vilaweb

El president del grup parlamentari d'ERC, Sergi Sabrià, ha explicat que la prioritat del partit és ‘invertir esforços' per assolir una estratègia de país unitària quan es faci pública la sentència del judici contra el procés. Després de reunir-se amb el president de la Generalitat, Quim Torra, durant prop d'una hora, Sabrià ha defensat que l'estratègia ha d'interpel·lar al 80% de la ciutadania, ha apostat per ‘seure a treballar' i ha recordat que el país ha ‘avançat' quan s'han consensuat les polítiques amb els diferents agents implicats en un espai unitari. El dirigent d'ERC ha evitat avançar com ha de ser l'estratègia en considerar que perquè pugui ser possible ha de ser ‘discreta' i amb voluntat de ‘no posar línies vermelles'. La trobada, en el marc de les reunions que està fent el president de la Generalitat, Quim Torra, per recobrar la unitat amb els partits sobiranistes després de les dues campanyes electorals i de cara a la sentència del judici de l'1-O, ha servit perquè el cap del govern i els representants d'ERC hagin compartit la necessitat de trobar una ‘resposta i un camí conjunt'. ‘Necessitem acabar de reconstruir un espai on tots puguem abocar escenaris, propostes i arribar a una concreció. L'objectiu d'avui no era tant una concreció sinó posar fil a l'agulla per construir-ho', ha detallat Sabrià. Tot i admetre que en el sí del partit tenen plantejats escenaris, el republicà ha evitat concretat com ha de ser l'estratègia unitària en creure que fer-ho ‘no ajudaria a aconseguir-la'. ‘La màxima prioritat és disposar d'una estratègia conjunta', ha insistit. ‘No ens podem permetre no disposar-ne', ha conclòs. A parer de Sabrià, la resposta conjunta hauria d'estar llesta abans de la sentència del judici de l'1-O. Una vegada més, ha considerat que les acusacions que es fan al judici del procés són ‘falses' i ha constatat que això haurà d'esta reflectit en les sentències.

vilaweb

Rosa Pérez Garijo, diputada provincial i regidora de Catarroja, és la coordinadora de la candidatura ‘Una nova EUPV per a un nou país', que es presentarà en el marc de l'assemblea d'Esquerra Unida del País Valencià que es farà dissabte. La candidatura va néixer a partir de l'elaboració col·lectiva d'un manifest polític en què un grup de militants expressaven el model d'organització que volien per a Esquerra Unida. Fonts de la candidatura han dit que veuen ‘la necessitat de convertir EUPV en un instrument útil per a la transformació social' i de tornar-la ‘al centre del conflicte social'. Els principals eixos organitzatius són la descentralització, la transparència i la democratització. Fins i tot van demanar sufragi universal i directe de tota la militància, que l'actual direcció ha rebutjat. Després de llançar el manifest es va començar a configurar la candidatura atenent un criteri comarcal que en la pràctica coincideix amb el model d'organització d'EUPV. Una vegada configurada la llista per al consell polític, es va acordar la candidata a la coordinació i l'ordre de la resta d'integrants. Els primers deu llocs de la candidatura a partir de Pérez Garijo els ocuparan, per aquest ordre: Nahuel González, regidor de Gandia; Marina Albiol, eurodiputada; Manu Clemente, regidor de Xiva; Estefania Blanes, portaveu de Guanyar Alcoi; Miquel Lorente, coordinador i regidor de Xàtiva; Mireia Biosca, activista social; Iñaki Pérez, regidor d'Elda; Lucía Ibáñez, coordinadora de l'Alacantí; i Víctor Domínguez, regidor de Guanyar Alacant. En els següents llocs de la llista es destaquen Rafa Pérez, batlle de Bunyol; Amparo Bernat, animalista; Antoni Llorente, regidor de la Vall d'Uixó; i els sindicalistes M. José Gómez Pimpollo i Luis Poveda. Quanta a batlles, a més de Rafa Pérez, també hi ha el de Muro d'Alcoi, Francesc Valls; el de Villar de l'Arquebisbe, Vicente Portolés; el de Simat de la Valldigna, Víctor Mansanet; i la de Montfort, Maria Berenguer. Els últims llocs de la candidatura, els ocuparan des del final cap al començament els ex-diputats de les Corts Valencianes Ignacio Blanco, Esther López Barceló i Lluís Torró, respectivament. Al costat hi haurà Antonio Montalbán, ex-secretari general de CCOO que va rebre la distinció honorífica de la Generalitat Valenciana el 9 d'Octubre per la seua vida dedicada a la lluita per la llibertat i els drets; M. Jesús Pérez Galant, activista social i regidora d'Almoradí; Miguel Ángel Pavón, vice-batlle d'Alacant; José Antonio Fernández Cabello, coordinador d'Alacant i referent en la lluita per l'educació pública; i Jaume Mayor, sindicalista de CCOO.

bios

Carme Balmas i Guitart (Barcelona, 22 de maig de 1894 – 4 de juliol de 1978), coneguda com Carme Balmas, va ser una pintora catalana documentada com a activa les primeres dècades del segle xx. Nascuda a Barcelona el 22 de maig de 1884 en una família benestant, Carme Balmas va estudiar a l'Escola de Belles Arts de la Llotja i va ampliar estudis amb els pintors Vicente Borràs i Abella i Ricard Martí. L'any 1913 va participar en l'exposició dels alumnes d'aquests darrer que es va fer a la Sala Esteva de Barcelona. Segons les notícies de premsa, va exposar per primera vegada de forma individual el març de 1917, junt amb la seva amiga Lluïsa Altisent, a les Galeries Laietanes de Barcelona. La premsa de l'època que se'n va fer ressò (La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana i Feminal, entre d'altres) i les va presentar com dues pintores joves però ben formades i amb un futur prometedor. Dos anys més tard, el maig de 1919, mostrava a la Sala Parés una selecció d'obres al pastel i el 1922 exposava retrats de dibuix als magatzems El Siglo. Aquells anys també va prendre part en l'Exposició d'art que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona al Palau de Belles Arts. En la del 1918 hi va presentar l'obra titulada ¡Vaya Caló! i en la del 1920 el pastel Ma germana. En aquell moment, i segons la informació dels catàlegs d'aquestes exposicions, residia al carrer del Bruc de Barcelona. La darrera notícia que es té de la seva trajectòria artística és exposició que va presentar el març de 1935 a les Galeries Laietanes. Es va casar amb el compositor Joan Altisent, germà de la seva amiga Lluïsa Altisent. La seva filla va ser la pintora Aurora Altisent i Balmas. Tant el matrimoni com els seus fills van ser nomenats fills de Sant Climent de Llobregat l'any 1956. Va morir a Barcelona el 4 de juliol de 1978.

bios

Elia Barceló (Elda, 29 de gener de 1957) és una escriptora valenciana. Treballa com a professora de literatura hispànica a la Universitat d'Innsbruck (Àustria). És considerada una de les escriptores de ciència-ficció més importants en llengua castellana. El jurat que li concedí el 2020 el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil destacava «la prosa fluida i madura, la trama perfectament encaixada, i uns personatges que evolucionen al llarg de la història, dotats d'una profunditat que els fa creïbles». Va estudiar Filologia Anglogermànica a la Universitat de València (1979) i Filologia Hispànica a la Universitat d'Alacant (1981). Després es va doctorar en literatura hispànica a la Universitat d'Innsbruck, Àustria (1995), amb la tesi La inquietant familiaritat, sobre els arquetips del terror en els relats fantàstics de Julio Cortázar. La combinació de diversos gèneres en trames realistes o fantàstiques, i la creació de personatges complexos i versemblants caracteritzen una obra que és mou entre diversos gèneres: el thriller, la ciència-ficció, la novel·la gòtica, el relat fantàstic i fins i tot la novel·la històrica. És autora, entre altres, de les obres Consecuencias naturales (1994 / reeditat el 2019), El mundo de Yarek (Premi Internacional de Ciència-Ficció de la UPC 1993), El vuelo del hipógrifo (2002), El caso del crimen de la ópera (2002), El secret de l'orfebre (publicada en català, 2003), Si un día vuelves a Brasil (2003), El Contrincante (2004), Disfraces terribles (2004 / 2021), El mundo de Yarek (2005), Corazón de Tango (2007), Futuros peligrosos (2008), Las largas sombras (2009 / 2018). Seguirien El color del silenci (2017), editada en català, El eco de la piel (2019) o La noche de plata (2020). Algunes de les seves obres tenen una orientació juvenil, com ara La mano de Fatma (2001), El almacén de las palabras terribles (2003), La roca de Is (2003), Cordelluna (també editat en català, Premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil 2007), Cavallers de Malta (2007), Anima Mundi: hijos del clan rojo (2013), l'inici d'una trilogia fantàstica que es completaria amb Hijos de Atlantis (2013) i Hijos de las estrellas (2015). I també Por ti daré mi vida (2015) o El efecto Frankenstein (Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, 2019), un homenatge a l'obra de Mary Shelley. Alguns relats seus han estat recollits en antologies, com Perturbaciones. Antología del relato fantástico español actual (2009) i Bleak House Inn. Diez huéspedes en casa de Dickens (2012). El 1991 li fou concedit el Premi Ignotus de relat fantàstic de l'Associació espanyola de Fantasia i Ciència Ficció (1991), el 1994 obtingué el Premi Internacional de novel·la curta de ciència-ficció de la Universitat Politècnica de Catalunya i el 1977 i el 2006 el Premi EDEBÉ de literatura juvenil. L'any 2007 ha estat premiada per l'Associació Espanyola de Fantasia, Ciència Ficció i Terror amb el Premi Gabriel. El 2020 ha merescut el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, que concedeix el Ministeri de Cultura per El efecto Frankenstein. Algunes de les seves novel·les i relats han estat traduïts al francès, italià, català i esperanto.

vilaweb

L'adrogueria Boter de Badalona ha desmentit públicament que un dels presos independentistes del 23-S, Jordi Ros, adquirís a l'establiment precursors d'explosius, concretament àcid nítric al 65% i nitrat de potassi al 99,8%, tal com han publicat alguns mitjans que han filtrat part d'un informe de la Guàrdia Civil que forma part del sumari de la causa. En un comunicat al qual ha tingut accés VilaWeb, l'empresa explica que una persona es va interessar per telèfon pels productes en qüestió i un treballador de l'adrogueria el va advertir que eren precursors d'explosius i que la venda era habilitada únicament a professionals del sector. Segons Boter, el treballador també va informar l'interessat que no sabia si tenien els productes en la puresa sol·licitada, fet pel qual el tornaria a trucar. Boter explica que el treballador va trucar més tard a la mateixa persona per informar-la que disposaven de cinc ampolles dels productes sol·licitats. Tanmateix, desmenteix de manera taxativa que es fes cap transacció. ‘La compra no es va arribar a fer mai. Drogueria Boter, S.L. afirma tenir aquestes cinc ampolles encara en estoc i no haver fet cap venda d'aquest producte el 2019', diu el text. D'altra banda, l'empresa diu que no pot corroborar si més tard Ros va entrar o no a l'adrogueria, però reitera que si va visitar l'establiment, no va comprar cap precursor d'explosiu. Arran de les filtracions en diversos mitjans, Boter ressalta que s'ha perjudicat la imatge pública de l'empresa i per això exigeix una rectificació immediata. En cas contrari, estudiarà emprendre mesures legals.

mitologia

(28978) Ixion és un objecte del Cinturó de Kuiper. Orbita al voltant del Sol a 39.53 ua de distància mitjana. Això és aproximadament a la mateixa distància que el planeta nan Plutó. Té un diàmetre d'entre 400 i 800 kilòmetres depenent de si la mesura es fa amb el mètode termal o l'assumpció d'albedo. El seu descobriment va ser anunciat el 22 de maig del 2001. El nom provisional que se li va donar aleshores va ser 2001 KX76. El seu descobridor és el Deep Ecliptic Survey, projecte per a detectar nous objectes del cinturó de Kuiper, que té com a principal investigador a Bob Millis. Els resultats espectroscòpics visible i infraroig indiquen que la superfície de (28978) Ixion és una barreja de gel d'aigua, carboni fosc i tolins, que és un heteropolímer format per la irradiació dels clatrats d'aigua i compostos orgànics. Dins de la categoria d'objectes del Cinturó de Kuiper, (28978) Ixion pertany a la subcategoria dels plutins. Aquesta subcategoria engloba tots els objectes amb òrbites semblants a la de Plutó. Això vol dir que (28978) Ixion dona 2 voltes al voltant del Sol en el temps que Neptú en dona 3. Dins d'aquesta categoria és el quart objecte més gran, després de Plutó, (90482) Orc i Caront Segons les normes que dicta la Unió Astronòmica Internacional, els noms dels plutins han de ser de déus del món subterrani (el món dels morts). Ixíon era segons la mitologia grega un rei de Tessàlia que va ser enviat al Tàrtar («equiparable» a l'infern) per part de Zeus per haver intentat seduir a Hera.

bios

Ana-Matilde Martínez Iborra (València, c. 1910 - Mèxic, c. 1990) fou una professora valenciana exiliada. Va iniciar el batxiller a sa casa, amb un professor particular segons costum de l'època, i el va acabar a l'Institut Lluís Vives. Va cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de València (1926-1931) i el doctorat a Madrid. Fou de les primeres joves de la FUE (Federació Universitària Escolar), igual que la seua germana Amalia. El seu germà Manuel, estudiant de Medicina, va contribuir a fundar la Federació. El 1933 obtingué per oposició la plaça d'ensenyament mitjà i fou destinada a Irun. El començament de la guerra la va sorprendre a Madrid, fent oposicions restringides per a càtedres d'institut. Fou membre de la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança) i va donar classes a l'Institut-Escola de València i a l'Institut Obrer de València (1936-1939). El 1936 es casà amb l'escriptor, poeta i professor Antonio del Toro Fabuel, que pertanya a la UEAP (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris) i escrivia a la revista Nueva Cultura, amb Josep Renau i altres. El tall de Vinaròs la va sorprendre a Barcelona mentre visitava el marit, adscrit a la Direcció general de Belles Arts amb Renau. Al final de la guerra s'exiliaren a França i Antonio del Toro fou internat en els camps de St. Cyprien i després el Barcarès. En la segona quinzena de 1940 pogueren reunir-se a Bordeus i partiren cap a Santo Domingo. Comença l'exili donant classe en un institut idealista, Juan Pablo Duarte, fundat amb altres companys d'exili; i treballa en l'organització de la Biblioteca Nacional. Col·labora en la revista Ozama i en l'emissió radiofònica diària Hora del mundo. La dictadura de Trujillo, malgrat haver-los acceptat, els feia sentir gran manca de llibertat i els va obligar a eixir cap a Mèxic, ajudats pel doctor Puche, director del SERE (Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols) i exrector de la Universitat de València. Allà, protegits pel mateix, iniciaren el seu «desterrament amarg i definitiu». De nou tornà a l'ensenyança a l'Institut Lluís Vives, fins a la jubilació. Amb Mercedes Maestre, metgessa, i Guillermina Medrano, professora, són les tres valencianes que honraren els seus ideals socials i polítics amb el seu treball, intel·ligència, honestedat i valor.

books

Crec que si mai he tingut quelcom d'heroic va ésser en aquella ocasió. Vaig atravessar l'entrada corrents, vaig arrapar-me a la portella amb la mateixa energía que si m'abraonés a un enemic, vaig aixecar la balda d'una manotada i… ja sóc al carrer! Vaig respirar. Em sentia protegit pel gruix de la porta interposada entre jo i la pavorosa carbonera. Però quina nova emoció! El pas atrevit era donat. Vet-em aquí fora de casa, escapat furtivament, al bell cor de la nit. L'alta nit! Vaig examinar-la amb l'interès temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada. No em semblava la mateixa nit, que solia veure a les vetlles, sinó una nit més augusta, més misteriosa, més esquerpa, que es diria que s'hagués de ressentir d'ésser visurada. I em vaig mirar el cel amb una curiositat voluptuosa i esparveradissa. La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de núvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a través de les voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l'obscuritat. Que n'era de suggestiu aquell efecte de lluna! Feia pensar en la llàntia velada dins l'alcova d'un malalt; inspirava recolliment, reserva, la idea d'un son, que convenia no trencar.

bios

Enriqueta Garreta i Toldrà (Barcelona, 26 d'octubre de 1907 - ibídem, 23 d'octubre de 1971) fou una pianista i pedagoga catalana, neboda d'Eduard Toldrà. Destaca per ser una de les pianistes més actives de la primera meitat del segle xx. Va néixer a Barcelona l'any 1907, filla d'Emili Garreta i d'Enriqueta Toldrà i Soler, germana del músic Eduard Toldrà. Va estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Santiñà, Millet i Pellicer. Finalitzà el superior de piano l'any 1926 amb excel·lents qualificacions. L'any 1927 guanyà per oposicions el premi Maria Barrientos, una beca que permetia perfeccionar els estudis musicals a l'estranger. Així doncs, el mateix any marxà París a perfeccionar el piano amb Ricard Viñes. Durant l'estada a París efectuà diversos recitals. Cal destacar el recital que efectuaren conjuntament Ricard Viñes i Garreta a la mítica Sala Érard el 21 d'abril de 1928, en el qual Viñes feu la primera audició de Berceuse de Otoño de Joaquín Rodrigo. De retorn a Barcelona inicià una vida de concertista i de pedagoga. Actuà de solista amb formacions tan rellevants com la Banda Municipal de Barcelona, l'Orquestra Pau Casals o l'Orquestra Municipal de Barcelona sota la batuta de Joan Lamote de Grignon, Pau Casals, Eduard Toldrà o Joaquim Serra i Corominas. Col·laborà freqüentment amb liederistes com Concepció Badia, Emili Vendrell, Concepció Callao, Ricard Fuster, Mercè Plantada. Efectuà diversos recitals per a dos pianos amb Margarida Chala. En diversos concerts coincidí a l'escenari amb personatges rellevants com Robert Gerhard, Frank Marshall King, Alícia de Larrocha, Enric Casals, Joaquim Zamacois, Francesc Pujol, Josep Musset, Jaume Pahissa, Enric Morera o Ricard Lamote de Grignon. El 17 de febrer de 1935 estrenà, juntament amb l'Orquestra Pau Casals, les Variacions per a orquestra i piano op.38 de Joaquim Serra, amb el qual compartiren al llarg de la seva vida amistat i admiració mútua. De fet, Joaquim Serra li dedicà una de les tres peces breus per a piano: Paisatge. Enriqueta Garreta es convertí en ambaixadora de les Variacions per a orquestra i piano op.38 de Joaquim Serra i les interpretà múltiples vegades amb l'Orquestra Municipal de Barcelona. També les interpretà amb l'Orquestra Simfònica de Madrid l'any 1933. L'any 1937 participà com a solista de piano als concerts simfònics organitzats per la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya a càrrec de l'Orquestra Simfònica Catalana sota la batuta de Josep Fontbernat. Després de la guerra civil, realitzà múltiples concerts de cambra i de lied a diversos espais de Barcelona. Durant els darrers anys de la seva vida col·laborà diverses vegades amb l'Orquestra Municipal de Barcelona sota la batuta d'Eduard Toldrà. També efectuà diversos concerts de lied i de cambra a diferents llocs de Barcelona: Centre Cultural Medina, Amparo de Santa Llúcia, Sala Andreu, Escola del Mar, Ateneu Barcelonès, Palau de la Música Catalana, entre d'altres. Morí a Barcelona el 23 d'octubre de 1971. Es conserven enregistraments històrics d'Enriqueta Garreta al piano i el seu oncle Eduard Toldrà al violí dels Sis Sonets d'Eduard Toldrà. També un disc de cançons enregistrat amb Francesca Callao amb obres de Francesc Pujol, Apel·les Mestres i Altinyent.

books

-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els llavis descolorits. -Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i… ¿per què no dir-ho?, a les de vostè? -És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera rialleta. -Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que Déu ha de beneir? La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs d'una interior i inarticulada pregària. -Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més, fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser meva? Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».

bios

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 23 de gener de 1916 – Mèxic, 29 de setembre de 1957) filla de Josep Algarra Conca i Montserrat Coma Domingo, fou una advocada –primera jutgessa espanyola–, periodista i autora de teatre catalana en català i castellà. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona republicana, i quan tenia tot just vint anys va escriure una obra de teatre en català, Judit (1935), premiada al Concurs Teatral Universitari de l'Autònoma, i estrenada el 16 octubre de 1936 per la Companyia d'Enric Borràs i Oriol al Teatre Poliorama de Barcelona. Va ser nomenada jutgessa de primera instància i d'instrucció a Granollers el 2 de desembre de 1936, la primera jutgessa de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, pel llavors Conseller de Justícia de la Generalitat, Andreu Nin (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Tanmateix, dos mesos més tard va caure en desgràcia davant del PSUC i fou degradada a auxiliar de jutjat. Aleshores actuà com a defensora d'ofici d'acusats feixistes. Va participar activament en el Primer Congrés Nacional de la Dona, celebrat a Barcelona el 1937, en el qual va presentar l'informe Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista. També va publicar articles sobre temes jurídics i de temàtica femenina a La Rambla, Última Hora, Companya i Catalans, on publica una entrevista a l'aleshores diputada Margarita Nelken. A la fi de la guerra civil espanyola es va exiliar a França. Durant la Segona Guerra Mundial col·laborà amb la resistència francesa. Fou empresonada un temps al camp de concentració de Vernet fins que aconseguí marxar a Mèxic el 1939, on es va naturalitzar i es va casar amb el pintor José Reyes Meza. A Mèxic va treballar com a traductora fins que va assolir èxit com a autora de teatre, les seves obres foren estrenades per José de Jesús Aceves i fins i tot va escriure alguns guions per a cinema. El 1954 va obtenir el Premio Juan Ruiz de Alarcón per Los años de prueba.

vilaweb

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena manté empresonats Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart perquè hi veu risc de reiteració delictiva. No en té prou amb la humiliació de tots plegats havent de declarar, d'una manera o d'una altra, que assumeixen la intervenció de l'autonomia amb l'article 155 i que renuncien o a l'activitat política o a la via unilateral per a aconseguir la independència. En la interlocutòria, Llarena diu que en els seus casos ‘hi ha risc que es reprodueixin actes amb greus, immediates i irreparables conseqüències per a la comunitat', i afegeix que ‘el perill no desapareix amb la formal afirmació que abandonen la seva estratègia d'actuació'. Diu Llarena que pot reconsiderar la decisió si pot constatar ‘que la possibilitat de nous atacs hagi desaparegut efectivament, i que progressivament es confirmi que el canvi de voluntat és vertader i real'. Amb la humiliació no n'hi ha prou Llarena explica que no comparteix l'argument de les defenses, segons el qual no hi pot haver reiteració delictiva, perquè tots ‘han expressat que el seu propòsit polític només es pot atènyer mitjançant la negociació amb l'estat, proclamant que els resulta obligat de modificar estratègies anteriors i expressant que els seus futurs instruments d'actuació quedaran limitats a mecanismes pacífics i respectuosos amb l'ordre legal'. El jutge recorda que, tot i amb això, ‘tots els investigats en el procediment comparteixen la mateixa aspiració que va impulsar el comportament que s'investiga, és a dir, la voluntat' que Catalunya esdevingui independent. I basa el seu argument de mantenir-los empresonats en el document ‘Enfocats', sobre un full de ruta cap a la independència, intervingut per la Guàrdia Civil el 20 de setembre en l'escorcoll que van fer a casa de l'ex-secretari general de Vice-presidència, Josep Maria Jové. El document, diu el jutge, ‘recull un pla d'actuació per a la desconnexió forçosa i per a garantir l'èxit d'una eventual via unilateral'. Un document que, segons l'informe, propugna la mobilització social, la unitat dels partits independentistes i el reconeixement internacional com a eixos per a garantir aquesta via. Aquest mateix document parla d'un comitè estratègic, en el qual hi hauria Junqueras, Sànchez i Cuixart, ‘que ha dut a terme una funció definitòria de com i quan dur a terme cadascuna de les actuacions del procés i, consegüentment, de la violència i els tumults , que són l'essència dels delictes de rebel·lió o de sedició que s'investiguen'. L'independentisme és violent A més, diu Llarena que aquests tres presos –Junqueras, Sànchez i Cuixart– ‘fins i tot van intervenir en l'execució material de la violenta explosió social que contemplem'. I especifica que en el cas de Sànchez i de Cuixart, ‘per la mobilització pública que han impulsat les associacions ANC i Òmnium Cultural, cosa que s'ha fet sabent que en les últimes congregacions, per més que la major part dels ciutadans aplegats anaven a actuar només impulsats pel seu convenciment ideològic i que estarien fermament compromesos a evitar cap mena d'agressió o violència, s'hi infiltrarien necessàriament nombrosos comportaments agressius'. I afegeix: ‘De fet, ells mateixos van participar en la convocatòria de l'assetjament que desenes de milers de manifestants van fer a la comissió judicial que va executar l'escorcoll de les instal·lacions del Departament d'Economia, van dirigir les masses durant les dinou hores que va durar el setge, van modular els actes de violència que es van desplegar i van facilitar finalment la sortida de la comissió judicial gràcies a un ple domini del que va passar'. El jutge, sobre aquest ‘domini dels esdeveniments', parla ‘de més mobilitzacions social sofertes, com la que va impedir l'escorcoll de l'entitat Unipost , o les que van tallar carreteres o van constituir cadenes humanes que defensaven de manera activa els centres de votació, en què feren recular de vegades els cossos policíacs, els apedregaren els vehicles o forçaren els agents a utilitzar una força que altrament hauria estat innecessària'. I Joaquim Forn, per què? Perquè diu que era el responsable dels Mossos durant tots aquests fets relatats, i que la policia catalana ‘va afavorir o no va desplegar cap mena d'actuació que les pogués frenar'. Heus ací la darrera part de l'argument de Llarena: I ací la interlocutòria sencera:

books

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit, sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys havia fonamentat. De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees pròpies, que expressava amb una tal superabundància de fantasia, que al bon home li posava pell de gallina. Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir nou tirat a la conversa, preguntant-li: -I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món? ¿Quina és, ben pel clar, vostra missió? -La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions, deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per exemple, la faci descansadament un sol. -Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol altra?- observà el Rector.

books

Sempre de d'allà! Arribàrem a un mal pas esborronador. Un caminoi estret i mal cabal s'esmunyia, com un reptil, entre penyalars formidables: esculls deixats en sec per una mar primitiva; ossamenta petrificada del Leviathan o del Behemot, ferit de mort per l'Arcàngel, vencedor de monstres; avenc qui amb la gola oberta engoliria el Jordà. El freu paorós se revinclava per la tenebra, com una arrel morta del món. Semblava que la Mà de Déu hagués romputs els forrellacs eterns i aparegués, oberta, violada, l'alta porta de la Mort, l'entrada negra de l'Eternitat. Cap raig de sol atravessava amb sa agulla d'or aquella negrura llefiscosa. Cap arbre hi creixia; cap herba hi grillava. Allò era un bull de reptils o un cau de monstres. Allà serps i dracs, àspids i basiliscs, vibres i miscornis. Brúfols de pell de porc, dormien en la humitat i alenaven amb un rogall espantós. Déu alliberà la nostra humilitat tremolanta de la banya dels unicornis, i el nostre peu passà, sense dany ni ofensa, sobre els àspids i els basiliscs, i pogué calcigar els lleons i els dragons. Però l'esfereïdora xiuladissa de les serps, atravessà, com una espasa freda, les nostres entranyes contorbades i eixordà les nostres orelles per espai de vuit dies. El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum! ¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres!- diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per estones… i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i sobre els pecadors i ens abrigà amorosament amb un mantell llarg d'or, madorós i tebi.

books

-Ja ho han sentit. El metge… i torna el metge. Res: el mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu! Ja té raó el ditxo: Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon. ¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!… I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una conversació amb els més pròxims del malalt, dient: -Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments com aquests; però un hom té família i fa lo que no voldria fer. Veieu? A mi l'any passat me deien: «¿Per què no baixes a Batcelona a veure't amb en Ventura i posar en net allò de la quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida de son pare?» Jo, no m'agrada… jo no só ambiciós, i tenia un tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig respondre: «-Deixeu-me estar, no em vingueu amb amoïnos; en Ventura és home de bé…» -Això sí, pobret!

vilaweb

El consell de ministres ha aprovat aquest divendres un decret que estipula que els autoconsumidors d'energia elèctrica no hauran de pagar l'import de l'energia ni els impostos derivats d'aquesta, però sí que estaran obligats a pagar el cost del sistema elèctric o el dèficit de tarifa acumulat. El Reial Decret contempla dues modalitats per l'autoconsum elèctric. Si el panell solar o qualsevol instal·lació que generi l'energia serveix només per l'autoconsum, estableix que la infraestructura no superi els 100 kW de potència i prohibeix vendre l'energia sobrant. Les dedicades a la venda d'energia tenen com a condició que superin 100 kW i que el propietari estigui registrat com a productor elèctric. El ministre d'Indústria, José Manuel Soria, ha explicat aquest migdia en la roda de premsa posterior al consell de ministres la normativa que descriu de quina manera i sota quines condiciones es podrà generar i alhora consumir energia elèctrica. Soria ha assegurat que aquesta norma té com objectiu “impulsar la utilització d'energies renovables i la generació distribuïda”. És a dir, apropar la generació de l'energia elèctrica fins al lloc final on es consumeix. Les instal·lacions de menys de 100 kW pensades només per l'autoconsum podran regalar l'energia que els sobri a la xarxa elèctrica però, en cap cas, vendre-la. Les instal·lacions amb una potència superior als 100 kW si que podran treure beneficis econòmics de l'energia elèctrica que no consumeixin. Què haurà de pagar l'autoconsumidor? Els autoconsumidors pagaran els costos del sistema elèctric. Això comprèn l'amortització del dèficit elèctric acumulat, les despeses extres de la producció i distribució d'energia a les Illes Balears i les Canàries i els incentius a les energies renovables. També estaran obligats a abonar el denominat “pagament per capacitat”, que garanteix el funcionament de les centrals tèrmiques en el cas que no es pugui aconseguir l'energia solar o eòlica. El titular d'Indústria ha dit que l'autoconsumidor “ha de pagar aquestes despeses com qualsevol altre consumidor ja que el sistema ha d'abonar d'alguna manera aquest cost”. Per altra banda, Soria ha apuntat que tothom que autoconsumeixi no pagarà ni l'import de l'energia, ni l'IVA d'aquesta, ni tampoc els peatges derivats de l'electricitat com el transport i la distribució sempre i quan la instal·lació generadora d'energia no estigui “enganxada a la xarxa”.

bios

Clàudia Pons i Xandri (Bagà, Berguedà, 23 de setembre de 1984) és una jugadora i entrenadora de futbol sala catalana. Formada en el Futbol Sala Gironella, jugava en la posició d'aler pívot. Amb aquest equip va competir a la Primera Divisió de futbol sala entre 2003 i 2008. El 2008 va fitxar pel Deportivo Córdoba Futbol Sala amb el qual guanyà dues lligues el 2009 i 2010, una Supercopa d'Espanya el 2010, una Copa Ibèrica el 2009. Al final de la temporada 2009/10, retornà al Gironella FS. En aquesta segona etapa, va guanyar dues Copes de Catalunya, 2007 i 2011, i va retirarse de la competició al final de la temporada 2014/15. Membre de la selecció catalana de futbol sala des del 2002, fou internacional amb la selecció espanyola des de l'any 2010, participant-hi en les tres primeres edicions del Campionat Mundial Femení de futbol sala. Com a entrenadora, formà part de l'equip tècnic de la Federació Catalana de Fubtol, essent seleccionadora catalana sub 21 femenina de futbol sala i segona entrenadora de la selecció absoluta espanyola. A més, ha coordinat i dirigit les categories inferiors estatals. Fou nomenada primera entrenadora de la selecció espanyola el juliol de 2018, amb la qual guanyà el primer Campionat d'Europa de futbol sala femení el febrer de 2019.

vilaweb

El 16 de febrer l'ex-cap de la policia Eugenio Pino, va declarar davant el jutge de l'audiència espanyola José de la Mata. En aquella declaració no va aclarir l'origen del llapis de memòria amb informació sobre la família Pujol en què es va basar la investigació. Va arribar a irritar la sala amb la vaguetat i les contradiccions en les seves respostes, segons que es desprèn dels enregistraments que publica la Cadena Ser. Aquest és un dels aspectes que vol esbrinar el jutge per tal de donar validesa o no a les proves, arran de la sospita que van ser robades. Si fos així, no es podrien aportar a la causa. Per exemple, en la pregunta del jutge perquè concreti quan fou lliurat el llapis de memòria a la policia, Pino respon primer ells, després que va ser un matí però que el va tornar i, finalment, que ‘fer una elucubració seria extemporani'. Pino va ser número 3 del Ministeri d'Interior espanyol durant més de quatre anys i considerat responsable d'informes contra dirigents sobiranistes, com el que fa referència al compte fals de l'ex-batlle de Barcelona Xavier Trias a Suïssa. En la declaració del mes passat també va dir al jutge, al fiscal i a l'advocat de l'estat que tenia un defecte: donar les coses per suposades. I va apel·lar a la seva ‘imaginació poderosa com a policia' quan va donar per fet que el lliurament l'havia fet un detectiu de Método 3. Així mateix, tot i que temps enrere havia assegurat per escrit que Jordi Pujol havia abonat 700.000 euros a l'agència de detectius per la informació inclosa en el llapis, ara va dir que era un rumor. Quan l'advocat de l'estat li demana per què havia anat a declarar en seu judicial si no podia oferir respostes concretes, Pino respon que ho feia per ‘l'enyorança d'un jubilat'. El jutge va posar l'informe en quarantena perquè no quedava clar l'origen del dispositiu electrònic. De la Mata també va citar el comissari Marcelino Martín Blas, ex-responsable d'Afers Interns de la Policia, i dos representants de l'empresa de detectius Método 3, que presumptament van facilitar el llapis a la policia. En una entrevista al diari El Mundo el 8 de febrer, Pino va explicar que el llapis de memòria l'havia dut a la policia Martín Blas i que l'hi havien donat ‘persones pròximes' a Método 3.

mitologia

Els Utukku en accadi o Udug en sumeri eren esperits o dimonis de les religions accàdia, assíria i babilònica. No eren esperits dolents, sinó que si se'ls propiciava, eren esperits protectors. Les referències més antigues a aquests esperits es troben en unes inscripcions del temps de Gudea (ca. 2144 aC al 2124 aC), que es conserven en una estàtua i en un cilindre. La inscripció de l'estàtua sembla atribuir a aquell governant l'expulsió de Lagaix dels ú-dug-gao ú-dug. Sembla que els déus castigaven les faltes que cometia la humanitat contra ells a través dels utukku, i la seva actuació es pot associar a les forces de repressió que utilitzaven els reis. El seu nom sembla que es refereix a les seves funcions i s'ha traduït per «fort» o «potent». De fet, la paraula Utukku es va convertir en el nom genèric de qualsevol dimoni. Un dels rituals d'encanteri més important en accadi es titula Utukku Lemnūtu. Als textos d'encanteris conservats es diu que els utukku eren dimonis que «subjecten a l'home per l'espatlla» o «el que subjecta a l'home», i també «el que assassina a l'home a la plana ». L'Utukku Lemnūtu diu que aquest dimoni és d'«aparença hostil» i «alt en alçada», i que «dels seus talons degota la fel» i «el seu caminar és verí nociu». Quan se'ls anomena conjuntament es parla dels «malvats utukku». En els encanteris i descripcions, els Utukku ordinàriament s'agrupen amb altres tipus de dimonis: shedu, alu i ekimmu. En alguns textos aquests esperits es confonen. Algunes inscripcions els consideren una part dels set dimonis que descendien d'An i Antu.

vilaweb

El mestre major del gremi d'artistes fallers, José Ramón Espuig, ha mostrat la seva tristesa per l'ajornament de les Falles pel coronavirus 2019 i ha avisat que la majoria de monuments de la Secció Especial i la falla de la plaça de l'Ajuntament ‘possiblement no es poden desmuntar'. ‘En uns casos parlem de diners, en uns altres no té solució ni amb diners', lamenta i xifra en uns vuit milions d'euros les pèrdues econòmiques per a comissions i artistes fallers. En una entrevista a À Punt Ràdio, ha assegurat que els artistes estan ‘molt mal' perquè molts d'ells, ell inclòs, ja tenen falles al carrer i ‘si aquesta decisió s'hagués adoptat abans, hauria afectat bastant menys, encara que les conseqüències seran bestials per a tot el gremi'. El gremi està reunit des de les 8.00 per a veure quines decisions adopten i esperen mantenir una trobada amb el batlle, Joan Ribó, i l'edil de Cultura Festiva, Carlos Galiana. ‘Estem molt i molt afectats', ha insistit. Segons que ha dit, espera que l'ajuntament ‘es faça càrrec de les Falles que no han sortit al carrer per a poder guardar-les'. Ho ha justificat perquè, encara que hi haurà un elevat cost pel trasllat d'unes naus a unes altres, els artistes ‘no podem deixar de treballar i si tenim les naus ocupades, no podem continuar treballant'. En tot cas, ha avisat que la majoria de falles d'Especial i la de l'Ajuntament ‘possiblement no es poden desmuntar'. En el cas del de la plaça de l'Ajuntament ‘és impossible desmuntar-la perquè tenia moviment i s'ha ancorat al ferro, s'han fet soldadures'. ‘És més fàcil cremar-la i fer una nova que desmuntar-la', ha avisat. El Gremi tampoc no pot avançar quan ni com es faran les Falles, però no veuen clar fer-les coincidir amb les Fogueres de Sant Joan perquè hi ha artistes que per aquella data també fan monuments ‘i no podrien construir-les si estan en el taller'. Per tot això, ha dit que estan ‘destrossats' i que han estat ‘tota la nit sense dormir'.

vilaweb

La ministra portaveu espanyola, Isabel Celáa, ha tornat a fer referència al blocatge de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, del que ha fet especialment responsables els partits de la dreta, a qui a acusat de voler unes terceres eleccions. I ha brandat, en la conferència de premsa posterior al consell de ministres, el ‘diàleg territorial' que proposa el líder socialista per a aconseguir el suport dels partits independentistes. Dit això, Celáa també ha fet referència a la sentència que ahir va emetre el TJUE, favorable a la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat. En aquest sentit, i sobre la decisió d'ERC d'aturar les negociacions per a la investidura fins que l'advocacia de l'estat es pronunciï sobre la sentència de Luxemburg, la ministra portaveu ha dit que ha de ser analitzada en l'àmbit de la justícia perquè ‘forma part de les converses entre tribunals', bo i defensant que a l'estat espanyol hi ha separació de poders. Ara, ha admès que dificulta la negociació amb els republicans. ERC atura la negociació amb el PSOE fins que no es pronunciï sobre la sentència de Luxemburg Tot seguit ha defensat que política i justícia han d'anar per vies diferents, emfatitzat que la situació política actual –el conflicte entre Catalunya i Espanya– és fruit d”un tractament inadequat' de problemes polítics a través de l'àmbit judicial, en una referència implícita a l'estratègia seguida pel govern del PP. I ha reiterat la proposta de ‘diàleg' dins la llei feta pel PSOE. Puigdemont i Comín Preguntada per l'acreditació avui de Carles Puigdemont i Toni Comín al Parlament Europeu com a eurodiputats, Celáa ha dit que el govern espanyol és a l'espera que els serveis jurídics de l'eurocambra determin l'abast de la decisió, tal com va anunciar ahir el president David Sassoli. ‘Deixem lo jurídic en l'àmbit jurídic', ha dit de nou, per tot seguit reiterar que la Moncloa segueix ‘en la conversa política' per a sortir de la situació de blocatge. També ha insistit que la qüestió prejudicial del Suprem que va originar la sentència del TJUE és una mostra que el sistema judicial espanyol és garantista. ‘El Suprem compleix i nosaltres respectem', ha dit, bo i recordant que Puigdemont té comptes pendents amb la justícia espanyola. A més, ha afegit que l'advocacia de l'estat no ha rebut cap instrucció del govern espanyol i que la sentència de Luxemburg no es pronuncia sobre la sentència condemnatòria als presos polítics. Una sentència, per cert, que ha qualificat ‘d'herència', en una nova referència als populars.

mitologia

D'acord amb la mitologia grega, Procne (en grec antic Πρόκνη), va ser una heroïna, filla de Pandíon, rei d'Atenes, i de Zeuxipe. Es casà amb Tereu, rei de Tràcia, i fou mare d'Itis. Desitjant veure la seua germana Filomela, encarregà a Tereu que l'anés a cercar. Aquest, en veure Filomela, se sentí boig de passió i la violà. Perquè no pogués parlar li va tallar la llengua. En tornar, va dir que Filomela havia mort durant el viatge i Procne el cregué. Però al cap d'un temps Procne va rebre un mocador brodat on llegí que Filomela havia estat violada per Tereu i que es trobava presonera en una casa de camp. Procne anà a rescatar-la i la portà al palau. Després, per venjar-se, agafà Itis, el seu fill, el matà i el serví per sopar al seu marit. Mentre fugia de Tereu, que s'enfurismà en assabentar-se'n, els déus la van transformar en rossinyol, segons els mitògrafs grecs, o en oreneta, segons els llatins.

mitologia

El Drac de Vilafranca és un element del bestiari popular català de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), on forma part del Seguici Popular de la Vila juntament amb altres elements folklòrics com l'Àliga, el Ball de Diables o els Gegants. La primera documentació sobre el Drac és del Corpus 1600 tot i que estudis del cap indiquen que podria ser força anterior. Es tracta, per tant, d'un dels dracs més antics de Catalunya. El Drac apareix a la documentació per primera vegada a la celebració del Corpus de l'any 1600. A partir d'aquest moment actua en diferents celebracions tant a la vila com en altres poblacions de Catalunya, ja siguin festes civils com religioses. El Drac fou propietat de la confraria de Sant Miquel que era el patró dels adobadors i sabaters. L'any 1898 Josep Baltà de Cela passà a ser-ne guardador i el restaurà. El 1979 es va constituir l'entitat Amics del Drac, una associació que agrupa els portadors del Drac que tenen la voluntat de tenir-ne cura. Des de sempre ha estat una de les figures més destacades i representatives de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, encapçalant la Cercavila que dona inici a la festa i les tres processons de Sant Fèlix. Quan s'obre pas pels carrers ho fa al so de La Passada, peça que ja es tocava al segle xix. Quan balla fent un cercle sobre ell mateix, amb el cap acotat i la cua enlairada, ho fa al ritme de La dansa del foc. Al llarg de la seva història ha anat acompanyat de flabiol i tamborí, si bé en alguna ocasió l'havia acompanyat un graller. A la boca hi duu una peça en forma de creu que serveix per aguantar els coets, que s'encenen amb una metxa de cotó trenada. Per encendre les ales i la cua, que queden enlairades quan balla, s'utilitza la porra, un pal negre amb línies vermelles amb una pinça al seu extrem per col·locar-hi un coet. La seva popularitat queda clarament reflectida en els nombrosos dracs petits que hi ha a Vilafranca, ja coneguts des de finals del segle xix. Des dels anys vuitanta del segle xx un drac petit apareix a la Festa Major petita, acompanyat de portadors i músics de la seva mida. L'any 2006 s'encarregà una rèplica del Drac al Taller el Drac Petit de Terrassa, per tal d'evitar que la peça original es deteriorés i per reduir-ne el pes. La peça va ser presentada el 27 d'agost davant del Palau Baltà on va actuar conjuntament amb el drac original i va fer la seva primera ballada en solitari. Així doncs, des de la Festa Major de 2006, el drac original apareix només el dia 30 d'agost, Sant Fèlix, mentre que la rèplica actua els dies 29 i 31. La rèplica també és utilitzada per les sortides a fora la Vila.

books

Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els barris de l'Onyar m'inspiren, prové en bona part dels grans consols, que en aquella ocasió em proporcionaren. Però, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la voluntat d'un Pare tan amorós. L'instint de conservació era més poderós que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De les profunditats de la meva ànima s'alçava una protesta, un plany. Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?

mitologia

Dagda és un déu de la mitologia celta. El seu nom significa "déu eficaç" i és la divinització de l'home més poderós de la tribu, per això té atributs de guerrer i de mag. És el patró dels bruixots i del coneixement, per ser ell mateix un druida. Posseeix una olla màgica capaç d'alimentar totes les persones de la terra (igual que un cap vetlla pels seus subordinats) i amb una arpa (Daurblada) crida les estacions de l'any perquè vinguin. Porta també una roda, símbol del poder del cosmos i una maça amb la que pot provocar la mort immediata de qualsevol ésser humà. Entre els irlandesos rep també el nom d'Eochaid, Ollathair i Ruadh Rofessa i ocupa el segon lloc en importància del panteó, per sota de Lug. Entre els gals, les seves funcions estan repartides amb Sucellos. Casat amb Morrigan, va tenir una relació amb la deessa Boann. Per tal d'amagar-la, va fer que el sol es detingués durant nou mesos i així ella va parir el seu fill Aengus en un dia (qui després el trairà per quedar-se amb els seus dominis).

vilaweb

Enguany se celebra el 150è aniversari dels gegants vells de la Patum i el 125è dels gegants nous. Per commemorar-ho, s'han organitzat uns quants actes especials, entre els quals es destaca la ballada que faran el diumenge de Corpus. L'organització ha arribat a un acord amb el músic nord-americà Bruce Springsteen, que els cedirà els drets de la cançó ‘If I should fall behind'. Gràcies als arranjaments del director i compositor Sergi Cuenca, els gegants faran un ball, en un dels salts de la Patum completa a la plaça de Sant Pere, amb la música de la cançó de Springsteen. Enguany la Patum serà del 25 al 29 de maig. Heus ací una interpretació d'aquesta cançó per part de Springsteen: En aquesta altra interpretació, durant la ronda de concerts amb The Seeger Sessions Band, el 2006, ens podem fer una idea més aproximada de com podria arribar a sonar per a la Patum, tal com ens ha fet avinent el lector Vidal Orive Torras: Un pastisser de Berga, decisiu El contacte amb l'entorn del cantant s'ha fet gràcies al pastisser berguedà Albert Dorna, segons que informa el diari Regió 7. Dorna és membre del club de fans de Springsteen de l'estat espanyol. Segons el comunicat emès pel Patronat Municipal de la Patum, des de fa anys, uns quants membres de la comparsa dels gegants s'havien imaginat que un dia ballarien un arranjament per a banda de ‘If I should fall behind' a la plaça de Sant Pere el diumenge de Corpus. Tanmateix, Dorna no va voler explicar amb detall com s'havia gestat tot plegat. El juliol del 2008, Dorna va ser notícia perquè va poder ensenyar a Springsteen una rèplica seva feta amb una peça de xocolata d'1,20 metres d'altura, aprofitant un cap de setmana que Springsteen actuava a Barcelona. ‘Si sóc jo, de xocolata!', va exclamar el cantant. Dorna, amb Springsteen i la rèplica de xocolata, el 2008.

vilaweb

La consellera de Sanitat, Ana Barceló, ha informat que hi ha 195 casos i dos morts més pel coronavirus 2019 al País Valencià. Fins ara, el virus ha contagiat a 921 persones i n'ha matat vint-i-quatre. 299 persones estan ingressades i dinou han rebut l'alta. La consellera també ha detallat la situació a les residències de Torrent i Alcoi. En la primera hi ha cinquanta-set usuaris, dels quals sis hospitalitzats, i trenta-quatre treballadors contagiats. A la segona, cinquanta-vuit usuaris i deu treballadors amb símptomes de la Covid-19. D'altra banda, Barceló ha explicat que demà s'obrirà la borsa de treball perquè el personal sanitari jubilat o acabat de titular es pugui afegir voluntàriament a la lluita contra el virus. Arreu del país, el coronavirus ha infectat 3.814 persones i n'ha matat 81. La conselleria ha suspès totes les operacions programades que no comportin risc vital pel pacient. A més, la vacunació preventiva per a lactants i embarassades es farà a domicili.

books

Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra, contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren. Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau. I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur: -Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la Terra de promissió dels Sants.- I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una mel·líflua tristor i deia així: Te decet himnus Deus in Sion et tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor meus ad te veniat (A Vós, Senyor, us cal l'himne a Sion; I a Vós, a Jerusalem, serà complida la prometensa; exoiu la meua oració i el meu clamor a Vós arribi).

bios

Glòria Bordons de Porrata-Doria (Barcelona, 22 de setembre de 1953), pedagoga i investigadora de la literatura. És doctora en filologia catalana i llicenciada en història de l'art. És professora titular de la Universitat de Barcelona. Ha estat professora invitada a nombroses universitats de l'estat espanyol i també a les de Sonora (Mèxic), ULBRA de Porto Alegre i USAP de São Paulo (Brasil), "Playa Ancha" de Valparaíso i "Universidad de Chile", "Finis Terrae" i "Diego Portales" de Santiago (Xile), Nacional de La Plata (Argentina), Nova de Lisboa (Portugal), Experimental Pedagógica de Maracay (Veneçuela), "Adam Mickievicz" de Poznań (Polònia), París IV-Sorbonne (França) i de Belgrad (Sèrbia). Ha treballat l'aplicació de la lingüística textual a la didàctica de la llengua i la literatura amb nombroses publicacions, com ara la sèrie Trèvol (1984-1990), TXT. La lingüística aplicada al comentari de textos (1998), Literatura comparada. Propostes de treball (1993), Fantasiant amor (1997), Ensenyar literatura a secùndaria (2004) —les tres darreres en col·laboració amb Ana Díaz-Plaja—, Literatura catalana contemporània (1999) —amb Jaume Subirana—, La poesia contemporània (2009) Poesia i educació: d'internet a l'aula (2009), i Poesia contemporània, tecnologies i educació (2011). Arreu ha publicat articles, dictat conferències, impartit cursos i dirigit tallers, tot destinat a la formació de mestres i de professors de la matèria i també a la implantació de la poesia com a eina de dinamització cultural. És investigadora principal i directora del grup consolidat POCIÓ. Poesia i Educació de la Universitat de Barcelona, el qual impulsa el projecte Viu la poesia, eina interactiva a la xarxa de didàctica de l'art poètica contemporània en tots els seus gèneres. L'any 2008 aquest grup de recerca va ser guardonat amb el premi "Escola Normal" atorgat per unanimitat de les facultats de pedagogia d'onze universitats catalanes. Igualment ha impulsat i dirigeix el projecte de recerca La poesia experimental catalana de 1959 a 2004. També és directora del màster oficial de Formació del professorat de català per a persones adultes impartit conjuntament per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic. Glòria Bordons és considerada la màxima especialista en l'obra de Joan Brossa, de la Fundació del qual és patrona per expressa voluntat del poeta i directora executiva des del 2013. Sobre Brossa ha publicat nombrosos treballs, entre els quals els llibres Introducció a la poesia de Joan Brossa (1988), Aprendre amb Joan Brossa (2003) i Joan Brossa entre la paraula, el gest i la imatge (2014), a més de prologar, editar i antologar bona part de l'obra brossiana i de formular-ne propostes didàctiques. Ha escrit el guió de l'audiovisual Joan Brossa, prestidigitador de la paraula (1991), ha promogut i dirigit el web interactiu Els entra-i-surts de Brossa (2002) i ha tingut cura de la dramatúrgia de l'espectacle Joan Brossa dels ventalls (2009). És directora literària del projecte interdisciplinari a llarg termini Joan Brossa, accions i territori, iniciat el 2012. També ha estat comissària de l'exposició literària Em va fer Joan Brossa (2003-2007), i de les antològiques itinerants Joan Brossa. Desde Barcelona al Nuevo Mundo (2005-2007), —aquesta en col·laboració amb el xilè Sergio González Valenzuela—, Joan Brossa en las alturas y sin red (2007-2008), Bverso Brossa (2008-2009)., Joan Brossa, les etceteras infinis (2011) i Joan Brossa: escolteu aquest silenci (2013-2014).

bios

Candela López Tagliafico (Lomas de Zamora, 29 de maig de 1985) és una política catalana d'origen argentí, militant d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). El 2015 va ser elegida alcaldessa de Castelldefels convertint-se en la primera dona al capdavant d'aquest consistori i la persona més jove que ha assumit el càrrec. Viu a Castelldefels des dels tres anys, quan es va instal·lar amb la seva família el 1989. És diplomada en Gestió i Administració Pública, Llicenciada en Ciències del Treball per la Universitat de Barcelona (UB) i especialitzada en l'àmbit de les Polítiques Públiques i Socials.[cal citació] En els últims anys ha treballat, de manera intermitent, en l'àmbit privat com a directora de projectes en una empresa d'importacions, coordinant presentacions de productes en fires nacionals i internacionals i com a responsable d'organització en l'àmbit dels recursos humans. Sempre li ha agradat implicar-se en el teixit associatiu de la ciutat, des de ben jove en els espais educatius i també els vinculats a l'àmbit de la solidaritat.[cal citació] Des dels 20 anys forma part de moviments associatius i de participació. Defensa una Catalunya dins d'una Espanya federal. Entre 2007 i 2011 va ser regidora de Joventut en un govern tripartit compost pel PSC, ICV-EUiA i CiU i regidora a l'oposició durant el mandat de Manuel Reyes (PP) de 2011 a 2015. En les eleccions municipals de maig de 2015 va encapçalar Movem Castelldefels, una llista d'unitat popular gestada en dos anys en la que hi participen ICV, EUiA, Moviment d'Esquerres, Equo i Entesa al costat de persones implicades en la ciutat a través d'associacions i de moviments socials i d'altres a títol individual. El 13 de juny de 2015 fou escollida alcaldessa amb 15 vots a favor, amb el suport dels quatre regidors de la seva formació, Movem Castelldefels, a més dels grups municipals del PSC (4 regidors), ERC (3), Castelldefels Sí Pot (2) i CiU (2), superant els 8 vots obtinguts pel popular Manuel Reyes. López es repartirà l'alcaldia amb la candidata del PSC, María Miranda, que serà alcaldessa durant els dos últims anys del mandat. López és coordinadora d'ICV al Baix Llobregat, membre de la direcció nacional d'ICV i Coordinadora de Catalunya en Comú.

vilaweb

El PDECat debatrà en l'assemblea que començarà demà si ha de fer servir la seva representació al Congrés per a ‘blocar l'agenda política del govern espanyol' si no s'acaba la repressió. Una de les esmenes a la ponència política que arribarà viva al congrés defensa que el partit ha de fer servir la seva força a les institucions per a treballar per l'alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió, que ha d'estar ‘fora de tota negociació política' perquè és una ‘obligació' de l'estat espanyol. Després d'haver facilitat el PDECat la investidura de Pedro Sánchez, l'esmena assenyala que la ‘força dels vots' no s'ha de fer servir per a propiciar canvis de majories a l'estat espanyol sinó per a aconseguir aquests objectius polítics. En l'assemblea també es debatrà una altra esmena del mateix autor, Aleix Sarri, que proposa que cada municipi decideixi si vol afegir-se a la constitució de llistes unitàries o participar en ‘processos de primàries transversals', especialment en les ciutats de més de vint mil habitants, en la mateixa línia del suggeriment del secretariat nacional de l'ANC. Hi afegeix que en totes les eleccions s'ha de valorar la formació de plataformes electorals conjuntes amb partits independentistes i partidaris del dret d'autodeterminació. Aquestes són algunes de les esmenes a la ponència política refusades per la direcció que se sotmetran al criteri de l'assemblea. En el document d'esmenes rebut ahir a la nit pels participants del congrés, al qual ha tingut accés VilaWeb, hi ha força iniciatives que reclamen de fer efectiva la República i que no es descarti l'ús de la via unilateral. Com ja va avançar VilaWeb, les esmenes principals per a refermar l'ideari independentista del partit, les ha promogut el sector crític liderat pel batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals. Algunes d'aquestes, a més, es negocien ara amb la direcció per cercar una transacció. Si no arriben a cap acord, es debatran en comissió al congrés. També arribarà viva a l'assemblea l'esmena del sector crític que compromet el PDECat a participar en l'impuls del moviment polític estable que lidera Carles Puigdemont ‘amb la voluntat de sumar, unir i aglutinar la majoria de l'independentisme català', i de vehicular-ho a través d'una comissió. Els sectors de Jordi Turull i Josep Rull negocien amb l'actual direcció que el partit faci un gir definitiu per alinear-se amb Puigdemont, tant quant a l'ideari com a la composició de la direcció que ha de pilotar-lo. Al·leguen que s'ha d'incorporar a la Crida Nacional per la República i participar en la convenció nacional constituent prevista a la tardor. Si no arriben a cap acord potser avalaran una candidatura alternativa d'aquella que intenta tirar endavant Pascal. Segons diverses fonts del partit, avui pot ser el dia clau.

mitologia

El tribut de les cent donzelles és una llegenda que hauria consistit en el reconeixement per part del Regne d'Astúries de la supremacia de l'Emirat de Còrdova. Va aparèixer segles després de la seva suposada data, per estimular la resistència als suposadament degenerats i lascius moros. L'any 783, Mauregato aconsegueix el tron asturià amb l'ajuda de Abderramán I, amb qui es compromet al pagament del tribut de les cent donzelles (verges) per la seva col·laboració. En 788, els comtes Arias i Oveco es van rebel·lar contra el rei Mauregato i el van matar com a venjança per haver atorgat als musulmans tal tribut. El rei Bermud I, el seu successor, vol acabar amb el tribut, substituint-ho per un pagament en diners. A Bermud li succeeix Alfons II el Cast (791–842), qui rebutja també el tribut en diners, i entra en batalla amb els musulmans per evitar el seu pagament, vencent en la Batalla de Lutos i matant al capità musulmà Mugait, amb el que aconsegueix el seu propòsit. Posteriorment Abderramán II, en temps del rei Ramir I d'Astúries, s'atreveix a demanar de nou el tribut. El tribut és el desencadenant de l'acció en diverses obres de ficció, des del Segle d'Or fins a l'actualitat. Així, expliquem entre altres peces literàries amb la comèdia de Lope de Vega "Las famosas asturianas "(1612) i les novel·les històriques "El tributo de las cien doncellas" (1853) de Manuel Fernández i González i "La visigoda" (2006) d'Isabel San Sebastiàn. Forma part important també de la novel·la "El conde maldito" de Rafael Pérez i Pérez.

mitologia

Ifimèdia (en grec antic Ἰφιμέδεια, Ifimedeia) va ser, a la mitologia grega, una heroïna, filla de Tríopas i de l'estirp de Cànace. Casada amb el seu oncle Aloeu, tingué una filla anomenada Pàncratis. De les seues relacions amb Posidó van néixer Otos i Efialtes, anomenats Aloïdes. Ifimèdia estava enamorada de Posidó i tenia el costum de passejar per la vora del mar agafant onades amb la mà i abocant-les al seu pit. Al final, Posidó va cedir al seu amor i amb les seves relacions, li donà els dos fills, que eren dos gegants. Quan aquests tenien 9 anys i uns 17 metres d'alçada, van decidir atacar l'Olimp. Zeus els va fulminar. Una tradició explica que una vegada Ifimèdia i la seva filla Pàncratis celebraven les festes de Dionís en el mont Drios, a Acaia, i van ser raptades per dos pirates de l'illa de Naxos, que aleshores s'anomenava Estròngile. Per l'amor de les dues dones, els pirates es van barallar i es van matar mútuament. El rei de Naxos, Agassamen, donà Ifimèdia a un amic seu i es va quedar amb Pàncratis. Aloeu va enviar els seus dos fills a la recerca de la seva germana i la seva mare. Els dos gegants van atacar l'illa de Naxos, van expulsar-ne els tracis que hi havia instal·lats i van regnar a l'illa. A Antedon es mostrava la tomba d'Ifimèdia.