text
stringlengths 58
48.4k
| summary
stringlengths 9
157
|
|---|---|
Els presos polítics electes han estat rebuts amb aplaudiments pels diputats independentistes i per alguns del grup d’Unides Podem quan han entrat a l’hemicicle del congrés espanyol. Els diputats de Junts per Catalunya –Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull– han entrat per la banda esquerra i han pujat cap als escons que els seus companys els havien guardat a la segona fila. Pel camí han passat pel costat dels dirigents de Ciutadans i el president del partit, Albert Rivera, ha girat la cara cap als seus companys i els presos polítics no n’han fet cabal. En canvi, Jordi Turull i Josep Rull han saludat Inés Arrimadas, fins ara cap de l’oposició a Catalunya. Rull, a més, li ha fet dos petons. D’una altra banda, el dirigent d’ERC, Oriol Junqueras, ha entrat per la banda esquerra i abans d’arribar al seu escó ha conversat una estona amb el secretari general de Podem, Pablo Iglesias. Rull i Turull també han saludat Iglesias, Alberto Garzón i més diputats d’Unides Podem. EN DIRECTE: Històrica entrada dels presos polítics al congrés espanyol
|
La incomoditat d’Arrimadas i Rivera quan han entrat els presos polítics
|
El 1917, el sistema polític de la restauració borbònica col·lapsava arran de tres crisis entrelligades –militar, política i econòmica– que feien trontollar els fonaments de l’estat espanyol de l’època. En aquest context van sorgir alternatives, com ara l’Assemblea de Parlamentaris, és a dir, la reunió de diversos diputats i senadors al marge dels òrgans de l’estat amb la voluntat de proposar reformes estructurals, entre les quals la de fer net del caciquisme, donar autonomia a Catalunya o posar fi al bipartidisme imperant. Els parlamentaris eren principalment de la Lliga Regionalista, socialistes –com ara Pablo Iglesias–, reformistes, republicans o el futur president Francesc Macià en qualitat de sobiranista independent. Poques setmanes més tard, l’agost del 1917, partint d’una posició més revolucionària, s’executava una vaga general, en un moment amb molta inflació conseqüència de la Primera Guerra Mundial, que havia causat l’augment dels preus dels productes bàsics i el desabastiment. La mobilització, amb el suport del PSOE, els sindicats (UGT i CNT) i els partits republicans, s’inspirava en la Revolució de Febrer, a Rússia, que havia fet caure la monarquia i el sistema polític. La repressió va ser duríssima, amb una setantena de morts i milers de detinguts. Per la llibertat dels presos polítics Entre els empresonats en qualitat de membres del comitè de vaga hi havia quatre dels principals dirigents socialistes, Julián Besteiro, Andrés Saborit, del PSOE, i Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano, de la UGT. Van ser sotmesos a un consell de guerra per sedició i finalment el 29 de setembre de 1917 van ser condemnats a cadena perpètua al penal de Cartagena. Llavors va començar una àmplia campanya popular per l’amnistia. En aquestes circumstàncies, el PSOE va decidir de presentar-los tots quatre a les eleccions municipals de l’11 de novembre a la ciutat de Madrid. La solidaritat envers els presos va fer que entre tots els candidats socialistes només sortissin elegits ells. Els quatre presos polítics del PSOE al penal de Cartagena. Mesos més tard, en les eleccions espanyoles del 24 de febrer de 1918, el PSOE incloïa una altra vegada els quatre presos polítics dins l’Aliança d’Esquerres, de què també formaven part Pablo Iglesias i Indalecio Prieto, exiliat a l’estat francès per no ser detingut després de la vaga general. En aquell moment, els socialistes eren un partit revolucionari, exclòs del sistema de poder, que fins i tot defensava la via armada per a assolir els seus objectius. Els diputats recuperen la llibertat Com a les eleccions municipals, els quatre presos polítics van rebre un important suport popular i van ser triats com a diputats. Concretament, Besteiro s’havia presentat per Madrid, Saborit per Ovieu, Anguiano per València i Largo Caballero per Barcelona. També entraven a les corts Indalecio Prieto i el cap del PSOE, Pablo Iglesias, l’únic diputat socialista entre el 1910 i el 1918. Prieto, ja amb la immunitat parlamentària, tornava de l’exili a prendre la seva acta de diputat, mentre que s’obria un debat sobre els presos, car la premsa més conservadora defensava que la immunitat només era vàlida dins el parlament, mentre que la més progressista posava l’accent en el fet que la tasca dels diputats va més enllà. A més, diversos intel·lectuals, com ara Gabriel Alomar, Manuel García Morente o Gumersindo de Azcárate en una campanya van mostrar el seu suport públic als presos. L’escàndol de mantenir empresonats els diputats, que havien d’exercir la seva responsabilitat envers els votants, i el debat sobre l’abast de la immunitat va forçar finalment a una amnistia el 8 de maig de 1918 i els presos polítics van prendre possessió dels escons deu dies més tard. Finalment, el 24 de maig, per primera vegada al congrés es regulava de manera minuciosa el procediment de relació entre immunitat i els suplicatoris.
|
Quan el PSOE tenia presos polítics i els presentava a les eleccions per alliberar-los
|
Representants de més de 150 estats reunits a Marràqueix (Marroc) han adoptat el Pacte mundial per a les migracions impulsat per les Nacions Unides. El text, que proposa mesures per a garantir una ‘migració segura, ordenada i regular’, ha tingut l’oposició de governs contraris a la immigració com els dels Estats Units, Àustria, Polònia o Hongria. A Bèlgica, l’oposició del soci majoritari del govern, els flamencs N-VA, ha trencat l’executiu federal. ‘És decebedor que hi hagi hagut tanta desinformació sobre què és aquest pacte i què diu’, ha lamentat en conferència de premsa Louise Arbour, representant especial de l’ONU per les migracions. Segons que ha dit, el pacte ‘no crea el dret de migrar, ni estableix cap obligació pels estats’. Antonio Guterres, secretari general de l’ONU, demana de ‘no sucumbir a la por o als falsos relats’. Un pacte no vinculant Sense ser vinculant, el pacte reconeix la migració com un fenomen global que no pot ser abordat en solitari per cap estat, de manera que els proposa mesures sobre com encarar les migracions des d’una defensa dels drets humans, dels infants i el reconeixement de la sobirania nacional. Els signants es comprometen a detenir migrants tan sols ‘com a últim recurs’, i que aquesta detenció ‘duri el mínim possible’. Organitzacions en defensa dels drets humans veuen insuficient el pacte, principalment pel que fa a l’accés dels migrants a l’ajuda humanitària o sobre els drets dels treballadors migrants.
|
L’ONU adopta a Marràqueix un pacte no vinculant per les migracions
|
Entre les imatges més impressionants que ha deixat la crisi del coronavirus a la Xina, hi ha les de multituds de professionals desinfectant les ciutats i també les de robots especialitzats llançant desinfectant pels carrers. Ara que el govern espanyol ha decretat l’estat d’alarma i les xifres d’infectats per la Covid-19 als Països Catalans no cessen de créixer, una de les preguntes que els ciutadans es poden fer és per què encara no veiem aquestes imatges a casa nostra. Precisament avui en algunes ciutats del país, com ara València o Alacant, s’ha activat un pla per a la desinfecció dels carrers. Amb aigua d’hipoclorit desinfectant i gràcies a equips d’alta pressió, a Alacant es prioritzarà la desinfecció de llocs com ara les àrees comercials, a la vora dels centres sanitaris o els entorns dels contenidors. L’exèrcit espanyol també té previst de desinfectar infrastructures crítiques i ja ha començat a fer-ho en algunes ciutats com ara Burgos, Lleó o Valladolid. No és una mesura menor tenint en compte que les superfícies poden ser un espai de transmissió de la Covid-19. La malaltia es transmet per les gotetes procedents del nas o la boca que pot deixar anar una persona quan tus, esternuda o exhala. Tanmateix, això no vol dir que el risc de transmissió es limiti al contacte humà. Aquestes gotetes cauen sobre els objectes i superfícies que envolten la persona, i per tant hi ha més persones que poden encomanar-se del virus si toquen aquests objectes o superfícies i després es toquen els ulls, el nas o la boca. Què és el coronavirus: tot allò que n’heu de saber Segons que informa l’Organització Mundial de la Salut (OMS), no se sap amb certesa quant de temps sobreviu el virus en una superfície, perquè és una malaltia nova que encara s’investiga. Però sembla que pot comportar-se com alguns altres coronavirus i, per tant, pot subsistir de poques hores a diversos dies, segons la mena de superfície, la temperatura, la humitat o l’ambient. Tot sembla indicar que les temperatures altes, de més de 30 graus, com també la humitat, no beneficien el virus, però això encara no s’ha comprovat. Segons un estudi publicat a medRxiv, el virus pot sobreviure quatre hores sobre el coure, vint-i-quatre sobre el cartó i dos o tres dies sobre el plàstic o l’acer inoxidable. En canvi, una anàlisi de vint-i-dos estudis feta per investigadors alemanys i publicada a la revista Journal of Hospital Infection assenyala que, igual com passa amb més coronavirus humans, com ara la Síndrome Respiratòria Aguda Severa (SARS) i la Síndrome Respiratòria per coronavirus de l’Orient Mitjà (MERS), el coronavirus 2019 podria romandre en superfícies com el vidre, el metall i el plàstic a temperatura ambient fins a nou dies. Així mateix, segons l’anàlisi, en el pitjor dels casos, un contacte de cinc segons amb una superfície infectada podria transferir el 31,6% de la càrrega viral. És per això que, si se sospita que una superfície pot ser infectada, cal netejar-la amb desinfectant comú i en acabat rentar-se les mans amb aigua i sabó, tot evitant el contacte amb els ulls, la boca i el nas. Més concretament, l’estudi assenyala que aquestes superfícies es poden desinfectar eficaçment aplicant durant un minut etanol (alcohol) al 62%–71%, peròxid d’hidrogen (aigua oxigenada) al 0,5% o hipoclorit de sodi (lleixiu) al 0,1%. Si volem netejar la casa, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) dóna alguns consells per a fer servir de manera adequada el lleixiu en cas d’haver de desinfectar. Cal, per exemple, diluir-lo en aigua freda, obrir la finestra per ventilar i respectar les dosis recomanades, amb un màxim de mig got per cada dos litres d’aigua. Tanmateix, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC) recorda que la transmissió del virus és molt més comuna mitjançant gotes respiratòries que no en superfícies. Aquest centre recomana de netejar i desinfectar diàriament les superfícies de les zones comunes als habitatges on hi hagi algú contagiat. Cal deixar les sabates fora de casa? Un dels rumors que més s’ha escampat aquests darrers dies és que un metge de Milà recomana d’utilitzar només un parell de sabates per a sortir de casa i deixar-los fora de la porta en tornar perquè el virus pot romandre durant nou hores a l’asfalt. El director del Centre l’Alertes i Emergències Sanitàries de l’estat espanyol, Fernando Simón, ha desmentit aquest rumor i ha assegurat que no calia deixar les sabates fora de casa: ‘Tots sabem com es transmet el virus. No hem d’anar més lluny del que és raonable. Sempre hi ha situacions estranyes i particulars en què la transmissió de la malaltia segueix un patró inhabitual. Pot passar, però no passa en el 99,9% de les ocasions. No cal deixar les sabates fora de casa, en absolut.’ Pel que fa a alguns altres objectes, l’OMS ja va indicar que el risc de contagi amb bitllets i monedes és molt baix, però recomana sempre de rentar-se les mans després de tocar diners. Quant al telèfon mòbil, com que és un dels objectes que més toquem amb les mans, també és recomanable de mantenir una bona higiene i netejar-lo amb desinfectants –tovalloletes o líquids– que continguin d’un 60% a un 70% d’alcohol etílic. Vull fer el confinament però m’obliguen a anar treballar. Què puc fer?
|
Coronavirus: quant dura sobre superfícies com ara el vidre o el plàstic?
|
Mireia Boya, membre del secretariat de la CUP, ha relatat avui la conversa que va tenir dissabte amb Carme Forcadell a la presó d’Alcalá-Meco, sobre el seu trasllat imminent a una presó de Catalunya, que serà finalment la de Puig de les Basses, a prop de Figueres. ‘Identitat, llengua i família són els tres motius pels quals Forcadell està contenta pel trasllat’, ha explicat Boya en uns piulets a Twitter, bo i recordant que ‘l’acostament és un dret i que les presons són presons a tot arreu’, recollint les paraules de l’ex-presidenta del parlament. Dissabte a Alcalá-Meco la @ForcadellCarme estava plenament conscient de que les presons són presons arreu. Reivindicava que l'acostament és un dret. I que no deixem de cridar #LlibertatPresosPolítics (1) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018 Hi ha 3 motius que feien estar contenta a @ForcadellCarme davant la perspectiva del trasllat a una presó catalana. És resumeixen en: identitat, llengua, família (2) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018 Identitat: recuperar el seu nom i que deixin de dir-li Carmen. No ho fan amb mala intenció, però jo sóc Carme, diu @ForcadellCarme. Som qui som també per com ens diem. Arrels sempre. Aquí ebrenques (3) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018 Llengua: m'he fet fan de @laSextaTV però vull sentir el català de @tv3cat i @maticatradio. Aquí només el parlo amb @dolorsbassac diu, i això la fa sentir lluny de casa. La llengua reconforta. Cuidem-nos (4) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018 Família: la mare. Veure-la. Pensar en que podrà fer un trajecte curt per 40 minuts amb un vidre. La mare. Tot per ella, res per mi, que jo sóc igual, diu @ForcadellCarme. Patir per les mares. Mares que pateixen (5) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018 L'acostament és un dret manllevat per l'Estat durant massa mesos. Però ara la clau de la cel•la la tenim nosaltres. Això és el màxim exponent de l'opressió que vivim. No som sobirans si els tenim tancats #LlibertatPresosPolítics (6) — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) July 3, 2018
|
Els tres motius pels quals Carme Forcadell celebra el trasllat a Catalunya, segons Mireia Boya
|
Junts pel Sí ha aprovat una moció de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) que insta el govern ‘a posar en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l’assessorament, reconeixement i aval de la Comissió de Venècia’ per al referèndum. Els vots de JxSí i la CSQP han servit per a aprovar la moció, mentre que la CUP s’ha abstingut en alguns punts. La resta de l’oposició hi ha votat en contra. Tots dos grups han acordat el text molt pocs minuts abans que fos sotmès a votació. Se n’ha retirat la referència al caràcter ‘urgent’ del text inicial de CSQP i no hi ha cap referència explícita que sigui la Generalitat qui demani aquest aval. Ni govern ni Parlament de Catalunya no poden fer directament aquesta petició (us ho expliquem en aquest article). Ara, en la seva intervenció al parlament en la defensa del text, el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, ha dit que la Generalitat podia demanar l’aval de la Comissió de Venècia i la necessitat que el referèndum comptés amb totes les garanties democràtiques. En el seu torn de rèplica, la portaveu de JxSí, Marta Rovira, ha anunciat que hi votarien a favor, perquè la moció va en la línia del que ha defensat la coalició de poder fer un referèndum acordat i pactat amb l’estat i també que compleixi totes les garanties democràtiques i els requisits internacionals. Ha demanat que en aquesta situació hipotètica de referèndum pactat (que defensarà Puigdemont per darrera vegada dilluns a Madrid) l’estat espanyol sigui qui demani aquest aval a la Comissió de Venècia. Perquè sí que ho pot fer. I ha conclòs que, en cas contrari, és a dir, que el govern espanyol no vulgui acordar el referèndum i, a més, pretengui impedir-lo, no es pot demanar a la Generalitat ‘que es posi condicions inassumibles’. ‘Si el govern espanyol, sota la seva responsabilitat, ens situa en un marc que no permet dialogar en un referèndum, el govern de la Generalitat ha de continuar treballant per a aconseguir els mateixos estàndards internacionals de la millor manera possible’, ha reblat. El diputat de la CUP Benet Salellas ha dit que Catalunya no ha de demanar permís a ningú per a exercir la seva sobirania i que als catalans no se’ls ha de tractar com a ‘menors d’edat’. Més informació La Comissió de Venècia confirma que Catalunya no té poder per a demanar un aval al referèndum Les principals recomanacions de la Comissió de Venècia per als referèndums Rafael Ribó: ‘No puc demanar pel meu compte que la Comissió de Venècia es pronunciï sobre el cas català‘
|
JxSí i CSQP salven l’escull de l’aval de la Comissió de Venècia al referèndum
|
L’escriptor Joan-Lluís Lluís llegeix un fragment del seu llibre ‘Les cròniques del déu coix’.
|
Escriptors TV: Joan-Lluís Lluís
|
Quan demà es consumi el Brexit, Clara Ponsatí serà eurodiputada de ple dret, tot i les amenaces de la Junta Electoral espanyola (JEC) de deixar vacant el seu escó si no es presenta avui a Madrid (a les 13.00) per acatar la constitució espanyola. Un tràmit que la consellera no farà i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), arran de la sentència sobre Oriol Junqueras i confirmat pels casos de Carles Puigdemont i Toni Comín, va dir que era innecessari per a prendre possessió de l’escó al Parlament Europeu. Fonts del Parlament Europeu han explicat a VilaWeb que la proclamació dels eurodiputats post-Brexit es farà al començament del pròxim ple a Estrasburg, el 10 de febrer. Ara bé, sobre el cas de Ponsatí, la cambra no es pronunciarà fins a la setmana vinent, perquè és pendent ‘d’una nova comunicació sobre els escons’ per part de la JEC. Tanmateix, el portaveu de la cambra, Jaume Duch, va dir ahir a ‘Els matins de TV3’ que si les condicions eren iguals, el Parlament Europeu faria la mateixa interpretació de la sentència del TJUE que en el cas de Puigdemont i Comín. 🔴 Jaume Duch @jduch dir. Com. Parlament @Europarl_CAT : " Si les condicions són les mateixes, l'Eurocambra interpretarà la sentència del TJUE igual que amb Comín i Puigdemont".#ElsMatinsTV3 pic.twitter.com/XXdqSJ3Npk — Els matins TV3 (@elsmatins) January 29, 2020 Els entrebancs i les contradiccions de la JEC Dimarts, la JEC va insistir a desobeir la justícia europea i a posar entrebancs a Ponsatí. Segons l’òrgan electoral, el cas de Puigdemont i Comín, que exerceixen d’eurodiputats tot i no haver acatat la constitució espanyola, ‘no pot servir de fonament’ per a no complir el tràmit. En aquest sentit, la JEC va retreure al Parlament Europeu que els lliurés les acreditacions de manera automàtica ‘sense haver escoltat l’òrgan nacional competent’. Així doncs, la JEC creu que l’acatament de la constitució és imperatiu fins que el TJUE o el Tribunal Suprem espanyol dictaminin que és un requisit ‘inaplicable’. Però a la vegada, per acabar-ho d’embolicar, l’òrgan electoral admet que d’acord amb la sentència del TJUE, Ponsatí disposa d’immunitat d’ençà del 23 de gener, quan la JEC mateixa la va proclamar eurodiputada electa. Vegeu ací part de la resolució: Pot quedar impune la desobediència de la JEC al TJUE? El catedràtic de dret penal Joan Queralt es va fer ressò del fet que la JEC havia desobeït el TJUE i va avisar que es podia aplicar l’article 404 del codi penal contra els membres de la JEC. Un apartat que preveu una pena d’inhabilitació de càrrec públic de nou anys a quinze per a ‘l’autoritat o funcionari públic que, en coneixement de la seva injustícia, dicti una resolució arbitrària en un afer administratiu’. En aquest sentit, Queralt va explicar a Twitter que el context del cas Ponsatí era molt diferent que dels de Junqueras, Puigdemont i Comín, perquè ara hi havia una jurisprudència europea que s’havia de complir. ‘Si jo fos la JEC, m’ho pensaria dos cops . Ni són jutges ni estan aforats’, va concloure. Si jo fos la JEC m’ho pensaria dos cops. El context és molt diferent; a més, ni són jutges ni estan aforats. Aquí ho deixo🍿🍿🍿 — Joan Queralt (@JoanQueralt) 28 de gener de 2020
|
Ponsatí serà eurodiputada malgrat la vulneració de la JEC del dret europeu
|
Una majoria de membres del Consell Nacional d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) ha demanat debatre i votar sobre la situació de revocació del seu encara coordinador, Joan Josep Nuet, que va anunciar concórrer a les eleccions espanyoles sota el nom de Sobiranistes i amb ERC, en comptes d’amb En Comú Podem, però no ha dimitit del seu càrrec a EUiA. En un comunicat, la formació ha explicat que el Consell Nacional s’ha reunit a Barcelona i ‘davant l’anomalia que Nuet no hagi dimitit’ ni que tampoc s’hagi presentat al Consell Nacional, el responsable de política institucional i coordinador de la Comissió Nacional, Toni Salado, ha presentat a la taula una petició per afegir dos punts d’urgència, que han estat denegats. Aquestes peticions eren debatre i votar sobre la revocatòria de Nuet i revocar també la Coordinació Col·legiada i la Comissió Nacional, però han estat refusades, així com nomenar una direcció provisional fins a la celebració d’una Assemblea Nacional extraordinària. La taula no ha acceptat aquesta modificació de l’ordre del dia ‘esgrimint que l’apreciació de la urgència corresponia a la mateixa taula’ i no als membres del Consell, encara que aquesta petició complia amb els requisits que indiquen els estatuts del partit. Aquest grup de membres del Consell Nacional ha anunciat que presentaran pròximament la petició per celebrar un nou Consell Nacional extraordinari per ‘fer un debat democràtic i fer efectives les seves peticions’.
|
EUiA demana debatre sobre la revocació de Nuet i la taula del seu Consell Nacional l’hi nega
|
L’ex-president de la Diputació de València Jorge Rodríguez ha escombrat el PSPV a Ontinyent (La Vall d’Albaida) i s’ha imposat amb el seu nou partit, La Vall Ens Uneix, amb disset regidors. De fet, els socialistes han desaparegut del municipi i només Compromís i el PP, amb sengles dos regidors, li faran oposició. El 2015, el Rodríguez va guanyar amb el PSPV amb catorze regidors i el PP va obtenir-ne tres. Enguany, el PP retrocedeix i Cs queda fora de l’ajuntament. Rodríguez va abandonar el PSPV fa pocs mesos després de ser detingut en el marc del cas Alqueria per presumptes delictes de prevaricació i malversació de fons per contractacions irregulars a Divalterra, empresa pública de la diputació.
|
Jorge Rodríguez escombra el PSPV i continuarà essent batlle d’Ontinyent
|
El Tribunal Suprem ha rebutjat la petició de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull (tots tres caps de llista de JxCat el 28-A) de tenir permisos per sortir de la presó per fer campanya i també, subsidiàriament, de poder aprofitar els recessos del judici per concedir entrevistes o fer conferències de premsa. Els magistrats recorden que es van presentar a les eleccions quan ja estant privats de llibertat i enmig d’un judici i que això no els ‘impossibilita’ de ser escollits. Sobre la petició de fer campanya als descansos, remarca que els recessos ‘formen part de l’acte del judici’ i que han de servir per descansar i alerten que, si ho permetessin, ‘s’alteraria’ la custòdia de l’edifici convertint el tribunal ‘en una administració electoral paral·lela’ respecte a uns candidats concrets. La fiscalia també s’havia oposat a la petició. Sànchez ha reaccionat a la decisió amb un piulet on qüestiona ‘on és la igualtat d’oportunitats’. El Suprem m'acaba de denegar contactes amb mitjans de comunicació per exercir amb plenitud els drets com candidat. On és la igualtat d'oportunitats? Prou discriminació! pic.twitter.com/iju0vWIsCz — Jordi Sànchez (@jordialapreso) April 17, 2019 Aquesta petició de Junts per Catalunya és diferent de la que han fet a la Junta electoral per tant que permeti a Jordi Sànchez de participar telemàticament a la conferència de premsa de l’ACN del 21 d’abril a les 11.30 hores, i a la d’EFE dijous 18 d’abril a la mateixa hora. Ahir la Junta va acceptar que el cap de llista d’ERC, Oriol Junqueras, comparegui telemàticament a la conferència de premsa de l’ACN de divendres. A més, JxCat demanarà a la Junta electoral espanyola que permeti que els seus caps de llista al 28-A —Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull— facin entrevistes als mitjans de comunicació per via telemàtica si hi ha mitjans de comunicació que demanen de fer-les.
|
El Suprem prohibeix a Sànchez, Rull i Turull de fer campanya durant els recessos del judici
|
La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt, diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la vegada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força. —Sis mesos després, què recordeu dels primers dies? —M’horroritzava de pensar que arribaria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més. —Ara el Jutge Llanera ha dit que Jordi Sánchez no pot ser president. —Ja no sorprèn només la negativa a ser investit president. Jo no entenc de cap de les maneres les interlocutòries que fa aquest jutge. I que ningú li digui que això no val. En una de les últimes, deia que en Jordi potser reiterava el delicte presentant-se en una llista electoral. Com pot ser això delicte? Volen apartar de la vida pública unes persones i castigar-les perquè la societat vegi què passarà si anem per aquest camí. Però no entenc que en aquest joc valgui absolutament tot. Passar per alt les mesures cautelars de l’ONU, no respectar els drets, dir que determinades coses són delicte quan no ho són. —Quins dies, els vostres. De ser president, a no ser-ho. De ser lliure, a no ser-ho. —Això és la nostra vida. Sembla que siguem en una muntanya russa. I és així. Passes de ser a dalt de tot, content perquè alguna cosa sembla que ho canviarà tot, a baix de tot perquè veus que li demanen trenta anys. És l’esquizofrènia. —Sou psicòloga. Això us ajuda? —No. Les eines que tens, les que et fan tirar endavant, són les emocionals. I aquestes, quan estàs tan implicat, com a professional no serveixen. Un psicòleg no tracta mai ningú del seu entorn. Perds el punt de reflexió. Jo intento donar a la meva filla aquest recurs. Perquè una ho està passant bastant malament. La situació és molt complicada. —M’ha impressionat saber que feu trucada diària. Cada dia, tres o quatre minuts que podeu parlar amb ell. Cada dia. Cada dia. —Sí. Gairebé cada dia, de fet. Té deu trucades que pot distribuir com vulgui al llarg de la setmana. Té una llista de gent a qui pot trucar. Només es pot renovar cada sis mesos. El món de la presó és horrorós. Com que ara ell està castigat a la cel·la per la trucada que van enregistrar per a les eleccions, doncs només pot sortir una estona i sempre a la tarda. Sempre és cap a un quart de vuit que em truca. És una trucada que agafes passi el que passi. —Ell està bé? —El Jordi és una persona forta. I mentalment és fort. Ara comença a estar cansat de ser allà. Passes de cent a zero. Jo li deia: estudia. I em deia: no puc fer ni això. Només pots estudiar si estàs condemnat. Ell encara no ho està. Podrà decidir-ho quan tingui condemna. Fins aleshores no. —Després de sis mesos, alguns records positius? —Que algú et reconegui, t’abraci al metro i es posi a plorar, la primera vegada impacta molt. Avui he anat al forn i una persona m’ha reconegut i s’ha posat a plorar. Aquestes coses te les trobes sovint. —També us deu xocar la maldat que es veu aquests dies. —Sí. Ningú no hauria pensat que arribarien a tenir tanta maldat. Crec que és portar les coses a uns extrems exagerats. De ser mala gent. Tinc claríssim que ells ho saben. Però tenen un objectiu: invalidar-lo i castigar-los pel bé de la unitat d’Espanya. Saben que ho fan contra llei. Inventant-se un relat, i uns delictes. Els és absolutament igual jugar amb la vida de les persones. —Alemanya, ho veieu com un punt de gir? —Crec que Alemanya és un punt de gir quant a opinió internacional. Fins i tot dilluns, anant a Madrid, el taxista em deia: com pot ser que els alemanys ho hagin tingut tan clar, que no és rebel·lió, i encara continuïn dins la presó? Sí que he vist un punt d’inflexió. I a la llarga farà que alguna cosa canviï, malgrat que l’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats. Trobar una solució, que ells puguin sortir, i mantenir l’orgull? Costarà. Ara, també saben que quan arribi a Europa es girarà. Quan surt d’aquí, això no s’aguanta. —Pot ser que persegueixin més Jordi Sánchez que els altres presoners? Tinc aquesta sensació, no ho sé. —Segur. El Jordi representa les mobilitzacions. I el jutge no tolera la gent al carrer de manera massiva, pacifica i ordenada. —Vau llegir la carta del funcionari d’Estremera. Què en penseu? —L’altre dia, un funcionari deia a en Jordi; tant de bo siguis president i surtis d’aquí, perquè això que fa el Tribunal Suprem no té nom. La carta és una posició que no és única. N’hi ha més que pensen igual. A la presó on hi ha en Jordi, la direcció és molt estricta, però la relació amb els funcionaris cada vegada és més de no comprendre què passa. En Jordi no parla gaire. I alguna vegada que ha parlat penses: hosti, gairebé millor que no hagués explicat. A veure: la gent el respecta, en Jordi. L’última vegada que vaig anar-hi amb els nens, alguns presos havien fet un regal a la nostra filla. Una cosa de costura, molt ben feta. Però és un mòdul més conflictiu que el d’en Cuixart. Al mòdul d’en Jordi hi ha gent amb penes de violació i assassinat. —Poca broma. —Gent molt lligada al món de la droga. I que deuen continuar consumint-ne. I es veu que juguen molt. Al parxís. I quan s’hi juguen molt, es barallen entre ells. I quan els presoners es barallen entre ells, han d’agafar en Jordi i apartar-lo, perquè les batusses són espectaculars: es claven bolígrafs, etc. A Estremera potser és diferent. Amb en Jordi, no: a la cel·la, per exemple, quan ha tingut bona relació amb algú, li han canviat el company. No volen que estigui bé. —Econòmicament us sentiu segurs? —Nosaltres ja ens hem polit els estalvis. Jo treballo de psicòloga. Però sí que es va recol·lectant, sí. I hi ha ajuts. I ell cobra de diputat. Tot i que suposo que aviat deixarà de cobrar. —Jo aniria amb una mala llet… I vosaltres, bona cara. —Hi ha dies que estàs molt enfadat, però t’has d’aixecar. I el cos ho paga: m’he aprimat moltíssim. La doctora em va dir que hauria d’acabar prenent alguna cosa perquè no aguantaria. Passa que no tens més remei. És així i no pots fer-hi res. —L’associació transmeteu més dignitat que llagrimeta. Gràcies. —Crec que una mica és el tarannà català. En algunes coses som així. Hi ha gent de fora que em deia: algun moment haureu de ser violents; ho resistireu sempre? Doncs el tarannà general és que això és una cosa pacífica, molt activa i mobilitzada, però pacifica. Ara, el retrocés brutal en la democràcia hi ha poca gent que el posi en dubte. Com a associació i familiar, t’ajuda. —Jordi Sánchez rep moltes cartes. I Susanna Barreda? —Jo, en sis mesos, n’he rebuda una, de carta. —Bravo per aquesta una! —Em va arribar per mitjà de l’Assemblea. Em transmetia solidaritat, que entenia i veia que una cosa era ell i la seva actitud, i l’altra la família. Que et veus immers en una situació complicada i d’un dia per l’altre et canvia la vida. Jo veig que la vida dels meus fills ha canviat radicalment. A la meva filla petita li han robat la infantesa de cop. Ella no tornarà a viure com viuen els nens fins que no surti el pare. Jo tinc claríssim que jo seré més forta, que ells serà més forts, en Jordi també, i com a societat serem més forts. Però el preu que hauran pagat, sobretot ells, valdrà la pena? No ho sé. Que una nena d’onze anys es plantegi que fins passats trenta anys no tornarà a veure el seu pare de manera normal… —La xifra espanta. —És la xifra que diuen els mitjans i que ella veu. L’altre dia, en Jordi em va dir: que l’advocat li expliqui ben bé que això no passarà, però així i tot… —Reaccions al vostre entorn, quines n’hi ha hagut de destacables? —Amics que no eren independentistes ara et manifesten que fins aquí hem arribat amb l’estat espanyol. Tenen clar que l’altre projecte els interessa zero. I no entenen gens aquesta repressió, aquesta concepció d’Espanya actual, que no deu ser la de tothom, però com que l’altra gent amb una concepció diferent no diu ni piu… —El silenci. Ai, el silenci. —Jo no entenc els socialistes ni a escala humana, ni a escala política. Políticament els aportarà alguna cosa? No entenc res. —Demà diumenge, suposo que anireu a la manifestació. Aguantant la pancarta? —No ho sé. Ho estan discutint amb els sindicats. —Ara depèn dels sindicats que aguanteu la pancarta? Al·lucino. —Algun familiar hi haurà. Lamentablement som molts, ara. Amb això dels sindicats, la pressió de fora era brutal. A Espanya han fet una campanya brutal. I de fa temps. Tant brutal que un moment ens van dir que havíem de treure les cartes que teníem a la presó. Vuit saques de vint quilos sense obrir. Un empresari es va oferir a buscar-les. Va subcontractar algú de Soto del Real. I quan l’empresa de Soto va veure que les cartes eren per al Jordi, va dir no. Yo estas cartas no me las llevo. De este señor, nada. Imagina’t la menjada de coco. I ho va haver de fer algú altre. —Tristíssim. —Sí. A mi una vegada una senyora em va dir: Vosaltres sou pitjors que els jueus, perquè els jueus els havíem de marcar, i vosaltres us marqueu sols, i recorda com van acabar. Això em va dir. Ara: és l’única cosa desagradable que m’han dit. L’única.
|
Susanna Barreda: ‘L’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats’
|
Ja no hi ha la pancarta amb el llaç groc al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Justament aquest dilluns la presidenta de Ciutadanss, Inés Arrimadas, va anunciar que tornaria a portar el president de la Generalitat, Quim Torra, a la Junta electoral espanyola per mantenir aquest símbol a l’interior de l’edifici. Fonts de la Presidència vinculen tant la decisió de posar el llaç groc al pati com la de treure’l als treballadors del Palau de la Generalitat. Tot plegat després de la persecució per la pancarta de la façana del Palau que Torra va acabar substituint per un missatge en favor de la llibertat d’expressió.
|
Despengen el llaç groc del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat
|
Des del descobriment de la petjada genètica pel grup d’Alec Jeffreys, de la Universitat de Leicester, en 1985, s’han succeït progressos continus en l’anàlisi de l’ADN amb finalitats forenses, tant en el terreny tecnològic com en el tipus de marcadors genètics analitzats i en l’estandardització d’aquests. Gràcies a l’esforç de molts grups d’investigació i de treball de la Societat Internacional de Genètica Forense (Bär et al., 1997; Bodner et al., 2016; Carracedo et al., 2000; Mundorff, Bartelink i Mar-Cash, 2009; Parson et al., 2016), aquests avanços han anat marcant fites en la cerca de la identitat genètica per a l’esclariment de causes criminals, la gestió de grans catàstrofes (Prinz et al., 2007) o la investigació de desaparicions. L’ADN no es pot veure fàcilment, per això ha passat desapercebut durant tants anys, però pot llegir-se sempre, i cada vegada amb més claredat, en aquelles restes humanes oblidades per la transmissió familiar i cultural, la història de les quals podrem recordar o completar a través de la seua petjada genètica. Els avanços tecnològics en l’estudi del genoma ens permeten inferir qui i com era la persona a qui pertanyen unes determinades restes: on va viure, com era físicament, o quina era la seua genealogia (Figura 1). I amb l’avanç de la genòmica podrem deduir molts aspectes més de la identitat social que, ara com ara, només podem concebre amb la imaginació. Sabem que no hi ha història sense memòria: per això sempre hi ha constància de l’èxit i la victòria i, en canvi, hem d’esforçar-nos per a recompondre el fracàs i la vergonya de la nostra espècie. No obstant això, si ja som capaços de llegir la nostra prehistòria genòmica neandertal (Green et al., 2010; Noonan et al., 2006) i d’altres ancestres extingits fa milers d’anys, una prehistòria larvada en les línies del nostre propi ADN (Dannemann i Kelso, 2017), prompte serem capaços de recuperar la memòria d’aquelles persones les restes de les quals es van oblidar o es van ocultar en el segle passat, fora en període de guerra o de postguerra. De la mateixa manera, prompte serem capaços de rescatar els qui són víctimes de l’oblit en el present, víctimes dels nombrosos conflictes bèl·lics actuals i de les onades de migrants que aquests generen, a més de la fam, la discriminació i la injustícia institucionalitzada. La tecnologia continua avançant, millorant el maneig dels materials que hem d’estudiar en la identificació de les restes d’éssers estimats exhumats de fosses comunes o de tombes anònimes, o d’aquells recuperats de les platges del Mediterrani. D’igual manera, cada dia milloren els mètodes d’extracció, restauració i lectura de la seqüència genòmica. Així, no solament podem fer anàlisis de parentiu o comparar els resultats amb mostres indubtables d’una víctima, sinó que fins i tot som capaços, a vegades, d’obtenir alguns dels seus trets fenotípics o informació sobre l’origen dels seus ancestres, i establir una aproximació probabilística de la seua edat o d’algunes característiques del seu estil de vida. No obstant això, no voldríem fer l’efecte que és molt senzill establir la identitat d’unes restes humanes. Retornar-los el nom i el cognom a partir de la informació indirecta aportada per l’estudi científic no sempre és possible, ja que moltes vegades estan tan degradades que no poden explicar-nos el que esperem conèixer: la seua identitat individualitzada. En els murs d’una ciutat es podia llegir «sense memòria no hi ha aprenentatge»: qui fa memòria aposta pel futur, per conservar la seua identitat i el seu rigor, i això li permetrà sobreviure a la famosa pàtina del temps. Sense memòria no podem atresorar coneixement, ni aprendre dels encerts i errors d’èpoques passades, ja siga a través de les seues petjades o de les seues restes, que ens narren la història del que va succeir i que no coneixem. La bona història ha de fer-se com una suma de les veritats: les dels herois i els pròcers, però també les dels testimonis anònims o ocults. A aquests, cal donar-los una identitat, perquè puguem aprendre sobre el moment en què van viure, van somiar o van desaparèixer. En aquesta labor s’afanyen historiadors, artistes, paleontòlegs, antropòlegs i, des de fa unes poques dècades, els genetistes. Després d’aquestes reflexions intentarem explicar en aquest text, gràcies als avanços en la tecnologia, quines preguntes podem fer a aquestes restes, de quines preguntes obtindrem una ràpida resposta i per a quines caldrà esperar encara. Mirant el present Des de la seqüenciació completa del genoma humà a començament del segle XXI (Venter et al., 2001) fins avui, s’han desenvolupat múltiples tècniques que permeten millorar l’anàlisi d’ADN d’interès forense, utilitzat per a col·laborar en la identificació de les restes de desapareguts, tant en conflictes armats com en catàstrofes o tràfic de persones. Aquesta «tipificació» d’ADN s’aconsegueix gràcies a l’esclariment de la variació genètica entre humans: el nostre genoma presenta una sèrie de variacions fixes entre subjectes que permeten identificar-los individualment. Aquesta identificació pot realitzar-se per comparació dels perfils de les restes humanes amb perfils coneguts o per la seua compatibilitat amb l’herència de progenitors identificats, com ocorre quan realitzem la investigació forense més bàsica: la investigació biològica de la paternitat. Llig l’article complet en la web de Mètode Ángel Carracedo. Catedràtic de Medicina Legal de la Universitat de Santiago de Compostel·la (Espanya). Director de l’Institut de Medicina Legal de la Universitat de Santiago de Compostel·la de 1994 a 2012. Actualment coordina el Grup de Medicina Xenómica i dirigeix el Centre Nacional de Genotipificació. És cap de grup d’investigació en el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER). Ha rebut nombrosos guardons, com el Premi Jaume I d’Investigació Mèdica i el Premi Nacional de Genètica. És doctor honoris causa per diverses universitats. Mercedes Aler Gay. Metgessa, doctora en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València. Experta en genètica forense amb més de vint anys d’experiència en informes pericials civils i penals. Facultativa de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de València (Espanya). Membre fundadora de l’associació cultural i de comunicació i divulgació científica Pirates de la ciència. Què és Mètode?
|
L’ADN reescriu la nostra memòria
|
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs que va presentar el president de la Generalitat, Quim Torra, contra la decisió del tribunal que decretava l’obertura de judici oral contra ell per no haver acatat l’ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC) de retirar llaços grocs dels edificis de la Generalitat en període electoral. La interlocutòria del TSJC desestima el recurs d’apel·lació de Torra i confirma l’obertura de judici contra el president per un presumpte delicte de desobediència. El tribunal rebutja cadascuna de les al·legacions del recurs de Torra, com que la JEC no té la competència per ordenar la retirada de llaços, que aquesta ordre no procedeix d’una autoritat superior a la Presidència de la Generalitat, que no era una ordre clara i concreta, i que hi havia una ‘intencionalitat política’ per part dels membres de la JEC, entre d’altres. La interlocutòria defensa que ‘les resolucions de la JEC no contenien mandats contradictoris sinó complementaris i el compliment quedava a l’abast de l’investigat’. Així mateix, nega que en la resolució del tribunal es vulneri la presumpció d’innocència de Torra i sosté que la JEC sí que té competència i pot donar ordres al president de la Generalitat d’obligatori compliment. ‘No sembla discutible que els acords de la JEC són executius i d’obligat acatament per a les autoritats o particulars als quals anessin adreçats’, argumenta. El TSJC també desestima l’al·legació sobre que els membres de la Junta Electoral no són parcials i tenen una intencionalitat política, perquè recorda que en el recurs que Torra va presentar contra l’ordre de la JEC de retirar els llaços ‘no es deia res sobre la parcialitat de l’òrgan o l’animadversió d’algun dels seus membres’. En aquest sentit, defensa que el fet que algun membre de la JEC ‘s’hagués pronunciat sobre determinades qüestions objecte del debat polític manca de suficient virtualitat per evidenciar’ que les seves resolucions tenen una intencionalitat política. El president va declarar el 15 de maig davant del tribunal com a investigat per aquesta causa, on va afirmar: ‘Sí, vaig desobeir, perquè jo em dec a un mandat superior de la ciutadania de defensa dels drets humans’, i la Fiscalia demana condemnar-lo a una inhabilitació d’un any i vuit mesos i multar-lo amb 30.000 euros. A més, l’acusació popular exercida per Vox sol·licita per al president una multa de 72.000 euros i la inhabilitació per a ocupació o càrrec públic per un termini de dos anys, que inclou la inhabilitació per a l’exercici de funcions de govern o de qualsevol altre càrrec públic d’àmbit local, autonòmic, estatal o europeu. La multa de la Junta Electoral Ahir la Junta Electoral espanyola va multar amb 8.500 euros Torra per tres actuacions durant la campanya electoral del 28-A. En concret, la Junta Electoral va imposar-li una sanció de 3.000 euros per les pancartes i els llaços per la llibertat dels presos i exiliats polítics; una de 2.500 euros per la carta institucional als funcionaris per la Diada de Sant Jordi i una altra de 3.000 euros pel discurs de Sant Jordi als ciutadans, on també feia referència als presos i exiliats polítics. Segons que han informat fonts de l’entorn del president a VilaWeb, Torra no pensa pagar les multes perquè considera que l’empara el dret de la llibertat d’expressió. En primer lloc, informen, té previst de presentar un recurs contra totes tres resolucions.
|
El TSJC desestima el recurs de Torra contra l’obertura del judici per no retirar llaços
|
L’associació de familiars de presos d’ETA, Etxerat, ha fet un acte a les aigües de Plentzia per a demanar que s’acabi la política penitenciària de dispersió que els apliquen, que han descrit com a ‘política d’excepcionalitat’. També han dit que volen els presos ‘a casa i vius’. Avui desenes de barques i piragües han recorregut les aigües d’Uribe Kosta amb pancartes que demanaven la tornada dels presos al País Basc. Així i tot, els organitzadors han desplegat un cartell gegant en el pont de Plentzia en el qual es podia llegir ‘Euskal preso eta iheslariak etxera’ –Presos i fugits bascs a casa–. Ho han fet amb motiu de la celebració de la VI Itsas Martxa, que culmina un cicle de mobilitzacions que Etxerat va començar el 4 d’agost a les platges de Biscaia, Guipúscoa i Hendaia. Unes dues mil persones van participar-hi.
|
Familiars dels presos d’ETA demanen la fi de la política de dispersió penitenciària
|
La fiscal general de l’estat espanyol, Maria José Segarra, ha avisat que no acceptarà i serà ‘ferma’ davant dels intents de condicionar ‘personalment o professionalment’ la tasca de jutges i fiscals al Principat. En la inauguració de l’any judicial, ha volgut posar en valor la ‘difícil tasca’ dels fiscals davant la ‘greu situació generada a Catalunya’ i els ha mostrat el suport ‘absolutament inequívoc’. Segarra ha fet una defensa tancada de la llei i ha dit que no poden haver-hi ‘excepcions’ perquè suposaria el ‘trencament de la democràcia’. Segarra ha pronunciat aquestes paraules a pocs dies que la fiscalia s’hagi de pronunciar i presentar els escrits d’acusació contra els presos polítics, on el ministeri públic haurà de plasmar la seva posició sobre l’existència o no de rebel·lió. La fiscal general ha defensat que els fiscals són ‘autònoms’ i també ha afirmat que l’independentisme és ‘legítim’ però ha dit que s’ha de ‘canalitzar a través de l’ordenament jurídic’. Segarra ha volgut defensar la tasca de jutges i fiscals en uns dies en què el jutge instructor de la causa del procés, Pablo Llarena, està enmig de moltes mirades pel procediment obert a Bèlgica contra ell. La fiscal general ha volgut retre homenatge a tots els processionals de la justícia en la inauguració de l’any judicial. Segons Segarra, el 2017 s’ha assistit a Catalunya a un ‘desbordament’ de l’ordre constitucional i estatutari que ha tingut davant ‘l’actuació ferma de la fiscalia en el seu inequívoc compromís amb el principi de legalitat’. També ha defensat que Espanya té un sistema judicial ‘fort i sòlid’ i que el ministeri fiscal actua ‘amb absoluta autonomia i només al servei del principi de legalitat’. Així, vol esvair dubtes sobre una eventual pressió per part del govern espanyol a l’hora de tipificar els delictes pels quals acusarà els líders del procés durant el judici.
|
Segarra defensa l”autonomia’ de la fiscalia abans de presentar els escrits d’acusació per l’1-O
|
La Societat Coral el Micalet és una més que centenària entitat de la ciutat de València. Quan arriba novembre, el ritme constant de les activitats al carrer de Guillem de Castro, on té la seu, s’accelera: hi ha les classes de música, la cafeteria, la biblioteca, xerrades, exposicions, com sempre. Però també els preparatius per a l’esdeveniment del darrer dissabte i les activitats que l’han de precedir. El Sopar dels Premis Miquelet, que se celebra el 24 de novembre, culmina la setmana cultural, que enguany, tal com expliquen des de la mateixa entitat, s’ha dedicat a un doble aniversari: ‘l’any 1868, fa cent cinquanta anys, va nàixer Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana, i l’any 1893, fa cent vint-i-cinc anys, es va fundar l’Orfeó Valencià El Micalet, que el 1905 va donar lloc a la Societat Coral El Micalet’. Durant l’acte es lliuren els premis que es convoquen anualment (la beca d’estudis musicals; el premi a la difusió del patrimoni cultural; el Joan Coromines d’investigació filològica, històrica o cultural; el de teatre; i l’Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques a l’escola) i, a més a més, hi ha els dos Miquelets d’Honor, l’individual i el col·lectiu. Enguany el rebran el poeta i filòleg Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, Marina Baixa, 1938) i la Federació de Cors de Clavé. Tal com ens explica Tonetxo Pardiñas, president de la S. C. El Micalet, Jaume Pérez Montaner rebrà el premi ‘com a institució que és de les lletres, i per tota la seua trajectòria vital, per mantenir-se fidel al servei d’aquest poble, com diu el vers’. El premi col·lectiu, raona també Pardiñas, enguany era obligat: ‘mirant la història del Micalet, resulta que ara fa cent vint-i-cinc anys que els Cors de Clavé van venir per Sant Joan a València: eixe mateix estiu va nàixer amb força l’Orfeó Valencià El Micalet, que es va integrar a l’Associació dels Cors de Clavé. Per història, per tant, i també pel seu exemple de constància i superació, perquè són un referent del món coral en l’àmbit dels Països Catalans, és un reconeixement més que merescut’.
|
Jaume Pérez Montaner i els Cors Clavé rebran els Premis Miquelet d’Honor
|
La Generalitat ha decidit batejar amb el nom de Muriel Casals el primer tren que viatjarà per les tres noves estacions — La Creu Alta, Sabadell Nord i Sabadell Parc del Nord — de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de Sabadell, que s’inauguraran aquest dijous. L’ampliació de FGC a Sabadell ha suposat una inversió de 430 milions d’euros per construir un total de cinc estacions i allargar uns cinc quilòmetres més de via, a més de construir unes cotxeres a Ca n’Oriac. Es tracta de la segona i última fase de l’ampliació de la xarxa de FGC i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, juntament amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull; el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; l’alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez, i el president de FGC, Enric Ticó, batejaran el comboi inaugural amb el nom de l’expresidenta d’Òmnium Cultural i diputada de JxSí, morta al febrer del 2016 als 70 anys.
|
El tren inaugural de la prolongació de FGC a Sabadell es dirà Muriel Casals
|
El Periódico ha publicat l’enquesta de GESOP, amb un resultat sorprenent: ERC i Junts pel Catalunya gairebé es troben empatats al capdavant. Segons que sembla, la candidatura del president Puigdemont ha tingut un ascens espectacular que la deixa només a un sol punt de la llista del vice-president Junqueras. En escons, ERC es mou entre 30 escons i 31, mentre que Junts per Catalunya oscil·la entre 28 i 29. En el mateix sondatge del mes passat ERC obtenia 37-38 escons i Junts per Catalunya24-25. Fa dos mesos ERC en tenia 43-40 i el partit de Puigdemont només 18-19. L’independentisme, segons aquesta mateixa enquesta, pot aconseguir la majoria absoluta en escons i perdre-la per molt poc. Als 30-31 escons d’ERC i 28-29 de Junts per Catalunya cal afegir els 7-8 de la CUP, de manera que l’interval és de 66-69. El tercer lloc se’l disputen PSC i Ciutadans, empatats a 25-26 diputats. Catalunya en Comú n’obté 9-10 i el PP serà, segons l’enquesta, el darrer partit de la cambra amb 6-7 diputats.
|
L’enquesta de GESOP per a El Periódico pronostica un empat entre ERC i Junts per Catalunya
|
El PSOE finalment ha pogut aconseguir el suport de Nova Canàries (NC), Podem i Agrupació Socialista Gomera (ASG) per governar l’arxipèlag els quatre anys vinents, fet que permetla investidura del socialista Ángel Víctor Torres. D’aquesta manera, els quatre partits sumen trenta-set diputats – la majoria està en trenta-sis escons -, ja que als vint-i-cinc del PSOE se sumen els cinc de NC, els quatre de Podem i els tres d’ASG, que finalment s’ha decantat pel pacte d’esquerres. El pacte suposa que s’aparti del govern a Coalició Canària, que l’havia encapçalat ininterrompudament d’ençà de 1993, quan una moció de censura va fer perdre la presidència al PSOE. Així, l’acord programàtic per a la governabilitat de l’arxipèlag ha estat subscrit pel secretari general del PSOE de Canàries, Ángel Víctor Torres; el president de Nova Canàries (NC), Román Rodríguez; la secretària general de Podem Canàries, Noemí Santana; i el president d’ASG, Casimiro Curbelo. En una trobada feta a Santa Cruz de Tenerife i en el qual s’han donat cita els dirigents del PSOE, NC, Podem i ASG, han fet balanç del treball realitzat en les últimes setmanes, han intercanviat diferents documents, i finalment han optat per pactar, segons el comunicat emès pels socialistes. ‘L’Acord per a un govern de Progrés i de Canvi per a Canàries’, com ho han definit, el presentaran el dissabte, 22 de juny, a l’illa de Tenerife. Aquest recollirà les bases del pacte, que hauran de completar-se en els dies vinents fins a concloure un document complet de govern amb les àrees i les polítiques concretes definides.
|
Les esquerres arriben a un acord a les Illes Canàries i aparten Coalició Canària després de vint-i-sis anys al govern
|
Jesús Rodríguez, de quaranta-tres anys, era un activista social, portaveu de l’assemblea d’okupes durant anys, que un bon dia es va passar al periodisme, diu, cansat de veure que els periodistes informaven malament. ‘En lloc de queixar-me, vaig posar-m’hi.’ Ara és l’editor de la Directa, una revista de paper i diari digital amb més de 300.000 visualitzacions mensuals de mitjana. Puntal del periodisme cooperatiu a casa nostra, la Directa és un mitjà que no té director. S’hi prenen les decisions col·lectivament i té una publicitat volgudament limitada. Aprofitant que ara ha renovat el disseny, entrevistem Jesús Rodríguez, editor de la revista, un dels membres del seu grup d’investigació periodística i també tertulià amb Mònica Terribas a ‘Els matins de Catalunya Ràdio’. Hi parlem bàsicament de periodisme, de poder i de la seva persona. Ho fem asseguts en un dels bancs de la plaça d’Osca, al barri de Sants de Barcelona. —Per què heu remaquetat la Directa? —El grup de gent que s’encarrega del disseny veia que tacava massa. Moltes tintes, molts colors. Una qüestió de presentació, que hi hagués més blanc i més negre, que tingués una presentació que transmetés més rigor. La seva visió era aquesta. —El 80% dels ingressos de la Directa us arriba a través de subscriptors en paper. Per què feu pocs diners amb publicitat? —Perquè tenim un codi ètic sobre publicitat molt rigorós que ens impedeix segons quin anunciant. No únicament no acceptem Íbex-35. Tampoc no acceptem publicitat de constructores, empreses amb condicions laborals pèssimes o amb impacte medi ambiental fort. Tampoc no ens ho proposen, eh? En publicitat nosaltres ens dirigim sobretot al sector cooperatiu, cultural i alguna publicitat institucional, poca. I seleccionant: si l’Ajuntament de Barcelona fa una campanya sobre violència masclista, l’acceptem. I si és una campanya sobre l’Ajuntament com a institució, no. Nosaltres busquem la via de la subscripció, molt més segura i sòlida. I això es fa a través del paper. Aquí hi ha la clau. La gent acaba consumint actualitat a la nostra web i els continguts del paper són uns altres. Temes més llargs i aprofundits, que només s’ofereixen en paper. Fotografía: Albert Salamé. —Sou l’editor en paper de la Directa. Què vol dir? —L’edició vol dir rebre els textos, que fan tots els col·laboradors, revisar-los, comprovar que la informació que hi surt sigui veraç. Dades, referències geogràfiques, d’empreses, noms, cites. Ho verifiquem abans de passar-ho a la correcció. —També escriviu peces. —Sobretot del grup d’investigació. Tenim un petit grup de cinc o sis persones que ens dediquem a fer recerca específica: àmbits repressius, abusos de forces i cossos de seguretat, judicials, urbanisme, grups d’ultradreta. Àrees en què ens hem especialitzat i tenim força coneixement. —I ara què prepareu? —…. —Entesos. I coses que hàgiu fet? —Estat infiltrat, per exemple. Investigar la infiltració d’agents de la policia espanyola, el Grup 6, en moviments socials, per aconseguir confidents en canvi de sou. En el cas concret de Quim Gimeno que vam publicar volien que s’infiltrés en ateneus de l’entorn llibertari de Barcelona. Va ser bastant complicat, però va sortir bé. Tan bé que aquella peça periodística va servir per a obrir un procediment judicial contra aquells agents, ara encausats per coaccions. Aquest Jordi que vam desemmascarar no és el Jordi del Rivera Saratoga. Són dos Jordis diferents. Aquest es dedicava a crear una xarxa de confidents. N’érem coneixedors, però no havíem pogut demostrar-ho mai. I una persona ens va venir a veure, perquè el volien de confident. I va voler continuar la relació amb el policia perquè a la Directa poguéssim documentar-ho. Vam fer el vídeo de la trobada. I no era fàcil perquè aquesta gent funcionen amb contravigilància. Quan vam fer l’enregistrament, ells tenien gent que els vigilaven a ells. —Sobta que tenir infiltrats sigui il·legal. No és legal? —L’actual legislació dels serveis secrets, que diu què pot fer i què no pot fer un agent i un confident, actualment té alguns buits legals. Hi ha coses que poden fer i coses que no. Un confident no pot fer una cosa il·legal per encàrrec d’un policia, per exemple. Hi ha moltes interpretacions i és un terreny fangós. Aquests policies es mouen en aquest terreny. —Ja que parlem de confidents: per què durant anys us fèieu dir Albert Martínez, si el vostre nom és Jesús Rodríguez? —Albert Martínez era el nom que feia servir un infiltrat del CESID, ara CNI, que va arribar a Barcelona l’any 1991, just al començament de la primera guerra de l’Irac, quan a Barcelona i València hi havia uns quants desertors de l’exèrcit. Persones protegides i amagades per organitzacions antimilitaristes. Albert Martínez tenia l’encàrrec de localitzar aquests desertors i es va infiltrar en el Casal de la Pau. El seu cas es va fer famós, perquè es va destapar. I al final tots els portaveus de l’assemblea d’okupes a partir de l’any 1995 a Barcelona, i jo n’era un, ens dèiem Albert Martínez, fent escarn del personatge. Vaig deixar-lo de fer servir quan vaig deixar de sortir als mitjans. —Dèieu que havíeu fet periodisme perquè no us agradava com ho feien els periodistes. Ha pagat la pena, el pas? —Sí. És apassionant. Molts de nosaltres, a la Directa, no hem fet la carrera de periodisme. Alguns sí. I ens ha vingut de vocació, potser forçada. Jo no vull que les coses siguin així. En lloc de queixar-me, m’hi poso de colzes. He vist pràctiques, durant molts anys, que m’han semblat antagòniques amb la professió. Uns graus de connivència i relació personal i de seguidisme amb el poder que si fossin públics escandalitzarien. Això no és periodisme. És tenir una bona entesa amb el poderós de torn perquè et col·loqui aquí o et col·loqui allà. O perquè et doni exclusives. Hi ha molts periodistes que segueixen aquest patró. I uns quants que no. I té valor. Fotografía: Albert Salamé. —Ara aneu a la tertúlia de Mònica Terribas. Com us ha rebut l’establishment del periodisme? —El tracte és sempre cordial. No puc especular sobre si el tracte cordial és honest o no. Però sí que és cert que a vegades veig persones que parlen en una tertúlia i penso que no parla per ell, sinó pels interessos d’un altre. No puc deixar d’imaginar-me els fils que surten d’aquella taula i porten a un despatx que no té res a veure amb el periodisme. Sí que ho veig. I sí que ho penso. Però tampoc no ho puc demostrar empíricament. —Quina és la informació que esteu més content d’haver tret a la llum pública? —Les coses que tenen a veure amb persones molt anònimes que consideren que vivim una extrema injustícia i no els fas cas ningú. El cas del 4-F, per exemple. Una gent que vaig conèixer a la porta del jutjat de Lluís Companys sol, sense ningú. Cap periodista. Durant setmanes. Però la contundència, el sentiment amb què ho transmetien –era obvi que no sé si el 100% era veritat–,gran part sortia de l’ànima i era clar que no mentien. I al final, deu anys després, es publica una història que té transcendència, perquè es demostra que feia deu anys que ens enganyaven. No mesos, no. Deu anys! —A mi ara m’agradaria saber qui va llençar el test. —Ho vam intentar, però no ho va voler. Vam fer el contacte. Vam localitzar la persona que el coneixia, i vam demanar-li de quedar. I no ho va voler. —Quina història, aquesta persona també. Veient que empresonaven uns innocents, i ella callant. —Sí, sí. —La batllessa de Barcelona també prové dels moviments socials. No hi ha el perill que si tots els activistes es passen al poder, la ciutat es quedi sense moviments socials? —Quan van crear la candidatura, Barcelona en Comú, va haver-hi la por que passés. Però crec que molta gent dels moviments socials va quedar al marge d’aquesta candidatura, i crec que ha estat positiu. Ha estat positiu de no perdre una certa vertebració als barris, que crea teixit, que genera autodefenses, crítica amb el poder. És que si no, que la crítica al poder a Barcelona sigui de la dreta, què voleu que us digui… No crec que sigui gaire positiu, ni tan sols per a l’ajuntament. Crec que s’ha quedat a mitges. Hi ha una part d’activistes dels moviments socials que estan a la institució, però una part destacable que no hi ha entrat, que fiscalitza des de fora, que fa crítica dura. Ara, sí que ha perdut gas. L’activisme a Barcelona no té tanta força. És cert. Però no hi ha hagut descapitalització total. —L’altre perill de la Directa seria l’absorció per part de la CUP o uns altres partits d’esquerra. Mitjà ‘al servei de’. —A la Directa, cada vegada que una persona del col·lectiu fa el salt d’incorporar-se a una llista, el traiem de la llista de Telegram, l’apartem de les funcions que tenia, de tot. És automàtic. Ho vam fer amb David Fernández i ho hem fet amb més casos. —D’aquí a deu anys encara us veieu fent de periodista? —Ja no canviarem, a hores d’ara. No és una vocació de quan tenia quinze anys, que volia ser meteoròleg, però sí que és veritat que hi hem posat molta energia, molta imaginació, per construir un mitjà de comunicació de funcionament cooperatiu, tant en l’àmbit de presa de decisió com en el funcionament. Ens hem trencat molt les banyes per obrir aquest camí. Ara han aparegut molts mitjans cooperatius, i com més n’hi hagi, millor. Vam haver de pensar molt de com fer-ho. Ara hi treballem onze persones, a la Directa. Nou a jornada completa i dues a mitja jornada. Fotografía: Albert Salamé. —Amb un sou que els permet de viure? —Mileuristes. Net, són 800 euros. Mirarem d’apujar-ho. Dissabte que ve tenim l’assemblea general i l’objectiu per a l’any vinent és millorar les condicions. La campanya que hem fet amb el redisseny ha anat molt bé. —Éreu famós per ser capaç de viure amb 300 euros el mes. —Sí. Pensa que jo sóc un dels dos de mitja jornada. Es pot viure amb 300 euros al mes. I tant que sí. Tot depèn de com tinguis l’habitatge, és clar. Això ho has de tenir solucionat. —Entenc. I sempre heu estat en cases ocupades? —Sí. Des que tenia dinou anys. I en tinc 43. Fa 24 anys. —A quines cases heu estat? —Kasal del Guinardó, Cine Princesa, Blocs del Centre, Sant Marc 2 de Gràcia, Los Gatos, Hamsa, Can Vies, el Palomar, les Cases del Carrer no sé què, Can Masdéu, una caseta de la Bordeta molt petiteta, les Cases del Carrer Miquel Àngel, Colònia Castells, i on estic ara. —No parlem pas d’una vida de parelleta i nens, veig. —No, no. Sempre en grup.
|
Jesús Rodríguez: ‘Fa 24 anys que visc en cases ocupades’
|
El 4 de setembre, el president Quim Torra té previst de fer una conferència que ha de marcar el rumb dels mesos vinents. Es titula ‘El nostre moment’. Tot i que no en vol avançar el contingut, en les respostes d’aquesta entrevista s’entreveu una línia clara de canvi de cicle polític. No hi ha mitges tintes. Torra desgrana el seu pensament amb un llenguatge directe, poc corrent en un polític. I dóna unes quantes notícies importants: els polítics del país han fet els deures aquest estiu i es pot parlar d’unitat en allò que és essencial, amb reunions sistemàtiques en tots els àmbits. També assegura que la crisi de parlament ja s’ha resolt. Un bon ancoratge per a començar. Vist el que explica, el canvi de Torra no és pas subtil. No haver estat un professional de la política li configura una llibertat d’estil i de pensament nova. Refrescant per a alguns, segurament irritant per a uns altres. No hi ha eixos, ni full de ruta, ni estructures d’estat. Hi ha convicció d’anar a totes, a guanyar, sense improvisar. Crític amb el 27 d’octubre, sap quins factors són decisius i sap també que l’organització és imprescindible i que les possibles opcions no poden tenir preguntes sense resposta. Interpel·la la consciència del 80% que no vol repressió, que vol referèndum i que no té rei enfront d’unes sentències que abans del judici se saben injustes. I la seva visió inclou un triplet d’acció que deixa fora tan sols els reaccionaris: drets civils, drets socials, drets nacionals. Tombant barreres, Torra apunta que als comuns els podria interessar de donar suport al seu pressupost. El 4 és a prop. Aquell dia es podran valorar les expectatives que aquesta entrevista desperta i sabrem si la ratlla de l’horitzó esdevé nítida per a molts. —Amb una sola resposta molts lectors ja en tindrien prou. Com es farà efectiva la República? —Treballant! Quan parlem de fer efectiva de la República és que donem valor a allò que va passar el primer d’octubre i el 27. Si no, no té sentit. Aquests mesos he dit que calia crear un altre moment. Aquesta expressió a vegades s’ha entès com: ‘Hem de tornar a fer un altre referèndum?’ Crec que no. Aquesta pantalla, nosaltres ja l’hem passada. Hem de ser capaços d’alçar la mirada i veure que és allò que ens permet d’unir i focalitzar esforços. Trobar la palanca que ens permeti aquest moment per a fer efectiva la República. —El govern intervindrà perquè aquest moment arribi? —Aquest govern està compromès a fer efectiva la República. És un govern independentista i treballa per la independència. No és un govern que aspiri a restituir les coses com abans del primer d’octubre, perquè aleshores no compliríem el mandat que tenim. A la conferència que faré el 4 de setembre, que es titula ‘El nostre moment’ ja donaré unes pistes de com pensem encarar aquests mesos vinents. Però, sense que el govern s’ho proposi, tenim un calendari que representarà un desafiament col·lectiu per al país. Aquí no es tracta de fer cap commemoració nostàlgica, ni malenconiosa dels fets que van passar, sinó d’aprofitar la força d’aquests fets per continuar avançant. En definitiva, com deia el mestre Fabra, tindrem allò que ens sapiguem guanyar. —Això ens ho explicareu el 4 de setembre? —Aquest dia direm moltes més coses. —Però no hi haurà un nou full de ruta? —No serà un full de ruta. —Què serà? —Primer faré una anàlisi d’on som, què ha passat. Per a mi és molt important, fer l’autocrítica que calgui fer. Durant aquest estiu hi ha hagut moltes veus que han pensat i reflexionat sobre com ho havíem d’encarar, i això és bo. L’independentisme s’ha exigit entendre per què no havíem fet la República. Ha volgut ser conscient de les coses que vam fer bé i de les que no vam fer prou bé perquè quan arribi aquest altre moment no ens torni a passar. —Parlant d’autocrítica, quan encara no éreu president, en una entrevista vàreu dir que havia faltat estratègia. Vist aquell moment des d’ara i des de la vostra posició actual, quina seria la principal crítica. —El primer d’octubre va ser un èxit indiscutible d’una estratègia política. En canvi, al 27 d’octubre no s’hi arriba amb el mateix grau d’estratègia, havent-ho pensat tot bé. Quan el president Puigdemont reconeix que aquell 10 d’octubre havia d’haver proclamat la República l’encerta de ple. Li agreixo aquesta reflexió perquè té molt valor. Això vol dir que del 10 al 27 d’octubre hi ha unes grans turbulències, que segurament tornarem a tenir. —…! —Però passa que si aquestes turbulències les has anticipades, si has previst opcions diverses plausibles, pots guanyar o perdre, però, si més no, no hauràs pensat en aquelles opcions una setmana abans. Tu has d’estar preparat per a totes les opcions des de mesos abans. Per tant, fa la sensació que el problema no és haver de decidir en un moment determinat una de les opcions –penso que s’ha de decidir entre tothom com es va fer aleshores–; el problema és que has de tenir els plans de contingència per a totes les opcions. Aquesta manera de veure-ho em deu venir dels meus anys de treballar a Suïssa. Vol dir que les coses s’han de fer a la suïssa manera. —Aquesta anàlisi repercutirà en canvis estratègics actuals? Menys fulls de ruta, menys estructures d’estat, més opcions possibles… Hi ha una voluntat de canviar en aquest sentit. —Per part meva, sí. Quan parlo de moments, en el fons parlo d’això. Arribat el moment, hem de tenir les situacions estudiades, previstes i amb garanties d’èxit. —A part aquesta autocrítica la conferència contindrà propostes? —És una conferència que vol reprendre la iniciativa, passar de la fase de la restitució a una altra fase. Això per a mi és molt important perquè aquest moviment sempre ha anat endavant i després d’aquests últims mesos –pel 155, per la repressió, per tot això que ha passat– cal tornar a marcar la línia perquè l’independentisme és la força majoritària del país. Té una majoria social que demana una resposta, una concreció que en aquesta conferència podem donar. —Concretareu? —A la conferència parlarem molt de les vies d’acció republicana, és a dir, l’exili, el parlament, el govern, els ajuntaments i d’una manera especial de la societat civil organitzada adulta que s’ha enfrontat a uns fets extraordinaris, que l’han enfortit i li han donat el tremp necessari per a abordar segurament els mesos crucials que ens falten, amb tota la capacitat de sacrifici i d’esperança que caldrà. La paradoxa és que tenir companys a l’exili i a la presó podia semblar a alguns que debilitaria l’opció independentista. En canvi, podem afirmar que justament això ha reforçat el moviment allà on calia. Ara sabem fins on està disposat a arribar l’estat espanyol. I, per una altra banda, els catalans ara ja hem de saber fins on hem d’estar disposats a arribar si volem vèncer l’estat espanyol. La conferència desenvoluparà tot això. Ara no us puc avançar més. —Fins on hem d’estar disposats a anar per aconseguir la independència? —Els pobles que volen ser lliures normalment s’exigeixen un respecte mínim a si mateixos. Aquest respecte implica defensar amb totes les conseqüències la seva llibertat. Aquesta és la clau de tots els pobles que han assolit la llibertat. Hem de ser conscients que ens trobem dins una causa general contra l’independentisme que provoca l’estat espanyol. Hem de tenir molt present aquesta situació d’excepcionalitat i hem de ser capaços de posar tot l’èmfasi, tota la mobilització, tota l’energia a favor dels drets civils, els drets socials i els drets nacionals del país. Les enquestes ens donen uns resultats molt interessants: un 80% és favorable al referèndum, un 80% va contra la repressió i un 80% no sent la monarquia com una institució pròpia. Aquestes dades ens donen una imatge del país que hem de saber mirar i treballar aquests mesos vinents. —Però és molt més complex. —El nostre èxit depèn de molts factors i si els alineem i som capaços d’avançar alhora tenim opcions de guanyar. Aquests factors són la capacitat que ja ha demostrat l’independentisme de resistència i persistència, juntament amb un alt grau d’organització. També la unitat, entesa com la capacitat de focalitzar els esforços de tots en un punt concret que ens permeti de crear el moment i arribar-hi amb totes les forces. Així mateix, entre aquests factors decisius hi ha el de ser capaços d’augmentar el grau d’internacionalització. I aquí és fonamental el paper que faci el Consell de la República amb el president Puigdemont i tots els exiliats al capdavant. A aquesta llista de factors hi hem d’afegir que l’estat espanyol insisteix a evitar aquest moviment democràtic. I, finalment, la defensa política que es faci des de les presons de la causa contra l’independentisme. —… —Jo tinc plena confiança en el poble de Catalunya i crec que guanyarem. Si avancem junts i som capaços de crear el moment i lluitem i el defensem bé podem guanyar. —i perdre? —També podem perdre, però si fem bé tot això, potser ens serà més fàcil explicar el que pugui passar i no ens passarà allò que deia abans, de quan no vam fer efectiva la república. No sé si m’explico: és una de les lliçons del 27 d’octubre. —Entre els factors decisius heu parlat d’unitat, però ara per ara això sembla una quimera. —És una obvietat que hi ha maneres diferents de presentar l’objectiu de fer efectiva la República pels diferents grups polítics. És complicat, però també diré que penso que els partits polítics hem fet els deures aquest estiu. Encarem el curs amb un govern molt fort, amb un parlament molt fort i amb tots els actors polítics molt conscients de la cruïlla històrica en què ens trobem. —Això que dieu dels deures vol dir que heu fet reunions per aconseguir una unitat estratègica? —Vol dir que aquest estiu m’he vist amb moltíssima gent. Era evident que, vist el que va passar al parlament a l’última sessió, calia que es perfilessin algunes coses que no havien rutllat prou bé entre Esquerra Republicana i nosaltres. En aquest sentit, això són bones notícies. Avui hem tingut un consell executiu en què hem parlat de tot. Penso que també aquells problemes que hem tingut al parlament són ben encarats i es resoldran. —La situació del parlament ha estat molt difícil i complexa… —La situació del parlament havia portat a unes desavinences que no es poden produir. Hi insisteixo, crec que hem trobat la manera que això no passi. A part, tant nosaltres com Esquerra Republicana ens hem compromès a tenir reunions. Reunions sistemàtiques des de tots els punts de vista i estaments: parlament, govern i fins i tot a escala de partit. Tot ha d’anar alineat. Puc dir que en aquest sentit veig l’horitzó net, veig que ens en sortim. —La crisi de la renúncia dels diputats s’ha resolt? —Sí. —Hi ha un acord? Com quedarà la situació de Puigdemont? —Sí, hi ha acord, la qüestió s’ha resolt. Però permeteu-me que avui no ho concreti, perquè seria una deslleialtat cap als socis. —Hi ha qui diu que hi ha tres governs: el d’Esquerra, el del PDECat i els dels dos presidents. Aquesta imatge es repetirà? —Els governs de coalició tenen veus diverses. A mi això no em preocupa especialment si tenim clar quin és l’objectiu pel qual treballem. Em sembla molt positiu que els consellers estiguin apoderats en els àmbits de la seva responsabilitat o que al parlament puguem tenir discrepàncies. No em sembla malament si quan hi ha en joc punts essencials, quan hi ha en joc l’objectiu comú, tots anem a l’una. —La manifestació de l’Onze de Setembre és decisiva? —Com cada any, és decisiva. Ens dóna aquella fraterna força de veure que som molts al darrere d’aquest projecte. Per tant, apel·lo als qui creguin que no ho fem bé o tan bé com creuen que s’hauria de fer que hi siguin. —Amb quin ànim hem d’afrontar el 20 de setembre? —El 20 de setembre va començar la gran farsa, la gran mentida. Hem de fer un homenatge a dues persones extraordinàries, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Hem de dir: Prou mentides!, i reivindicar la pau. —I el primer d’octubre? —Jo tornaré al meu col·legi electoral. Vam ser molts que aquell divendres vam entrar als col·legis per garantir que es pogués votar. Jo, amb la meva família i els meus veïns, hi vam passar el dissabte i hi vam votar el diumenge. Vam protegir aquest vot. La nostra força és la democràcia, els nostres baluards són els vots. El primer d’octubre no ha de ser nostàlgic, ni malenconiós. Ha de ser una jornada reivindicativa perquè és un moment fundacional. No podem córrer el risc de mitificar el primer d’octubre. Aquest dia ens ha d’empènyer, ens ha d’interpel·lar. —I el 27 d’octubre? —El veig com una gran jornada internacional del dret a l’autodeterminació, seguint el fil que he comentat abans de la importància que té internacionalitzar la causa catalana. —Joan Ramon Resina, en una entrevista, us deia: ‘President, posi les urnes.’ Què li responeu? —Em va interessar molt allò que deia Joan Ramon Resina en aquella entrevista. Era de les que fan pensar i meditar, però no entenc per què deia això de les eleccions. Jo no veig que s’hagin de convocar. —Havíeu dit que no us feien por les eleccions, però penseu que no n’hi ha d’haver? —Jo no veig que calguin aquestes eleccions perquè hi ha una direcció clara i estem d’acord en els punts essencials del que hem de fer aquests mesos vinents. —La CUP i l’aprovació del pressupost us preocupen? —No m’ha preocupat mai la CUP. Sempre fa el paper que ha de fer i sempre li agraeixo que estiri i que colli. Hem de respectar els rols que ocupem cadascú de nosaltres. És tan important l’espai que ocupa la CUP, com l’espai central que ocupa Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Sense tota la gent, dels uns i dels altres, no ens en sortiríem. Jo insistiré sempre que si tenim clar l’objectiu i el consens per assolir-lo a mi no em fan pot les altres discrepàncies. —En aquest 80% de què parlàveu hi ha els comuns i fins i tot una part del PSC. Hi ha d’haver cap canvi de la política independentista cap als comuns? Són els comuns que han de canviar? —En aquests mesos vinents segurament canviarem tots perquè aquest país viu una situació gravíssima. Més de mil persones han estat investigades o citades a declarar per un acte democràtic, que és anar a votar. Quan dic: ‘Comencem una mobilització permanent pels drets civils, socials i nacionals d’aquest país’, això ens ha de portar unes conseqüències. Hem de posar damunt la taula les consciències de cadascú de nosaltres en aquest moment perquè jo no penso que es jutgin o siguin a l’exili uns membres del govern. Es jutja el poble de Catalunya. Aquests representants polítics van fer allò que la ciutadania va dir que volia que fessin. Em sento tan culpable com ells, tan a la presó com ells, tan a l’exili com ells. Aquí hi ha un consens enorme. Arribats en aquest punt, que amb les sentències es pot posar més de manifest, apel·lo a les consciències de cadascú de nosaltres. —Però ara mateix la distància entre els comuns i l’independentisme continua essent gran, a vegades sembla que fins i tot s’hagi ampliat del primer d’octubre ençà. —És possible: hi va haver les eleccions autonòmiques i les eleccions tenen això. Ara, jo als comuns els dic, primer, que presentarem a votació al parlament tot el contingut de les lleis suspeses; segon, que tenim un pla social i de progrés sobre el qual volem centrar l’acció de govern perquè creiem que no és la República que ens portarà els drets socials, civils i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la República. En aquest camí no crec que els comuns puguin no ser-hi. Parlem de la mateixa cosa, d’aquest 80% que compartim. A mi m’agradaria pensar que aquest camí el fem junts. És evident que hi ha coses que ens distancien molt, però també hi ha coses en què els sento molt a prop, em sento molt a prop d’en Jaume Asens. Amb l’aprovació de les lleis suspeses, amb la llei d’universalització de la sanitat de Catalunya, amb les lleis de medi no hem de tenir el suport dels comuns? Si creuen que hem d’avançar més, parlem-ne: nosaltres també volem parlar amb ells del pressupost. El nostre soci preferent és la CUP, però creiem que els comuns poden entendre molt bé les nostres accions de govern i pensem que els poden donar suport. —Ada Colau sembla que us veu lluny. —Sí, però segurament hi ha les municipals pel mig. Jo també li he dit que m’hauria agradat que durant tots aquests mesos al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona hi hagués hagut una veu independentista. I que si som en un procés de fer efectiva la República ens interessa tenir un alcalde independentista a Barcelona. Això vol dir que amb Ada Colau no podem coincidir en altres coses? Doncs no, segur que coincidim amb moltes altres coses, però en aquesta no. —Per cert, quan s’aprovaran aquestes lleis? —Vam aprovar la resolució de la CUP i ens vam marcar uns calendaris molt concrets. El primer termini acaba el 5 de novembre. Nosaltres aprovem els acords per complir-los. —L’últim dia que vàreu anar a la presó va ser per a veure la Carme Forcadell què vàreu sentir quan sortíeu? —Jo em sento molt malament quan surto d’una presó catalana on hi ha presos independentistes. És un sentiment que tinc des del primer dia que van arribar aquí. Formo part d’un govern independentista i per tant això, a mi mateix, em causa una angoixa, una dificultat de comprensió. Encara que també em dóna més forces per tombar aquesta situació. Només la tombem guanyant la República. —Volen que sigueu Vichy? —N’hi ha molts que ens volen Vichy, n’hi ha qui ens volen desunits amb el president Puigdemont… Això que volen ja no em capfica. Aquí la cosa important és que cadascú es pregunti si els seus ideals li permeten d’acceptar unes sentències del judici com les que sortiran. —Respecte dels presos, també hi ha qui ho pot interpretar a la inversa. Fem bondat, no moguem fitxa, que tot serà més fàcil per als presos. Això us condiciona? —Això que seria més fàcil per als presos s’ha demostrat que és una tesi infundada, això no ha passat mai. En tot cas no hauria de dependre de nosaltres. Depèn de la posició dels presos polítics. I en aquests moments surto de la presó sempre molt animat. Veig que hi ha una clara decisió de defensa política de la causa. Com deia abans, si aquesta defensa política la fem des de les presons, des de l’exili, des del govern i des de la ciutadania i avancem tots quatre grups al mateix temps, això és molt important. Ens ha costat a tots arribar fins aquí, però hi insisteixo: és molt important! —Per què ha estat difícil? —Trobo normal que ens hagi costat perquè els fets d’octubre, el 27 d’octubre, les entrades a les presons, aquella arribada de Quim Forn a l’aeroport… El fet de veure companys teus que entraven a les presons i desapareixien de la teva vida… Tot això ha estat una sacsejada brutal al poble de Catalunya. Recordo que els primers dies d’estar al Parlament de Catalunya t’arribava a afectar a tu mateix tot allò que passava. Hi havia com una mena d’autocensura: això ho podràs dir? Val més que no ho digui? Però, vist amb perspectiva, em sembla normal que tot fos difícil perquè veníem d’un gran daltabaix. Si han tingut cap virtut els mesos que han passat, fins i tot perquè vam optar per recuperar un govern, és que tots alcem la veu alhora i defensem les mateixes coses alhora. Això ara ho tenim i ens dóna una gran força. —Mirem cap a Espanya. Quina confiança teniu en el govern del PSOE, després de les últimes decisions que ha pres? —Nosaltres mantindrem sempre oberta la porta a la negociació i a qualsevol trobada que, de manera bilateral, pugui portar-nos a resoldre aquest conflicte gravíssim que té Catalunya. Però que no s’enganyi ningú: la bandera del diàleg i la negociació l’hem defensada nosaltres. Qui no s’ha assegut a la taula de negociació durant anys ha estat el govern espanyol. Ara s’hi ha assegut, però resta mut davant les propostes que fem. Nosaltres hem dit perfectament al govern espanyol que partim d’un primer d’octubre i d’un 27 d’octubre. Quina és la seva solució, com pretén abordar el govern d’Espanya no solament la crisi catalana, sinó la crisi constitucional que tenen? Fins ara no n’hem tingut cap notícia. ‘Sin noticias de Gurb.’ Si és així, tampoc no anirem a fer-nos fotos, ni a continuar en retòriques que no ens portin enlloc. S’ha d’anar a treballar, a posar sobre la taula tots els temes que s’han de tractar. Es va acceptar que fos així i jo vaig tenir l’oportunitat d’explicar-ho. A la segona reunió el President Sánchez ha d’explicar molt bé als catalans quin és el projecte que té el govern espanyol socialista que sigui diferent del projecte que tenia en Mariano Rajoy. De moment sembla el mateix —Això vol dir que potser no es fa aquesta segona reunió si continuen aquests gests com el de Borrell…. La reunió és en joc? —Jo, com sempre, m’asseuré. M’és difícil de dir que no a aquesta pregunta, però també insisteixo que hi ha un rellotge que avança. Jo vaig ser molt clar i li vaig dir: ‘President, tenim això al davant! O hi apliquem la màxima intel·ligència política o vostè creu que un poble que se sent jutjat pot acceptar unes sentències com aquestes que preveiem?’ —I… —De moment, silenci. —Silenci, silenci? —Sí, ara em diuen que avui han fet unes declaracions que la proposta ha de ser dins l’autogovern. Sí hi ha ningú que es pensi que després de tot això que ha passat, ara la qüestió és una reforma de l’estatut o una competència aquí o allà no interpreta d’una manera gaire raonable on és el poble de Catalunya. —Fins a quin punt ha arribat l’hora d’apel·lar al republicanisme espanyol, fins a quin punt hi ha la necessitat d’una mena de pacte de Sant Sebastià, de trencar aquest monolitisme que hi ha a l’altra banda, amb una oferta que recuperi l’esperit dels anys trenta? —Aquells anys trenta també ens donen lliçons molt interessants, amb les declaracions d’Azaña i de Negrín sobre Catalunya, s’han de tenir molt presents. El moviment independentista ve de baix i jo desitjo al poble espanyol que s’apoderi de sobirania i sigui capaç de formular-se el desafiament democràtic més important que és la lluita per la república. Quan m’entrevisto amb les esquerres espanyoles i fins i tot amb el president Sánchez li dic: quan us decidireu a avançar per la via de la república a Espanya? Veig una península Ibèrica amb les repúbliques portuguesa, espanyola i catalana. Em sembla una solució peninsular que podia donar una resposta als desafiaments que té la península sencera. Per a mi, ara mateix, la meva prioritat és la República de Catalunya, però sí que desitjo la llibertat de tots els pobles del món. Aquests dies a Espanya veiem, arran de l’exhumació del general Franco, com encara persisteixen rèmores franquistes incrustades en aparells de l’estat. Penso que l’única manera que té Espanya de resoldre la seva crisi d’estat és avançant per la via de la república. Els republicans espanyols tindran sempre al seu costat els republicans catalans. —Què en penseu de la manera com Ciutadans intenta provocar una situació de violència? —Aquest estiu m’ha preocupat moltíssim. Tant, que vaig fer un article perquè sortís a tots els diaris expressant la necessitat que, com un sol poble, estiguéssim units enfront d’aquests brots feixistes, d’aquests grups intolerants, que actuen de nit, encaputxats i amb armes i que qualsevol policia normal del món deté i identifica. I resulta que ara la fiscalia vol investigar els Mossos per haver fet la feina que els toca fer. Això indica fins a quin punt malvivim en un estat que no ens toca. No pot ser que la fiscalia investigui els Mossos i no investigui la violència del primer d’octubre, no investigui què passa a les manifestacions feixistes al Valle de los Caídos. —I el ministre també… —El ministre diu que vol parlar de la convivència a les nostres places. Jo li responc que a les juntes de seguretat es parla de seguretat. Nosaltres tenim ganes de fer un ple sobre la convivència al Parlament de Catalunya. Hem de ser molt conscients de què passa, de quins grups polítics aprofiten i manipulen qualsevol avinentesa per a la seva intenció de fractura social. Com va dir el president Puigdemont, que abandonin tota esperança que la societat catalana es fracturi. La societat catalana no es fracturarà mai per un debat polític. Això és no entendre la nostra societat. Es pot fracturar perquè hi hagi una escletxa social entre rics i pobres, una gran desigualtat que faci que la gent no tingui les oportunitats que ha de tenir. Hi ha partits que s’equivoquen molt d’objectiu. —Què respondríeu als que li diuen que no governeu? —Dedicar-se a la independència és governar, perquè sóc un polític independentista que ha de treballar per la República. Durant molts mesos no vam poder començar a treballar per tots els entrebancs que ens vam anar trobant. Governem excepcionalment i hem fet la primera fase de restitució. Saben quants milions d’euros es va trobar el conseller de Treball paralitzats que havien d’anar a les entitats socials del tercer sector? Doncs més de nou-cents milions. I així amb molts apartats. Durant el 155, no tan sols hi ha hagut la indecència de la causa contra l’independentisme, sinó que a això s’hi ha d’afegir una autèntica descurança de no governar. A sobre, el senyor Millo es passeja tan tranquil i pretén donar-nos lliçons. —Aquests mesos de president us han canviat? —Penso que sóc el mateix, amb els mateixos defectes. Però el que m’ha canviat és la pèrdua absoluta de privacitat. Això és una cosa que no he paït gaire bé. No pots deixar la presidència aquí asseguda i sortir al carrer. No pots sortir només com a Quim Torra, sinó que surts sempre com a president de la Generalitat, sempre, nit i dia. Això és complicat per a mi, i complicadíssim per a la meva família. Tots ho hem d’anar encaixant. —No éreu un home del sistema. Sentiu la pressió del poder? —Viure a l’ull de l’huracà et fa viure diferent de la resta. Potser la perceben més el qui no hi són que no pas tu, que ja hi ets. Com que ja vius enmig d’aquesta pressió no la notes. És gairebé inherent. En canvi, quan ets en aquest palau, sí que notes és el pes de la història i de la responsabilitat. Això sí que és un pes! —El vostre caràcter apassionat us ajuda? Potser no us agrada que us diguem apassionat? —És curiós perquè jo m’identifico més com un dels últims noucentistes supervivents. Probablement, tinc un caràcter que es revolta en alguns moments i que necessita la reflexió. Però durant tots aquests mesos de presidència he intentat mantenir un to, no sé si ho he aconseguit. Crec que també va amb el càrrec mantenir un to de dignitat i de respecte. Ho he intentat, però no sóc jo qui pot jutjar-me. —El vostre Xammar admirat potser també tenia aquestes dues coses: ordre i apassionament? —Penso amb passió el nostre país i, encara que tinguis una posició moderada i que potser en un estat normal defensaries posicions liberals i socialdemòcrates, et sents radical defensant radicalment la llibertat del teu país. Un poble que no té aquesta llibertat, si vol ser lliure, és radical o no ho serà. —El vostre caràcter obert us ajuda a fer política? —Això ho haurien de dir els altres. —A nosaltres ens han dit que sí… —Intento no canviar de caràcter i ser molt sincer. Potser una de les coses que ens han passat aquests últims anys és que no ens explicàvem ben bé què volien fer i què no. I no ha de ser així, perquè tenim un poble adult que prendrà les seves decisions i que se sent responsable. Qualsevol ciutadà que em trobo és tan responsable com ho puc ser jo. En aquests moments no veig gaire diferència en allò que pugui fer ell des de qualsevol lloc o el que pugui fer jo. Jo no crec en ordres màgiques des de despatxos foscos. —Amb quin polític dels anys trenta us identificaríeu? —Voldria ser la síntesi perfecta de dos polítics, que són Francesc Macià i Carrasco i Formiguera. Per mi aquesta suma és Lluís Nicolau i d’Olwer. Aquesta equació m’agrada molt. Jo ja ho dic, Acció Catalana, sense saber-ho i vuitanta anys després, ha col·locat un president de la Generalitat. En una de les discussions que a mi m’encanten amb en Xavier Domènech, amb qui fem discussions històriques interessants, jo li recordava que a les eleccions del 1936 –quan van anar junts Acció Catalana i Esquerra Republicana, amb els socialistes i tota una colla de grups– el que té més vots és Lluís Nicolau d’Olwer. I, com diria en Boye, ‘ahí lo dejo!’. —Teniu temps de llegir? —Sí, cada dia, abans d’anar a dormir llegeixo una estona i gràcies a la consellera Borràs llegeixo poetes que no havia llegit, com és el cas de Zoraida Burgos, una poetessa sensacional. —Sempre teniu la vostra experiència suïssa com a referent. Tindrem una independència a ‘la suïssa’? —Tu pots guanyar o perdre la independència, però no pots no anar-hi preparat. Quan parlo d’organització parlo d’això. Pot passar de tot, però ho hem de donar tot i ens hem d’haver preparat bé.
|
Quim Torra: ‘Veig l’horitzó net, veig que ens en sortim’
|
Amb motiu de l’Any Pedrolo, l’editorial Comanegra en publica un inèdit ben especial (sembla que és l’únic que quedava). ‘Ben especial’ perquè Infant dels grans és una peça literària que va regalar Pedrolo a la seva filla Adelais quan va fer quinze anys. Narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i d’una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i els fa valorar algunes minúcies amb uns ulls que alguna vegada tothom ha lamentat haver perdut. Arribarà a les llibreries el 7 de març. Ens en parla l’editor, Jordi Puig. Llegiu-ne un fragment. «Editar un nou Pedrolo era el millor caramel que podíem tenir, certament. I alhora, és clar, suposava una responsabilitat enorme. Enorme. Sobretot quan vam llegir, rellegir, pensar i sospesar el manuscrit original. Infant dels grans era, i encara és, un text amb un valor sentimental, diguem-ne domèstic, aclaparador. I alhora contenia una meravella d’exercici literari, literari amb majúscules, que l’elevava més enllà i en feia necessària l’edició i la publicació. Un inèdit ‘perquè sí’ no hauria tingut sentit. Inevitablement, un inèdit es converteix automàticament en una mena de cirereta, per a un centenari com el que celebrem aquest any, i més quan parlem d’un autor tan indiscutible i de tant èxit que semblava impensable que n’hagués quedat amagada alguna cosa d’aquesta magnitud. Personalment, m’admiro davant la gestió que l’Adelais de Pedrolo ha fet d’aquest petit tresor. Pedrolo duia el gènere novel·lístic a l’ADN fins a tal punt que, fins i tot quan s’asseia a escriure unes quartilles d’amor a la seva filla, se li escapava una novel·la. Infant dels grans narra un dissabte de setembre en la vida d’uns pares novells i la seva menuda de vuit mesos, i ens descobreix l’individu Pedrolo d’una manera insòlita. No se m’acut amb quina obra es pot estar més a prop del nostre autor, no. Ara bé, insisteixo: el millor és comprovar com, en la prosa de Pedrolo, hi irrompen aquesta consciència d’estil i aquesta estructura novel·lística. Això és una proesa i, tot i conèixer força l’obra de l’autor, va ser una sorpresa. Quina facilitat! Com a unitat, funciona com un rellotge (i mai més ben dit, ja ho veureu), però si m’he de quedar amb un fragment, trio aquell en què el pare, transportat pel trepig de cavalls que sent quan passeja la menuda de camí a l’hort de l’avi, recorda la seva pròpia al castell l’Aranyó. Encara sento aquell tic-toc…»
|
Avançament editorial: L’inèdit ‘Infant dels grans’ de Manuel de Pedrolo
|
‘Vaig mirar els papers que tenia damunt la taula i em va venir un calfred. No hi havia cap dubte: a la llista, sota l’epígraf “morts” hi havia escrit el seu nom complet: Xavier Valls Bauzà.’ Així recordava el periodista Eugeni Madueño el moment en què, cobrint per a La Vanguardia l’atemptat d’ETA a Hipercor d’aquella tarda del 19 de juny del 1987, es va adonar, esbalaït, que una de les víctimes mortals era el seu amic Xavier Valls, l’arquitecte referent de la Santa Coloma de Gramenet de la transició, el pare del pla popular d’una ciutat que aconseguia deixar de ser un suburbi. I ahir al vespre, Madueño era un dels molts que van participar en un acte senzill i emotiu d’homenatge i record de Xavier Valls, trenta anys després d’aquell atemptat fatídic, a la plaça de Santa Coloma que porta al seu nom, amb el rerefons de la façana de la masia de Can Mariner, aquella que la pressió popular va salvar de la destrucció de l’especulació urbanística i que Valls va rehabilitar. L’acte es va fer en família, en un ambient de recolliment, gairebé a la mateixa hora que a Barcelona es feia l’acte de record institucional, ple d’autoritats, dels trenta anys de la matança d’Hipercor. A la plaça de Xavier Valls, s’hi esdevenia un acte coral de relats i records de l’arquitecte mentre la canalla jugava a pilota en una altra part de la plaça, aliena a la commemoració, mentre un grup de jubilats conversava assegut en un banc de la vora i una senyora passejava un gos cridaner; i mentre la senyora Ana, de vuitanta anys, ens explicava a cau d’orella que ella havia vingut d’Extremadura amb els fills quaranta anys enrere, perquè aquí hi havia futur. I que van haver de lluitar molt. ‘Converses al lloc’, era el nom de l’acte, organitzat pel Museu Torre Balldovina i presentat per la periodista Odei A.-Etxearte, autora del llibre De suburbi a ciutat. El pla popular de Santa Coloma de Gramenet (Fòrum Grama), que ha contribuït a treure de l’oblit i a reivindicar la gran obra de Valls, la que va posar els fonaments de la Santa Coloma actual; un pla absolutament pioner de participació ciutadana amb què els veïns van dibuixar la ciutat que volien, per viure-hi amb dignitat, per deixar de malviure enmig del fang i la brutícia. Etxearte va anar introduint gent molt diversa que va compartir lluites i compromís amb Valls, amics, col·legues, deixebles… i la gent que el va estimar. A primera fila de la mitja rotllana de cadires que es van disposar a la plaça hi havia la família: els seus dos fills, Xavi i Jordi, molt petits quan Valls va morir; la seva dona i companya, María José Olivé; el seu germà, Manel Valls… ‘Volien viure en una ciutat’ El vessant personal i el professional de l’arquitecte s’entrellaçaven en el record, perquè la seva vida ja fou això: una dedicació absoluta i una implicació total en la feina, que era el seu compromís, i el pla popular de la seva ciutat sempre al cap, acompanyant-lo allà on anés. Així en parlava en una conferència que va pronunciar el 1983: ‘Dir que ens hem proposat des dels anys setanta de transformar un suburbi en una ciutat pot deixar molta gent perplexa. Aquí tenim una història que comença als anys setanta amb un extraordinari desenvolupament de moviments reivindicatius per millorar les condicions de vida urbana. Aquests moviments reivindicatius a Santa Coloma van ser tan importants (els més importants de tot l’estat espanyol) que fins i tot van crear barris, van dir on anirien les places d’aquests barris, van assenyalar on havia d’anar l’ambulatori, on havia d’anar el parc, van intentar rebutjar el medi suburbial aquest que se’ls oferia de carrers i habitatges i van reinterpretar-lo constantment en termes del que volien, que era viure en una ciutat.’ Xavier Valls Bauzà. ‘Xavier Valls és l’home més important de la Santa Coloma del final del franquisme i de la primera part de la transició’, deia Jaume P. Sayrach, amic de Valls, primer regidor d’Urbanisme de la Santa Coloma postfranquista, capellà de la parròquia del Fondo i fundador de la revista Grama, que va canalitzar el malestar social, les mobilitzacions i les propostes dels veïns en el moment de la revolta del suburbi. Sayrach recordava ‘com es movia la perifèria mentre el poble antic, la vella Santa Coloma, romania passiva. El perill de la marginació i del lerrouxisme era real.’ Aquesta era una de les preocupacions de Valls, i l’eina que va disposar, el pla popular, va aconseguir cosir socialment una ciutat desbordada. Valls se’l disputaven els partits, però ell no era home de partit, i tot i que el seu nom va arribar a sonar com a possible batlle, va acabar refusant-ho. ‘Ja fossin els partits, les associacions de veïns o el Centre d’Estudis Urbanístics, utilitzant ara això, ara allò, és on en Xavier Valls se sentia còmode’, explicava l’urbanista Jordi Borja, amic i col·laborador seu. ‘Els urbanistes tenen ètica? El Xavi en tenia; volia fer les coses que la gent necessitava’, afegia. Activistes com Ferran Saro, del barri de les Oliveres; Salva Bolancer, dirigent de l’associació de veïns de Santa Rosa, un dels líders veïnals d’aquell moment; l’activista Elvira Ruiz, que va recordar el paper importantíssim de les dones en aquelles mobilitzacions per una ciutat més digna; Eloy Jurado, ex-regidor d’Urbanisme del PSUC durant el segon mandat de Lluís Hernández; Andreu Banús, també ex-regidor, responsable de Salut en el segon mandat des del restabliment de la democràcia… Tots van anar donant forma al llegat de Valls de manera col·lectiva i transversal, i fent una cosa que ell sempre tenia clar que calia fer per a progressar: donar la veu a la gent. ‘La gent ha de tenir veu. I després podrà tenir vot. Trenta anys després, reflexionem sobre això’, demanava Manel Valls. El llegat és bona part en els fills, que ahir explicaven com ‘una cosa que semblava de la generació anterior, la del pare, aquella mobilització del pla popular, tenia una línia de continuïtat fins avui’, en les mobilitzacions socials actuals, en les protestes contra les indignitats. Com un redescobriment del pare, en Xavi i en Jordi han entès a mesura que s’han fet grans i que han desenvolupat la seva ideologia, activisme i compromís social la dimensió d’allò que ell i molta altra gent van fer.
|
Recordant Xavier Valls, l’home que va donar veu al suburbi, mort a Hipercor
|
La periodista i escriptora Pilar Rahola ha esclatat d’indignació aquest matí a la tertúlia de RAC1, quan s’ha parlat de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP. D’entrada, ha atacat la CUP per haver vetat noms concrets per al govern. Però ha expressat molta indignació sobretot amb Junts pel Sí i, concretament, amb CDC i ERC. Ha dit que no veia per enlloc cap estratègia amb mentalitat d’estat per a encarar el desafiament d’un estat espanyol que farà servir tota la potència contra el procés sobiranista. També ha criticat que CDC i ERC vagin separades a les eleccions espanyoles. ‘No s’entén res’, ha dit. Escolteu l’envestida de Rahola:
|
Rahola esclata d’indignació amb CDC i ERC
|
Representants dels governs de Catalunya, el País Valencià, les Illes, així com els d’altres comunitats autònomes, s’han reunit avui a Madrid amb càrrecs del ministeri espanyol de Turisme, per analitzar les conseqüències de la fallida del turoperador Thomas Cook. I perquè estudiï aprovar ajudes i incentius fiscals per a les empreses del sector, especialment hoteleres, afectades per la fallida. El secretari valencià de Turisme, Francesc Colomer, ha reclamat al ministeri que es treballi per a cobrir el buit que deixa Thomas Cook, perquè la demanda ‘persistirà encara que aquesta intermediació desapareix.’ Al seu parer, el govern espanyol ha de treballar perquè aquest buit es cobreixi i que la indústria turística no se’n ressenti. Pel que fa als incentius a les empreses, ha dit que li sembla una ‘opció plausible.’ Durant la reunió, el secretari ha destacat que el País Valencià no ha patit amb la fallida de Thomas Cook com ho han fet altres territoris perquè ‘des de fa anys s’havia disminuït la presència d’aquest operador’ i per això avança que la repercussió serà ‘molt suau.’ No obstant això, ha assegurat compartir ‘la necessitat de mantenir la nostra reputació amb una gestió exemplar d’aquesta crisi.’ L’únic aeroport valencià que operava amb el turoperador britànic és el d’Alacant, a través d’una connexió via Manchester. Les Illes demanen suport a les empreses Més contundent sobre la necessitat de suport econòmic s’ha mostrat el conseller de Turisme de les Illes, Iago Negueruela, per a qui una situació excepcional requereix també mesures excepcionals. ‘Parlem de la principal indústria de Balears i una de les principals d’Espanya. Esperem del govern mecanismes que donin protecció a empreses, que donin tranquil·litat, que ajudin a mantenir la connectivitat’, ha dit. El conseller, que no ha volgut avançar les pèrdues causades a Balears per aquesta fallida, ha demanat suport per exemple per a molts hotels que no tenen assegurats els cobraments i una ‘garantia per a mantenir les empreses.’ Per part catalana, Octavi Bono, director general de Turisme, ha explicat que s’ha participat en la reunió perquè veuen necessària la ‘coordinació’ en aquest cas i per posar dades en comú.
|
Els governs dels Països Catalans demanen ajudes per la fallida de Thomas Cook
|
La memòria dels nostres avantpassats està escrita en els ossos. Des de perspectives tan dispars com les ciències humanes, biològiques o mèdiques podem conèixer molts aspectes sobre la vida i la mort d’aquells que van habitar les ciutats que trepitgem avui. Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria. Alguns autors han comparat l’anàlisi bioarqueològica de les societats antigues amb una labor detectivesca, i en certa mesura així és, perquè estudiar els ossos i dents dels nostres avantpassats implica desxifrar indicis que poden o no acabar en evidències i en proves objectives per a entendre la nostra història. La font principal d’estudi que vehicula aquestes anàlisis és l’arqueologia, una ciència que en el segle XXI és un gran contenidor en el qual s’imbriquen múltiples ciències auxiliars. Per tot això, història, ciència i memòria conflueixen en el registre paleobiològic. Ossos i dents són els reservoris de l’ADN antic i de molt més, són claus essencials per a desxifrar la història d’aquells que van construir les nostres ciutats, moltes de les quals tenen arrel en fundacions romanes de fa 2.000 anys. «Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria» Quan intentem conèixer la vida i mort d’aquelles poblacions, en què les fonts escrites escassegen, el registre arqueològic funerari és una de les principals evidències que els científics intenten paleotraduir amb coneixements i tècniques del present. Posem un exemple: què i quant sabem sobre aquella primera població que va fundar una ciutat com València (Valentia)? L’arqueologia tradicional ha donat respostes, però també l’antropologia física, la medicina i altres ciències han aportat gran quantitat de dades valuoses (García-Prósper, 2016; García-Prósper i Polo-Cerdá, 2016; García-Prósper, Polo-Cerdá, Romero i Iborra, 2010; Polo-Cerdá, 2017; Polo-Cerdá i García-Prósper, 2002). La colònia de Valentia va ser una de les més precoces fundacions romanes en la península Ibèrica. Per les fonts literàries sabem que en el 138 aC Juni Brut va encapçalar l’expedició de militars llicenciats que van fundar la colònia. La primera font escrita que parla de la fundació procedeix d’una cita de l’índex perdut del llibre 55 de l’obra les Periochae de Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus co(n)s(ul) (in Hispania) iis, qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit quod vocatum est Valentia». La traducció i interpretació diu que «Juni Brut, cònsol en aquell any, al costat de P. Corneli Escipió Nasica Serapio, encarregat del govern de la Hispània Ulterior, va colonitzar amb soldats que van servir “sub Viriatho” una ciutat a la qual es va donar el nom de Valentia». La fundació va coincidir en un moment clau entre la derrota de Viriat en el 139 aC i la destrucció de Numància en el 133 aC, i no és casualitat la seua estratègica ubicació geogràfica, equidistant entre Tàrraco i Cartago Nova. La investigació arqueològica i geomorfològica han confirmat aquests fets, i cada vegada es tenen més dades sobre el procés fundacional. Però si hi ha una cosa especial en aquest fet, és l’aïllament inicial del primigeni assentament i la condició forana dels seus primers habitants, la qual cosa atorga a la cultura material un caràcter genuí que s’ha pogut conèixer, en gran manera, gràcies a la troballa del cementeri més antic de la ciutat conegut fins al moment, situat entre els carrers de Quart i de Cañete. Aquesta necròpoli és un dels millors testimonis per a conèixer l’origen i evolució de la ciutat, perquè la seua estratigrafia tanca una àmplia seqüència cronològica que s’estén des del segle II aC fins al III dC. En ella han quedat impresos altres fets significatius dels primers segles de vida de l’urbs valentina, com la seua destrucció en el 75 aC en el context de les guerres entre les tropes de Pompeu i l’exèrcit rebel de Sertori, però també podem llegir que, després d’un període d’ostracisme o quasi total abandó, a poc a poc i fins a mitjan segle I dC, la ciutat va tornar a reconstruir-se. És en aquest moment quan sorgeixen inscripcions epigràfiques que parlen d’una organització municipal complexa concretada a través de dos ordes (ordo colonials): Valentini Veterani et Veteres, en què els segons (veteres) farien referència a la colonització republicana o primers pobladors, i els primers (veterani), a la colonització imperial després de la destrucció de la ciutat i una segona deductio (nova aportació de ciutadans, també segurament soldats llicenciats, entre altres pobladors). Llig l’article sencer al web de Mètode Elisa García-Prósper, doctora en Arqueologia per la Universitat de València, especialista universitària en antropologia forense per la Universitat Complutense de Madrid i investigadora del Grup Paleolab®. Manuel Polo-Cerdá, doctor en Medicina per la Universitat d’Alacant, especialista universitari en Antropologia Forense per la Universitat Complutense de Madrid, investigador associat del Grup Paleolab®, metge i antropòleg forense adscrit a la Unitat d’Antropologia i Odontologia Forense de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de València. Què és Mètode?
|
La memòria escrita en els ossos
|
‘Si Homer es presenta com un vell, vol dir que en algun moment va ser jove, i si és cec, és possible que perdés la vista al llarg del temps i per això jo crec que va ser un jove de mirada profunda.’ El poeta Enric Casasses defensa així la visió que dóna del poeta en el pròleg que ha fet especialment per a la versió de la Ilíada que acaba de publicar l’editorial Alpha, del grup Som, per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció del text ha anat a càrrec de Pau Sabaté, i és la primera vegada en quaranta anys que es tradueix en vers. La recuperació d’aquest text fundacional de la literatura universal s’emmarca en el projecte de la Casa dels Clàssics. El seu president, Raül Garrigasait, explica: ‘La nostra intenció sempre ha estat posar els clàssics al centre de la cultura d’avui, i per això inaugurem aquesta col·lecció, que vol fer clàssics de tots els temps per a tothom, amb traduccions noves i amb pròlegs escrits per creadors que es mirin les obres no des del perfil de l’acadèmia sinó parlant-hi de tu a tu. I, evidentment, havíem de començar per la Ilíada.’ Garrigasait diu: ‘Aquest poema és terrible perquè parla d’una guerra amb tota la seva cruesa, però a la vegada té moments de tendresa excelsa. Així les coses, l’heroi més cruel de l’exèrcit grec, Aquil·les, plora la mort del seu estimat Patrocle abraçat al rei Príam, que plora els seus fills morts, precisament a mans d’Aquil·les. És una de les imatges més impactants de la literatura.’ Enric Casasses, per la seva banda, defensa que el text és totalment contemporani. ‘Parla de la guerra i de les càrregues, com el que pot passar a l’autopista AP-7, però sobretot parla de les coses que no es veuen a les notícies, parla de la vida. Homer és el gran poeta de les comparacions i el llibre és extraordinari en aquest sentit, és el poeta que parla millor de la família, per exemple.’ Casasses també ha entrat en l’etern debat sobre l’existència d’Homer o de més d’un Homer i diu que el text de la Ilíada és molt compacte i molt sòlid, amb petites escenes diferenciades, però sobretot amb una unitat formal molt sòlida. ‘L’Odissea, en canvi, és quelcom molt més episòdic. Abans n’era molt més fan, però ara, immers durant tot l’estiu dins la Ilíada, he de reconèixer que el llibre m’agrada molt més, que la Ilíada és el meu preferit.’ Pau Sabaté i Enric Casasses. Una traducció que no defuig els col·loquialismes Pau Sabaté és un dels traductors més interessants de la nova fornada de versionadors de textos al català. I tot i que per les seves mans ja havien passat alguns textos molt importants del grec, res s’assembla a una traducció com la de la Ilíada. ‘He intentat de mantenir la flama del text i he fet algunes petites trampes, com deslligar una mica l’hexàmetre per donar-li una prosòdia més catalana. Pel que fa a la llengua, pels vocables i l’estil, sempre hi ha tendència a fer servir un llenguatge marmori i jo he volgut acostar la meva traducció a una llengua viva, amb vocables directes i que soni clar i diàfan. No hem de fer una llengua estranya i no he dubtat a fer servir col·loquialismes si calia.’ La versió que ara es posa a l’abast dels lectors arriba sense notes a peu de pàgina, una altra de les grans diferències amb versions anteriors. Garrigasait explica: ‘Hem optat per no entorpir la lectura, volíem fer un llibre molt clar, que res destorbés la lectura. Hem fet un índex de noms al final del llibre. Tots els personatges que hi apareixen, fins i tot aquells que només hi treuen el cap per morir, hi surten referenciats i, d’aquesta manera, cada lector pot saber exactament qui són, en cas que es perdin. Però és que també hem optat per fer una introducció en prosa a cada un dels cants. Amb aquests resums queda tota la trama argumental ben explicada i el lector no es perdrà en cap moment. Així ens evitem tota la càrrega de notes.’ Un dels principals problemes que havien tingut fins ara les traduccions de la Ilíada, segons Garrigasait, és que ‘s’havia imposat una manera neoclàssica de llegir-la, buscant molta grandesa, molta tibantor’. ‘I en realitat, els grecs parlaven d’una manera molt més senzilla, que s’acosta molt més a la traducció que presentem, molt més senzilla.’ Sabaté explica que mentre traduïa el llibre no consultava cap altra versió catalana, ni tan sols la que ha publicat aquest mateix any l’editorial Adesiara, un text que acara la versió grega i la catalana, tot i que la catalana es presenta en prosa. ‘Quan tradueixo no consulto mai cap altra versió, per evitar distorsions del meu text. És la meva manera de treballar.’ Xavier Mallafré, del grup Som, diu: ‘Quan vam decidir d’incorporar l’editorial Alpha, sabíem que incorporàvem una entitat que ens aportava molta història i que donava un sentit afegit al grup. Fem molt pocs llibres l’any, en aquest projecte de la Casa dels Clàssics, però els hem de fer molt bé i hem de situar els clàssics al centre. Estem molt contents per la complicitat de moltes institucions del país.’ La versió de la Ilíada, amb tota la seva èpica, podria ser un dels grans textos que es llegissin en qualsevol de les manifestacions que aquests dies sacsegen el país. Segons Enric Casasses, ‘no desentonaria gens en un escenari de la AP-7, de fet ja hi ha hagut molta poesia, passa que els que canten, com els Txarango, són els que s’emporten els titulars, però allà han passat moltes coses interessants.’ El grup Som també està d’enhorabona perquè recentment ha rebut el premi Bibliofília espanyol per l’edició de l’Àurea Dicta, de Miquel Barceló, un altre dels grans projectes fets aquests darrers temps.
|
La ‘Ilíada’ reneix en vers per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal
|
La gota freda ha assolat avui el sud del País Valencià i ha causat inundacions, desbordaments de rius i destrosses en diversos municipis. Malauradament, el temporal ha causat la mort de dues persones a Cabdet, municipi històricament valencià però que actualment pertany a Albacete. Tres ferits a Ontinyent i Canals han estat traslladats en centres hospitalaris. Un petit tornado ha provocat danys materials a Dénia, sobretot en el poliesportiu municipal, encara que sense ferits. Durant la tarda, la pluja s’ha concentrat a les comarques del litoral sud, però a partir de la matinada és previst que s’estenguin de nou a la resta de comarques centrals i del sud. L’alerta roja per pluges de 180 litres per metre quadrat en 12 hores i 90 en una hora es mantindrà fins les 12.00. Es tem que el Segura es desbordi aquesta nit. Oriola –on han caigut més de 260 per metre quadrat, la mateixa pluja que durant la resta de l’any– ha estat incomunicat diverses hores. S’hi han hagut de reallotjar 34 persones. A més, l’exèrcit espanyol ha enviat la Unitat Militar d’Emergències (UME) per col·laborar amb el dispositiu organitzat per afrontar les conseqüències del temporal. A Beniarrès han caigut 351 litres per metre quadrat, i Ontinyent ha registrat 300 litres per metre quadrat les últimes 24 hores –202 en només sis hores– i ha desbordat el Clariano i s’han hagut de desallotjar una quarantena de persones. És la quantitat de pluja més gran registrada al municipi des que el 1917 es van començar a recollir les dades pluviomètriques. L’ajuntament ha anunciat que demanarà la declaració de zona catastròfica. La pluja també ha desbordat el riu Cànyoles a Moixent, mentre que es fa un seguiment dels municipis per on transcorre el Serpis. La Generalitat ha establert l’emergència situació zero per risc d’inundacions a la comarca de la Vall d’Albaida i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha constituït un comitè permanent per a fer un seguiment dels estralls del temporal. A conseqüència del temporal han quedat sense servei d’electricitat, aigua i gas 853 famílies a Alcoi i Dènia i 155 a Agullent. A més, hi ha constància de nombroses incidències en hospitals i centres de salut d’Alacant i València. Pel que fa al trànsit, hi ha 23 carreteres tancades, principalment a les comarques de la Vall d’Albaida i la Vega Baixa. Es recomana de no desplaçar-se amb cotxe a pràcticament tot el País Valencià. L’última hora de l’estat de la xarxa es pot consultar ací. En l’àmbit educatiu, demà hi haurà desenes d’escoles tancades i també la majoria d’universitats. S’han suspès les classes d’uns 536.000 alumnes en diverses municipis. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha demanat a la població la màxima prudència, atès que el temporal encara no ha passat i pot haver-hi ‘una retroalimentació’ les pròximes hores. El riu Clariano s'ha desbordat al pas per Ontinyent. Fotografia: EFE/ Natxo FrancésEl riu Clariano s'ha desbordat al pas per Ontinyent. Fotografia: EFE/ Natxo FrancésEls bombers han desalltojat el barri de Cantereria (Ontinyent). Fotografia: EFE/ Natxo Francés Un camió arrossegat com a conseqüència del pas d'un tornado aquesta nit a la platja de les Marines de Dénia. Fotografia: EFE/Juan Carlos CárdenasEstat en el qual ha quedat un edifici d'apartaments de Dénia després del pas d'un tornado. Fotografia: EFE/Juan Carlos CárdenasUn home observa l'estat en el qual ha quedat el poliesportiu municipal de Dénia. Fotografia: EFE/Juan Carlos CárdenasEstat en el qual ha quedat un restaurant a la platja de les Marines de Dénia després del pas d'un tornado. Fotografia: EFE/Juan Carlos Cárdenas VÍDEO: La riuada s’endú un pont del segle XVI i arrossega cotxes a les comarques centrals País Valencià A Moixent, s’hi ha desbordat el riu Canyoles i alguns cotxes han estat arrossegats per la rambla del Bosquet. Emergències fa un seguiment del riu Serpis, però de moment no s’hi han detectat incidències. També a la Costera, un helicòpter d’Emergències ha rescatat una persona a Canals, i dues més han hagut de ser rescatades amb vehicles terrestres. El temporal causat per l’entrada de la gota freda també ha obligat a tornar a tancar el port de Sagunt, a les 4.30, a causa de la mala mar, segons l’Autoritat Portuària de València. A més, el flux de vent del nord-est és intens. Hi hagut ratxes de 76 quilòmetres per hora a Miramar i Oliva; 69 a Xàtiva; 66 a Pego; 62 a Xàbia; 61 a l’aeroport de València; i 58 a Alcoi. Otra muestra de cómo en unos minutos el caudal de un río ♒puede inundar cualquier paso arrastrando todo lo que encuentre en su camino.#DANAseptiembreVideo de correwassap. 😅 pic.twitter.com/UiSN09XU1u — Bombers Forestals GV (@UBF_bombers) September 12, 2019 El temporal també ha afectat Eivissa La pluja intensa que també cau sobre les Pitiüses ha causat talls i despreniments en unes quantes carreteres d’Eivissa. El consell insular ha informat del tancament al trànsit del túnel de l’autovia a l’aeroport i un dels ramals de pujada a Sant Jordi. 🚨❗️ INFORMACIÓ CARRETERES EIVISSA (2/2)– Despreniments a tota la carretera de Santa Eulària, especialment a Can Nadal (P-KM 5,300). 🙏 Molta precaució al volant, eviteu els desplaçaments que no siguin estrictament necessaris. — Consell d'Eivissa (@Consell_Eivissa) September 12, 2019 Així mateix, no es pot circular per la rotonda de Mobles la Fàbrica i es desvia el trànsit rodat a Jesús. A més, roman tallat un dels carrils de la carretera de Santa Eulària en direcció a Eivissa, a l’altura de Subministraments Eivissa. D’altra banda, s’han registrat despreniments en tota la carretera de Santa Eulària, especialment en la zona de Ca Nadal, ha informat la màxima institució insular. L’Aemet ha informat que durant aquesta nit i matinada han caigut prop d’un miler de llamps a les Pitiüses. Durant les últimes 12 hores, s’han registrat 61 litres per metre quadrat en l’aeroport d’Eivissa; 44 l/m² a Sant Joan; 34 l/m² a Eivissa, i 12 l/m² a Formentera. L’organisme meteorològic manté l’alerta carabassa a les Pitiüses per risc de ruixats i tempestes, que poden ser localment fortes.
|
La gota freda causa estralls, amb registres de pluja històrics
|
El president Quim Torra ha lamentat en la inauguració de l’estació Provençana de l’L10 Sud del metro que ‘quan diem que totes les institucions han de ser capaces d’anar juntes trobem sempre a faltar l’estat’. El president, que ha inaugurat l’estació amb el conseller Damià Calvet i la batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ha lamentat que l’estat espanyol ‘no hi és mai‘ i ha dit que ‘des de l’any 2011 la Generalitat ha construït més de 30 quilòmetres de xarxa tant al metro com els ferrocarrils, i l’estat des del 1978 ha posat en servei zero kilòmetres de rodalia’. Calvet ha dit a la batllessa que l’estació Ernest Lluch estarà enllestida el 2021 i Marín l’ha rectificat, dient-li que l’estació hauria d’estar el 2020, i ha reclamat també l’ampliació de la xarxa de metro a altres municipis. El conseller de Territori i Sostenibilitat ha volgut també subratllar el paper que va tenir el conseller Josep Rull perquè els pressupostos incorporessin la partida per aquesta estació. Finalment, Calvet ha dit que amb Provençana i Ernest Lluch, L’Hospitalet ja comptarà amb 20 estacions de metro. ‘Estem molt contents d’inaugurar aquesta estació’, ha començat exposant la batllessa de L’Hospitalet, Núria Marín, que ha dit que tenien reivindicacions que s’ha anat aconseguint. Ha exposat que el soterrament de les vies del tren està encarrilada i les dues estacions també. ‘Són gestos que fan tornar a creure amb la política’, ha manifestat Marín. És la sisena parada de la línia 10 Sud que es va inaugurar el passat mes de setembre. L’estació donarà servei al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. Resta pendent posar en servei enguany l’estació d’Ildefons Cerdà-Ciutat de la Justícia, també de l’L10. L’obertura de l’estació s’ha avançat a avui tot i que era prevista a finals de març, ja que no es poden fer inauguracions en els 54 dies abans d’unes eleccions. En total l’L10 Sud té 6,3 quilòmetres de longitud, 1,6 km dels quals són per maniobrar. Connecta el tronc en servei de l’L9 Sud amb els àmbits de Provençana i la Ciutat de la Justícia, a L’Hospitalet, i el barri de la Marina i la Zona Franca, a Barcelona. El setembre passat va entrar en funcionament aquesta línia de metro amb les estacions de Collblanc, la Torrassa, Can Tries-Gornal i les noves de Foneria i Foc, les tres primeres compartides amb la línia 9. Amb la inauguració de Provençana la línia disposarà de sis estacions, fins que el darrer trimestre de 2019 se n’inauguri una altra, la de Ciutat de la Justícia. Totes les estacions estan adaptades a persones amb mobilitat reduïda, disposen d’espais reservats al tren i les andanes estan protegides amb portes de vidre. La de Provençana està situada entre els carrers de Rossell i Aprestadora, dues cruïlles per sobre de la Gran Via. En aquesta estació les andanes estan superposades i integrades en un únic túnel de dos nivells. Es troba a una profunditat de 40 metres i és accessible mitjançant escales mecàniques i ascensors. És obra de Daniel Freixes i Varis Arquitectes. Es preveu que hi passi un tren cada set minuts. Les obres d’infraestructura estan acabades des de fa set anys, però no va ser fins a mitjans del 2017 que el govern va anunciar una inversió per executar acabats, instal·lacions, comunicacions, escales mecàniques, ascensors i equipament interior a les dues estacions de l’L10 a l’Hospitalet de Llobregat, Provençana i Ildefons Cerdà. Les obres de l’L10 Sud es van reprendre un cop es va posar en servei l’L9 Sud. El pressupost assignat des de llavors és de 119 milions d’euros, amb 37 milions per actuacions al túnel, 45 milions per les estacions de Foneria i Foc i 37 milions per Provençana i Ciutat de la Justícia.
|
L’Hospitalet inaugura l’estació de metro de Provençana
|
‘A porta tancada Coscu i el PSC són molt més durs que el PP. Molt més. I que Ciutadans, també. Coscu, Eva Granados i Ferran Pedret són gent avesada a les lleis. I han pressionat molt. Han presentat mil al·legacions. Totes les possibles. I les que no. Albano-Dante, per exemple, ha estat molt més discret i callat. El PP pressiona, sí. Però no tant com Coscu i Ciutadans’. Parla una mà dreta de Carme Forcadell, un home que ha estat al corrent de la tensió i la dialèctica que s’ha establert en les reunions de mesa i de junta de portaveus. Les reunions a porta tancada on s’han presentat i defensat totes les iniciatives per a aconseguir frenar o fer endavant la votació ahir de la llei del referèndum i, previsiblement, de la llei de transitorietat avui. A aquestes reunions a porta tancada hi poden arribar a assistir una vintena de persones, entre els membres de mesa, els dos portaveus de cada grup i els dos lletrats del parlament, Xavier Muro i Toni Bayona. Alts funcionaris de l’administració catalana. Homes claus aquests dos dies. Entre tots s’estableix un clima tens i de batalla cos a cos. ‘De Bayona, el lletrat major del parlament, ja sabíem que era un antiindependentista declarat. A vegades sembla que fins i tot gaudeixi posant traves. Xavier Muro ha estat més discret. No te’l sabria situar, tampoc. Al final, tots dos fan la seva feina. Però, en qualsevol cas, allà dins nosaltres ens hem trobat que a vegades tampoc pots confiar gaire en les respostes que et poden donar els alts lletrats. Això és així’, continua. ‘I l’altra cosa que ens ha sorprès és l’actitud del Consell de Garanties. Tenir-los reunits i tan a punt per a emetre aquella nota, ahir, ens va sorprendre molt.’ Una diputada de Junts pel Sí apunta en la mateixa direcció. ‘Una de les imatges d’aquests dies serà la dels membres del Consell de Garanties, escollits sobretot per Convergència i Esquerra, escandalitzant-se. Pensa que, en el fons, també és lògic. Si tot això avança aquesta gent pot perdre la feina. I ara els ha sortit la vena de dir que no es pot fer cap pas sense la seva paraula. I home, d’entrada, és un òrgan no vinculant. No fotem. I també és lògic que si superem el marc estatutari, ells ho diguin. És el marc on neden.’ Una de les escenes que es va repetir ahir a la tarda va ser la declaració conjunta de Joan Coscubiela i Eva Granados davant la premsa a la sortida d’aquestes reunions. El diputat de Catalunya Sí Que Es Pot i la del PSC fent pinya. Tots dos com si formessin part del mateix grup. Els portaveus del PP i de Ciutadans també es van quedar fent declaracions a la mesa després de cada reunió. En canvi, els diputats independentistes van marxar sense dir res. La premsa només va escoltar una de les versions. Ahir al matí Roger Torrent va intentar contrarestar la informació. Però a la tarda no. ‘Això és una cosa de què avui hauríem de parlar i que hauríem de millorar, la veritat.’
|
‘A porta tancada Coscu i el PSC són molt més durs que el PP. Molt més’
|
Després d’una hora i mitja de declaració, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha sortit del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I també a la sortida ha estat acompanyat de milers de concentrats, de membres del govern i de centenars de batlles, que s’havien concentrat prèviament davant del Parlament de Catalunya i que li han fet costat fins al passeig de Lluís Companys. A la sortida, Mas s’ha abraçat amb la presidenta del Parlament en funcions, Núria de Gispert, i a continuació ha saludat la multitud que es trobava a l’exterior del TSJC. Mas també ha exhibit gestos de complicitat amb membres del seu Govern, com la consellera d’Educació, Irene Rigau. Els assistents han tornat a entonar ‘Els Segadors’ i han cridat proclames a favor de la independència mentre els alcaldes han aixecat les seves vares. Així ha estat la sortida de Mas: Mas ja ha acabat de declarar al TSJC. Així ha estat la sortida del Palau de Justícia http://t.co/3wJscgckvC https://t.co/ldNDYsqlPM — BTVNOTíCIES (@btvnoticies) October 15, 2015 I aíxí el moment de l’arribada: En el recorregut pel passeig de Lluís Companys, els batlles han caminat al costat del president amb les vares alçades, mentre els ciutadans cridaven a favor de la independència i exhibien pancartes amb lemes com ara ‘Les urnes no s’imputen, el 9-N Som tots’ i ‘Units pel 9-N. Votar=Democràcia’. Així que el president ha entrat al TSJC, cap a tres quarts de deu del matí, els assistents han entonat ‘Els segadors”. A banda els batlles, també han acompanyat Mas fins a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el president d’ERC, Oriol Junqueras; el cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva; el coordinador general de CDC, Josep Rull; l’ex-portaveu de CDC al parlament, Jordi Turull; el cap de llista de la CUP, Antonio Baños; l’ex-coordinadora de l’ANC, Carme Forcadell; el coordinador actual, Jordi Sànchez; l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias; i l’ex-president del parlament Joan Rigol, que s’ha acabat abraçant a la presidenta del parlament, Núria de Gispert, molt emocionada. Vegeu un recull de fotografies de l’arribada: L'alcalde #Tordera @joancarlesgc és avui davant el TSJC per donar suport i acompanyar el #PresidentMas pic.twitter.com/EODMiPOGoa — Ajuntament d Tordera (@Aj_Tordera) October 15, 2015 .@PereVilaFulcara assisteix als actes de suport a #PresidentMas a Barcelona. #9NSomTots #ddgi pic.twitter.com/aWxfnyVq5r — Diputació de Girona (@diputaciogirona) October 15, 2015 L’Ajuntament a l’acte de suport al President Mas en la seva declaració davant el TSJC http://t.co/rnl4LWpWkO pic.twitter.com/L62kS3yqT9 — Ajuntament d'Olesa (@AjuntamentOlesa) October 15, 2015 El nostre alcalde amb altres representants gironins donant suport al #PresidentMas avui a #BCN @CanalAjuntament pic.twitter.com/CTbJvhDH6x — Fornells de la Selva (@fornells_cat) October 15, 2015 Les alcaldies de la #UnitatPopular de #Cerdanyola o #Badalona donant suport a la democràcia #TotsSom9N pic.twitter.com/beyLa4RlQc — Carles Escolà Sánche (@carlesescola78) October 15, 2015 Abans, els concentrats, que s’han aplegat des d’una hora abans a l’entrada del TSJC, havien cantat ‘Els Segadors’
|
Mas surt del TSJC i és rebut per la multitud amb crits d’independència
|
El teu gust, la novel·la pòstuma d’Isabel-Clara Simó que publica Bromera, arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant. La ronda de presentacions, que vol ser un seguit d’homenatges a l’escriptora, s’obrirà el dia 9 a València, amb la participació de l’editor Gonçal López Pampló, l’escriptora Gemma Pasqual i el secretari d’ACPV, Toni Gisbert, amb l’actuació d’Hugo Mas. L’endemà, dia 10, serà la presentació a Barcelona, a l’Espai Francesca Bonnemaison. Gaudrià de la presència de López Pampló; el director de VilaWeb, Vicent Partal; i l’agent literària Maru de Montserrat, i de l’actuació de Verdcel. A Alcoi, ciutat natal de l’escriptora, reconeguda amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, arribarà més endavant, a l’abril. Us oferim un avançament del llibre: el capítol IX d’aquesta novel·la, en què Simó obre de bat a bat les portes del seu món literari i ens explica la vida d’una dona que evoca, amb ironia, un trajecte vital fet de retalls i pedaços. El fragment comença així: «Totes les coses tenen fi? O és només el desig que repta, com una serp per les cames, i després desapareix rere un arbust que no sabies que existia? El desig, a mesura que l’alimentes, va minvant. Per fort que sigui. Per més astuta que et facis i et vulguis enganyar espaiant les trobades. No: se’n va. Apareix de tant en tant, però aquell ardor, aquella necessitat física, no tornarà mai més i tu hauràs perdut el tresor més preuat de la vida. De la biològica almenys. I també de la psicològica.» Llegiu tot el capítol IX d’El teu gust d’Isabel-Clara Simó. Tal com va explicar l’editor Gonçal López Pampló a VilaWeb, que va acompanyar l’autora en el procés d’escriptura d’aquesta novel·la fins al darrer moment: ‘Havíem treballat el text amb Isabel perquè fos el seu comiat de la narrativa. Ella volia presentar el text sense parlar en cap cas d’obres mestres ni de res semblant; per ella era una novel·la important que tancava la seva producció, però no volia gens de grandiloqüència.’ L’obra tracta sobre la decapitació, en el sentit de la pèrdua pròpia, la de perdre el cap per alguna cosa, per una gran passió. I ha explicat l’editor: ‘És una novel·la per a adults, canònica en la forma, en el sentit que té plantejament, nus i desenllaç, però a partir d’aquí és molt eclèctica, és un llibre desigual en les parts, absolutament vehement, molt d’Isabel, on es pot veure ella dient adeu i amb un final molt revelador del qual no us puc dir res. La cosa que més sorprendrà, potser, és que hi ha unes grans divagacions sobre l’art, la literatura, citacions molt erudites, diàlegs molt llargs, reflexions filosòfiques i sobre el cinema, amb un homenatge molt clar a Fellini. Per mi és una de les millors obres d’Isabel-Clara Simó i sobretot una manera molt coherent de tancar una trajectòria.’
|
Avançament editorial de la novel·la pòstuma d’Isabel Clara Simó, ‘El teu gust’
|
El sector de les VTC, les llicències utilitzades per companyies com Uber o Cabify, ha aturat temporalment l’activitat a Barcelona després d’haver denunciat agressions a conductors i ‘fins que la situació no estigui sota control’. La patronal de les empreses VTC, Unauto, ha explicat en un comunicat avui a la tarda que la decisió és ‘conseqüència dels atacs organitzats per grups radicals’ als seus conductors durant la vaga de taxistes. Unauto ha difós imatges d’atacs a vehicles VTC a diferents punts de la capital catalana i ha demanat ‘l’empara de les institucions i de les forces de seguretat’ perquè ‘intervinguin i protegeixin els milers de treballadors del sector’ als quals ‘no solament es nega el dret de treballar sinó que veuen perillar la seva integritat física de manera cada vegada més acusada’. Fonts de la patronal han assegurat a l’ACN que esperen que l’actuació de les forces de seguretat els permeti tornar a operar ‘les pròximes hores’ i han assegurat que denunciaran totes les agressions a conductors i vehicles VTC que s’han produït. ‘De les més petites a les més fortes’, han afirmat.
|
Uber i Cabify suspenen temporalment l’activitat a Barcelona després d’haver denunciat agressions
|
El nou partit dels comuns ja és una realitat d’ençà de dissabte. La formació que comandaran Xavier Domènech i Ada Colau neix sense deutes i sense dependències de cap mena. Segons el codi ètic, Un País en Comú (el nom provisional del partit) ‘renuncia a finançar-se mitjançant crèdits bancaris que en puguin coartar la independència política’. Per tant, els deutes amb entitats financeres són totalment prohibits. Els socis més joves de la formació, Barcelona en Comú, Equo i Podem (si s’hi acaba apuntant oficialment), podran acatar la norma sense dificultats. El cas d’ICV, el gat més vell de l’aliança, ja és més dubtós: el seu bagatge polític va acompanyat d’un deute acumulat de 10,5 milions d’euros. Un País en Comú ha assegurat a VilaWeb que no es farà càrrec de l’historial dels seus membres: ‘És una partida nova. Comencem nets’, diuen. De totes maneres, afegeixen que ara com ara només s’ha constituït la direcció executiva i que hi ha molts detalls per concretar. ‘L’única cosa clara és que volem ocupar tots els àmbits polítics. Naixem amb l’objectiu de competir en les pròximes eleccions catalanes, però també a les municipals i generals’, diuen. Sobre com afectarà la coalició en les finances dels partits membres no hi ha res decidit: ‘De l’administració de les subvencions per representació al parlament, al congrés… encara no se n’ha parlat.’ Tanmateix, asseguren que un País en Comú és una entitat totalment independent i que no tindrà cap lligam amb les direccions d’ICV, BComú, Podem i Equo. Quin deute té ICV i amb qui El deute d’ICV és d’11,5 milions d’euros, segons l’última liquidació de pressupost publicada (2015), però havia arribat a 16 milions el 2011. Gran part del passiu és a les mans d’entitats bancàries, i es desglossa així: CaixaBank, 10,07 milions; Catalunya Caixa, 830.000 euros; Banc Sabadell, 100.000 euros. A tot plegat, cal afegir-hi prop de mig milió d’emissió de préstecs amb particulars. L’actual secretari de Finances del partit, Rafa Duarte, explica a VilaWeb que el deute va començar a créixer a final dels anys 1990, quan es van comprar locals per establir-hi seus. El principal esforç econòmic es va fer l’estiu del 2011, quan es va adquirir un local de mil metres quadrats al passatge del Rellotge de Barcelona: la seu nacional d’ICV. Aquesta compra i la reforma corresponent van costar 6,7 milions, dels quals encara se’n deuen 4,8. Tanmateix, Duarte puntualitza que segons dades del mes passat el deute total d’ICV s’ha reduït a 10,5 milions, la major part d’hipoteques. La xifra és molt alta comparada amb el pressupost del partit, que és d’uns 2,2 milions, però el secretari recorda que tenen una trentena de seus en propietat –cinc a Barcelona–, valorades en uns 8,5 milions. A més, assegura que moltes de les taxacions dels immobles són de final dels anys 1990 o començament dels 2000, de manera que en el context de revaloració d’avui és possible que la diferència entre actius i passius s’escurci molt. El pla de viabilitat econòmica d’ICV consisteix a amortitzar anualment entre 500.000 i 600.000 euros de deute, sempre que no hi hagi imprevists com ara convocatòries electorals avançades. L’estratègia no inclou la venda de propietats, però Duarte afirma que anteriorment ja s’han venut alguns actius, sobretot fora de Barcelona. I afegeix: ‘A diferència d’alguns altres partits, a nosaltres les entitats bancàries no ens han fet cap quitament.’ El nou partit i el finançament Un País en Comú no es fa càrrec del passiu dels membres, però Duarte avisa que tampoc dels actius: ‘No hi ha deutes ni propietats.’ Per això creu que la nova direcció ha de sospesar molt bé l’aspecte econòmic del nou partit i dels socis. ‘No és tan senzill com deutes sí o deutes no.’ Explica que la coalició –amb uns altres noms– ja fa anys que treballa en alguns ajuntaments. ‘Cada municipi és un món’, diu. En alguns llocs la seu és de lloguer, en uns altres, propietat d’ICV o d’EUiA. Per això demana que es fixin línies d’actuació, però analitzant individualment aquests casos. En cas que Un País en Comú opti per la ruptura radical en matèria de finançament i, per tant, es quedi totes les subvencions per representació, Duarte creu que la direcció d’ICV haurà de decidir noves estratègies per encarar el deute, perquè les subvencions representen el 69% del pressupost d’enguany (1,5 milions). Pressupost 2017: gràfic ICV És una hipòtesi que ara mateix no es preveu, perquè Un País en Comú acaba de néixer, però entre les noves fonts de finançament hi hauria sobretot la venda de locals o el micromecenatge. La venda de tots els actius i la liquidació posterior del partit és una hipòtesi extrema, que tampoc no es preveu. El mirall trencat de Catalunya Sí Que es Pot El sistema de finançament del nou partit no ha de ser en cap cas com el de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP), basat en percentatges per representació dels partits membres. Segons Duarte, CSQP no és ni una coalició: és una sortida d’emergència per a representar un espai polític concret durant les eleccions del 27-S. ‘No ens hi podem emmirallar. És un fet conjuntural’, diu. El 27-S va alterar seriosament els plans econòmics d’ICV. El partit va passar de tenir deu diputats al parlament a tenir-ne només quatre. Van haver d’estrènyer la bossa per poder pagar el seu deute. Van reduir personal –treballadors orgànics i assessors– i també es va retallar el pressupost destinat a acció política: actes, propaganda, etc.
|
Quin deute té ICV i com encaixarà en el nou partit del comuns
|
—Em sap greu, però no tinc canvi —vaig retirar la mà amb què li oferia un bitllet de 100 iuans (uns 12€) i en vaig començar a buscar un de més petit. —Si pot ser, m’ho hauries de donar exacte. O pagar amb el mòbil, és clar —em va dir la dependenta de la botiga d’alimentació en un anglès quasi perfecte. En un gest va obrir la caixa i em va ensenyar que només hi tenia 25 iuans (uns 3€). —Aquí ja gairebé ningú no fa anar diners en efectiu. Poden passar dies sense que vegi un bitllet. Pequín s’havia convertit en la primera ciutat del món que visitava on semblava que els diners, tal com els coneixem, eren a punt de quedar-se obsolets. Durant els dies que hi vaig ser, només vaig veure carteres en mans de viatgers. Per als xinesos, tot es concentra al mòbil. I més concretament, l’eina centralitzadora de pràcticament tot l’oci xinès és WeChat, l’aplicació que no falta a cap telèfon intel·ligent del gegant asiàtic. És el servei de missatgeria més utilitzat, però també és una xarxa social amb informació actualitzada dels contactes o institucions de referència i un moneder que t’ho permet pagar pràcticament tot i, fins i tot, enviar diners als teus amics. La vida a les ciutats gira al voltant del telèfon mòbil. Però tota aquesta comoditat té un preu: les dades. De fa un any, WeChat reconeix en les seves condicions d’ús i privacitat que el govern xinès accedirà a la informació dels usuaris sempre que ho vulgui, cosa que confirma les sospites que molts tenien. Això inclou també el contingut de les converses. L’evolució tecnològica com a pal de paller La ciutat i el país han canviat molt des que vaig ser ací l’última vegada, ara fa tres anys. M’he trobat una Pequín molt menys contaminada, més organitzada i plena de càmeres de vigilància. A tot arreu. No vaig saber trobar un punt de la ciutat que romangués fora del camp de visió d’alguna càmera. Tota aquesta inversió en milions de càmeres de seguretat es justifica pel Sistema de Crèdits Socials, un macroprojecte de seguretat ja mediàtic que permet de monitoritzar, controlar i puntuar els 1.400 milions de ciutadans xinesos. Per exemple, les persones que no paguin les multes o els bitllets de transport o que fumin al tren poden ser penalitzades amb la prohibició d’agafar un avió o un tren d’alta velocitat. El sistema també es fa servir per detectar i resoldre petits crims, com ara robatoris. Les càmeres poblen tots els racons possibles. El projecte ha estat en el punt de mira de molts mitjans de comunicació per considerar-lo digne del món fictici de George Orwell a la novel·la 1984, però també per la demostració que la Xina té a l’abast tecnologies que semblen d’una altra era. A més de càmeres de seguretat, les ciutats xineses s’han tenyit dels colors de les empreses de bicicletes compartides. Cap carrer no se n’escapa. Cap cantonada. N’hi ha moltíssimes. Però, més que la quantitat, sorprèn la facilitat amb què es poden fer servir. És tan senzill com acostar-s’hi, escannar el codi QR que hi ha a la bicicleta i… Bingo! El cadenat fa una musiqueta i es desbloca. Una vegada l’has utilitzada, només cal deixar-la on vulguis i tornar a blocar-la amb el cadenat. I amb quina aplicació del mòbil es pot fer, això? Doncs, òbviament, amb el WeChat. Les bicicletes per a compartir han estat una revolució a les ciutats. Amb aquesta aplicació, es pot comprar als hipermercats, els mercats tradicionals i les màquines expenedores. Es pot donar diners als sensellar que demanen caritat als carrers més comercials de Pequín. Es poden comprar gelats, paraigües, nits d’hotel, catifes o, si es vol, plomes d’estruç. Fins i tot, en alguns bars i restaurants, ja no cal demanar les begudes al cambrer. S’escanna el codi QR que hi ha a la taula i es fa la comanda, directament, des del telèfon intel·ligent. Tot això no es tradueix únicament en una comoditat increïble i una integració sorprenent de les tecnologies més modernes en el dia a dia de tots els xinesos. També és un munt de dades que se centralitzen en una sola aplicació. Si es paga de manera electrònica en comptes de fer-ho en efectiu, es pot saber exactament quins productes es consumeixen, quants i quan. Passa igual amb la manera els ciutadans es desplacen per la ciutat. En bicicleta, en metro, en taxi… Tot es paga escannant un simple codi QR. El control també arriba als estrangers Visitar Pequín significava, per a mi, tornar a la ciutat que m’havia acollit feia quatre anys. Ací hi vaig estudiar durant tot un curs acadèmic. Per això, més que fer-hi turisme, m’atreia retrobar-me amb vells amics, tant xinesos com estrangers. Van ser aquests últims que em van explicar que, a parer seu, ser de fora era ara més complicat que no pas abans. Es troben amb més entrebancs administratius, que els semblen incomprensibles, i els és més difícil de mantenir el contacte amb el món més enllà de les fronteres de la Xina. ‘A vegades sembla que tinguin ganes que tornem als nostres països’, em comentava un company de l’Amèrica Central. En alguns bars i restaurants es pot demanar amb el mòbil. La comunitat internacional sempre ha trobat la manera d’eludir l’anomenada ‘gran muralla virtual’, el tallafoc que fa servir el govern xinès per blocar i filtrar els continguts d’internet (això afecta sobretot mitjans de comunicació, Google i xarxes socials com Facebook, Instagram i Twitter). El mètode més senzill i utilitzat és instal·lar-se un VPN, un programa que permet de connectar-se en servidors d’altres països i, per tant, esquivar la censura de l’univers virtual xinès. No obstant això, són molts els qui m’han assegurat aquests últims dies que aquestes aplicacions comencen a fallar per primera vegada. De fet, el govern xinès va decidir de blocar totalment l’ús dels VPN a partir de començament d’enguany. Per aquest motiu, Apple va retirar aquesta mena de programes de l’Apple Store xinès. Tot i això, els usuaris han pogut fer-lo servir igualment, però sembla que com més va amb més dificultats. A més a més, el servei de missatgeria Whatsapp, el més utilitzat per la comunitat internacional, també experimenta restriccions des de fa un any. Societat més interessada en política En només tres anys la Xina ha canviat molt. Hi ha molts edificis nous, comerços canviats i l’alta tecnologia forma part del dia a dia a la ciutat. Però també he vist els xinesos diferents. Tot i que més a poc a poc, la mentalitat d’algunes de les persones que conec en aquest país va modificant-se. Fan més preguntes i parlen més obertament de política. Per a alguns, el moment clau va ser l’eliminació dels límits presidencials que mantindrà Xi Jinping més temps al poder que els seus predecessors. Per a uns altres, va ser l’aturada del creixement econòmic del país i la guerra comercial amb els Estats Units. Parlant amb els xinesos, un veu l’altra cara de la moneda. Per ells, l’omnipresència de càmeres de seguretat és una bona manera de combatre el crim i castigar els qui defugen la llei. La centralització de totes les eines en una sola aplicació del telèfon mòbil és extremadament còmoda i una demostració de la tecnologia xinesa i el seu creixement. I el fet que no es canviï de president pot ser bo, diuen, tenint en compte que ara passen per un moment econòmic important i alternar el lideratge podria desestabilitzar l’estratègia a llarg termini del país. Un home desbloca una bicicleta amb el WeChat. Ara mateix, la seva preocupació és que la Xina continuï creixent i faci un canvi de xip en la seva producció. Volen passar de fer bons productes de nivell mitjà i imitacions a fer productes innovadors i de molt alta qualitat. Volen ser els millors del món en quantitat, però sobretot, en qualitat. Naturalment, totes aquestes opinions són només les de les persones que m’envolten en aquest país. Xinesos que estan en contacte amb la comunitat internacional, que són joves, parlen anglès i viuen a les ciutats. Però, com a mínim, aquest sector de la població sembla que va deixant enrere la indiferència per la política que havia caracteritzat el poble xinès les últimes dècades. Per mi, aquesta sempre és la millor part de visitar aquest país. Parlar amb la seva gent, trobar-me amb amics. Saber què pensen. Entendre millor una superpotència que condiciona tot el món i que pren unes decisions que a vegades són difícils de comprendre des dels països occidentals. Perquè no hi ha una única realitat, però la millor manera de tenir-ne una d’acurada és, com sempre, plantant-se al lloc i conversant amb la gent. I, per aquest motiu, viatjar és sobretot descobrir altres veritats i obrir ments. Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’: —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia. —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia? —(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
|
La volta al món sense bitllet de tornada (8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
|
A les elits econòmiques i polítiques, des de temps immemorials, els ha agradat relacionar-se entre si, no només professionalment, sinó també en el seu temps d’esbarjo. Nuclis de poder, de contactes, de secrets i favors que Luis García Berlanga va saber immortalitzar com ningú al film L’escopeta nacional. Una comèdia inspirada en les tradicionals caceres castellanes a les quals assistien ministres, artistes i aristòcrates amb l’única voluntat de confabular, negociar i fer un bon tiberi. Sense elements casposos ni rancis com el del retrat de Berlanga, a Catalunya també hi una versió més nostrada, com podria ser el Suquet d’en Portabella. Però des de fa uns anys, n’hi ha una altra, la trobada que fa Luis Conde (Barcelona, 1950) a Fontenta perquè el poder espanyol i el català es relacionin. El menjar que bateja la trobada és una icona de l’esdeveniment socioeconòmic i polític. Se serveix civet de senglar, diuen, perquè el civet pot ser de cérvol, de llebre o de qualsevol animal de caça. Enguany, Conde ha triat una data ben assenyalada per a fer el tiberi, el 27 d’octubre, que és ben bé una declaració d’intencions d’un home que per ofici no deixa els detalls a l’atzar. Aquest empresari és un headhunter, però ho podem deixar en caçatalents. La seva empresa, Seeliger y Conde, es dedica a cercar alts executius per a grans companyies. Diuen que ningú no aconsegueix reunir tant de poder com aquest empresari català. Cada any, organitza una trobada a la finca espectacular de Mas Anglada (Fonteta), en ple Empordà, on els assistents mengen senglar de les Gavarres. La importància de l’esdeveniment a nivell social, i també polític, és tal, que fins i tot es dóna per fet que hi ha d’anar el president de la Generalitat. Per allà hi han passat Pujol, Maragall, Montilla i Mas. I si el president no hi va, hi envia algun representant. L’any passat, ja no va ser així. Carles Puigdemont va declinar d’anar-hi. S’acostaven dies tensos. Era un 16 de setembre i aquell dia començava la campanya del referèndum, però tanmateix, hi havia una nodrida representació del govern: el conseller de Presidència, Jordi Turull; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull; el de Salut, Antoni Comín; el d’Empresa, Santi Vila; i el de Justícia, Carles Mundó. Josep Rull amb Luis Conde, el 16 de setembre de l’any passat, poc abans del referèndum (TV3). Un any més tard, Rull i Turull són a la presó, i Comín, a l’exili. Enguany, el govern no hi enviarà cap representant ‘perquè tot ha canviat’, diuen fonts de Presidència, un gest similar a l’absència institucional a la gala dels premis Planeta. Sorprenentment, el civet s’ha programat per a avui, 27 d’octubre, just quan fa un any de la proclamació d’independència. L’any passat, Conde va organitzar el civet el 16 de setembre; el 2016, el 16 d’abril; i el 2014, el 24 de gener. El 2015 no hi va haver civet: Conde va voler celebrar el 25è aniversari de la seva empresa al Palau de la Música. Va reunir 1.200 ‘amics’ i davant seu es va permetre el luxe de dirigir, o fer veure que dirigia, l’Orquestra Simfònica del Vallès perquè interpretés la segona simfonia del seu admirat Gustav Mahler. Diuen que Conde, unionista en clau de procés, sempre ha volgut establir ponts entre Madrid i Barcelona, i per fer-ho ha posat la seva agenda de contactes i amistats al servei de la causa. Tot i que en els civets la majoria d’empresaris vénen de Madrid, és freqüent veure-hi l’ex-president Artur Mas; el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà; el president del Barcelona Meeting Point, Enrique Lacalle; l’empresari hoteler Joan Gaspart; el president de Planeta, Josep Crehueres; l’empresari Salvador Alemany; i el director de La Vanguardia, Màrius Carol. Però avui, si la pluja no ho impedeix, la gran estrella serà Manuel Valls. Conde forma part del nucli d’empresaris i padrins que han rebut l’ex-primer ministre francès amb els braços oberts. Algunes fonts assenyalen que impulsarà la seva campanya. Ja ha dit que el votarà. Però en un atac de sinceritat va reconèixer que Valls ‘ho té molt difícil’. Però Conde no necessita ningú per a tenir influència. La seva cartera de contactes és infinita. Entre els seus clients, hi havia Iñaki Urdangarin, empresonat a Brieva (Àvila) des del mes de juny pel cas Nóos. El gendre del rei emèrit espanyol va cobrar la quantitat de 32.000 euros per haver assessorat Seeliger y Conde. Es veu que no en van quedar gaire satisfets i davant del jutge del cas Nóos, José Castro, el responsable de l’empresa de caçatalents va assegurar que havien prescindit dels serveis d’Urdangarin perquè no va ‘respondre a les expectatives’ i ‘contestava amb retard els seus encàrrecs’ . Al marge d’aquest incident, Seeliger y Conde és una empresa puntera en el seu sector i especialista a teixir contactes molt influents. Es va fer coneguda en l’àmbit mediàtic quan va contractar per sorpresa Esperanza Aguirre com a talent professional després d’haver deixat la política. Però no és la única que ha cobrat de la nòmina de Conde. També ho han fet, entre més, l’ex-ministre Íñigo de la Serna, que impulsa l’oficina de Madrid des de fa pocs dies. A Conde, al marge del seu negoci, li agrada ser present als principals centres de poder i formar part d’allò que se’n diu establishment. El seu currículum ho acredita: fa deu anys que dirigeix el Saló Nàutic; és vocal de la Fira de Barcelona; membre de la junta del Círculo Ecuestre; té cadira al consell d’administració de La Vanguardia; i forma part de Fòrum Pont Aeri. Allà on es cusen lligams entre Catalunya i Espanya, Conde sempre hi serà.
|
El civet de Luis Conde o ‘L’escopeta nacional’ de Fonteta
|
La Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural ha acordat de començar demà un període excepcional en el qual quedarà prohibit de cremar marges de cultiu o de restes agrícoles o forestals als terrenys forestals o als que estiguin situats a una proximitat menor a 500 metres. Aquest període tindrà una durada indefinida i es mantindrà fins que canviïn les condicions de risc i la conselleria emeti una nova resolució que disposi el contrari. Segons la conselleria, aquesta decisió s’ha pres a partir del seguiment de l’estat de la humitat de la vegetació. Es mantenen els valors secs i fins i tot extremadament secs en algunes zones. En aquest sentit, explica que, en aquesta època de l’any, els valors habituals de l’estrat del matoll, amb una precipitació normal, haurien de ser normals o fins i tot humits. No obstant això, després de les escasses pluges de l’últim mes, s’ha entrat ja en valors de la categoria de sec. La conselleria també apunta que aquests valors han empitjorat pels episodis de vent de ponent d’aquests últims dies, que han causat els incendis forestals de Culla i Sagunt, el primer extingit i el segon controlat a hores d’ara. La combinació de les fortes ventades pronosticades, acompanyades del descens de la humitat relativa, han fet que el combustible, tant el viu com les parts mortes, es continuï dessecant. L’incendi del Marjal dels Moros de Sagunt ha calcinat unes 320 hectàrees d’espai protegit, mentre que el de Culla va cremar-ne 535 de terreny forestal.
|
El Consell pren mesures per a evitar més incendis
|
El president de Rússia Vladímir Putin, ha assegurat avui que Moscou ‘no vol que s’ensorri cap estat europeu’, en resposta a una pregunta sobre el procés d’independència de Catalunya en una entrevista amb els principals responsables de les agències de notícies mundials. A més, Putin ha dit que desconeixia que l’ambaixador espanyol a Rússia, Fernando Valderrama, hagués estat citat en protesta per unes declaracions del ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell. Borrell havia assegurat que Rússia tornava a ser una amenaça per Espanya i la Xina un rival. ‘És un deliri absurd dir que Rússia és una amenaça’, ha respost el president rus.
|
Putin, preguntat sobre Catalunya: ‘No volem que s’ensorri cap estat europeu’
|
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha declarat avui davant de l’Audiència Nacional espanyola. En bona mesura, la seva declaració s’ha basat a repetir que no sabia res dels afers econòmics del Partit Popular. Ni del cas Gürtel, ni dels papers de Luis Bárcenas i els sobresous en B. ‘La meva responsabilitat és política i no pas comptable’, ha assegurat. Ara bé, durant la declaració també hi ha hagut moments de certa tensió amb l’advocat de l’acusació, com quan el president espanyol ha insinuat que s’havia equivocat de testimoni. I no han faltat les respostes al més pur estil Mariano Rajoy: ‘Fem el que podem significa exactament el que significa fem el que podem’, ha dit. Aquí us oferim un recull de les intervencions més esperpèntiques de Rajoy en la seva declaració a l’Audiència Nacional espanyola. La impertinència de Rajoy en un interrogatori tens por vilawebtv
|
Les respostes més esperpèntiques de Mariano Rajoy a l’Audiència Nacional
|
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que el Banc Europeu d’Inversions (BEI) ha anunciat un crèdit de 271 milions d’euros ‘per a fer escoles, depuradores i accions en favor dels valencians’. Durant la sessió de control de les Corts Valencianes, ha assegurat que després d’anys sense rebre diners del BEI per les irregularitats comeses amb aquests fons pels governs del PP, ara la Unió Europa ‘torna a confiar’ en el País Valencià i ‘tornarà a donar 300 milions per a fer escoles, depuradores i accions en favor dels valencians’. El préstec anirà destinat a impulsar iniciatives cofinançades com 93,5 milions d’euros en transferència tecnològica i cooperació universitat-empresa orientada cap a les pimes, 65,2 milions per a serveis i aplicacions de govern electrònic o 62,5 milions en processos de recerca i innovació en pimes, avancen des de Presidència. A més, 49 milions d’euros seran destinats a infraestructures públiques per a la recerca i innovació, 35,3 milions per a infraestructura i promoció d’ocupació ‘neta’ i 23,9 milions en protecció i millora de la biodiversitat, protecció de la naturalesa i infraestructura verda. Alguns dels projectes específics són l’electrificació del tram Benidorm-Benidorm Intermodal de la connexió Benidorm-Dénia, la restauració d’hàbitats d’interès comunitari d’espais com els hàbitats forestals de l’Alt Túria o la pineda de Bovalar-Sabinar, el foment d’ecosistemes naturals com la repoblació de la Serra de Mariola o l’actualització de les infraestructures per a recerca en malalties infeccioses i epidèmies emergents. Paral·lelament, el crèdit europeu servirà per a finançar la millora de les infraestructures de recerca en medicina personalitzada i el desenvolupament de medicaments innovadors, en vista a l’aplicació sanitària a patologies com a malalties estranyes o detecció de mal cognitiu, al costat d’una plataforma d’anàlisi genòmica per a estudis de diversitat neuronal i biologia de cèl·lula única en estat sa patològic o a aplicacions de la genòmica a la millora de l’arròs.
|
Puig anuncia que recuperarà els crèdits del BEI amb 271 milions
|
La presidenta de Taiwan, Tsai Ing Wen, ha descartat la unificació amb la República Popular de la Xina, com a resposta a les amenaces xineses d’envair el país. Ho ha dit en una publicació a Facebook que inclou una versió en català amb una senyera estelada. Demana suport internacional per a defensar la sobirania de l’illa i diu que no acceptaran la solució xinesa coneguda com ‘un país i dos sistemes’. La situació jurídica de Taiwan és excepcional dins la comunitat internacional. Taiwan és un estat independent, que té ple control del seu territori i un exèrcit potent, però que ara mateix només el reconeixen diplomàticament setze estats membres de les Nacions Unides i la Santa Seu. Tot i això, hi ha cinquanta-set estats més que mantenen representacions diplomàtiques no oficials a l’illa i 124 estats que tenen un acord d’exempció de visat que permet als seus nacionals de viatjar amb el passaport de Taiwan. Però aquests reconeixements, i és això que fa excepcional la situació, no són per a Taiwan com a estat independent sinó per al govern de Taiwan com a govern legítim de tota la Xina. De fet, el nom oficial del país no és pas Taiwan sinó República de la Xina. Aquesta situació complicada té unes arrels històriques, i les generacions més joves, incloent-hi la presidenta Tsai Ing Wen, la volen superar tot proclamant Taiwan com a estat independent. D’alguna manera, es pot dir que Taiwan és un estat, però que encara aspira a ser un país. La presidenta de Taiwan inclou una versió en català i amb una estelada en un missatge a la Xina Taiwan com a refugi del govern xinès El 1949, el triomf del Partit Comunista en la guerra civil de la Xina va obligar el govern xinès, del Kuomingtang, a refugiar-se a l’illa de Taiwan, que no va ser mai conquerida per les forces de Mao. Allà, va continuar existint la República de la Xina i s’hi va mantenir l’enfrontament amb la nova República Popular de la Xina proclamada per Mao Zedong al continent. Milers de funcionaris xinesos es van desplaçar a Taiwan, cosa que va comportar un gran canvi demogràfic i lingüístic a l’illa, i des d’aquell moment, cadascun dels dos estats xinesos ha lluitat perquè el món els reconega com a únic govern i legítim de tota la Xina. En aquest sentit, Taiwan no pretenia de ser un estat independent de la Xina sinó ser-ne la representació legítima. Per la seua banda, la República Popular de la Xina també reclamava la sobirania sobre Taiwan, sense que cap dels dos estats pogués alterar de manera substancial la balança. Ni la Xina podia conquerir Taiwan ni Taiwan podia controlar la Xina continental. Cal tenir en compte que la continuïtat del règim del Kuomintang a Taiwan fou possible, principalment, gràcies a la intervenció dels Estats Units, que protegiren l’illa d’una invasió de la Xina continental, sobretot d’ençà de l’esclat de la guerra de Corea, on Mao donà suport a Corea del Nord. A partir dels anys setanta, la batalla diplomàtica per veure quin dels dos estats representava la Xina es va anar decantant a favor de la Xina comunista, atès que molts països, començant pels Estats Units mateixos, van passar de reconèixer oficialment la República de la Xina com a representant de la Xina a reconèixer que la representació la tenia la República Popular. Taiwan, que fins aleshores ostentava la representació de tota la Xina a l’ONU i formava part del Consell de Seguretat, va veure com la cadira canviava de mans el 1971, quan va ser expulsat i el seu lloc el passà a ocupar el govern de la República Popular. Des d’aleshores, la República Popular de la Xina no accepta de cap manera que la República de la Xina-Taiwan reba el tractament d’estat independent a escala internacional. Per això, qui vulga establir relacions diplomàtiques amb Pequín ha de trencar qualsevol relació amb Taipei. Pequín també fa servir la seua influència diplomàtica per a evitar que la República de la Xina puga participar oficialment en esdeveniments mundials com ara els Jocs Olímpics o formar part d’organismes internacional. Tanmateix, en el cas dels Jocs Olímpics, Taiwan hi participa, això sí, sense bandera nacional ni el nom oficial del país. A més, forma part d’organismes sectorials de les Nacions Unides i altres organitzacions internacionals amb estatus d’observador. Però la situació no és tan clara com puga semblar. Els Estats Units, el Japó i Austràlia proporcionen un ampli suport militar i polític a Taiwan, encara que no el reconeguen oficialment. Però legalment, la República Popular de la Xina encara té l’objectiu de reunificar la Xina, és a dir, de recuperar Taiwan i integrar-la dins el seu territori. Conscient que les dècades que han passat han portat a una separació important entre totes dues societats, la Xina ha proclamat com a política oficial la idea de ‘un país i dos sistemes’. Això significa que dins el mateix país poden conviure dos sistemes diferents: el capitalista a Taiwan, Hong-Kong i Macau, i el comunista a la resta. Per la seua banda, la República de la Xina-Taiwan reivindica en teoria la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals. Tanmateix, a la pràctica, no fa res per a assolir aquest objectiu, i de manera no oficial proposa d’admetre l’existència de dues Xines i, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina. Per aconseguir-ho, hauria de renunciar a la representació del conjunt de la Xina i proclamar la independència. Per entendre la situació, es pot recórrer a una analogia amb la república espanyola. Al final de la guerra, l’any 1939, la república espanyola va provar de fortificar-se al Baix Vinalopó, entre Elda i Petrer, amb l’esperança que resistint en un territori petit i controlat, els estats europeus no reconeixerien el règim de Franco sinó que mantindrien la república com a representació legítima de tot l’estat espanyol. Negrín pensava que la Segona Guerra Mundial esclataria aviat i que aleshores els aliats atacarien Franco, amb la qual cosa canviaria el balanç de forces. Això no va passar. Però si hagués passat, podríem trobar-nos avui que una part de la demarcació d’Alacant fos un estat independent de fet, que reclamaria ser el govern legítim de tot l’estat espanyol, malgrat controlar només una part molt petita del territori. Com a Taiwan, el debat acabaria evolucionant cap a la discussió si això tindria cap sentit o si seria millor separar-se. Si dos governs reclamen de ser els governs legítims d’un sol territori, la comunitat internacional es veu obligada a triar entre l’un i l’altre. En canvi, si es proclamen independents, els poden reconèixer tots dos. Democràcia i prosperitat com a motors de la independència En un principi, després d’haver-se instal·lat a Taiwan, la República de la Xina va continuar essent un sistema de partit únic, una dictadura dominada pel Kuomingtang. Però el 1987, va evolucionar cap a la democràcia i el multipartidisme, de manera que Taiwan s’ha convertit en un dels països més dinàmics i oberts de la zona. També econòmicament. Avui, Taiwan és la setena economia asiàtica i la que fa vint-i-quatre al món. Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor, Lee Teng-hui, va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan, que ja hi eren abans de l’arribada del govern xinès del Kuomingtang, al final de la guerra. La democràcia va arribar el 1991, quan l’Antiga Assemblea Nacional, que estava formada per diputats perpetus que representaven totes les províncies continentals, fou dissolta i se’n convocà una de nova elegida lliurement, aquesta volta tan sols pels ciutadans de Taiwan. El 1994, també s’establí l’elecció popular pels taiwanesos del president de la República de la Xina. Al mateix temps, va començar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan deixant de banda el discurs nacional xinès. Això ha implicat, per exemple, el reconeixement de les llengües autòctones parlades pels pobladors de l’illa abans de l’arribada del govern de la República de la Xina. La victòria electoral dels independentistes de Tsai Ing Wen, el gener del 2016, ha accelerat el procés de diversificació de Taiwan, tot i que el seu Partit Progressista Democràtic ha rebut una important derrota en les darreres eleccions municipals i parlamentàries, a mans, precisament, dels partidaris de continuar considerant-se la Xina. Tsa Ing Wen ha aprovat un programa ambiciós que inclou fer de l’anglès també llengua oficial i facilitar la nacionalització de ciutadans estrangers, amb l’aspiració que d’ací a pocs anys un 20% de la població de l’illa no siga ètnicament xinesa. També s’han liberalitzat molts aspectes de la vida: en principi, s’han autoritzat els matrimonis homosexuals, i es fomenta molt la llibertat de premsa. La voluntat és crear una societat tan antagònica amb la xinesa que la independència siga inevitable. La repressió que ha començat a Hong-Kong aquests darrers mesos ha fet que molts occidentals i demòcrates d’Hong-Kong hagen començat a instal·lar-se a l’illa tot proclamant-la un refugi dels drets humans. Segons la Resolució sobre el futur de Taiwan, de 1999, el Partit Popular Progressista (PPD), al poder, considera que l’anomenada ‘República de la Xina (Taiwan)’ és un país independent i sobirà format per Taiwan i les illes més petites que l’envolten, la sobirania del qual deriva només dels ciutadans de la República de la Xina que viuen a Taiwan –és a dir, que aplica el principi d’autodeterminació. El PPD considera que la independència de Taiwan és un fet que fa innecessària una declaració formal d’independència i rebutja l’anomenat ‘principi d’una Xina’ definit el 1992 per Taiwan com a base per a les relacions diplomàtiques oficials amb la Xina continental. Aquest principi reconeixia que existien dos estats però que només hi havia una Xina. El PPD va més enllà encara i argumenta que els esforços per a promoure una identitat nacional taiwanesa pretenen normalitzar-la. Una identitat que és barreja de diverses, inclosa la xinesa, i que va ser reprimida pel govern autoritari del Kuomintang, ara a l’oposició, des que va arribar a l’illa el 1949. El paper del Japó i una rendició sota discussió Els independentistes taiwanesos diuen que l’ocupació de l’illa pel govern xinès del Kuomintang no va ser legal. Entre 1895 i 1945, Taiwan no va formar part de la Xina sinó del Japó, després d’uns anys en què va ser independent, amb el nom de República de Formosa, i d’haver format part de l’imperi xinès. El 17 d’agost de 1945, els Estats Units van obligar l’emperador del Japó a signar el document de rendició, pel qual el Japó renunciava oficialment al seu imperi i tornava els drets sobre les terres que havia conquerit als diversos estats. Això va afectar una àmplia zona del Pacífic i l’Àsia. Taiwan va ser un dels territoris als quals va renunciar el Japó, però no es va especificar a favor de qui renunciava. El text exacte de l’article 2 del Tractat de San Francisco diu, simplement, que el Japó ‘renuncia a qualsevol dret, títol i reclamació sobre Formosa i Pescadors’ (els noms històrics de Taiwan i Penghu), però no n’indica cap estat successor. Fins a l’arribada dels independentistes al poder, ni el govern de la República de la Xina ni el de la República Popular no acceptaven aquesta tesi, i tots dos posaven en relleu que la República de la Xina s’havia fet càrrec del govern de l’illa. L’actual govern i, en general, els independentistes insisteixen que el Tractat de San Francisco, com que no nomena cap successor, obre la porta al dret d’autodeterminació i reconeix una realitat plural. Que Taiwan és una illa amb forts vincles amb la Xina però amb una personalitat pròpia que va més enllà i que integra múltiples realitats.
|
Taiwan: l’estat independent que ara aspira a ser un país
|
Coincidint amb els quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana, VilaWeb us ofereix cada setmana una entrevista amb alguns dels protagonistes d’aquella mobilització. Avui us oferim l’entrevista a Isabel-Clara Simó, escriptora i periodista. Recentment guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va participar a l’àmbit de Periodisme del Congrés de Cultura Catalana. Podeu consultar tota la informació relacionada amb la commemoració en aquesta web. La Fundació Congrés de Cultura Catalana anima els congressistes que hi van participar a compartir fotografies i records de la seva experiència al correu [email protected].
|
Isabel-Clara Simó: ‘Al Congrés de Cultura Catalana tots anàvem a l’una’
|
El vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa fa una visita oficial a Islàndia, on demà es reunirà amb el president del parlament del país, Steingrímur J. Sigfússon. En aquesta reunió també hi haurà diplomàcia espanyola, perquè, com ha anunciat Costa, s’hi ha ‘autoconvidat’. Jorge Cabrera, el cap de missió de l’ambaixada espanyola a Olso, que també abasta Islàndia, va fer una maniobra perquè l’encarregada de negocis fos present a les reunions institucionals de Costa amb Steingrímur i amb el director general de comerç exterior del Ministeri d’Afers Estrangers islandès. Aquí l’embaixada espanyola ens comunica que s’ha autoconvidat a la reunió que tenim demà amb el presient del Parlament d’Islàndia. Els diré que és un gest molt poc diplomàtic i que no són benvinguts, però en tot cas no aconseguiran silenciar la nostra denúncia de la repressió. pic.twitter.com/M346tQjI5z — Josep Costa🎗 (@josepcosta) January 16, 2020 A l’octubre, Sigfússon va reivindicar la presidenta Carme Forcadell davant els presidents de tots els parlaments europeus a l’assemblea general del Consell d’Europa, a Estrasburg. Va dir que a Europa hi havia exemples clars de falta de respecte pels drets humans, per la llibertat d’expressió i pels drets de les minories. A més, va expressar preocupació amb la sentència contra el procés, que encara no s’havia publicat. En aquest viatge, Costa també s’ha reunit amb autoritats de les Illes Fèroe, com ara el president del parlament, Jógvan á Lakjuni; el ministre d’Afers estrangers, Jenis av Rana; i alguns diputats com Kristina Háfoss, ex-ministra d’Hisenda i ara diputada del partit independentista Tjóðveldi al parlament feroès. Kristina Háfoss: ‘El cas català és una qüestió de drets humans i drets democràtics’ The Vice President of the #Catalan Parliament @josepcosta has arrived in the #FaroeIslands.J. Costa is on visit & will meet the President of the Faroese #Parliament, the Foreign Affairs Committee, the Minister of Foreign Affairs & others.Welcome! 🇫🇴#Farpol #EUpol pic.twitter.com/gGYqBRc1oc — Kristina Háfoss (@KristinaHafoss) January 15, 2020
|
L’ambaixada espanyola ‘s’ha autoconvidat’ a una reunió de Josep Costa amb el president del parlament d’Islàndia
|
La Fundació Turisme València ha demanat personar-se en el cas Taula, en el qual dins de l’anomenat ‘cas Imelsa‘ s’investiga un presumpte blanqueig de capitals en el grup municipal del PP en l’ajuntament de la ciutat, per a ‘reclamar el frau’ en un contracte de 600.000 euros relatiu a serveis de comunicació en aquesta entitat. Així ho ha anunciat la primera tinent de batlle en el consistori, regidora de Turisme i presidenta de Turisme València, Sandra Gómez, que ha precisat que aquesta sol·licitud es va portar a terme fa dues setmanes. ‘Ens personem com a Turisme València en el cas Taula perquè el que sí que hem de tindre clar és que anem a perseguir totes aquelles persones que van perjudicar l’erari públic, els diners de tots i totes’, ha manifestat la responsable municipal. Sandra Gómez ha afirmat que aquesta ‘no és una qüestió només de responsabilitats penals sinó també de responsabilitats civils’ i ha defès per això la decisió de ‘demanar que retornen tot el que s’han portat’. La personació s’ha demanat per l’adjudicació d’un contracte de comunicació que ascendia a 600.000 euros i pel qual no es van realitzar treballs, ha precisat el departament de Gómez. ‘Ens personem en el procediment Taula per a reclamar el frau que va haver-hi en l’erari públic de Turisme València, que a dia d’avui ascendeix almenys a 600.000 euros’, ha agregat.
|
La Fundació Turisme València demana personar-se en el cas Taula pel frau en un contracte de 600.000 euros
|
Ja s’han anat concretant totes les mobilitzacions de protesta contra la reunió del consell de ministres espanyol que es farà a Barcelona, a la Llotja de Mar, aquest divendres, 21 de desembre. S’escau el primer aniversari de les eleccions del 21-D, imposades per Mariano Rajoy arran de l’aprovació de l’article 155 de la constitució. Unes mobilitzacions que han convocat organitzacions independentistes molt diverses. Unes quantes, a Barcelona, tot i que no es descarta que n’hi pugui haver en altres punts del país. L’Assemblea fa una crida a una concentració lenta de vehicles L’ANC, que ja va dir que la protesta no seria ‘ni un cercle ni un llaç de llum’, va anunciar a Twitter que faria una concentració multitudinària de vehicles a Barcelona. ‘Direm ben clar que no són benvinguts’, deia l’entitat, que pot voler col·lapsar el centre de la ciutat. L’ANC fa una crida a sortir de tots els racons de Catalunya amb cotxe de bon matí en direcció a la capital. Es pot castigar amb presó la protesta contra el consell de ministres espanyol? Òmnium: un Consell Popular de Ministres Òmnium ha convocat un acte polític amb el títol ‘Consell Popular de Ministres’, el dia 21 a les onze del matí davant l’estació de França de Barcelona, prop de la Llotja de Mar. Hi participaran diverses entitats de la societat civil de l’àmbit dels drets humans, de la cultura i l’educació. L’entitat fa una crida a ‘protestar de manera pacífica i determinada’ contra la presència del govern espanyol a la capital catalana i a ‘fer sentir la veu al carrer’. També destaca la darrera carta de Jordi Cuixart, en què demanava: ‘Mantinguem tant la determinació com la serenor, tant el coratge com la intel·ligència . No caiguem en cap parany i sapiguem respondre amb l’ambició insubornable dels qui ens sentim deslliurats de cap por.’ 🎥 Demà, sortim tots i totes al carrer per protestar pacíficament contra un Estat espanyol que vulnera els nostres drets. Vine al Consell Popular de Ministres! 📆 21 de desembre🕚 11 h📍 Davant l'estació de França#21DConsellPopular pic.twitter.com/ZZsrAFoq8R — Òmnium Cultural (@omnium) December 20, 2018 Una quinzena d’entitats protagonitzaran el consell i posaran la veu als ‘reptes pendents’ de cadascun dels sectors socials, culturals i econòmics que representen. El Grup de Periodistes Ramon Barnils serà la contraposició de la portaveu del govern espanyol; la Unió de Pagesos, del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació; representants del Front d’Alliberament Gai de Catalunya i el Moviment Feminista seran el mirall de la Vice-presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat; la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i els Escoltes Catalans, del ministeri d’Educació i Formació Professional; SOS Racisme, del ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social; l’Associació Catalana de Drets Civils, del ministeri de Justícia; l’Aliança contra la Pobresa Energètica, del ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social; Universitats per la República contraposarà el seu discurs al del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats; Stop Mare Mortum, al d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació; l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, al del Ministeri de Cultura i Esports; Som Defensores, al del Ministeri d’Interior; i l’activista per la pau, Gabriela Serra, al del Ministeri de Defensa. Pirat’s Sound Sistema, Ju i Ebri Knight posaran música a l’acte del Consell Popular de Ministres. Manual de seguretat i recomanacions per als manifestants Els CDR convoquen a tres punts de la ciutat Els CDR han convocat a la Llotja de Mar, el dia 21 a primera hora del matí, amb els lemes ‘Tombem el règim’ i ‘Desbordem-los’. ‘Les barricades poden tallar un carrer, però obren el camí’, diuen, i recorden les concentracions que es van organitzar en diverses escoles el primer d’octubre de l’any passat al matí. Els CDR recomanen ‘intel·ligència col·lectiva i organització’. «Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.» Bertold Brecht. El proper #21D, a primera hora del matí, a la Llotja de Mar de Barcelona: #TombemElRègim🔨#21DESBORDEMLOS pic.twitter.com/In7pDUf1iD — CDR Catalunya (@CDRCatOficial) December 13, 2018 La protesta s’organitzarà en tres columnes que sortiran a les 8.30 de diferents punts del centre de Barcelona. La columna ‘1 d’octubre’ sortirà de la plaça d’Urquinaona. La columna ‘No passaran’, de l’avinguda de Lluís Companys. I la columna ‘Ingovernables’, de la plaça del Portal Nou. ‘Tothom en la mateixa direcció.’ 📣Aquest #21DESBORDEMLOS: a Barcelona sortirem al carrer en tres columnes a les 8:30h! 🛡️Columna 1 D'OCTUBRE📍Pl. Urquinaona 🛡️Columna NO PASSARAN📍Av. Lluís Companys amb Pujades 🛡️Columna INGOVERNABLES📍Pl. del Portal Nou Tothom en la mateixa direcció: #TombemElRègim🔨 pic.twitter.com/cmvTRbbw9Y — CDR Catalunya (@CDRCatOficial) December 20, 2018 Manifestació unitària a la tarda A la tarda, hi ha convocada una manifestació unitària amb el lema ‘Tombem el règim’, que sortirà a les sis dels Jardinets de Gràcia. Té el suport d’organitzacions com l’ANC, Òmnium, CDR, SEPC, Arran, Universitats per la República, l’ANJI, la Intersindical i la Forja. Aturada de país: La vaga general que convoca la Intersindical-CSC Intersindical-CSC: aturada de país dues hores La Intersindical-CSC ha convocat una vaga el divendres 21, de les 12.30 a les 14.30, coincidint amb la reunió del consell de ministres espanyol. El sindicat explica que l’aturada es fa per motius econòmics i socials, atès que el govern de Pedro Sánchez no ha retirat el decret del 6 d’octubre que facilita el trasllat de seus socials ni ha retirat la reforma laboral del PP, entre més. D’altra banda, fonts del sindicat recorden que hi ha moltes lleis de contingut social aprovades al parlament que ‘continuen anul·lades’. 🚩La @I_CSC convoquem vaga general el 21/12, de 12.30 a 14.30. 🚫El govern de Pedro Sánchez manté la reforma laboral de M.Rajoy, el decret de deslocalització d’empreses i les impugnacions de lleis socials aprovades pel Parlament. ✊Reivindiquem un SMI català de 1.200 € — Intersindical-CSC 🎗 (@I_CSC) December 10, 2018 Universitats per la República: aturada de quatre hores Amb el lema ‘El consell de ministres arriba, aturem les classes’, Universitats per la República ha convocat una aturada el dia 21 entre les 10.00 i les 14.00. La portaveu, Núria Nieto, que creu que el consell de ministres a Barcelona és una clara provocació, diu: ‘Cal mostrar rebuig a aquells que amenacen de tornar a aplicar el 155 i no respecten el dret d’autodeterminació.’ ⚠ El Consell de Ministres arriba: ATUREM LES CLASSES! ⚠ Davant d'un Estat que:– Amenaça amb tornar a aplicar el 155– No respecta el dret a l'autodeterminació– Manté més de 2.000 represaliatsEl #21D buidem les aules per tornar a omplir els carrers! #21DAturemElConsell pic.twitter.com/bYzPicbpir — Unis x la República 🎗 (@unisxrepublica) December 13, 2018 RENFE i Adif convoquen una vaga el 21 de desembre Prou Ostatges convoca un dejuni col·lectiu La plataforma Prou Ostatges ha convocat un dejuni col·lectiu el 21-D en un ‘lloc emblemàtic’ de Barcelona, i vol reunir-hi totes les persones que fan dejunis a diferents punts del país, com ara Montserrat, Vic, Barcelona i Cornellà. JERC i Arran, ‘impedir’ i ‘aturar’ el consell Les joventuts d’ERC fan una crida a ‘impedir’ el consell de ministres a Barcelona, amb un cartell on es veuen els membres del govern de Sánchez de cap per avall. El Jovent Republicà considera que la reunió és un fet ‘repugnant’ i una ‘provocació de les forces de l’estat’. Diuen que ‘cal plantar-hi cara’ de manera ‘multitudinària i organitzada’, tot i que no han concretat com. 📆✊ Divendres que ve #PlantemCara21D al Consell de Ministres de forma massiva i organitzada. Els poders de l’Estat que venen a recrear-se en la repressió no són benvinguts! 👎📝➡️ https://t.co/BkW0BPnWc8 pic.twitter.com/gtw7miWNqc — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) December 14, 2018 Per la seva banda, Arran ha fet una crida al jovent a concentrar-se davant la Llotja de Mar per ‘aturar’ el consell. Amb un missatge a les xarxes socials, Arran insta el jovent a mobilitzar-se davant l’edifici el matí del 21-D: ‘El seu règim del 78 és la nostra misèria: combatem-lo!’. Al cartell es pot llegir: ’21-D: Les joves aturarem el Consell!’. ⚠️ ATENCIÓ ⚠️ Fem una crida a tot el jovent a concentrar-se el matí del #21D davant de la Llotja de Mar per aturar el Consell de Ministres de @sanchezcastejon. ❌ El seu règim del 78 és la nostra misèria: combatem-lo! 👊 #TombemElRègim pic.twitter.com/1TzJfWRfh9 — Arran (@Arran_jovent) December 14, 2018
|
Guia 21-D: Totes les mobilitzacions contra el consell de ministres espanyol a Barcelona
|
El Sindicat Professional de Policia (SPP), personat en la causa per les càrregues de l’1-O que instrueix el Jutjat d’Instrucció 7 de Barcelona, ha presentat un recurs d’apel·lació contra el rebuig a investigar votants dels col·legis barcelonins per un presumpte delicte de resistència passiva greu. Segons un comunicat, el SPP ha recorregut les quatre denegacions a investigar votants al·legant que ‘les persones que hi havia coneixien i sabien a què anava la policia espanyola i els van fer front, fent servir la força passiva per evitar l’acció policial i resistint-se greument a les ordres donades pels funcionaris’. El sindicat confia que l’Audiència de Barcelona estimi els seus recursos i ordeni obrir investigacions per aquestes accions, perquè en les imatges sobre les actuacions als col·legis ‘s’aprecia perfectament com la multitud congregada en els punts de votació duia terme una resistència passiva greu’. ‘Aquestes persones, emprant la força, entrellaçades les unes a les altres o subjectant-se a baranes o tanques, empenyent els funcionaris, obstruïen amb el seu cos el pas dels agents per impedir-los complir el mandat judicial’, han lamentat, afegint que a més van insultar els policies. Arxiu El jutge d’Instrucció 7 va rebutjar investigar els votants en argumentar que l’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’impedir el referèndum no anava dirigida als votants, que no existia una prohibició general d’acudir als centres designats com a col·legis electorals, i que van ser ‘víctimes directes de la situació de confrontació generada pels poders públics’. El jutge va considerar que, a pesar que es publiqués en tots els mitjans de comunicació que el TSJC havia ordenat impedir la consulta, ‘qualsevol ciutadà podia acudir als centres electorals perquè no se li havia prohibit’. Una resolució judicial constata que l’única violència de l’1-O fou la de la policia espanyola
|
Un sindicat policíac recorre que no s’investigui votants de l’1-O per resistència
|
L’aeroport de Barcelona recupera avui la normalitat després d’un cap de setmana caòtic, tant per la vaga del personal de terra d’Ibèria com per les anul·lacions de vols causades per l’aiguat de dissabte, que va obligar a aturar l’activitat. Aquest matí, la gran majoria dels vols que s’enlairen o que aterren a Barcelona van sobre l’horari previst. Més de quinze mil passatgers van quedar afectats per les anul·lacions, la majoria dels quals van ser recol·locats en altres vols que sortien ahir o avui mateix. Aquest matí, el comitè de vaga es reuneix per decidir si continua les protestes. Consulteu l’estat de tots els vols d’arribada i sortida ací. El comitè de vaga exigeix, sobretot, d’estabilitzar els llocs de feina. En aquest sentit, demana de transformar tots els treballadors fixos a temps parcial a fixos a temps complet. També vol que 400 treballadors eventuals esdevinguin fixos. D’aquesta manera, segons el comitè, s’acabaria ‘l’abús de les hores extraordinàries obligatòries’ dels treballadors arran de l’augment del trànsit aeri. El comitè considera que les seves demandes també permetran de reorganitzar els torns i els horaris i aconseguir ‘unes condicions de treball dignes’. Ibèria, en canvi, s’escuda en el fet que no pot transformar els contractes del personal de l’aeroport de Barcelona perquè s’han de negociar a escala estatal.
|
L’aeroport de Barcelona recupera la normalitat amb la possibilitat de més dies de vaga
|
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha presentat una denúncia a la fiscalia contra la secretaria d’estat per a l’España Global, Irene Lozano, per prevaricació, calúmnies i obstrucció a la justícia. Ho ha fet com a resposta a la difusió de l’informe del govern espanyol contra el procés d’independència, en què vulnera la presumpció d’innocència dels presos polítics i ‘atempta contra el dret a la tutela judicial efectiva i la independència i la imparcialitat dels òrgans judicials. Irene Lozano, la intoxicadora global La denúncia es fonamenta en les manipulacions i les opinions que conté l’informe ‘La realitat del procés independentista’ elaborat per España Global, i en la criminalització del moviment independentista. Així mateix, hi desgrana totes les vulneracions de la presumpció d’innocència dels dotze acusats al Tribunal Suprem espanyol. També diu que tothom que va col·laborar en l’elaboració de l’informe podria haver incorregut en aquests tres delictes.
|
Torra denuncia Irene Lozano per prevaricació, calúmnies i obstrucció a la justícia
|
Santi Vila (1973) és el conseller de Cultura del govern català. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya (2006-2013), batlle de Figueres (2007-2012) i conseller de Territori i Sostenibilitat (2012-2016). Actualment opta a presidir el consell nacional del Partit Demòcrata Català, i té per rivals Mercè Conesa, batllessa de Sant Cugat, i Joan Vila, ex-batlle de Bigues i Riells. Vila rep VilaWeb al seu despatx de conseller, al Departament de Cultura. —Partit Demòcrata Català. Us agrada el nom? —Dec ser el primer dirigent que es va pronunciar a favor d’aquest nom: m’agrada Partit Demòcrata, entre més coses, perquè des d’una perspectiva internacional ens situa bé en un espai progressista. Liberal-progressista. En aquest sentit, hi vaig donar suport. A les portes del congrés, era dels que considerava que la paraula ‘convergència’ d’alguna manera o altra s’havia de mantenir. I, de fet, ho vaig escriure en un llibre que es diu Un moment fundacional. —Doncs la paraula ‘convergència’ no hi apareix, a Partit Demòcrata Català. —No. Com és sabut, les propostes que va fer la direcció no van ser benvistes. I es va entrar en una dinàmica que va evolucionar cap a aquest nom, que també em sembla modern i progressista. —Dels primers noms, ‘Catalans Convergents’ i ‘Més Catalunya’, quin us agradava? —Jo veia clar que la paraula ‘convergents’ sumava. Permetia moltes complicitats. La paraula ‘convergir’ suma. Quan avaluem qui ha estat el protagonista dels quaranta anys de progrés a Catalunya haurem de reconèixer que han estat el PSC i Convergència —Xavier Trias va dir que potser haurien de demanar perdó pels casos de corrupció. Hi esteu d’acord? Fa falta catarsi, o amb això que va fer Trias n’hi ha prou? —Els comportaments polítics vinculats a l’honestedat han de respondre personalment. Com a formació política hem de ser sempre radicalment honestos, i radicalment demòcrates, que vol dir transparents. Quan hi ha un comportament personal reprovable hem de ser implacables. Jo ho he estat sempre. A vegades fins i tot arriscant la meva posició interna. Jo sóc molt íntegre. Crec que des del punt de vista col·lectiu a Convergència només se li poden imputar bones polítiques al servei de la gent. I quan avaluem qui ha estat el protagonista dels quaranta anys de progrés a Catalunya haurem de reconèixer que han estat el PSC i Convergència. —Les bases van empènyer perquè el partit es definís independentista i republicà. Us hi sentiu còmode? —Era molt necessari que el partit abandonés posicions que fossin interpretades com a ambigües. I que hi hagués una posició clara per la independència. I ara l’element qualitatiu que hem de saber afegir, per distingir-nos d’algunes altres formacions, és que a més de ser el partit que vol la independència ha de ser el partit que la pot fer possible. El partit més útil per a aconseguir el somni, la utopia. Hi ha polítics que et diuen: jo vaig entrar en la política perquè des d'adolescent volia treballar per la independència d'aquest país. Jo reconec que no, a mi no em va moure això. A mi em va moure que m'estimo la gent —Santi Vila es defineixi com a independentista? —Sóc una persona que en aquests moments treballa per la independència de Catalunya, que sempre he descrit com un objectiu instrumental. Hi ha polítics que et diuen: jo vaig entrar en la política perquè des d’adolescent volia treballar per la independència d’aquest país. Jo reconec que no, a mi no em va moure això. A mi em va moure que m’estimo la gent. I que puc transformar la realitat del meu entorn i transformar-la per bé. El motor es nota molt. I la mentalitat. Ho veig amb companys de partit. Per què hi ets? I et diuen que des d’adolescents somnien una Catalunya independent. Si aquesta pregunta me la fessis alliberat de conjuntures, jo no t’entraria mai per aquí. Ho reconec. Perquè hi estic, en la política? Perquè estimo la gent. Perquè crec que els puc ajudar i puc ser útil. Si ara de cop i volta, que planto cara a Espanya amb això de Sixena, em desterressin a Anglaterra, i hagués de viure a Londres, doncs al cap de dos mesos intentaria ser regidor de Londres. —O batlle! —Exacte! Intentaria ser batlle de Londres! Perquè jo crec que puc ser útil. —I el terme republicà, dins Partit Demòcrata, com el veieu? —Alguna gent s’ha atabalat una mica. A mi m’agrada dir que la paraula ‘republicà’ només és la conseqüència lògica d’haver de descriure una forma d’estat. Si aconseguim que Catalunya sigui un país independent no tindria gaire sentit que haguéssim de configurar una opció dinàstica. Ara, no es pot dir que el Partit Demòcrata es defineixi com a republicà apel·lant a la idea republicana que ens vincula als anys trenta, i que és molt més controvertida. —Controvertida? —Evidentment. A Catalunya moltes famílies es van dividir. La meva família mateix: tinc sang materna republicana, i tinc sang paterna de gent que no estaven en cap opció, però que van travessar la frontera per por, perquè eren catòlics. Perquè la idea republicana a Catalunya suscita molts més sentiments controvertits que no els valors republicans que desperta a França. —Doncs vau militar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) abans d’entrar a CiU. —Quan era un adolescent. Quan feia la carrera. Als anys noranta. —Per tant, tan controvertida la idea republicana dels anys trenta, no ho deu ser, per a vós. —Parlo per la societat. Jo a la Universitat de Girona duia els meus alumnes a Mauthausen i fèiem ofrenes florals a les víctimes de la guerra civil. El dolor dels republicans el comparteixo i l’he reivindicat. Tan cert com que la guerra civil i la República mereixen una anàlisi molt més complexa. —I per què vau deixar ERC? —Sempre he estat una persona progressista. I tinc claríssima la identitat nacional. I en aquells moments, que tenia dinou anys, vint i vint-i-un, vaig començar a col·laborar amb ells en l’àmbit local. Allò va evolucionar en una creixent tensió entre Puigcercós i Colom que em va incomodar. Vaig deixar-ho. I al cap d’uns anys una amiga meva farmacèutica es va presentar com a independent a les eleccions locals per CiU. Em va demanar si la hi volia acompanyar i vaig dir que sí, si em deixava ser independent, i no fer-me del partit, amb molt de gust. I al cap d’un temps, com passa en aquests casos, em vaig fer militant. I som aquí. RUI? El govern ha de seguir el nostre camí. Les incorporacions noves tenen avantatges i inconvenients. I els hem de calibrar. Hem de veure si aporten més confiança i seguretat portes endins, i més solvència de portes enfora. Jo demano un criteri de prudència —Què n’opineu del referèndum d’independència que l’ANC, la CUP, Demòcrates i més volen introduir dins el full de ruta? —És clar que el govern ha acordat un full de ruta. I el duem endavant amb extrema dificultat, amb moltes amenaces des de fora i des de dins. Estem compromesos amb un full de ruta perquè els ciutadans vagin a unes eleccions i puguem comptar definitivament si la majoria dels ciutadans volen la independència o no. Què ens passa? Que lamentablement les institucions de l’estat acrediten una baixíssima qualitat democràtica i un nul interès a canalitzar per la via democràtica el conflicte que tenen amb Catalunya. A partir d’aquí segurament és inevitable que el parlament, que entitats cíviques, posin sobre la taula iniciatives. Noves mesures de pressió a l’estat. I només puc dir una cosa: totes les iniciatives són benvingudes, perquè ràpidament intueixes que són benintencionades. Ara, el govern ha de seguir el seu camí. Les incorporacions noves tenen avantatges i inconvenients i els hem de calibrar. Hem de veure si aporten més confiança i seguretat portes endins i més solvència de portes enfora. Jo demano un criteri de prudència. Perquè aquest procés no el guanyarem amb el primer dels convençuts, sinó amb l’últim dels conversos. —Em pensava que hi éreu molt més contrari, al RUI. No hi tanqueu del tot la porta, doncs? —Ni en conec els detalls. El conec periodísticament. El govern no ha valorat aquesta qüestió. Que és molt dinàmica, es va movent. Acostumo a ser molt caut. Només dic que vigilem de posar noves iniciatives damunt la taula que puguin fer que l’opinió pública tingui la percepció que tendim a la improvisació. La independència la guanyaran els moderats. I depèn de què fem, si els moderats se’ns espanten, perdrem. En conec molts, de moderats. —Els moderats no te’ls guanyes essent moderat. Te’ls guanyes anant segur, i foragitant la por. Va passar amb el 9-N. Els moderats també van votar. —Allò era un acte sense conseqüències jurídiques. Era de presa de posició, d’orgull. Només faltaria que els espanyols no em deixessin votar! Al final això forma part del plantejament estratègic i tàctic. Sóc de tendència moderada i prudent. I el partit el vull guanyar igual. En la meva posició, d’alta responsabilitat, prefereixo anar matisant, contenint, aportant complexitat. Jo no tinc clar en quin costat jugo. Hi ha gent que m’ho diu: sempre ets sospitós. I és que això és congènit des que sóc una criatura. No m’ha agradat mai adscriure’m en els blancs o en els negres. Mira, aquest m’agrada. O és que aquest és l’adversari. Però és que té raó, cony! El primer polític de Catalunya que va reprovar Jordi Pujol vaig ser jo. Això és acreditat. El dilluns següent del 25 de juliol de 2014. Va haver-hi gent que em va deixar de parlar. Jo no he vingut aquí a rentar la cara de coses que no estan bé. En relació amb la identitat, amb la independència, no he vingut a avalar coses que no cregui que no són encertades. No em paguen prou per a fer aquestes coses. Sóc una persona lliure. La gent és molt més llesta que no ens pensem. —Aquesta setmana la Diputació de Girona ha aprovat de gastar-se 124.000 euros per salvar la gestió deficitària de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll. Heu llegit aquest article de Bernat Dedéu? Hi explica que Carles Coll cobrava en negre d’alguns batlles, que malpagava els músics i que havia arribat a cobrar 200.000 euros l’any de l’administració pública. Titulava l’article ‘Atureu el lladre!‘ El coneixeu, el cas? És cert tot això que diu Dedéu? O són falsedats? —No vull respondre a un tercer, que ni hi poso cara, ni sé qui és. Jo no em dedico a polemitzar amb persones que ni conec. Em parleu de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Quin és l’origen del mal? Que a Catalunya no hem invertit prou en cultura. Hi ha moltes orquestres, sovint de corda, que s’articulen entorn d’una batuta. D’un director. Amb totes els avantatges i tots els inconvenients. Aquí la criatura plora per la pobresa. Si jo m’enfado amb la professió periodística perquè crec que són poc rigorosos, quin és l’origen del mal? Que tota la professió s’ha empobrit molt. En el terreny de la música és espectacularment fràgil. I ens hauria d’avergonyir com a governants que ho sigui tant. Perquè sovint aquestes orquestres, en el cas de l’Orquestra de l’Empordà, al voltant de Carles Coll, han fet una feina de recuperació de patrimoni local, i difusió, que jo he apreciat molt. Jo he anat a poblets de 500 habitants on oferien les Quatre estacions de Vivaldi i sardanes orquestrades per músics de cambra. —I cobrant en negre, segons Dedéu. Vós sabeu si és veritat, o és fals? —Quan algú diu això ho ha d’acreditar. Evidentment que no en tinc coneixement. No ho he vist que això passi. Jo he estat alcalde, i quan he contractat una orquestra lògicament hi ha un acte administratiu. Ara, això, des de Barcelona estant es veu d’una manera i des del territori tot és molt més complex. La precarietat. I aquí hi ha hagut una feina de difusió molt forta. Dic que la governança en aquestes orquestres és precària? No, no dic pas això. O fins i tot mala pràctica? De cap de les maneres. De cap de les maneres. Això es podria resoldre via inspeccions? Sí, ja es fa. Inspeccions de treball. Però no és la solució, això. El govern no només s’ha de conformar a fer una feina de control. —Coneixeu Carles Coll? —El conec molt. És un patriota radical i independentista. Ha fet actes molt generosos. I gestiona una orquestra precària. No sé si ho fa més bé o més malament. —I com a conseller, us ho podríeu mirar? Per confirmar si ho fa més bé, o més malament. —No em consta. I no parlo per parlar. Sé que els ajuntaments no tenen oportunitat de pagar diners en negre. Com voleu que ho facin? Vine a actuar, que et pagaré en negre. Si no és que els alcaldes hi posen ells mateixos els diners de la butxaca! Oi que no té sentit?
|
Santi Vila: ‘Jo no tinc clar en quin costat jugo’
|
Gerard Piqué ha parlat per primera vegada del projecte del Futbol Club Andorra que dirigeix, com a fundador i president del grup Kosmos, coincidint amb la presentació de l’acord de patrocini de l’entitat amb MoraBanc per als deu anys vinents. El jugador del Barça s’ha mostrat molt ambiciós: vol que soni l’himne de la Champions a Andorra. Sense concretar gaire, Piqué ha dit que impulsaria un projecte des de la base, promovent el planter, i que volia que els jugadors fossin siguin importants. L’objectiu és demostrar que: ‘No és només un primer equip sinó que hi ha un projecte sòlid darrere en el qual creiem en els joves, perquè han de ser una font de talent que ens nodreixi de cara a reptes més importants.’ Piqué ha recordat que en aquest moment hi havia dotze integrants del primer equip que eren andorrans i ha expressat el desig que sempre fos així. Veu el seu projecte com una manera de fer créixer el nivell esportiu i també la competitivitat, no només de l’equip sinó també de la selecció andorrana. El FC Andorra milita en Primera Divisió Catalana i suma deu jornades consecutives sense perdre, cosa que li permet de mantenir l’objectiu d’ascendir a Tercera Divisió. És a set punts del líder, amb un partit menys, i queden sis jornades.
|
MoraBanc patrocinarà durant deu anys l’Andorra de Gerard Piqué
|
El seleccionador Gerard López entén que Valladolid, Rayo Vallecano i Osca hagin decidit de no cedir els seus jugadors per al partit amistós de dilluns que ve de Catalunya contra Veneçuela (Girona, 21.00 hores), encara que admet que li ‘sap greu’ pels futbolistes. Durant la presentació de la llista de vint futbolistes, que s’ampliarà a 22 abans del partit, Gerard López ha comentat que durant les últimes setmanes tenien ‘l’ok’ tant dels jugadors com dels entrenadors d’aquests tres equips. ‘Pot ser que s’hagi produït un efecte dominó. És respectable la seva decisió, però hauria estat més fàcil conèixer la decisió una mica abans i no mitja hora abans que s’anunciés la llista’, ha dit respecte a la decisió de l’Osca, que ha estat el darrer club a comunicar que no permetia als jugadors Enric Galego i Alex Gallar disputar el partit. ‘Entenc els motius, ningú té l’obligació de cedir els jugadors i cadascun defensa els seus interessos, ho entenc i ho respecto. Això del temps, crec que es podria haver fet abans i així hagués buscat altres alternatives’, ha indicat. El seleccionador també ha parlat d’altres futbolistes que tot i la seva intenció de convocar-los finalment no hi seran com Gerard Deulofeu, Gerard Moreno i Cristian Tello. López ha explicat que hi ha hagut més casos en què els futbolistes volien venir però no han tingut el permís dels entrenadors, i d’altres que ni tan sols es van atrevir a demanar el permís. Sobre la llista, en la qual figuren Xavi Hernandez i Gerard Piqué, el tècnic ha comentat que tots dos són ‘dos homes bàsics i importantíssims perquè el partit sigui un gran èxit’. ‘Serà segurament l’últim partit de Xavi amb la selecció catalana i Piqué és el millor central del món’, ha insistit el seleccionador. Gerard López ha comentat que programar un partit en una data FIFA és ‘un pas més’ i s’ha congratulat perquè el rival elegit sigui Veneçuela, un equip potent que està preparant la Copa Amèrica i vindrà de jugar ‘amb els seus millors homes’ contra l’Argentina al Wanda Metropolitano. La llista de convocats (a la qual s’afegiran dos davanters més per substituir els dos de l’Osca) és la següent: Porters: Isaac Becerra (Nàstic Tarragona) i Edgar Badia (Elx). Defenses: Martín Montoya (Brighton), Gerard Piqué (Barcelona), Marc Bartra (Betis), Aleix Vidal (Sevilla), Didac Vilà (Espanyol), Marc Cucurella (Eibar) i Marc Muniesa (Girona). Centrecampistes: Víctor Sánchez (Espanyol), Xavi Hernández (Al Sadd), Pere Pons (Girona), Oscar Melendo (Espanyol), Joan Jordán (Eibar), Alex Granell (Girona), Oriol Romeu (Southampton) i Aleix García (Girona). Davanters: Sergio García (Espanyol, capità), Bojan Krkic (Stoke) i Marc Cardona (Eibar).
|
López presenta la convocatòria pel Catalunya-Veneçuela sense els jugadors de Valladolid, Rayo Vallecano i Osca
|
Anna Veiga és directora científica del Servei de Medicina de la Reproducció de l’Hospital Universitari Quirón Dexeus i responsable del Banc de Línies Cel·lulars del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona. Mètode TV ha conversat amb ella i altres cinc investigadores per tal de donar visibilitat al treball que fan les dones en la primera línia de la recerca científica. Així, al projecte audiovisual Ciència amb veu de dona sis destacades investigadores ens han parlat de la seua experiència vital dins del món de la ciència i han aportat el seu punt de vista sobre una professió en la qual la presència de la de dona és cada vegada més remarcable. Compromeses amb el seu treball i el seu món, María Blasco, Pilar Campins, Ángela Nieto, Rosa Noguera, Consuelo Guerri i Anna Veiga posen en valor, des d’una perspectiva de gènere, l’exigència, la constància i la determinació que requereix la carrera científica. Des de l’1 de març fins el 8 de març, cada dia una nova entrevista. Descobreix-ne la resta a la web de Mètode. Què és Mètode?
|
Anna Veiga: ‘La conciliació de la vida professional i la vida familiar és encara una assignatura pendent’
|
Dimarts, el candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, resultava guanyador en una de les eleccions més ajustades, més polaritzades i amb els candidats menys populars dels últims temps. La seva victòria ha estat un revulsiu tant a Amèrica com a Europa, que després del Brexit es mira amb preocupació l’augment del populisme de dretes i pensa com influirà la presència de Trump a la Casa Blanca, en el ja complicat panorama europeu. Per què ha guanyat? Com bé destaquen la majoria dels anàlisi, ‘el cinturó de l’òxid’, la zona industrial tradicional dels Estats Units, ha estat la clau de la victòria de Donald Trump. Respecte la victòria d’Obama de 2012 només sis estats han canviat de mans i cinc d’ells són d’aquesta zona industrial al voltant dels Grans Llacs. Tres d’aquests estats havien estat baluards demòcrates: Wisconsin s’havia decantat des del 1984 sempre pels demòcrates, mentre que Pennsilvania i Michigan no havien canviat de color des del 1988. Aquests cinc estats destaquen per tenir un elevat percentatge de població blanca sense estudis, que arriben a representar el 49% a Iowa o el 42% a Ohio, sent molts d’entre ells obrers sindicats. Els obrers de sindicats van representar el 22% dels votants a Ohio el 201 i van ser els qui van votar de forma més majoritària per Obama. Aquesta regió ha estat especialment castigada per la crisi econòmica i les polítiques comercials de lliure comerç de les últimes dècades, que han portat a la deslocalització empresarial. Els treballadors, per això, han vist amb esperança el discurs de Trump de reindustrialitzar la regió i protegir els treballadors ‘americans de veritat’ de les economies exteriors. Una de les claus de la victòria republicana ha estat la capacitat d’atreure un votant nostàlgic. El 81% dels votants de Trump consideren que a dia d’avui es viu pitjor que fa cinquanta anys. En canvi, entre els votants de Clinton aquesta nostàlgia només la comparteix un 19% dels votants. La diferència és clara. També hi ha una diferència significativa entre com perceben el futur. El 68% dels trumpistes consideren que la següent generació viurà pitjor que l’actual, mentre que els demòcrates són més optimistes, i només un 30% considera que es viurà pitjor. La fi del lliure comerç? Per a solucionar la precarietat de la població, Trump ha promès abaixar impostos, considerant que qui guanya menys de 25.000 $ no hauria de pagar-ne, a la vegada que ha promès baixar la pressió fiscal a les empreses. Però una de les claus més importants de la victòria de Trump, ha estat la seva oposició al lliure mercat. Ell s’ha compromès a reindustrialitzar un altre cop els Estats Units, proposant un nou ‘New Deal’, a base de reconstruir infraestructures, carreteres i ciutats, creant milers de llocs de treball. Aquesta aposta sembla difícil de combinar, però, amb una baixada d’impostos i s’allunya de l’estat mínim reivindicat pels republicans. Aquest discurs ha caigut bé en una població americana que ha vist com desapareixien sis milions de llocs de treball en la manufactura, mentre que més de la meitat de llocs de treball que s’han creat des de 2010 eren mal pagats i a temps parcial. I mentre que l’u per cent més ric obtenia el 95% dels beneficis des del 2010. Aquesta situació ha motivat, sobretot entre els votants de Donald Trump, un rebuig a la política comercial que havia promogut Estats Units arreu del món. Prop del 70% de votants republicans rebutgen el lliure comerç, així com un terç dels demòcrates. Trump contra el TTIP El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) sembla que no continuarà endavant i Trump ha promès limitar radicalment el comerç exterior, aplicant aranzels i revisant el tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA). Aquest acord va permetre invertir bens i serveis entre Canada, Estats Units i Mèxic, fet que va provocar la deslocalització massiva de bona part de les indústries tradicionals, precisament cap a Mèxic. Si es volgués revertir la situació, però, qualsevol acord ha de ser pactat pels presidents dels tres països, amb l’aval de les cambres. I en el cas que Estats Units decidís abandonar en NAFTA, també seria necessari el vistiplau del Congrés. Trump si no convenç el seu partit, històricament favorable al lliure comerç, no podrà aplicar, doncs, una de les seves promeses estrella. Unió Europea i Xina La Unió Europea és el major soci comercial d’USA i la economia europea pot dependre en gran part de la política del nou president, així com del seu més que probable enfrontament amb la segona potència mundial, la Xina. El nou president nord-americà en el seu enfrontament verbal contra la Xina ha arribat a considerar positiu que Japó i Corea del Sud tinguin armes nuclears per protegir-se de Corea del Nord i la Xina. Fins i tot ha arribat a dir que el canvi climàtic és un invent xinès per a fer menys competitiva l’industria americana. En aquest sentit s’espera la revocació de l’acord climàtic de París, així com del finançament a programes contra l’escalfament global de l’ONU. El nou mandat pot ser també l’època daurada de les companyies petrolíferes, de carbó i de gas que aprofitaran al màxim aquesta nova oportunitat sorgida. I un retrocés en els avenços social, que podria incloure la derogació de l’Obamacare, que va donar cobertura de salut a vint milions de persones . Trump: el laboratori de proves d’Europa? Dimarts, després de la victòria de Trump en les eleccions, el líder de l’UKIP, el partit euròfob anglès, va assegurar que el 2016 havia estat l’any de les dos grans revolucions polítiques. La victòria electoral republicana i el Brexit. La de Trump va ser celebrada pels partits d’extrema dreta d’arreu d’Europa. El Regne Unit sembla que estarà més aïllat que mai, davant la sortida d’Europa i amb uns Estats Units més proteccionistes i aïllacionistes. El propi Trump, favorable al Brexit, va considerar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea com una aposta per la llibertat i la independència, recuperant així el control de fronteres, polítiques i econòmiques, davant una Unió Europea que no funciona. En aquell moment el candidat republicà va assegurar que els Estats Units d’Amèrica farien el mateix en les eleccions. Aquests arguments, coincideixen en gran mesura en l’anàlisi fet pels partits europeus d’extrema dreta, que han provocat el Brexit o que antics feus comunistes hagin passat al Front Nacional francès. La idea de “fer gran Amèrica de nou”, el rebuig als polítics professionals i mitjans de comunicació, així com el control de la immigració és similar en diversos estats. El líder laborista Corbyn, va analitzar la derrota de Clinton com un rebuig de gran part de la població a una classe política i un sistema econòmic que simplement no funciona per a la majoria de la gent i que ha provocat desigualtat i pèrdua del nivell de vida en els dos països. Amb una socialdemocràcia sense full de ruta, els ciutadans estan apostant per un gir a l’esquerra, o en molts casos, per un vot a partits d’extrema dreta. El nou president, pot ser un revulsiu positiu per l’extrema dreta, o en cas d’un fracàs, negatiu per aquesta formacions, encara que el president intentaria carregar les responsabilitats al bloqueig dels altres polítics o dels poders econòmics. El vencedor de les eleccions dona suport a la deportació dels prop d’onze milions d’immigrants “il·legals” dels Estats Units, crear una base de dades pels refugiats, impedir l’entrada d’àrabs i un major control de la població musulmana del país. Fins i tot, aposta per derogar la llei que dona nacionalitats als nascuts als Estats Units de pares sense papers. L’expulsió massiva d’immigrants es calcula que podria tenir un cost desorbitat (114.000 milions de dòlars) i per tant irrealitzable –i cal recordar en aquest sentit que Barack Obama ja ha estat el president que més immigrants en la història d’USA ha expulsat. La victòria de Trump pot obrir un nou període de victòries d’extrema dreta a Europa, iniciant-se el 4 de desembre, quan es repeteixen les presidencials austríaques, on el Partit de la Llibertat es va quedar a 30.000 vots d’assolir la victòria. Justament el mateix dia Itàlia fa un referèndum sobre la reforma constitucional on Renzi s’hi juga el lloc i podria afavorir el Movimento 5 Stelle i la Lliga Nord. L’any que ve es produiran les eleccions als Països Baixos, on pot vèncer Geert Wilders, així com les eleccions alemanyes serviran per mesurar la força d’Alternativa per Alemanya (AfD). La fi de l’OTAN? La política exterior de Trump es pot resumir amb una de les seves pròpies frases: “Ens portarem bé amb les nacions que vulguin portar-se bé amb nosaltres”. Aquesta premissa tant subjectiva pot portar a rebaixar les tensions amb Rússia. Però també pot portar a la situació contrària. Una de les idees que ha remarcat més Trump és que ‘l’OTAN està obsoleta’. Per primer vegada des de 1949, quan es va crear l’aliança, un president no garanteix que els Estats Units defensaran un país de l’Aliança si aquest és atacat. Concretament en el cas dels països Bàltics, va assegurar que en primer terme revisarien si aquests estats havien complert amb les seves obligacions. El retret principal que Trump fa és que Europa no arriba al 2% del PIB de despesa militar, tal com es va comprometre i en canvi Estats Units fa una despesa superior, excessiva, per a la defensa comuna. En les actuals circumstàncies els estats europeus de l’OTAN haurien d’augmentar la seva despesa militar en un 56,25%. Fins i tot ha arribat a assegurar que els alemanys haurien de pagar als americans per tenir bases nord-americanes al seu país. Els Estats Units actualment gasten uns 600.000 milions de dòlars anuals, mentre que els estats europeus es situen en 300.000 milions de dòlars, lluny de la teòrica dues meitats a parts iguals. Cal remarcar, tot i això, que la suma del bloc europeu suposa el segon major pressupost mundial, superant fins i tot, el pressupost combinat de Xina i Rússia. Per tant, com a mesura de protecció i dissuasiva contra altres potències, sembla que Europa tampoc necessitaria Estats Units. Potser la qüestió és si l’OTAN té sentit en el segle XXI, ja que el mateix Trump assegura que l’OTAN es va crear davant el temor d’una expansió soviètica al continent europeu. Una ullada al mapa mostra clarament una gran similitud entre els actuals estats de la Unió Europea i els de l’OTAN, cosa que podria evolucionar a la creació d’un exercit europeu. L’amenaça de Trump es podria convertir així en una oportunitat per Europa de marcar perfil propi davant els dictats americans, a la vegada que seria l’opció més honesta si els estats europeus no consideren necessari augmentar radicalment el seu pressupost en defensa.
|
Donald Trump, el president americà que pot canviar Europa
|
El parlament ha aprovat una moció on s’insta el govern català a rebaixar les taxes universitàries en un 30% per al curs 2019-2020, així com a recuperar el finançament de les universitats públiques del 2010, anterior a les retallades, als pressupostos del 2019. Aquests punts de la moció, presentada pels comuns, s’han aprovat amb els vots favorables de tota l’oposició – Cs, comuns, PSC, CUP i PP – i amb l’abstenció dels partits de govern. D’altra banda, també s’ha aprovat per unanimitat instar a la publicació d’un informe sobre l’eficiència del sistema de beques actual i presentar-lo a la Comissió d’Empresa i Coneixement. La moció, validada en el marc del ple del parlament, insta el govern a aprovar aquest mateix any un nou pla de finançament per a les universitats ‘per fixar un calendari de compromisos’ i situar les inversions públiques en la mitjana de l’OCDE –d’1,32%– i l’aportació dels estudiants via matrícules a les condicions de l’any 2010, que era d’un 13,88%. A més a més, també proposa aprovar un pla d’inversions plurianual que permeti establir un calendari d’inversions per ‘establir les futures prioritats estratègiques i mantenir els actuals equipaments’. Aquests dos punts s’han aprovat amb els vots favorables de l’oposició i els vots contraris de JxCat i ERC.En matèria de beques , a banda de l’informe sobre l’eficiència del sistema, també es demana l’equiparació de la condició de família monoparental a la de les famílies nombroses perquè, com es considerava, hi ha ‘un greuge’ en l’accés als estudis. D’altra banda, s’ha aprovat gairebé per unanimitat, amb només l’abstenció de la CUP, instar el Govern a presentar, abans d’aquest mateix curs, un pla per estabilitzar el personal docent investigadors (PDI) i el d’administració i serveis (PAS) perquè les universitats puguin presentar els seus propis plans d’estabilització. Els cupaires han explicat durant el debat que ‘proposant un pla per presentar un pla no s’acabarà amb la precarització del personal universitari’. La cambra també insta el govern a aprovar un pla de finançament basal ‘consensuat amb els principals actors implicats’ per ‘dotar d’estabilitat la tasca universitària’, així com per fixar un calendari de compromisos per arribar a les inversions públiques de l’1% del PIB. Finalment, també s’ha aprovat per unanimitat desenvolupar un pla per augmentar la vocació científica, ‘especialment per a les dones’. L’únic punt de la moció que no s’ha aprovat ha estat el que demanava l’equiparació dels preus de màster als de grau, de manera que tot l’itinerari universitari tindria el mateix preu. El punt s’ha rebutjat amb els vots contraris dels grups de govern i l’abstenció de Cs.
|
El parlament insta el govern català a rebaixar les taxes universitàries en un 30%
|
Fa una setmana esclatava el conflicte. Els taxistes van començar una vaga a Barcelona, que va durar cinc dies, amb accions contundents, algunes de violentes, i que s’ha estès a les principals ciutats del país i de l’estat espanyol. El conflicte arribava arran de la presència cada vegada més gran de les plataformes Uber i Cabify, que fan perillar la viabilitat dels taxis. L’origen del problema va sorgir el 2009, quan el govern espanyol va desregularitzar els requisits per a obtenir una llicència de Vehicles de Turisme amb Conductor (VTC), en un moment en el qual encara no hi havia presència ni d’Uber ni Cabify, i la llicència la feien servir principalment xofers privats, limusines, serveis d’hotels i l’administració publica, entre més. Com que no hi havia limitació, l’aparició de les noves plataformes digitals va comportar una gran demanda de llicències, inclosa d’especuladors, que no es va aturar fins a la llei de transport terrestre de 2013, que permet de limitar les llicències, i un decret del 2015 que limita una llicència de VTC per cada trenta de taxis. Però hi ha prop de 10.000 llicències aturades, que encara no s’han lliurat, però que es van demanar en un moment que no hi havia limitació i que la jurisprudència del Tribunal Suprem avala. La regulació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona És cert que la llei limita la proporció 1/30, però la realitat s’imposa i actualment a l’estat espanyol hi ha 9.366 llicències VTC per 65.277 de taxis, una proporció d’1/7, que encara pot créixer si s’aproven les que estan aturades. Al Principat, hi ha 13.424 llicències de taxis, de les quals gairebé el 80% (10.523) es concentren a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on hi ha també 1.035 VTC. Afegides a les prop de 3.000 aturades, se superaria amb escreix la proposició. Per afrontar el problema, l’AMB va modificar el reglament el 26 de juny, amb l’única abstenció de PP i de Ciutadans, per portar a la pràctica la limitació d’1/30. Es va aprovar que per actuar a l’àrea metropolitana calgués una llicència de l’Institut Metropolità del Taxi, a banda de la VTC, amb l’objectiu de prendre mesures per a reduir-les a unes 400, mantenint-les segons antiguitat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre cautelarment el reglament el 19 de juliol, ja que considerava que se superposava a les autoritzacions estatals que permeten de fer el servei en tot el territori. El recurs va ser presentant per la Comissió dels Mercats i de la Competència espanyola, perquè envaïa competències estatals i perjudicava la competència en el mercat, i pel Ministeri de Foment, que el va acabar retirant després de les protestes. La suspensió ha comportat la mobilització del taxi, i el ministre de Foment, José Luis Ábalos, ha culpat de la situació el PP i Ada Colau (presidenta de l’AMB) per fer una ‘reglamentació unilateral’. Uber i Cabify posen en un atzucac el sector del taxi L’abril del 2014, el servei Uber es va establir a Barcelona. En un principi funcionava UberPop, de lloguer de cotxes, en què conductors particulars posaven el seu automòbil, aprovat prèviament per la companyia. Associacions de taxistes van dur aquest model als tribunals i es va suspendre a tot l’estat espanyol, atès que els conductors no tenien cap autorització. Per resoldre l’impediment, es va posar en marxa l’UberX, amb conductors amb llicència VTC i, per tant, legal. La llicència VTC permet la pre-contractació, però a diferència dels taxis, prohibeix de fer-ho directament al carrer o a les parades. En una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, es permetia a les autoritats estatals d’exigir a aquestes companyies requisits com les llicències. Per tant, teòricament tancava la porta a UberPop, present fora d’Europa. Els serveis d’Uber i Cabify actuen a Barcelona, València i Alacant. I el 2 de juliol es van establir a Perpinyà i Argelers de la Marenda, només en el període estival fins al 31 d’agost. Els taxistes nord-catalans ja han mostrat la insatisfacció per la competència, però els quatre-cents taxistes presents encara no han previst mobilitzacions. Com que és una prova només per a l’estiu, la majoria dels conductors d’Uber vénen de París. L’estiu passat, sense l’aplicació, 6.500 usuaris s’havien connectat per veure si el servei estava disponible en aquests dos municipis. En el cas d’Andorra, l’única aplicació mòbil que connecta els usuaris i el servei és Blablacar, amb què es comparteix el trajecte de manera col·laborativa, principalment per anar fora del Principat. Els residents i els turistes no fan servir l’aplicació per moure’s per dins, i l’única competència real dels vuitanta taxis, de moment, és el transport privat que ofereixen hotels i agències de viatge. Les noves plataformes i la diferència amb els taxistes Els taxistes denuncien que les noves plataformes representen una competència deslleial, en la mesura que les empreses no paguen els mateixos impostos; i també una precarització, perquè la majoria de conductors són falsos autònoms sense drets laborals reconeguts. Els taxistes tenen una assegurança a tot risc, però Uber pot operar sense uns controls de qualitat mínims. A més, la llicència VTC permet treballar 24 hores al dia 365 dies l’any, i poden sortir de la comunitat autònoma per a cobrir serveis i traslladar-se a esdeveniments. Les factures que paga el conductor, bàsicament l’IVA, sí que es paguen a l’estat espanyol, però després l’empresa o el conductor paga un percentatge (d’un 25%) a la plataforma Uber o Cabify per l’ús de tecnologia i serveis, que en el cas d’Uber emet des de la matriu europea, als Països Baixos, on hi ha més exempcions fiscals; Cabify sí que paga a l’estat espanyol, malgrat que la matriu original és a Delaware. Els conductors posen el cotxe i despeses associades (assegurança, gasolina, reparacions) i les hores dedicades, i la plataforma proporciona com a intermediaris els clients que contracten el servei. Es facilita un mòbil per a controlar les hores que el conductor comparteix despeses i, si no fa servir prou el servei, la plataforma pot entendre que abandona l’activitat i donar-lo de baixa. Aquí s’obre el debat si els conductors no són simplement treballadors de l’empresa. Una de les primeres reivindicacions dels taxistes és transferir la competència a les comunitats autònomes, i que es compleixi l’1/30. Un dels problemes afegits és l’acumulació de llicències i l’especulació. Trobem casos com el de Juan Ortigüela, que amb la seva empresa Ares Capital i altres companyies que controla, té demanades més de 1.000 llicències VTC a Barcelona, i també més de 2.000 a Madrid. El 2015, el Tribunal Suprem espanyol li va donar la raó, i va obtenir 300 llicències de les 450 que es van donar a Barcelona, i 500 a Madrid. Però hi ha molts altres casos, alguns lligats al món del taxi. Gran part del negoci consisteix a revendre aquestes llicències, amb unes taxes d’uns 34€ o 40€. Al mercat secundari, hi ha qui les ven per uns 30.000€, amb l’objectiu de muntar una flota amb condicions similars a les d’Uber i Cabify. Fins i tot, hi ha grups que combinen els dos serveis, com Star Taxi Mercedes, a Madrid, que combina 86 llicències de taxi i 28 de VTC. El problema de les llicències Mentre apareixen noves plataformes, el taxi fa dècades que té el mateix nombre de llicències, tot i el creixement de la població. Del 1994 al 2016, va passar d’haver-hi 13.696 taxistes a l’AMB a haver-n’hi 13.424. A l’estat espanyol, el nombre de llicències és d’unes 70.000. A Barcelona, hi ha 10.523 llicències per a taxis. Hi ha 9.359 taxistes autònoms que només tenen una sola llicència, però n’hi ha 233 amb diverses llicències; i hi ha 182 empreses que tenen 618 llicències. El president del Sindicat de Taxistes de Catalunya deia que a Barcelona hi havia prop de 500 permisos en poques mans, que les llogaven a altres conductors. Al País Valencià, per evitar aquesta, situació, les Corts van aprovar la llei de mobilitat de 26 d’octubre de 2017, amb el vot en contra del PP i Ciutadans, que només permet ‘un taxista, una llicència’, si bé poden tenir conductors col·laboradors o assalariats. El tràmit administratiu per a aconseguir una llicència pot costar 500€, però al mercat secundari, l’any 2016, costava 134.115€ a l’AMB, segons la Comissió dels Mercats i de la Competència espanyola. A Palma, arriba als 205.000€. Com n’és, d’important, la competència? L’any 2015 a Barcelona, es calcula que entre el 2,4% i el 4,7% dels trajectes diürns es contractaven mitjançant una aplicació; entre el 12,4% i el 14,4%, mitjançant una radioemissora; i la resta corresponien a viatges contractats al carrer o en parades. En els trajectes nocturns, del 2,9% al 4,7% es contractaven per aplicacions; i entre el 8,9% i el 9,4%, per radioemissora. Tenint en compte que més d’un 80% dels trajectes es contracten directament al carrer o en parada, i que això les llicències VTC ho tenen prohibit, cal qüestionar fins a quin punt afecta la competència. El president de Fedetaxi, Federació Espanyola del Taxi, que reuneix el suport de més del 60% del sector, explicava que no s’havia notat una baixada de la facturació en excés per Uber o Cabify i que les dues aplicacions no eren cap problema seriós per al negoci del sector. El problema del taxi, més enllà de les aplicacions HI ha hagut un debat entre la regulació del servei i el futur del taxi, més enllà de l’aparició de les plataformes. La discussió ve de lluny. Ja el 1931, es va aprovar el color únic, groc i negre, amb l’objectiu d’eliminar qualsevol marca o referència que diferenciés els taxis per evitar un monopoli i la precarització de la resta de xofers. També s’aprovava, com actualment al País Valencià, la fórmula ‘una llicència, un taxi’, i també s’obligava a portar uniforme, a fer un dia de descans setmanal i es va crear una xarxa telefònica centralitzada. La qüestió va comportar molta resistència d’alguns sectors. Actualment, la situació és en part similar, amb la possibilitat a l’horitzó que el sector de taxi no pugui afrontar un augment de la competència i acabi amb un sistema gairebé monopolístic de les grans plataformes, que no tenen preu fixat, i amb unes condicions molt precàries per als xofers. El sentit de les llicències, en origen, era protegir els primers taxistes, que feien una gran inversió, en un moment com l’any 1930, quan a Barcelona hi havia 10.500 cotxes particulars i 3.500 taxis. La inversió, molt alta, necessitava certes garanties per dedicar-los al servei de transportar viatgers. Però actualment els vehicles estan molt més estesos, hi ha un risc molt menor i no cal una inversió extrema. I es continua regulant per llicències. El mateix president de Fedetaxi, reconeixia que la venda de llicències del taxi era el seu ‘pla de jubilació’. Una autorització (no un mèrit) que es ven per uns 150.000€. Per això moltes veus denuncien que ja no és un servei públic i que ha quedat establert un model antiquat, en què no entren noves llicències des de fa dècades. Hi ha qui demana si no tindria més sentit que les llicències fossin intransferibles i es retornessin a l’administració un cop finalitzada l’activitat, com passa amb molts altres permisos. L’únic impediment és la gran quantitat de conductors que es veurien atrapats per haver-les comprades amb l’expectativa de rendibilitzar-les. La Comissió dels Mercats i de la Competència espanyola assenyalava que la situació actual provocava una pèrdua del benestar del consumidor, com a mínim, de 61,4 milions d’euros l’any. És cert que la liberalització podria portar a una oferta excessiva que només seria viable per a les grans empreses (amb pitjors condicions laborals i menys impostos), però també hi ha altres alternatives. El professor Andrés Boix, de la Universitat de València, considera que el taxi ha de deixar de ser considerat un servei públic i s’ha de limitar una oferta excessiva incrementant les exigències reguladores, tant del tipus ambiental (exigint vehicles elèctrics) com de mobilitat (adaptats). A més, és probable que d’ací a uns anys veiem una implantació de cotxes sense conductor, que segurament ja faria inviable el sector del taxi com el coneixem avui, cosa que ja esdevindria una lluita contra l’evolució tecnològica, com el ludisme el segle XIX. Sembla clar, doncs, que calen canvis, perquè serà inevitable que cada vegada arribin més competidors dels taxis, i que cal regular la teòrica ‘econòmica col·laborativa’, com Uber, Glovo o Deliveroo, perquè els falsos autònoms, que realment són treballadors, tinguin unes bones condicions laborals i que les grans empreses paguin els impostos de l’activitat que exerceixen al país. La proporció 1/30 pot ser una solució temporal per a una arribada massiva de llicències, però sembla evident que el problema no acaba amb aquesta mesura i caldrà afrontar-lo en un futur pròxim. Amb un conflicte, el del taxi, que sense una solució només pot créixer.
|
La guerra del taxi amenaça d’enquistar-se pendent d’una solució
|
La càmera de Jordi Borràs es va convertir, la tardor passada, en els ulls de tots aquells que volien saber què passava als carrers de Barcelona. Testimoni d’excepció de l’ocupació de l’aeroport, les flames d’Urquinaona i el tall del Pertús, el fotoperiodista relata a ‘La força de la gent’ (Ara Llibres) unes dates crucials que van sacsejar l’independentisme i la societat catalana. Dies i nits que van esborrar somriures i, malgrat la repressió, van canviar la por de costat. ‘La gent amb un mínim d’organització col·lectiva té una força que no l’atura cap llei’, defensa en aquesta entrevista. —Aquest és un llibre pràcticament sense polítics, en què els protagonistes són els ciutadans. Però quina força creieu que té, realment, la gent? —Crec que el poema de Joan Brossa que apareix a l’epíleg ho resumeix d’una manera brutal: ‘La gent no s’adona del poder que té: amb una vaga general d’una setmana n’hi ha prou per a ensorrar l’economia.’ Aquest és el poder. La gent amb un mínim d’organització col·lectiva té una força que no l’atura cap llei. Això retrata el llibre. En una situació com l’actual, en què hi ha un estat amb un poder enorme i tu no tens res, pràcticament no tens ni autonomia perquè te la intervenen, la mobilització popular és l’única manera de trencar aquesta correlació desigual de forces. —I seguint amb Brossa, què creieu que cal perquè la gent s’adoni d’aquesta poder? —Segurament, calen experiències com les de la tardor del 2017 o el 2019. Grans lliçons que ens demostren que som capaços de confrontar-nos amb l’estat amb una mica d’organització. Molta gent es queixa que el Tsunami Democràtic o les protestes no han tingut continuïtat, però crec que ho hem d’entendre com un aprenentatge. No ha tingut continuïtat, de moment. El fet d’ocupar l’aeroport i tot el que va venir després, no solament aquella setmana, sinó d’octubre a desembre, ens demostra que l’estat està dèbil i que encara el podem debilitar més. N’hem de ser conscients. —A part del tall a la Meridiana, què creieu que ha passat perquè les protestes no hagin tingut continuïtat? —Salvant les distàncies, la història del país és plena d’aquests esclafits o petites bullangues. Tot té un rerefons, com un terratrèmol que no esclata perquè sí. Hi ha avisos i també rèpliques. La tardor del 2019 no és un fruit de la tardor del 2017. És una força acumulada que ve des de la consulta d’Arenys del 2009. Sincerament, jo li veig una continuïtat a mitjà termini. Ara bé, crec els interessos polítics han contribuït a condicionar les protestes perquè era una revolta que no podien controlar. No és res nou, ja va passar el 2017. Avui tothom sap quin paper va fer per evitar una acampada indefinida o frenar la declaració d’independència el 3 o el 4 d’octubre. Els mateixos interessos han intentat apagar les flames de la tardor del 2019. —Quin paper creieu que ha de tenir l’anomenada generació del Primer d’Octubre en la política actual? —Hi ha d’haver espais on tota aquesta gent se senti representada políticament, però em sembla que els partits polítics actuals no ho aprofiten. Molta gent es va polititzar amb el 15-M l’any 2011, i ha passat igual amb l’1-O o la revolta d’Urquinaona. Les generacions joves s’agafen a la lluita com a referència i és vital no perdre’ls. Una revolta sense jovent no serà mai una revolta. —I si arriba aquest punt de desafecció? —És un perill que a mi em fa por, i ho he dit més d’una vegada. —Si no tenen referents actuals, en poden cercar de nous. —Per mi no cal cap nou ens polític al país. Aquest quart espai de l’independentisme s’ha intentat crear diverses vegades aquests últims deu anys i no ha reeixit mai. De totes maneres, en moments de frustració amb els partits polítics, tenen l’excusa perfecta per a tornar-ho a provar: ‘són uns traïdors, nosaltres som els autèntics’. Molt de compte amb aquest populisme barat. És evident que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han anteposat els seus interessos al país. I això és un gran error. —I la CUP? —Tampoc no veig que la CUP aprofiti l’avinentesa per presentar alternatives. Dit això, hi ha moltes coses a criticar, però els representats polítics també han fet coses amb molt de valor. Al cap i a la fi, la repressió ha esquitxat tothom. I fins i tot, aquells qui més critiquem són els qui han rebut més: presó, embargaments, exili… —Què creieu que ha passat amb un actor central de les protestes com el Tsunami Democràtic? —Jo crec que l’experiència del Tsunami no s’ha entès. No és un CDR, ni Òmnium ni l’ANC. El Tsunami neix després de l’experiència de la repressió directa que han patit aquests tres actors. Parlem d’una repressió brutal: detinguts, investigats, acusacions de terrorisme, webs tancades… I com neix el Tsunami? Directament, en la clandestinitat. No sabem qui són i alguna cosa han fet bé perquè no n’han enxampat ningú. La dinàmica del Tsunami no té absolutament res a veure amb els CDR, Òmnium ni l’ANC. Accions com l’ocupació de la T-1, el tall del Pertús o el Camp Nou, encara que fos un fracàs, són molt ambicioses. Cal molta preparació i temps. Per mi, el Tsunami és una eina viva i útil. Estic convençut que encara farà parlar. Espero no equivocar-me. —Parlem una mica del llibre. Com vau fer la selecció fotogràfica? —És un drama . Per sort, part de l’obra ja era publicada i, per tant, ja hi havia una selecció prèvia. Però fer el llibre m’ha permès de recuperar i valorar fotografies que havien quedat sepultades per la bogeria de l’actualitat. Penseu que la setmana del 14 al 18 dormíem dues o tres hores. El desgast físic era bestial. Al final no veia tres dalt d’un burro. Arribava a casa a les quatre de la matinada amb tres mil fotografies per a editar… —Quantes fotografies vau fer durant aquest temps? —Durant la setmana bèstia, crec que unes 17.000. En tot el període, per dir una cosa aproximada, més de 30.000. —Què volíeu reflectir amb el llibre, a banda de la força de la gent? —Primer de tot, he intentat representar les diferències entre les revoltes del 2017 i el 2019. És evident que en aquest país s’ha pitjat l’accelerador: hem passat de la revolució dels somriures a les flames d’Urquinaona. Per alguna cosa deu ser. També he volgut explicar que la repressió policíaca no serveix per a contenir les protestes. Tensar els cordons policíacs i treure les porres és intentar apagar les flames amb gasolina. I, finalment, una tercera idea que considero rellevant i que volia plasmar és la transversalitat del moviment. El 18 d’octubre, per exemple, mentre les marxes confluïen al passeig de Gràcia amb la Diagonal, la policia esclatava contra els manifestants a la via Laietana, amb els joves a primera línia. —Quina és la vostra fotografia preferida? —N’hi ha una que m’agrada molt, que és la del noi amb el tirador mentre porta una màscara de lluitador mexicà en plena batalla d’Urquinaona. Jo era dins la barricada, perquè vaig considerar que era el lloc més segur. Tenies un parapet davant i les bales de goma et passaven per sobre el cap. I estaves protegit perquè les pedres sortien d’allà. A mi, les bales de goma, des que vaig veure rebentar dos ulls el 2012, em fan pànic. N’hi ha una altra que també m’agrada molt, s’hi veu un nano amb calça curta i espardenyes arrencant panots amb els dits. Té un punt de 1936. —Quina va ser la situació més complicada que vau viure durant les protestes? —A Urquinaona vaig patir molt. Aquell dia vaig haver d’ajudar uns quants ferits. No em volia fer l’heroi, era qüestió d’humanitat. Recordo una noia a qui la policia va trencar el nas d’un cop de puny. Tenia un atac d’ansietat brutal i la vaig dur fins a un portal, on vaig trucar als sanitaris perquè l’atenguessin. Aquells dies es van viure moltes situacions límit. A l’aeroport, el primer dia, van rebentar un ull a un noi a l’aparcament. —Teniu cap esperança en l’anomenada auditoria dels Mossos per a revisar actuacions irregulars? —Cap ni una. Hauríem de recordar cada dia què se n’ha fet, d’aquesta gran investigació, i com és possible que una persona inepta, ho dic amb majúscules, com el senyor Miquel Buch continuï de conseller? Inepta i irresponsable, diria. No solament va permetre actuacions negligents dels seus subordinats, sinó que, a més a més, va tolerar actuacions absolutament inexplicables com la cacera d’antifeixistes dels ultradretans de la plaça d’Artós. Quina responsabilitat hi té el conseller? I el govern en ple? Aquí ningú ha passat comptes de res. La investigació dels Mossos era una enganyifa. Ho sap el conseller Buch, ho saben els sindicats policíacs i ho sabem nosaltres. I si no, que ens ho demostrin. Hi ha gent que ha quedat mutilada de per vida que es mereix una explicació. —La gent ha perdut la por? —Havien passat coses similars, però a petita escala. En aquesta trepitjada d’accelerador hi ha un component generacional claríssim, però cal dir que a primera línia també hi havia gent gran. També hi ha un component de frustració col·lectiva. Si per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil a desconvocar una manifestació et cauen nou anys de presó, la lectura és que et sortirà més barat cremar el cotxe. La lliçó de l’estat és aquesta. Una de les imatges que més em va impressionar va ser a l’aparcament de la T-1, on la policia no s’atrevia a entrar. No s’hi atrevien. És més, van recular. La gent es va plantar. Agafaven els extintors, les mànegues d’aigua i, fins i tot, un carret d’encerar el terra, que el portaven com si fos un Pànzer. Per primera vegada, veies la por als ulls dels policies. —Com a professional, què en penseu, de les desenes d’agressions a periodistes? —Tres de cada quatre periodistes ferits durant la tardor del 2019 ho van ser per la policia. Què vol dir, això? El relat de la violència i els encaputxats és cert, però porten placa i pistola. Com pot ser que els cossos policíacs, que són els qui han de garantir el dret de la informació en les manifestacions, siguin els qui causen més ferits entre els professionals de la informació. Això demostra a la perfecció la diferència entre una policia democràtica i una policia que encara està per domesticar. —Vau rebre? —El dia del tall de la Jonquera, després del tall al Pertús. Un camioner sonat ens va intentar atropellar i la reacció de la Brimo i la Guàrdia Civil va ser pegar els periodistes que retratàvem el conductor. Jo vaig rebre un cop de porra de tots dos. Res greu. No em van haver de posar punts, com alguns companys. —Creieu que la gendarmeria francesa actua de manera diferent en les manifestacions? —Al Pertús es va veure una diferència brutal, i amb això no vull dir que els CRS francesos siguin angelets. Allà vaig viure una actuació purament tècnica, a diferència d’una actuació ideològica que és el que fan els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola moltes vegades. De fet, al Pertús és dels pocs dies en què els Mossos tractaven els manifestants amb pomadeta. Acabaven de presenciar una actuació purament tècnica i ells no es podien permetre el luxe de fer l’animal, que és el que acostumen a fer quan tenen la porra a la mà. —Finalment, en quin punt es troba la causa judicial per l’agressió que vau rebre d’un agent de la policia espanyola? —Estem pendents de judici, encara. Al juliol farà dos anys. Jo continuo encausat i he hagut de pagar una fiança. És una injustícia flagrant. Primer, perquè es posa en dubte el meu testimoni, cosa que m’emprenya sobiranament, perquè fins i tot la fiscalia ha demanat que em desencausin. I després, perquè a mi això em genera un desgast personal, econòmic i laboral que no em repara ningú. Podeu comprar La força de la gent a la Botiga de VilaWeb
|
Jordi Borràs: ‘El relat de la violència i els encaputxats és cert, però porten placa i pistola’
|
Científics de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, encapçalats per l’oncòleg català Joan Massagué, han descobert que les cèl·lules que comencen la metàstasi dels tumors aprofiten les capacitats de curació de les ferides per a propagar-se. En un sentit literal, han provat que la metàstasi és la curació d’una ferida que ha sortit malament. Segons els investigadors, aquestes troballes obren una possible via per a trobar un tractament contra la metàstasi. La metàstasi és responsable de prop del 90% de totes les morts per càncer, encara que no se sap molt sobre què fa que les cèl·lules canceroses siguin capaces de formar metàstasis. Estudis previs del laboratori de Massagué han demostrat que una molècula anomenada L1CAM és necessària perquè nombrosos tipus de cèl·lules canceroses puguin produir metàstasi amb èxit en els òrgans. Els teixits sans normals no solen fabricar L1CAM, però els càncers avançats sí que ho fan. Però exactament el que desencadena l’expressió de L1CAM ha sigut fins ara un misteri. ‘Ara entenem la metàstasi com la regeneració del teixit equivocat (el tumor) en el lloc equivocat (els òrgans vitals distants). Això no és solament una metàfora. És literalment cert en termes moleculars i fisiològics’, explica Massagué en un article científic publicat en la revista Nature Cancer. En observar els teixits dels tumors humans sota el microscopi, els investigadors van veure clarament que la divisió de cèl·lules amb la L1CAM era més comuna en àrees on una capa epitelial estava alterada, és a dir, ferida. Utilitzant un model de colitis en ratolí, els investigadors van confirmar que la L1CAM és necessària per a la reparació normal de la ferida. A continuació, volien saber exactament què és el que fa que les cèl·lules activen la L1CAM en el procés de la ferida. Per a esbrinar-ho, van recórrer als organoides de teixit, una tecnologia que, en el futur, podria impulsar la generació d’òrgans per a trasplantaments. Utilitzant aquests organoides, els investigadors van poder demostrar que la simple separació de les cèl·lules de les seves ‘veïnes’ era suficient per a activar la producció de L1CAM. La metàstasi, com una ferida Els investigadors expliquen que les ferides són essencialment una bretxa en la integritat de la capa epitelial de la pell, en el qual unes cèl·lules que normalment estan unides estretament entre si per a formar una barrera protectora se separen sobtadament. De manera similar, en la metàstasi, les cèl·lules es desprenen de les seves ‘veïnes’ i migren per a arribar a nous llocs, segons aquest treball. Els responsables del treball sospiten que la reparació de ferides equipava tots dos tipus de cèl·lules per a sobreviure a aquest estat. En el primer cas, permet que les cèl·lules es desplacen i formen nous teixits; en el segon, permet que les cèl·lules afectades per la metàstasi es desprenguen i colonitzen noves destinacions. Ja que investigacions anteriors ja havien vinculat el creixement del càncer amb la curació de ferides, aquests científics liderats per Massagué es van preguntar si les cèl·lules que produeixen L1CAM són necessàries per a iniciar el creixement d’un tumor primari. Usant un model de ratolí, van trobar que no: els tumors es van formar bé sense ell. No obstant això, aquestes cèl·lules productores de L1CAM eren necessàries perquè els tumors feren metàstasis. Açò va portar els investigadors a concloure que les cèl·lules mare que formen els tumors primaris són diferents de les quals formen les metàstasis.
|
Un estudi encapçalat per l’oncòleg Joan Massagué obre una possible via de tractament contra la metàstasi
|
La presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, no està preocupada perquè el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena l’hagi incorporada a la llista d’investigats de la causa que instrueix contra el govern i els dirigents de les entitats independentistes. ‘Estic tranquil·la perquè no he fet res que en un estat de dret pugui considerar-se un delicte’, ha escrit a Twitter. Lloveras ha recordat que la llibertat d’expressió i la llibertat d’associació’ són ‘pilars bàsics de qualsevol societat democràtica’. La presidenta de l’AMI ha agraït ‘les mostres de suport rebudes i ha afirmat que se sent ‘acompanyada’. Vull agrair les mostres de suport rebudes. Estic tranquil.la perquè no he fet res que en un estat de dret pugui considerar-se un delicte.La llibertat d'expressió i la llibertat d'associació, són pilars bàsics de qualsevol societat democràtica. Em sento acompanyada, gràcies! — Neus Lloveras🎗️ (@neuslloveras) December 23, 2017 Neus Lloveras, Artur Mas, la secretària general d’ERC i número 2 d’ERC el 21-D, Marta Rovira, l’exdiputada de la CUP, Anna Gabriel, la coordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, i la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Mireia Boya apareixen a l’informe entregat per la Guàrdia Civil al jutge Llarena el passat 15 de desembre. Segons raonen, formen part del comitè estratègic que suposadament assenyalava el document ‘EnfoCATs’, considerat pel jutge com el full de ruta de l’independentisme. En la resolució, Llarena indica que tots ells van ‘idear i conjuminar el procés de ruptura que s’investiga’ i considera que van tenir un paper ‘destacat i principal’. Apunta que han aportat ‘suport polític a l’actuació parlamentària’ per portar a terme la declaració d’independència’. En condició d’investigats, es poden personar a la causa i tenir accés a les actuacions. De moment, el jutge no els cita a declarar.
|
Lloveras: ‘Estic tranquil·la perquè no he fet res que en un estat de dret pugui considerar-se un delicte’
|
Avui que comença el judici del cas Palau, recuperem aquesta entrevista a Joan Llinares (feta el mes de gener del 2016).Si voleu llegir l’entrevista sencera, la podeu trobar ací. Vaig conèixer Joan Llinares una nit del juliol del 2009, a l’aparcament del costat del Palau de la Música, quan sortíem d’una assemblea d’un Orfeó Català trasbalsat i neguitós. Xerràvem sobre la terrible situació que vivia el Palau. Se’ns va acostar un guardaespatlles, el seu, i ens va fer entrar a dins perquè era perillós de quedar-se a la vorera. Aquell gest ens va fer entendre que el que passava en aquella institució era encara molt més greu que no semblava. Ell no es va deixar atemorir per res ni per ningú. Va continuar la investigació sobre l’estafa descomunal fins al final. Al cap d’uns quants anys, ha fet això mateix a l’IVAM. En aquesta entrevista relata fets que et fan venir un nus a l’estómac, de tan cínics com són, i sobretot posen en evidència que la corrupció gairebé sempre necessita complicitats dels qui fan veure que només miraven cap a un altre costat. Llinares ho té clar: és imprescindible fer net i rescabalar allò que han robat. —Fer net i rescabalar. Això és el que vàreu fer al Palau? —Si, fer net, rescabalar, garantir que el Palau continuaria funcionant i reformar-ne les estructures per apoderar el seu legítim titular, l’Orfeó Català, que en va ser el gran perjudicat. Reorganitzar perquè no torne un altre Fèlix Millet. Els recursos que havien d’anar destinats a l’activitat cultural musical vers l’interès general s’havien desviat cap a economies obscures subterrànies privades que sols buscaven els negocis i afavorir determinats interessos polítics. —S’ha parlat de comissions del 3% ? —En el cas del Palau era el 4,5%: és tot als papers i si un dia es fa el judici es veurà. Es treia el 4,5% de determinades adjudicacions, el 3% se separava i l’1,5% quedava al Palau. Com que Millet era l’amo d’aquests recursos, tant podien anar a un concert com a viatges a la Polinèsia o a la seua caixa particular o a Suïssa o… —S’incrementava l’1,5%, com a comissió? —Diguem que la comissió per a gestionar això era de l’1,5%. —Sis anys sense judici és massa temps? —Si, molt de temps. El cas Madof, als EUA, és de la mateixa època del cas Palau i era molt més complex. Al cap de sis mesos el senyor Madof era jutjat i condemnat a trenta anys de presó. És molt típic de la justícia de l’estat espanyol. El cas Fabra va durar nou anys, ací ja n’han passat sis i no sabem si finalment l’any que ve hi haurà judici. No donar recursos als jutjats ni a les fiscalies és una altra forma de corrupció, atès que la negació de mitjans té una motivació clara: que es perpetuen les investigacions o que no arriben mai a condemnar els corruptes. —Encara hi ha coses per a aclarir? —En el cas Palau hi ha una gran zona obscura que són els nou milions d’euros dels trenta-cinc que surten en les auditories, que no se sap com es van gastar. I és obscur perquè els bancs s’han negat a donar la informació i no els ha passat res. Ha quedat per resoldre on han anat a parar aquests diners. Crec que la instrucció no ha plantejat demanar als bancs que ho diguen, tot i que ho poden fer perquè negar-s’hi és un delicte tipificat. —Ho pot fer el jutge? —Sí, però pot ser que ja tinguen la prescripció, l’altre gran forat pel qual s’escapen corruptes i encobridors. —Es pretén què prescrigui? —Si ningú no fa res, l’efecte de la prescripció no s’atura quan no has actuat. —Hi ha la sensació que Millet no pagarà mai pel que ha fet. —El fet que a Millet no li escorcollen la casa fins tres anys després fa una sensació de fracàs del procediment i de la instrucció judicial. Què havien de trobar en un escorcoll al cap de tres anys? Això mateix havia passat abans, quan es va escorcollar el Palau. Millet va marxar a casa tranquil·lament sense ser sotmès a cap interrogatori. Això passa el 23 de juliol i fins el mes d’octubre no és citat a declarar al jutjat. Són fets que diuen que les coses no funcionen bé. Mentrestant, ells destruïren moltes proves. Nosaltres vam haver d’aturar les màquines de triturar paper i d’allà vam traure informació important per a saber el circuit dels diners. —La situació del país seria diferent si el cas del Palau s’hagués jutjat? —Vincular-hi la situació del país em sembla una mica fort, però hem de reconèixer que el cas Palau va ser una sacsejada impressionant. Sí, podríem dir que en les tranquil·les aigües catalanes d’aquells anys el cas Palau va ser una tempesta i que després res no va ser igual. —Perdoneu, no m’he explicat bé. Volia dir que constantment surt el cas Palau com a escenari de fons. És el punt on es comença a palpar la corrupció. —Sí, abans érem en ple oasi. Pasqual Maragall ja havia fet la seua intervenció del 3%, però ningú no li va fer cas ni hi va tornar a entrar. És cert que la sacsejada del Palau fa crear la primera comissió del parlament per corrupció; després n’hi ha hagut més. En aquell moment va ser molt important que l’Orfeó Català es mobilitzara i que fóra la mateixa estructura del Palau de la Música la que exigira responsabilitats. No oblidem que la fiscalia investigava dos milions d’euros que s’havien mogut en bitllets de cinc-cents i que el que es buscava era d’on havien sortit i per què s’havien mogut. Nosaltres no només ho expliquem, sinó que fem la neteja a fons. Arribem a documentar els deu anys, que el jutge ens havia dit, i trobem que l’estafa és de trenta-cinc milions. Entre les coses que impedim que es facen i el que trobem, rescabalem set milions per al Palau, que van ajudar la institució a sobreviure en aquell moment, que vivia una situació molt precària. —Us va ser difícil? —Hi va haver gent del Palau que m’hi va ajudar. D’entrada, vaig tenir el suport de Mariona Carulla, de gent de la junta directiva, dels treballadors i sobretot dels cantaires. Quan vaig entrar un treballador em va dir: ‘Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas.’ A partir d’ací vam veure que encara eren a dintre. Actuem i pararem allò. Auditarem, regirarem papers, reconstruirem restes del paper triturat, analitzarem fitxers electrònics… És ben cert que també convivia amb gent que estava en guàrdia per a cobrir Millet i les seues derivades i que va posar-hi problemes. Però em quede que sense l’ajut de molta gent de dintre del Palau no s’hauria pogut treballar. —El paper es pot reconstruir? Les trituradores no serveixen, doncs? —Doncs no, les trituradores no són suficients… Ho sent pels fabricants, perquè em sembla que el jutge del Vendrell també ha reconstruït coses recollides de les bosses de les trituradores. —La Fundació CatDem va tornar els diners. CDC hauria pogut sortir-se’n de la situació del Palau fent les coses diferents? —El retorn dels diners de CatDem hauria pogut ser una bona oportunitat per a acabar tornant la resta. Quan ens trobem amb els convenis en què el Palau donava diners a la fundació d’un partit, no hi havia per on agafar-ho. Allò no tenia ni cap ni peus. Pensàvem que era l’únic que hi havia, perquè CatDem havia reconegut ràpidament que hi havia hagut una anomalia i que els convenis no tenien validesa perquè no havien estat aprovats per la junta directiva. És sobre aquesta ficció que es fa el conveni de devolució dels diners. Vist en perspectiva, la sensació que em queda és que es volia tancar ràpidament perquè les altres coses que van sortir després no sortiren. Vaig tenir moltes pressions per a no continuar i passar plana. —Però no ho vàreu fer. —Efectivament, jo tenia clar que passaria plana en el moment que la tinguérem escrita i acabada. El Palau no podia viure aquella situació d’una manera eterna. —Permeteu-me encara que us faci una pregunta més sobre la corrupció però des d’un altre punt de vista. Quan l’estat fa servir la informació sobre corrupció com a arma política contra el procés tot es complica molt, perquè es creen zones confuses. Ens podríeu fer una mica de teràpia, sobre això? —Una de les coses que més m’ha preocupat és l’ús pervers d’un fenomen que no es produeix sols ací sinó també fora de Catalunya. La corrupció va des del cap de Creus fins a Tarifa i des de Finisterre fins al Cabo de Palos. Des de la transició es desatén la corrupció, que ja s’havia implantat en el franquisme. A la nostra cultura secular aquest fenomen ha estat molt arrelat. No oblidem el cas Matesa, l’oli de Redondela… Són estafes milionàries del franquisme quan només ens assabentàvem de poques coses. La transició no hi dóna importància. Es decideix de fer els ulls grossos en el finançament dels partits i parle en general. La corrupció és considerada una cosa banal, la gent sap que existeix i no hi dóna més importància. —Però tot això canvia de cop. —Arriba un moment que això explota i es comencen a saber casos concrets: Fabra, Blasco, el cas Millet, el cas Bárcenas, Gürtel, Brugal, ERO d’Andalusia, Urdangarin, la monarquia… que és on pense que entra la part de teràpia que em demanes. La pregunta és per què si és tan generalitzat a tot l’estat, hi ha tanta gent interessada a vincular la corrupció amb la independència? Si llegeixes els diaris espanyols sembla que els catalans han de resoldre abans la corrupció que qualsevol altre desig que com a país puguen tenir. La corrupció la tenim en més llocs i l’haurem de resoldre, després la política haurà de prendre les seves decisions democràticament. No hi ha necessitat de contaminar l’una cosa amb l’altra. —Però de vegades es fa difícil, perquè sembla que si dius això acceptes la corrupció com un mal menor i no és el cas de la majoria de la gent. —L’altre dia vaig llegir un article d’una persona que estime molt, que considere un gran professional, que ha estat un gran fiscal, Jiménez Villarejo: ‘Por la corrupción a la independència’. Amb tota l’estima cap a una persona valenta i lluitadora contra la corrupció, jo li diria que si identifica nacionalisme i corrupció hauria de fer-ho també amb el nacionalisme espanyol perquè allà també tenen Bárcenas, el PP corromput i tota la resta. Són coses a nivells diferents i amb tractaments polítics que no han de barrejar-se. Una cosa és clara: que al país que volem fer, siga amb independència o amb uns altres vincles, s’ha d’expulsar la corrupció, ha d’haver-hi els mecanismes per a detectar-la, combatre-la i que passe a ser una cosa de la història i dels malsons. (Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu continuar ací
|
Joan Llinares: ‘En el cas del Palau la comissió era el 4,5%: és tot en els papers i en el judici es veurà
|
L’ANC insisteix a investir Carles Puigdemont. El secretariat nacional de l’entitat ha aprovat un comunicat on reclama a les forces polítiques que s’investeixi de nou el president legítim de Catalunya ‘al parlament i de forma efectiva, sense estar condicionats als desacreditats tribunals espanyols, la llei dels quals no ha de tenir efectes sobre el territori de Catalunya des de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017’. A més, l’ANC considera que s’ha entrat en una fase ‘decisiva’ del camí que ha de portar a la independència de Catalunya, i conclou que ara cal demostrar que tothom està disposat a assumir les ‘responsabilitats i conseqüències penals’ davant de l’estat ‘demofòbic’. Així mateix, l’ANC avisa els partits independentistes que prepararà mobilitzacions immediates en cas que no hi hagi acord per a la investidura de Puigdemont. A més, demana sentit de responsabilitat als polítics en el seu lideratge cap a la independència, ‘assumint els riscos que això comporta’, i els garanteix el suport ‘necessari’ des de la societat civil. Finalment, l’Assemblea conclou que quan Puigdemont torni a Catalunya per ‘entomar el repte de liderar la creació efectiva de la República’, l’entitat serà al seu costat i defensarà les institucions catalanes i el govern fins a les ‘últimes conseqüències’.
|
L’ANC reclama que s’investeixi Puigdemont al parlament i de forma efectiva
|
VilaWeb convoca, com cada any, l’Assemblea de Lectors, que tindrà sessions en dies diferents a Perpinyà, Barcelona, València i Palma. La primera d’aquestes sessions serà a Perpinyà el 25 de març a dos quarts d’onze del matí al Casal (avinguda del Liceu, 23). A l’Assemblea de Lectors, hi poden assistir tots els subscriptors del diari. El director, Vicent Partal, i responsables del diari membres de la redacció expliquen els projectes en marxa o futurs i escolten, especialment, els comentaris o crítiques dels subscriptors. La següent assemblea es farà a Barcelona el dia 1 d’abril a les onze del matí (a la seu del diari, carrer de Ferlandina, 43). L’assemblea de València es farà el 29 d’abril a les dotze del migdia a la Societat Coral el Micalet (carrer de Guillem de Castro, 73). I, finalment, l’assemblea de Palma es farà el dijous 4 de maig a Can Alcover. Pròximament, informarem de l’hora i la programació de Palma, que tindrà també algun acte públic obert als no subscriptors. La sessió de Barcelona, a més, serà retransmesa en directe per vídeo, per facilitar la participació de tots els qui no hagin pogut acudir a cap de les quatre convocatòries.
|
VilaWeb convoca l’Assemblea de Lectors a Perpinyà, Barcelona, València i Palma
|
Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) i de l’Hospital Clínic han identificat els mecanismes moleculars de resistència a un tractament contra el càncer de pulmó avançat i han constatat la implicació del tabac en aquesta manca d’efectivitat. El Nintedanib, desenvolupat per Boehringer Ingelheim, és un fàrmac que ha mostrat eficàcia en el tractament de l’adenocarcinoma de pulmó. L’estudi descriu que les partícules del fum del tabac modifiquen epigenèticament un gen, de manera que acaben reduint la seva activitat i augmenten la resistència al fàrmac. Els resultats de l’estudi també podrien tenir implicacions en el disseny d’estratègies terapèutiques per tractar l’adenocarcinoma amb diferents combinacions de medicaments, reduint així els efectes secundaris de teràpies com la radioteràpia.
|
Identifiquen que el tabac fa menys efectiu un fàrmac contra el càncer de pulmó avançat
|
La decisió del jutge del Suprem Pablo Llarena de retirar totes les euroordres contra els dirigents independentistes exiliats ha estat rebuda amb sorna pels advocats que s’encarreguen de les defenses internacionals. Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont i els consellers Meritxell Serret i Toni Comín, però també un dels grans estrategs en les línies de defensa, ha evocat la derrota de Napoleó a Waterloo com a metàfora del fracàs de Llarena amb les euroordres: ‘Napoleó va perdre a Waterloo quan van arribar els prussians… i aquí ho deixo. L’efecte dominó ha estat devastador… i aquí ho deixo.’ El efecto dominó ha sido devastador… y ahí lo dejo — Gonzalo Boye (@boye_g) July 19, 2018 Jaume Alonso-Cuevillas, també advocat de Puigdemont, ha celebrat que amb aquesta decisió se’n podrà anar de vacances: ‘Doncs sembla que se’ns ha quedat un estiu immillorable. I que, a més, podré per fi fer vacances’. Doncs sembla que se’ns ha quedat un estiu inmillorable I que, a més, podré per fi fer vacances 🥂 pic.twitter.com/ZUHcMY0oII — J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) July 19, 2018 En declaracions a l’ACN, ha dit irònicament que ha ‘acabat sense client’. Cuevillas diu que quan el tribunal regional alemany va limitar la possible extradició al delicte de malversació de fons públics, ja van sospitar que el Tribunal Constitucional alemany podia ‘denegar per etapes’ tots els delictes esmentats a l’euroordre. ‘Abans que el Constitucional alemany es pogués pronunciar, Llarena s’ha volgut retirar’, ha opinat el lletrat. Aamer Anwar, advocat de Clara Ponsatí, també hi ha reaccionat amb humor. Ha piulat una fotografia on se’ls veu a ell i a Ponsatí amb un dit a la boca i ha escrit ‘celebrem les notícies, però encara no en tenim la confirmació oficial d’Espanya. N’esperem el següent pas sobre les ordres judicials i l’ordre nacional de detenció continua, fet que significa que Ponsatí continua a l’exili i els presos polítics sota custòdia. Un desastre per a Espanya.’ Anwar acaba el piulet amb unes paraules en català: ‘Lluitarem fins al final, i guanyarem!’ We welcome news but have no official confirmation yet from Spain-we await Spain’s next step on warrants & a national warrant remains which means @ClaraPonsati remains in exile & political prisoners in custody – A disaster for Spain Lluitarem fins al final, i guanyarem! 🌹🎗 pic.twitter.com/LJFYqJ0jUC — Aamer Anwar🎗🌹 (@AamerAnwar) July 19, 2018
|
Els advocats dels exiliats fan befa de Llarena
|
Entre el gran nombre de titulars que la premsa de tot el món ha dedicat a la classificació del Barça a la Champions, n’hi ha un del diari italià La Repubblica que diu: ‘Champions League, “remuntada” del Barça contra el PSC: la llegenda blau-grana no s’ha acabat.’ I l’ex-primer ministre italià Matteo Renzi també ha fet servir l’etiqueta #remuntadahistorica en un piulet a Twitter expressant l’admiració per la gesta del Barça a la Champions: ‘Gent que no afluixa mai…’ Che roba, che squadra. Gente che non molla mai #remuntadahistorica https://t.co/rZMTsYr3eo — Matteo Renzi (@matteorenzi) March 9, 2017 La ‘remuntada’ catalana és una paraula incorporada a l’italià no fa pas gaire, precisament a causa del Barça, si més no entre els mitjans de comunicació. En aquest diccionari s’especifica que ‘remuntada’ és un neologisme del català, i indica la referència de la premsa esportiva italiana a una fotografia que duien els jugadors del Barça l’abril del 2010, en què animaven l’afecció a empènyer per a la remuntada en el partit contra l’Inter de Mourinho en les semifinals de la Champions. ‘Les fotos de la samarreta utilitzada pels jugadors del Barcelona després de la victòria amb al Xerès. Missatge a l’Inter: “Hi deixarem la pell. Dimecres tothom al Camp Nou per a la remuntada”.’ En la crònica del partit d’ahir, el diari La Repubblica també en feia esment: ‘Gairebé cent mil persones es van aplegar al Camp Nou al crit de “remuntada”. Un terme que es va fer famós en el temps del triplet de l’Inter de Mourinho, però aleshores la remuntada va fracassar i fou un revés. Aquesta nit hi ha hagut remuntada i ha propiciat un dels partits més extraordinaris de l’èpica barcelonista.’ Ara fa un any, quan Podem aspirava a superar el PSOE a les eleccions espanyoles, explicàvem en aquest article que els italians deien ‘remuntada’ per a referir-se a allò que ací, en periodisme polític, s’anomena ‘sorpasso’. La corresponsal a Itàlia d’El Punt Avui, Alba Sidera, ens explicava què en deia la crònica de La Repubblica: l’origen està en l’impacte que va tenir la paraula ‘remuntada’ utilitzada ‘com a crit de guerra’ entre els seguidors blau-grana. I afegia que anava més enllà: ‘Com que el Barça, tot i que va guanyar el partit, va perdre l’eliminatòria, “remuntada” va esdevenir la paraula preferida de molts periodistes per fer escarn. No únicament del Barça, i no únicament en l’àmbit esportiu. A Itàlia, on el futbol és una de les columnes que regeixen el país, la línia que separa el calcio de la política és ben estreta. I la remuntada no va tardar a esdevenir popular en el llenguatge periodístic, i també el col·loquial, per a referir-se a allò que els catalans, ai las!, en diem sorpasso.’ Vegeu també: ‘Sorpasso’, allò que els italians en diuen, en català, ‘remuntada’.
|
El diccionari italià incorpora ‘remuntada’ com a neologisme d’origen català… pel Barça
|
A Ferran Garcia Sevilla (Palma, 1949) l’art li ha servit per a pensar què és la violència, l’autoritat i com el llenguatge determina la manera com veiem el món. Fa uns dies, va entrar al Macba, on s’exposa la seva obra Déus (1982), per afegir-hi uns adhesius amb la paraula ‘Llibertat’ davant l’oposició dels responsables de seguretat, que li ho volien impedir. ‘Si voleu fer-me fora, ho haureu de fer a la força’, els va dir. Aquesta no és l’única vegada que Garcia Sevilla ha qüestionat la manera de funcionar dels museus. Fa un any, va rebutjar la invitació del Museu Reina Sofia a participar en una exposició que commemorava els quaranta anys de la constitució espanyola dient que no volia participar en un ball hipòcrita de disfresses de l’estat. Llicenciat en Història Moderna, Belles Arts i Filosofia, ha treballat en l’art conceptual des de la pintura, el body art i les performances. La conversa s’allarga dues hores i ens fem amics, perquè segons ell, les persones que coneix sempre reaccionen de dues maneres: o amb por o amb una amistat profunda. No té terme mitjà, és cinturó negre de judo i renega de les coses políticament correctes. —Quan va sortir la sentència, vau anar al Macba a posar adhesius a Déus i el personal de seguretat us va voler fer fora. —És el dret moral dels artistes. Si tu veus una obra teva exposada i ja no hi estàs d’acord, pots modificar-la. Vaig fer uns adhesius a la impremta de baix de casa de diferents colors. L’obra Déus és en blanc i negre i els adhesius els vaig posar als laterals de la pintura, perquè no l’afectés i em poguessin acusar de destrucció del patrimoni o coses així. Que a mi m’importa un rave, és clar. —Quan se us va ocórrer la idea? El mateix dia que va sortir la sentència? —No, uns dies després. El cos em demanava de fer-ho. Simplement, hi vaig anar i ho vaig fer. Ajudat per la Francesca Llopis i l’Albert Merino, que són amics meus. Quan vam haver acabat, vam anar al bar del Macba a fer una cervesa i vaig escriure unes paraules molt educades al director. Jo ja sabia quina seria la seva reacció, perquè ell no és gaire intrèpid, per dir-ho d’alguna manera. —Quina va ser la reacció del director del Macba? —Ja sabeu què hi ha darrere el Macba, oi? Són una mica carques. Als Estats Units ha nascut un moviment de gent que qüestiona com són finançats els museus. Vénen a dir: si el MOMA té aquestes grandíssimes obres, d’on surten? Són diners una mica bruts. —Llavors van venir els guàrdies de seguretat i van intentar impedir-vos que continuéssiu amb l’acció. —Sí, quan posava els adhesius van venir els guàrdies de seguretat, com és normal. El primer era un fanfarró i se’m va enfrontar. Jo li vaig dir que si volia que parés, m’hauria de reduir a la força. I mira que sóc cinturó negre de judo! I res, vaig continuar. Vaig fer la desobediència civil de Thoreau típica, no acceptar l’ordre i continuar. Ferran Garcia Sevilla, al Macba. —I la carta al director? Com va quedar? —No ha rebut resposta. La idea és que l’acció continuï, perquè com que els adhesius tenen poca pega, aniran caient i quedaran a terra. Ja m’han enviat una fotografia amb quatre adhesius a terra. La llibertat és per terra i això és una bona metàfora. Com les fulles a la tardor. Al Macba tot està mediatitzat, tot passa vint mil filtres. Jo no vaig a les inauguracions ni res d’això. —Al vídeo que vau enregistrar de l’acció, hi posa ‘no a la repressió política, judicial i policial’. Com vau viure els dies posteriors a la sentència? —Quan vaig veure què passava als carrers de Barcelona, vaig dir a la meva dona: què fem aquí mirant les notícies? Som una societat d’obedients. Perquè és més fàcil obeir que pensar. Pensar sempre genera problemes. En el cas de l’anomenada violència, és molt clar. —Què en penseu? — Quan a les ciutats importants europees, com Berlín, Barcelona i París, als grans bulevards, amb llambordes i botigues de Dolce & Gabbana, Gucci i Chanel, hi apareixen focs, alguna cosa passa. —Què passa? —La sentència ha disparat la ràbia acumulada. Els focs dels carrers em van semblar molt bé i no faig apologia de la violència. Perquè si manipulem i diem que això és violència, perquè el poder sempre té un plus de credibilitat en el seu relat, què hem de dir del maltractament de la falta d’inversions d’Espanya a Catalunya? La violència normalment es fa per part de l’estat en forma de lleis. L’estat té policia i porres. Hanna Arendt ens distingeix molt bé què és poder i què és violència. Ve a dir que la policia és un estament jerarquitzat i piramidal que obeeix les ordres des de dalt, però les dels jutges i funcionaris. A Madrid tots són fills de fills de fills. És un ordre piramidal. El poder no necessita la violència perquè és l’autoritas. Tu li atorgues el poder. Ja ho deia De la Boétie, l’amic de Montaigne: ‘Si estem agenollats és perquè nosaltres ens agenollem davant el poder.’ El poder no necessita la violència i si la fa servir és perquè falla, perquè veu que la seva base es va soscavant. —L’estat ha perdut el poder? —Maquiavel ja ho diu a El Príncep. El poble és molt creient, per tant, tu pots dir el que vulguis, que continuarà obeint-te, però si el poble deixa de creure en allò que dius, hauràs de tenir preparat l’exèrcit per treure’l al carrer. I això passa ara. —Em va sorprendre com, després dels primers aldarulls, la majoria dels opinants de premsa i televisió van condemnar les reaccions dels manifestants. Només ben pocs, com Manuel Delgado, van qüestionar el concepte de violència. —Perquè tothom està acollonit. L’estat és una construcció artificial. I aquesta construcció l’has de defensar d’alguna manera. És com la barrera de ‘no passeu’ que posa el paio que té una barraca i un hortet. Els estats també estan lligats al concepte de propietat privada. I la defensa són les porres. Passa que si trobes un contrapoder, aquestes porres potser poden recular un temps. Com ha passat a Hong Kong, que la ciutat s’ha paralitzat. Som en una guerra que intenta guanyar l’estat perquè no pot deixar escapar la mamella. —Després d’uns dies, va començar a aparèixer com un moviment organitzat per persones molt joves. Primer es va parlar d’infiltrats. —I si hi ha infiltrats, què passa? I si hi ha okupes vienesos o berlinesos, què passa? Què ens importa que siguin okupes de Milà o antisistema francesos? És el que deia abans. Quan el foc apareix a les ciutats europees el mal és profund i sortirà a poc a poc. Ara que dieu això, us diré que totes les fotografies que he vist són hereves de Caravaggio. Totes són contrallums del barroc catòlic. —Us interessa el fotoperiodisme? —En general no m’agrada. Perquè em sembla que sempre fan allò políticament correcte. La dona musulmana plorant, el nen, la banca… —Són imatges ja gastades. —Sí, perquè si tu vols fer una obra que tingui èxit només et cal tocar tres tecles. Feminisme, ecologisme i colonització. Tot allò que tingui aquests elements és un còctel perfecte. Agafa la mitjana de la població. Per això ara pinto puntets. Àtoms, bosons. Jo sempre he portat la contrària, però m’és igual. —Voleu crear coses que no siguin tan òbvies. —Sí, exactament. No seria mai Ai Wei Wei, que em sembla un xarlatà. Un paio que ha agafat els mecanismes de la societat occidental, Marcel Duchamp sense anar més lluny, i ho ha portat al seu terreny. És clar que té una història, que el seu pare va ser als camps de concentració xinesos i ell també i això ven, però són històries buides. Us explico una cosa: a mi m’agrada la complexitat en tot. En el pensament, en la ciència i en el món de l’art. La complexitat vol dir que tots els sistemes que tu estableixes són inestables. Tots els elements que hi ha en un sistema en un determinat moment poden canviar i crear un efecte papallona cap als altres, que el transformen totalment, et transformen el cervell i et porten a una altra banda. —El món de l’art s’ha tornat massa simple? —Sí, últimament deveu haver vist que tot l’art s’ha simplificat molt. És molt reduccionista. És d’una pobresa que es basa en una llei primària metafòrica. Una petita cosa amb les característiques d’una altra. Un exemple paradigmàtic d’allò que és obvi és jugar amb la bandera europea intercanviant els estels per allò que vulguis. Si hi poses caps de dona, UE feminista; si hi poses ganivets, UE club d’assassins o mercaders. És molt simple. Al Joan Minguet, per exemple, no li agrada que li digui que Brossa va ser un exemple d’aquesta simplicitat. Jo en dic art tweet, perquè és una cosa que es pot transmetre ràpidament i que tothom entén. El disc dur el tenim pleníssim. Som fruit d’un ensinistrament general. Per què ens agrada el que ens agrada, o per què diem el que diem? Sempre repetim consignes. Com volem que en una tertúlia del Grasset el primer dia tothom digui ‘fantàstics els focs’? —Integrem ràpidament la subversió i la fem normativa. El sistema xucla de seguida la dissidència i l’aprofita per vendre. —Maquiavel, a El Príncep, també diu que si tu vols arribar lluny amb les teves lleis, fes una llei que arribi a mig camí i quan això estigui assumit, augmenta un grau més, i així a poc a poc. Això és la creació del discurs. Es va apujant el to progressivament i allò que és una contestació legítima ho acaben convertint en violència. El poder té uns altaveus brutals i si a això, hi afegim la catalanofòbia del ‘a por ellos’, ja tenim el còctel assegurat. —L’estat espanyol té un problema quan les mares també parlen d’autodefensa. —L’estat només té dues solucions per a això: o més repressió fins al final o taula de negociació. Però de què han de parlar els polítics? Si uns volen autodeterminació i els altres no volen parlar-ne. Els espanyols pensen que els catalans només es mouen pels diners i això és un estigma de tipus jueu. Com voleu que els xiquets, quan tenen catorze anys o quinze, no surtin al carrer a matar jueus i homosexuals? És impossible. Responen a la seva educació. —Us mouen les ganes de vincular el pensament generat al llarg de tota la història. Us va marcar que el pare fos bibliotecari? —Sí, era bibliotecari de la Biblioteca de Mallorca. Jo he après amb incunables de Ramon Llull. Hi posava el dit damunt. Ahir vaig ser a l’Acadèmia de les Ciències i les Arts i em van ensenyar un llibre de Galileo Galilei, Le machie del sole, de 1612. Les taques del sol amb dibuixets fantàstics. Oh! Gairebé ploro! —Eren imatges semblants als àtoms que feu? —Sí. Galileo Galilei cada dia dibuixava aquestes taques. El meu pare no només m’ensenyava llibres fantàstics, sinó que també miràvem molt les estrelles. Li agradaven molt. El 1972, vaig fer unes llunes en apnea amb el diafragma obert. Aleshores deixaves de respirar, i quan respiraves ja estava. No és com ara el mòbil. Són coses del segle passat! —D’on us ve aquesta passió pel cel i les galàxies? —Sento que tot està relacionat. Si una cosa té la física quàntica és que relaciona el tot amb tot. Hi ha un perill terrible d’anar-te’n cap al misticisme o les teories new age. Aquestes de ‘tots som molt bons’. A mi em sembla molt bé, però tot això s’ha de demostrar. —Sou un artista amb mentalitat científica? —Per favor! És clar! La falsació de Popper. En el moment de la formulació de la hipòtesi està molt bé la intuïció, però després no. Les arts i les ciències tenen un punt en comú, que és la formulació de la hipòtesi. Carl Popper deia que tu pots dir el que vulguis, però ho has de demostrar al laboratori. I no només al teu laboratori, sinó en diferents laboratoris del món. Heisenberg, que és un físic que va tenir baralles amb Einstein, va dir que no podíem distingir entre l’objecte i nosaltres mateixos perquè la nostra manera de mirar el món condicionava l’objecte. —La física quàntica o el subjectivisme de la postmodernitat? —No, això és modernitat pura. Necessitem una nova modernitat. La postmodernitat són tot coses d’un sol ús. La modernitat és molt més radical i sòlida. És Picasso, és Stalin, és el feixisme. Són blocs ideològics inamovibles. I la postmodernitat és la interpretació d’aquests blocs a través de les nostres experiències personals. Heisenberg diu que en el model de lectura que tu tens de la realitat ja hi ha inclosa tota la informació que en pots treure. Dit d’una altra manera: imagineu que feu un viatge per la Ruta de la Seda i hi aneu amb un geòleg, un politòleg, un naturista i un artista. I que a mesura que aneu avançant, aneu tenint-ne una visió més amplia. No hi podeu anar només amb una manera de mirar determinada, com els creacionistes. És molt important que quan tu creïs un model de lectura, aquest model de lectura sigui ampli i obert, i hi inclogui fins i tot les contradiccions. I això és una crítica als artistes i comissaris, perquè quan fan una lectura d’una època determinada exclouen les diferències i la veu minoritària de les diferències. —Sempre es busca una constant. Com us heu sentit tractat com artista? —Molt bé. Vaig tenir molt d’èxit als vuitanta i als noranta, però ara ja sóc molt vell! —No us heu sentit part de cap paraigua? —Segurament he tingut moltes influències. M’he sentit molt influenciat pel pensament budista. He estat un gran lector de textos budistes. De totes maneres, el budisme ha canviat molt, eh? A França hi ha monjos budistes que ensenyen budisme a discoteques. El budisme té quatre grans lleis: que el dolor existeix, que el dolor pot ser superat, que el budisme és un camí que et dóna eines per a superar el dolor i que una vegada superat entres en un Nirvana, cosa que jo no conec, evidentment. Tàpies sí, perquè quan jo el visitava, em deia: Ferran, és que jo hi ha vegades que entro en trànsit. Em deia coses d’aquestes. —Us agrada molt la frase de Nietzsche ‘el centre és a qualsevol lloc’. —Sí. Aquesta frase és revolucionària, en qualsevol camp de la vida. El centre és a tot arreu. És antidogmàtic, antimetropoli, antiidees fixes, antidictadors. Però els museus, quan fan una exposició, només tenen un centre i tot gira al voltant d’allò. —Sou a la col·lecció del Macba com a representant de l’art dels vuitanta. —Els vuitanta sempre han estat considerats en l’ortodòxia acadèmica uns anys de tornada a l’ordre. En la meva opinió, són uns anys convulsos fora mida, com els seixanta dels hippies i els setanta, que és l’època de l’art conceptual. Als anys setanta, una de les primeres obres que vaig fer va ser una banda de militar plegada en forma de coixinet amb una hòstia real travessada amb una agulla de cap. El Macba ha fet una cosa molt interessant, que ha estat llegir els vuitanta d’una manera diferent. —Els àtoms o bosons que pinteu intentarien reflectir també aquesta absència de centre? — No m’agrada posar paraules a les coses que pinto, perquè seria precisament encapsular-les. Ho deia Susan Sontag: quan fem una crítica a una obra d’art l’engabiem. Però jo no estic cent per cent segur d’aquesta idea. —També heu estat crític d’art. —Quan parlem d’una obra d’art i l’encapsulem, oblidem una cosa molt important, que no podem conèixer res que no encriptem. El nostre cervell encripta i tradueix al nostre llenguatge les coses que veiem. És una cosa biològica, com tenir pipí. És per això que Wittgenstein diu: si un lleó parlés, no l’entendríem. En aquesta entrevista ens podem entendre perquè tenim llenguatges similars, però les dissidències sortirien si no compartíssim el llenguatge. És com quan l’estat anomena violència a unes fogueres. —Dieu que sou vell. Heu tingut prou temps per a fer les coses que volíeu? —Jo sóc molt ansiós. Sóc un cul de mal seure. Sóc una persona a qui l’interessa tot! Però només tenim una cultura de mosaic, que l’anem connectant, però vés a saber com connectem. —I amb la gent, hi connecteu o us agrada més estar sol? —Si sóc sincer, al llarg de la meva vida, només he tingut dues reaccions per part de la gent. Els qui m’han tingut por i l’amistat total. Sembla que no tinc un terme mitjà. Parlo molt de pressa i fort; ometo frases que penso que l’altre sap; i salto d’una idea a una altra. De la mateixa manera com pinto. —Com pinteu? —Poso música àrab, música índia i tecno, que també m’agrada molt. Hi ha hagut èpoques de la meva vida en què feia quatre pintures al dia. Els Déus del Macba, en feia quatre al dia. Molts cops, quan tornava de ballar a les discoteques. He fet moltes coses diferents. Els artistes de la modernitat com Pollock, Mondrian, Tàpies, Miró, Rothko, Newman, per què es caracteritzen? Perquè són artistes d’una sola idea. Passa com al capitalisme, que inventa les marques comercials quan veu que els objectes que arriben de la fàbrica o de l’hort no són iguals. Sembla que diguin: et garantim que tot allò que sigui Adidas serà igual. Doncs és igual amb els artistes. Sabeu la quantitat de vegades que m’he sentit a dir ‘tu no profunditzes en un estil’? Moltíssimes. Però no m’importa. —No us poden identificar! Dieu que no sou artista, sinó que feu d’artista. —És exactament això. A mi m’agrada canviar, fer una altra cosa. I llavors poso en crisi tot allò que tu havies pensat sobre mi. Per tant, poso en crisi la idea de l’artista com una persona que té més poder que les altres. Tàpies deia que tenia visions. Com si fos Superman! Jo vaig tenir molta relació amb ell i jo li deia: però, Antoni, com pots dir això? Ell deia que nosaltres, els artistes, veiem la realitat més profunda. Però si això no és possible en el cas físic, perquè tu no veus més o menys que les meves retines, no té cap sentit. Les persones interpretem segons els nostres codis. —Comenteu que doneu obra? —Sí, regalo la meva obra a institucions científiques i mèdiques catalanes. Sona molt malament, això de dir ‘per fer país’, oi?
|
Ferran Garcia Sevilla: ‘Vaig fer la desobediència civil de Thoreau típica, no acceptar l’ordre i continuar’
|
‘No sóc una princesa, sóc una khaleesi‘ és una frase que s’ha vist en samarretes, cartells i mems feministes arreu del món. ‘Joc de trons‘, malgrat no ser una sèrie feminista, ha marcat l’imaginari col·lectiu d’una generació i els seus elements han servit a reivindicacions feministes com la lluita contra l’arquetip de princesa en l’audiovisual. Les sèries s’han convertit en un gran vehicle de missatges innovadors, activistes i de transformació social, i el feminisme hi ha entrat amb molta força per fer-se seu aquest terreny en tota mena de vessants discursius. Ara que s’acosta el 8 de març és un bon moment per a repassar alguns dels títols més emblemàtics entre les sèries feministes. Vaga feminista: tota la informació sobre el 8 de març Tot seguit us n’oferim una selecció que passa per la comèdia, el drama, el musical, l’animació i molts gèneres més: ‘Fleabag‘. Amazon Prime. Comèdia dramàtica. ‘Tinc la sensació horrible que sóc una dona pervertida, egoista, apàtica, cínica, depravada, moralment fallida i que ni tan sols es pot anomenar feminista’, diu Fleabag al primer episodi. Les desventures d’aquesta londinenca d’uns trenta anys s’han convertit en el retrat d’una generació i ha enganxat milions d’espectadors. ‘Fleabag’, creada i protagonitzada per Phoebe Waller-Bridge, ha guanyat diversos premis i és molt aclamada per la crítica. Les sèries que no us podeu deixar perdre el 2020 ‘The Handmaid’s Tale‘. HBO. Drama distòpic. Basada en la novel·la homònima de Margaret Atwood (traduïda al català per Xavier Pàmies) i protagonitzada per Elisabeth Moss, The Handmaid’s Tale se situa en un futur pròxim als Estats Units, que ha esdevingut Gilead, un estat teocràtic i autoritari. Allí les dones no poden tenir ni feina ni propietats. La taxa de natalitat ha baixat en picat i les poques dones fèrtils restants són utilitzades com a ‘serventes’ per a donar fills als governants. Durant l’era Trump, molts col·lectius feministes dels Estats Units s’han disfressat de ‘serventes’ com a protesta per les polítiques del president. ‘The Marvelous Mrs. Maisel‘. Amazon Prime. Comèdia. Quan el marit la deixa per la secretària, Miriam Maisel puja a l’escenari d’un bar de monòlegs. Amb la cambrera del bar i mànager Susie Myerson, la senyora de Maisel maldarà per convertir-se en una monologuista en un món d’homes. De ‘Game of thrones’ a ‘Watchmen’ i ‘Chernobyl’: les quinze millors sèries del 2019 ‘Orange is the New Black’. Netflix. Comèdia. Una dona de classe mitjana acaba a la presó, on descobreix un món aparentment molt diferent del seu. Temes com ara l’amor, el desig, les classes socials, la transsexualitat, la maternitat, l’abús sexual, el lesbianisme i més es tracten en aquesta comèdia, la primera sèrie protagonitzada íntegrament per dones. ‘Killing Eve’. HBO. Enjòlit. Adaptada per Phoebe Waller-Bridge, retrata l’obsessió mútua entre una assassina en sèrie i l’agent de l’MI5 que la persegueix. Aquesta sèrie és tot un tomb de gènere en una mena de sèrie habitualment protagonitzada per homes com és l’enjòlit d’espionatge. ‘Girls’. HBO. Comèdia. La sèrie de Lena Dunham va ser pionera a l’hora de trencar els estereotips associats a les dones i tractar temes com ara la llibertat sexual o l’avortament. ‘Veep’. HBO. Comèdia. La sèrie retrata la carrera de Selina Meyer com a vice-presidenta dels Estats Units i el seu esforç per a deixar un llegat que valgui la pena de recordar. ‘Chilling Adventures of Sabrina’. Netflix. Fantasia/Juvenil. Aquesta nova adaptació dels còmics sobre la bruixa adolescent posen el focus en el seu passat fosc i la identitat de bruixa i presenten una Sabrina forta i independent. ‘Russian Doll’. Netflix. Comèdia. Una jove és la convidada d’honor d’una festa a Nova York, on mor. Després torna a començar aquest dia en un bucle temporal en què ella, la Nadia, s’anirà coneixent de mica en mica. ‘Las chicas del cable’. Netflix. Drama. 1928. Les vides de quatre dones fan un tomb quan comencen a treballar en una empresa telefònica com a operadores. S’hi tracten temes com el lesbianisme, la transsexualitat, la violència masclista o l’emancipació de les dones. ‘Les de l’hoquei’. CCMA. Drama/Juvenil. Set joves jugadores d’hoquei i la seva nova entrenadora malden per salvar la secció femenina del seu club, mentre que també intenten trobar el seu lloc, tant dins com fora de l’equip. ‘Amb “Les de l’hoquei” volíem fer la sèrie que ens hauria agradat veure d’adolescents’ ‘Jessica Jones’. Netflix. Superherois. Jessica Jones és una ex-superheroïna que obre una agència de detectius mentre intenta combatre el seu estrès post-traumàtic. El seu superpoder és la força sobrehumana. ‘Tuca & Bertie’. Netflix. Animació. Sèrie ideada per Lisa Hanawalt, la creadora de ‘BoJack Horseman’. Retrata l’amistat entre dues joves a la trentena que malden per superar els seus traumes personals, la por del fracàs i les dificultats de la societat en què viuen. ‘Unbelievable’. Netflix. Crim real. La mini-sèrie de Netflix és basada en el cas real d’una jove que va denunciar una violació i a qui, per pressions externes, la van acusar de mentir. ‘Crazy Ex-Girlfriend’. Netflix. Musical. Paròdia musical de les comèdies romàntiques. Una advocada d’èxit que pateix depressió i atacs d’ansietat decideix d’abandonar la seva suposada vida perfecta a Nova York per seduir un antic amor d’adolescència.
|
Quinze sèries feministes per a veure aquest març
|
Victoria & Albert Museum Cromwell Rd, Knightsbridge Mapa a Google El dia 9 d’octubre, el País Valencià commemora l’entrada de Jaume I a València, el 1238. La conquesta de Madīna Balansiya, com es deia la ciutat en època musulmana, va tenir lloc just un any després de la decisiva batalla del Puig, en què les tropes catalanes van anorrerar les defenses de l’emir Zayyan ibn Mardanix. Una de les imatges més evocadores d’aquella batalla és sens dubte el retaule gòtic de sant Jordi, d’Andreu Marçal de Sax, més conegut com el retaule del Centenar de la Ploma. Amb aquest nom, el Centenar de la Ploma, es coneixia una milícia civil creada més endavant per Pere el Cerimoniós –amb una característica ploma al casc o capell i sota l’advocació de Sant Jordi (primer patró del Regne de València i de moltes ciutats, com ara Alcoi)–, formada per cent ballesters amb l’objectiu de mantenir l’ordre i protegir la ciutat de València. Aquesta companyia va encarregar, pels volts del 1400, un retaule de grans dimensions al pintor alemany Andreu Marçal de Sax, amb sant Jordi i Jaume I com a elements centrals de la recreació de la batalla del Puig. La milícia armada, ja convertida amb el pas dels segles en una institució de la València foral, va desaparèixer arran de l’aplicació del Decret de Nova Planta, i el retaule es va anar abandonant fins a ésser adquirit a mitjan segle XIX per un antiquari francès, que el va revendre el 1864 al South Kensington Museum de Londres, el futur Victoria & Albert Museum. Per tot plegat, si voleu gaudir d’aquesta joia del gòtic, haureu de fer com l’astrònom i astrofísic Enric Marco: desplaçar-vos tantes vegades com calgui a la capital anglesa per admirar-ne tots els detalls. I una mica més: Si ja sou al Victoria & Albert Museum, no sols us remetrà a casa nostra el retaule del Centenar de Ploma. Tal com s’explica en un article del número d’octubre de la revista Sàpiens, a les seves sales també trobareu una interessant representació de la Mare de Déu de Montserrat, amb la muntanya santa de fons. Tot i que el museu no n’identifica l’autoria, es pot atribuir als Grau, una família d’escultors manresana d’època barroca. De fet, una altra representació de Montserrat seva es conserva… al Museu de Belles Arts de València. Imatge cedida per Enric MarcoImatge cedida per Enric Marco —Què és Com a casa? —Tots els articles —Suggeriments per a la secció: [email protected]
|
La batalla del Puig, exposada a Londres
|
El director general de l’Agència Espacial Europea, Jan Woerner, vol construir una base permanent a la Lluna. El projecte encara és a les beceroles, però es creu que es podria portar a terme d’aquí a una dècada i tindria un cost aproximant de 130.000 milions d’euros. El projecte es desenvoluparia com una extensió de l’Estació Espacial Internacional i, per tant, comptaria amb la col·laboració de la NASA i les agències espacials de Rússia i Xina. Els principals problemes que hauran d’afrontar els possibles habitants són les radiacions solars i còsmiques, els meteorits i les temperatures extremes. Ací podeu veure un vídeo sobre el projecte:
|
L’Agència Espacial Europea vol construir una base a la Lluna
|
El diputat d’ERC al Parlament, Ernest Maragall, ha creu que Catalunya ha de recuperar el parlament i el govern per a començar a treballar els propers mesos i ‘construir república’. I en aquest sentit ha apuntat en una entrevista a Catalunya Ràdio que el que fa falta ara és un ‘país dempeus i una societat compromesa amb el projecte republicà’. ‘No necessitem més màrtirs’, ha assegurat Maragall en recelar d’enredar-se en cercles viciosos de repressió, amenaça, judicialització i empresonament. Maragall, que aposta per valorar costos i beneficis de totes les decisions de cara a la investidura, ha apuntat que no seria una ‘bona noticia’ que tot plegat desemboqués en un nou blocatge institucional. ‘Tenim pressa però tenim feina, i per tant és un element de valoració, en aquest sentit el país està per sobre de qualsevol persona’, ha assegurat en demanar que es tingui present també l’alliberament dels presos. Maragall ha assegurat que pertoca a Junts per Catalunya proposar un candidat i explicar la fórmula per investir-lo president –ara per ara només amb el nom de Carles Puigdemont sobre la taula. ‘La Mesa ha d’exercir la seva responsabilitat per modular i tirar endavant si es considera viable la proposta’. Maragall també ha defensat el seu discurs com a president de la Mesa d’Edat d’aquest dimecres al ple de la sessió constitutiva de la cambra catalana. ‘Hauria estat absurd fer com si res, com si fos qualsevol altre inici de legislatura.’
|
Ernest Maragall: ‘No necessitem més màrtirs, sinó un país dempeus i una societat compromesa’
|
Els centres privats que imparteixen ensenyaments reglats a Catalunya van produir serveis per valor de 2.854 milions d’euros durant el curs 2014-2015, xifra que representa un augment del 9,7% respecte al curs 2009-2010, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). L’Administració pública hi va aportar el 41% dels recursos. Aquest percentatge arriba fins al 50% en el cas dels centres no universitaris, mentre que disminueix a l’11% per als universitaris i al 6% per a les llars d’infants. Les partides principals d’ingressos van tenir comportaments oposats: les quotes satisfetes pels alumnes (1.567 milions d’euros) van augmentar un 24,2% en relació amb el curs 2009-2010, mentre que els ingressos procedents de concertació i transferències públiques (1.181 milions d’euros) van disminuir el 2,4%.
|
L’ensenyament privat reglat va generar 2.854 milions d’euros en serveis el curs 2014-2015, segons l’Idescat
|
Més per Menorca ha registrat avui una proposició no de llei perquè el parlament exigeixi al govern espanyol el desblocatge immediat de les transferències pendents amb el govern de les Illes, que són de 177 milions d’euros a compte del sistema de finançament i liquidació de la recaptació de l’IVA La formació ecosobiranista també ha sol·licitat una proposició de llei que insta al parlament balear a censurar la conducta de la ministra d’Hisenda espanyola en funcions, María Jesús Montero, sobre aquesta qüestió. Més per Menorca ha recordat que a principis d’agost, Montero va esgrimir un suposat document de l’advocacia de l’estat per a afirmar que un govern espanyol en funcions no té marge per a actualitzar les bestretes del sistema de finançament, cosa que era mentida. El diputat de Més per Menorca, Josep Castells, ha advertit que, malgrat donar suport a la investidura de Francina Armengol, els membres de la seva formació no seran ‘còmplices de les actuacions del govern del PSOE a Madrid’ que perjudiquin les Illes.
|
Més per Menorca exigeix el ‘desblocatge immediat’ dels 177 milions que el govern espanyol deu a les Illes
|
Els presos polítics catalans han optat per acceptar la recomanació del govern català i no han sortit a treballar ni a cuidar familiars, tot i que podien fer-ho perquè l’aplicació de l’article 100.2 continua vigent. L’únic que ha sortit ha estat Jordi Cuixart fper anar a treballar a la seva empresa, durant una estona i sense entrar en contacte amb ningú del personal. Fonts d’Òmnium expliquen que la sortida ha estat puntual per a resoldre qüestions inajornables perquè l’empresa pugui continuar funcionant amb tots els seus treballadors fent teletreball. La resta s’han quedat a les presons dels Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses. Tot i els dies que porten a la presó, els líders independentistes prefereixen estar confinats per evitar el contagi. Jordi Sánchez ha informat que s’ha fet la prova del coronavirus, perquè tenia símptomes i ha resultat negativa. A través de les xarxes ha convidat la ciutadana ha fer cas de les recomanacions de la Generalitat i ha instat el govern espanyol a què no posi entrebancs a l’executiu català. Per la seva banda, Josep Rull ha informat a la direcció de Lledoners que havia estat en contacte amb una persona que ha donat positiu per coronavirus i ara està en situació d’aillament a la infermeria. De moment, no té símptomes i es troba bé, segons ha explicat a través de les xarxes. Mentrestant, el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó, ha explicat que a la presó de Brians II hi ha un cas de Covid-19 i que dotze presos més són sospitosos de tenir la malaltia. Per això, s’han aïllat 105 interns més de manera preventiva. Calderó ha negat que hi hagi vaga de fam a la presó arran de les restriccions imposades per la Generalitat per evitar l’expansió del coronavirus 2019. ‘Hi ha hagut protestes no significatives, però en general les restriccions tenen un gran grau de comprensió’, ha dit a Catalunya Ràdio. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Sobre el decret d’alarma, que implica la supressió dels permisos penitenciaris, Calderó ha dit: ‘Al Departament de Justícia fa dies que apliquem criteris propis a les presons catalanes per evitar la propagació del virus, entre les quals l’ajornament dels permisos i la supressió de les activitats grupals o les comunicacions vis-a-vis.’ D’una altra banda, Calderó ha assegurat que de moment es garanteix la sortida de la presó dels interns en tercer grau o aquells a qui ha estat concedit el 100.2, com ara els presoners polítics. ‘Els professionals penitenciaris recomanen el confinament i, per tant, que només facin aquelles sortides estrictament necessàries. Més endavant haurem de veure si hem de prendre cap mesura més’, ha afegit. Els presos polítics han seguit les recomancions dels professionals penitenciaris i s’han quedat a les presons dels Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses. Només Jordi Cuixart ha sortit per anar a treballar a la seva empresa, durant una estona i sense entrar en contacte amb ningú del personal. Fonts d’Òmnium expliquen que la sortida ha estat puntual per a resoldre qüestions inajornables perquè l’empresa pugui continuar funcionant amb tots els seus treballadors fent teletreball.
|
Els presos polítics opten per no sortir a treballar
|
S’acaba el temps per a la votació al ple d’investidura de dilluns. I ni Junts pel Sí ni la CUP no mouen posicions. El coordinador general de Convergència, Josep Rull, insisteix en aquesta entrevista que no pensen renunciar a presentar Artur Mas com a candidat a la presidència, malgrat que la CUP hagi repetit aquestes últimes hores que votaria a favor de la investidura i hagi emplaçat Junts pel Sí a presentar un candidat alternatiu. Rull diu que no ho faran i fa una crida a la responsabilitat de la CUP ‘davant la decisió més transcendent de la història de Catalunya i davant una ofensiva sense precedents a l’estat espanyol’. Proposa la solució que dos dels diputats de la CUP votin a favor i que els altres s’abstinguin o hi votin contra. Segons Rull, seria inconcebible d’aprovar la declaració independentista sense tenir un nou govern que la defensés i la reforcés. I avisa que si la setmana que ve la CUP no permet la investidura de Mas el procés es debilitarà. I l’ombra de les eleccions avançades serà més gran. —El Tribunal Constitucional acabarà suspenent la declaració independentista que aprovareu dilluns. Quan això passi, què caldrà fer? —La proposta de resolució mateixa ja diu que aquest procés no se sotmet a cap decisió de cap institució espanyola, inclòs el Tribunal Constitucional. —Ens trobarem en plena confrontació amb l’estat. Us considereu preparats per a entomar l’ofensiva que hi haurà? —Ho farem de manera intel·ligent, en termes polítics, jurídics i tàctics. En la confrontació democràtica triarem en cada moment quin és el camp de joc. I ho farem de manera que dificultarem extraordinàriament a l’estat d’utilitzar la seva maquinària repressiva. —Podeu explicar com? —Doncs és un 9 de novembre. El 9-N vam ser capaços de triar el terreny de joc en què fèiem aquell exercici de sobirania. I ara hem de continuar endavant essent fidels al poble de Catalunya i al parlament, que haurà aprovat la resolució, i alhora protegir la baula més feble del procés, i que l’estat espanyol ha identificat, que són els funcionaris, les organitzacions, les institucions, i tots els tercers que poden ser els afectats. —Sembla que ara tenen el punt de mira en Carme Forcadell. —Sí, però la presidenta del parlament és aforada, i queda exclosa de l’àmbit de l’Audiència Nacional espanyola. —No la poden inhabilitar? —Sí, però d’entrada tenim la percepció que miraran d’atacar baules més febles. —Voleu dir tècnics del parlament, per exemple? —Per exemple. Podrien anar per aquí. —I la tàctica ja s’ha decidit? —Bé, la tàctica ni es comenta ni es comparteix. —Però ho teniu prou apamat. —Ho tenim pensat i estudiat, i ho farem de manera intel·ligent. No facilitarem les coses a la maquinària repressiva de l’estat espanyol. Fotografia: Jordi Carreño. —Un govern en funcions tindrà prou força per a entomar aquesta ofensiva de l’estat? —Per això hi ha d’haver govern. Perquè aquesta resolució tingui tota la potència hi ha d’haver un govern que gestioni aquesta resolució. No té sentit, i és difícil de poder explicar que dilluns aprovem una de les decisions més transcendents de la història de Catalunya, potser l’acte de sobirania més potent que haurem fet aquests últims tres-cents anys, i al cap de quaranta-vuit hores no hi hagi la possibilitat d’investir un govern que doni tota la potència a aquesta resolució. No té gens de sentit. Seria un exercici de coherència votar la resolució i garantir que hi hagi un president que sigui el proposat per la formació que ha rebut més vots en aquestes eleccions. —Però quina sortida té això si la CUP ja ha comunicat formalment a la presidenta del parlament que no pensa investir Mas en cap de les votacions? —Doncs aquest és l’element de no-coherència. L’estat ja ens ha dit que utilitzaria tots els mitjans al seu abast. No ens afeblim innecessàriament nosaltres. Tornem a fer la crida perquè hi hagi un exercici de coherència, a votar la resolució i garantir que hi hagi un govern capaç d’implementar-la. I això sí que ens donarà una imatge de confiança als catalans i de fermesa davant l’estat espanyol. Hem de ser capaços de veure quins actius tenim en el procés. No pensem renunciar a la candidatura d’Artur Mas perquè volem la independència de Catalunya. Amb Artur Mas liderant aquest procés és més fàcil d’eixamplar l’espai i aconseguir la independència. —Això ja ho heu dit i no els heu convençut. —Hi insistim: mantenim la candidatura del president Mas i la defensem amb totes les energies perquè entenem que sumant tots aquests actius és més fàcil d’assolir l’objectiu, perquè la voluntat és eixamplar l’espai, perquè aquest procés és de classes populars i de classes mitjanes. I sobretot de classes mitjanes. Cadascú ha de ser capaç de consolidar el seu espai. —Hi ha cap possibilitat que feu una proposta de l’estil d’un president i un cap de govern…? —No. No té sentit que la fem en aquests termes, perquè estem convençuts que afebliríem l’objectiu de tenir les millors eines per a assolir la independència. Aquest és l’argument clar i contundent. —Doncs llavors caminem cap a unes eleccions avançades. —Doncs cadascú haurà d’assumir la seva responsabilitat. No és pas l’opció que desitgem; és una mala opció, que podem evitar. —Doncs si la CUP no es mou i CDC tampoc, és clar que ens aboquem a unes eleccions. —Aquí hi ha una raó de pes electoral: hi ha una formació que té molt més aval que no pas una altra. Sembla incomprensible que, davant la decisió més transcendent de la història de Catalunya i davant una ofensiva sense precedents a l’estat espanyol, nosaltres dediquem tants esforços a aquesta qüestió. Això genera perplexitat en molt bona part dels ciutadans de Catalunya. I això ens afebleix davant l’estat espanyol, que veu que no li cal pressionar massa perquè nosaltres no som capaços de dirimir les nostres diferències. En qualsevol negociació, cal trobar punts comuns sense renunciar als actius en benefici de l’objectiu compartit. —Aquest argument no els convenç. Penseu que amb més temps us podeu posar d’acord? —Cada dia que perdem afebleix aquest procés. Al cap de quaranta-vuit hores d’haver-se presentat, aquesta resolució desencadenarà una reacció molt contundent de l’estat. És una qüestió de pragmatisme i de responsabilitat davant el moment històric. Els ciutadans no ens ho perdonaran, que perdem aquesta oportunitat. Quan l’estat espanyol ha identificat el president Mas com la peça a abatre per a afeblir el procés, no renunciem justament a allò que és considerat un passiu per part de l’estat, que, a més, arrossega molta gent que ve del món de la moderació, de la que en podríem dir ‘gent d’ordre’, cap a la independència. Fotografia: Jordi Carreño. —Hi hauria la manera que Mas continués essent un actiu, però amb formes d’organització del govern diferents? Com una presidència coral? —L’estatut no ho preveu. Encara no hem declarat la independència. I encara no podem fer lleis estrictament pròpies, nostres, perquè hi ha un procés transitori en què comencem com a autonomia i acabem com a república, com a estat independent. I en aquesta primera fase això de les presidències corals no hi té cabuda. No tenim temps per a fer-ho, no es pot fer en quaranta-vuit hores. En el moment que es presenti la resolució caldrà un govern que l’apliqui. Avui hi ha un candidat que la presidenta del parlament oferirà per ser investit, i aquest candidat és Artur Mas. No podem perdre aquests moments valuosos. Hi pot haver unes altres fórmules. —Per exemple? —No cal que tota la CUP voti a favor de la investidura d’Artur Mas. Hi pot haver alguns diputats que s’abstinguin i uns altres que hi votin a favor. Seria una fórmula que permetria a la CUP de dir que aquest no és el seu candidat però que, vista l’excepcionalitat del moment, fa un gest per fer possible tot aquest procés. —D’això n’heu parlat? —És una via que s’ha proposat. I que evitaria una alternativa que no vol ningú: unes noves eleccions. —Confieu que s’hi avinguin? —És un mecanisme que ens permet d’aprofitar el temps que tenim damunt la taula. A partir del moment que aprovem la proposta de resolució hi haurà una reacció molt potent de l’estat espanyol i per fer-hi front necessitem les millors eines, i no un govern en funcions. —Aquests últims temps hem viscut situacions semblants, d’encallament, i el president s’ha tret algun as de la màniga. Aquesta vegada també se’l pot treure? —Ara no toquen asos. Hem de ser conscients que això va de veritat. L’estat espanyol ho ha entès rotundament i tota la maquinària de l’estat, en termes repressius, està preparada perquè quan se suspengui aquesta resolució, entri en tromba. —Això ja els ho deveu haver dit, a la CUP. —És clar, els ho hem explicat per totes bandes. —Potser confien que acabareu cedint? —Nosaltres, més honestos no ho podem ser. Ara això és massa seriós. —Penseu que ells tenen por de trencar-se si cedeixen? —No s’ha de trencar ningú, perquè això que fem és tan gran… —Escoltant ahir Marta Rovira i Anna Gabriel feia l’efecte que donaven per fet que ni dimarts ni dijous no hi hauria acord. —Continuo tenint confiança que dijous serà possible de desblocar la situació sense que ningú renunciï a actius que són fonamentals per a l’èxit del procés. —I si és més enllà de dijous? També es podria convocar un ple més endavant, d’aquí al 20 de desembre… —Un doble no a la investidura en aquesta primera votació, un cop aprovada la resolució, tindrà uns efectes debilitadors de primera magnitud en el procés. Això és evident. —Voleu dir que si dijous hi ha un no de la CUP ja haurem de parlar d’eleccions avançades? —Jo no vull avançar esdeveniments. Estem en condicions d’arribar a un acord. Quan ens hem assegut hi ha hagut aquesta voluntat i sentit de responsabilitat i hem estat capaços d’avançar. A CDC hem rebut moltes crítiques alguns que hem negociat aquesta posició pel fet d’haver entrat a la negociació i haver arribat a un acord. I tots hem assumit el nostre sentit de responsabilitat: nosaltres i la CUP. Estem convençuts que aquesta mateixa responsabilitat que hem tingut en l’acord de la resolució també la tindrem en l’acord de la investidura. —I enmig d’això hi ha les eleccions espanyoles. Què hi ha d’anar a fer l’independentisme a Madrid? —S’hi ha de defensar el mandat democràtic del 27 de setembre. La proposta de resolució ens diu que hem d’obrir una via de negociació i diàleg per poder donar compliment a aquest mandat. Si l’independentisme és fort a Madrid tindrem possibilitat de carregar-nos més de legitimitat davant dels catalans, de la ciutadania de l’estat espanyol i sobretot davant de la comunitat internacional. —Per això seria greu anar-hi sense haver arribat a cap acord aquí. —La manca d’acord la setmana que ve afebleix el sobiranisme català. En el desplegament del full de ruta i en aquestes eleccions. Fotografia: Jordi Carreño. —Hi anireu en coalició amb Reagrupament i amb Demòcrates, però renunciant a la marca de Convergència. —Hi anirem en coalició, i el nom de la coalició és diferent del nom dels partits que la integren. No renunciem a cap marca, sinó que subratllem la capacitat de construir una llista àmplia que va més enllà de les llistes de Convergència. —La marca Convergència no ven? —La gent sabrà que vota Convergència. Al logotip, hi sortirà el nom de la coalició però també el nom de Convergència. No amaguem les sigles. —No s’ha cremat, la marca Convergència? —No, en absolut. Volem explicar que en aquestes eleccions Convergència no hi va sola i que necessitem que cadascú sigui capaç d’eixamplar les seves fronteres. —Convergència encara un congrés de refundació al febrer. Quin paper hi vol tenir Josep Rull? —Josep Rull vol participar molt activament en tot aquest procés, per crear un nou espai, un nou partit per a un nou país. Convergència ha estat una història d’èxit durant aquests quaranta anys. Els objectius que ens havíem fixat des de la Catalunya autònoma han estat assolits, i necessitem una nova eina que ens permeti d’assolir nous objectius: culminar la independència de Catalunya i construir un nou país modern, avançat i de progrés. Com a coordinador general del partit, vull tenir un paper rellevant per fer aquest trànsit cap a aquest partit nou. La meva prioritat serà guanyar les eleccions espanyoles i després fer possible la transició cap a aquest projecte. —Parleu de la fundació d’un nou espai polític. És un espai totalment nou? —Treballem en aquest objectiu. —En relació amb la corrupció, heu seguit la millor estratègia? —La nostra estratègia és defensar la nostra honorabilitat. Sempre al costat de la justícia per determinar la veritat i fer justícia. Els primers interessats que es faci justícia som nosaltres. Anem a totes, i denunciem quan la justícia no té per objectiu determinar la veritat sinó l’escarn i l’espectacle públic. Durant aquest temps hem pres mesures molt clares. Som l’únic partit d’obediència catalana que ha signat un acord amb Transparència Internacional, i això ens compromet extraordinàriament. La transparència és un requisit innegociable en aquesta Convergència del segle XXI. —L’any que ve hi haurà el judici del Palau… —Doncs volem que hi hagi el judici del Palau. Arriba tard. No té sentit un procés que duri set anys, perquè això origina una percepció de culpabilitat abans d’haver estat jutjat. Vull que arribi el judici per poder explicar la nostra posició i defensar la nostra honorabilitat. I vull aprofitar-ho per defensar públicament l’honorabilitat d’Andreu Viloca, el nostre tresorer. És un home que mai no s’ha ficat un duro a la butxaca. Mai. Identificar, com pretén algú, Viloca amb Bárcenas és indecent, inadmissible. Viloca és un home honest. —Hi ha hagut algun moment en què la gestualitat no ha estat prou clara, com quan vau acompanyar Oriol Pujol al jutjat… —Jo havia de defensar la presumpció d’innocència. I és important quines decisions prenem en aquests moments; diem que les aportacions d’empreses a partits polítics són absolutament legals i ètiques. En aquesta situació de pressió popular molt intensa ens volem anticipar, i ja hem dit que a partir de l’u de gener aquest partit, i la fundació, només rebran aportacions dels militants, de ciutadans i d’administracions públiques. —Renuncieu a les aportacions d’empreses malgrat que dieu que són legals? —Tindrem finançament cívic i finançament públic: demanarem que hi hagi una millora del finançament públic dels partits, que s’assembli al dels partits dels països del nord d’Europa.
|
Josep Rull: ‘No cal que tota la CUP voti a favor de la investidura de Mas’
|
Dia i Amazon han arribat a un acord per entregar les compres fetes a la botiga virtual que ‘La Plaza de Dia’ té Amazon Prime Now en un termini d’una hora a Barcelona i rodalies. Aquest servei s’instal·la ara a la capital catalana després de la bona acollida que ha tingut a Madrid. En total, s’oferiran un total de 5.300 referències de la botiga en línia, que estarà oberta cada dia de la setmana de vuit del matí a les dotze de la nit. Les compres es prepararan des d’un magatzem de DIA dedicat exclusivament a les comandes online, que està situat a l’Hospitalet de Llobregat. Per la seva banda, Caprabo va llençar el passat 17 de maig un servei d’entrega de les compres en un termini de 3 hores. Fins ara, el 42% dels compradors per Internet han optat per aquesta opció, una xifra que se situa ‘molt per sobre’ de les expectatives, segons la cadena de supermercats catalana. Amb l’entrada en vigor de l’acord entre Dia i Amazon, el client podrà rebre les comandes en una hora o bé per franges de dues hores. Les compres es podran fer mitjançant la pàgina web o bé a través de l’app de Prime Now, disponible per a iOS i AndroidPel que fa Caprabo, el servei no té costos addicionals per al client. Es pot sol·licitar la compra fins a les 13 hores del dia per a rebre’l el mateix dia, a partir de les 16 hores i fins a les 22 hores. La cadena va llençar el primer supermercat en línia el 2001 i quinze anys després suposava a el 3% de la facturació total quan el mercat no arriba a l’1%. Ven els seus productes a Catalunya, el 98%, i a Navarra.En l’últim exercici, Capraboacasa ha incrementat un 8,3% el nombre de clients. El 17,4% dels clients comptabilitzats en l’últim any, són clients nous. Capraboacasa ven a la seva web fins a 10.000 productes.Caprabo també serveix la seva compra en línia des del magatzem central de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament per a les entregues a les demarcacions de Barcelona i Tarragona.
|
Dia i Amazon arriben a un acord per entregar la compra en una hora a Barcelona
|
Un petit grup feixista, format per uns vint individus, ha provat de boicotar un acte de l’ex-diputat d’ERC Joan Tardà a València. Tardà ha fet una conferència amb el títol ‘Drets i llibertats a l’estat espanyol’ juntament amb el professor de sociologia Rafa Xambó i la secretària del Moviment Estudiantil i Sindical del Jovent Republicà, Núria Marín. La policia espanyola ha hagut d’intervenir-hi per a aïllar els ultres del públic que volia entrar a la Biblioteca Gregori Maians, a la Universitat de València. El periodista Daniel Martín ho ha recollit amb una fotografia i dos vídeos als afores de la biblioteca. Una vintena de seguidors d'extrema dreta intenten impedir l'accés als assistents a la conferència 'Drets i Llibertats a l'Estat espanyol' on participa @JoanTarda @RafaXambo pic.twitter.com/e1UZgMucZz — Daniel Martín (@danielmartin_66) October 28, 2019 La policia separa els ciutadans que volen acudir a la conferència 'Drets i Llibertats a l'Estat espanyol' de @JoanTarda i @rafaxambo de la vintena de militants d'extrema que intenten impedir-ho. pic.twitter.com/votr1H0CHj — Daniel Martín (@danielmartin_66) October 28, 2019 El públic comença a accedir a la conferència 'Drets i Llibertats a l'Estat espanyol' de @JoanTarda i @RafaXambo tot i l'intent de boicot de l'extrema dreta pic.twitter.com/Jd1sBJGR6Q — Daniel Martín (@danielmartin_66) October 28, 2019 Amb una fotografia d’una pintada contra ell, Tardà ha denunciat a Twitter les amenaces de mort dels ultres, però ha celebrat que no hagin pogut rebentar l’acte. A pesar de les amenaces i el setge al carrer, el feixisme no ha pogut rebentar l’acte i la sala de la biblioteca de la biblioteca del campus Universitat de Valéncia és plena de gom a gom per debatre la regressió de les llibertats. @esquerrapv pic.twitter.com/McpoJayVP6 — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) October 28, 2019 Cap fatxa aturarà la força de la paraula. Avui debatem amb @RafaXambo @NuriaMarinCasas i @JoanTarda sobre les drets i les llibertats a l'Estat espanyol. pic.twitter.com/xvi7gorOwh — Josep Barberà (@Josep_Barbera) October 28, 2019
|
Un petit grup feixista no pot impedir un acte de Tardà a València
|
La ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal, ha demanat perdó aquest dilluns als familiars dels seixanta-dos militars espanyols que van morir en l’accident del Iak-42 pel fet que no s’hi hagi ‘reconegut abans la responsabilitat patrimonial de l’estat’ en la tragèdia. ‘No tinc cap problema en demanar perdó en nom de l’estat per no haver reconegut amb anterioritat la responsabilitat de l’estat. Ho reitero i ho faig de cor’, ha afirmat Cospedal durant la seva compareixença a la Comissió de Defensa del Congrés espanyol. Tant el PSOE com Units Podem, Ciutadans i altres grups de l’oposició havien exigit a la ministra que demanés perdó a les famílies per la gestió de l’accident del 2003.
|
La ministra de Defensa espanyola demana perdó a les famílies del Iak-42 en nom de l’estat
|
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit no admetre a tràmit la querella que Ciutadans va presentar contra el president de la Generalitat, Quim Torra, i la resta del govern per les mobilitzacions del 21-D, amb motiu de la celebració a Barcelona del consell de ministres espanyol. Ciutadans acusava el govern del delicte de provocació a la sedició. El tribunal no veu cap delicte en les expressions i declaracions dels membres de la Generalitat i nega que es fes cap crida a la sedició. A més, apunta que es va desplegar un dispositiu policial suficient per contenir les manifestacions convocades i que el consell de ministres espanyol es va celebrar amb normalitat.
|
El TSJC no admet a tràmit la querella de Cs contra el govern per les protestes del 21-D
|
L’independentisme ha aconseguit una gran victòria en les eleccions europees a Catalunya, amb més del 49% dels vots. La llista Lliures per Europa, encapçalada per Carles Puigdemont, és la força més votada, amb el 28%. El segueixen el PSC, amb el 22%, i Ara Repúbliques, la coalició encapçalada per Oriol Junqueras, amb el 21%. La llista de Puigdemont ha obtingut una victòria molt clara a les quatre demarcacions del Principat. La suma dels vots independentistes significa el 66% dels vots totals a la Girona i a la de Lleida i el 52% a la de Tarragona. Només a la Barcelona, amb un 45%, s’allunya clarament de la meitat dels vots. Fora del Principat, Junts per Catalunya obté 10.000 vots a les Illes Balears i prop de 7.000 al País Valencià. A la resta de l’estat aconsegueix uns 21.000 vots. Amb aquest resultat, Lliures per Europa obté més d’un milió de vots i dos diputats: Carles Puigdemont i Toni Comín. Clara Ponsatí ha estat la primera candidata sense representació, però si finalment hi ha el Brexit també serà eurodiputada, car els diputats britànics actuals deixaran el parlament i seran substituïts per diputats dels altres estats. A tot l’estat espanyol, Ara Repúbliques, coalició d’ERC amb el BNG i EH Bildu, obté 1.200.000 vots i tres diputats: Oriol Junqueras, el diputat basc Pernando Barrena i Diana Riba. Aquesta coalició no ha aconseguit la victòria en cap demarcació, perquè Junts per Catalunya ha guanyat a les quatre del Principat, el PNB a les tres del País Basc, el PSOE a Navarra i a dues demarcacions gallegues i el PP a les altres dues. La coalició Compromís per Europa, formada per Compromís i Més, aconsegueix 295.939 vots, però no obté representació. Fa cinc anys va aconseguir un eurodiputat només amb cinc mil vots més dels que ha obtingut ara. Informació relacionada: —Editorial de Vicent Partal: Una nit d’èxit que obre una batalla ferotge, avui mateix —Verds i liberals trenquen el bipartidisme i seran decisius al nou Parlament Europeu —MAPA INTERACTIU] Els resultats de les eleccions europees a tots els municipis dels Països Catalans –Consulteu el resultat de les eleccions europees municipi a municipi
|
Puigdemont guanya a Catalunya i l’independentisme voreja el 50%
|
El vice-president primer de la mesa del parlament, Lluís Maria Corominas, i les secretàries primera i quarta, Anna Simó i Ramona Barrufet, remetran demà al Tribunal Constitucional espanyol (TC) els seus informes jurídics individuals arran dels requeriments que van rebre per haver permès el debat de conclusions de la comissió del procés constituent. Tots tres, membres de JxSí, al·legaran quatre coses: no es pot ‘coartar’ el debat parlamentari, van complir el reglament de la cambra, el ple és l’òrgan sobirà del parlament i que haguessin fet igual que va fer la presidenta de la mesa, Carme Forcadell. A més, han anunciat que si el tribunal ‘continuava el discurs jurídico-polític que li marcava’ el govern espanyol, recorrerien al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. ‘Si és necessari, recorrerem a instàncies superiors’, ha dit Corominas. En una conferència de premsa avui al parlament, els tres diputats han volgut remarcar de bon inici que compareixien com a membres de la mesa, que donaven suport a la presidenta Forcadell tot i que la resposta fos diferent perquè el requeriment també ho era, i respectaven, però discrepaven, de l’informe remès al TC per un altre membre de l’òrgan, José María Espejo Saavedra (Ciutadans), que fa ‘seguidisme’ de les tesis del govern espanyol i de l’incident d’execució de sentència obert pel tribunal. En tot cas, l’informe, de 17 pàgines que demà es farà públic, data límit per presentar-lo per Corominas i Barrufet, assegura que els tres diputats s’han trobat en una situació ‘d’inseguretat jurídica’ i ‘d’incertesa’, atès que la interlocutòria del TC del juliol i els requeriments enviats als membres de la mesa eren molt poc ‘concrets’, han dit, per la qual cosa hi demanaven un ‘aclariment’. Així, consideren que el TC no pot ‘posar límits’ al debat parlamentari i han recordat que les comissions d’estudi podien tractar qualsevol qüestió. De fet, també recorden que al debat al ple sobre les conclusions hi van participar tots els grups polítics, fins i tot els que s’hi oposaven, malgrat que finalment Ciutadans i PP no hi van votar. En tot cas, els tres grans fonaments de l’argumentari de Corominas, Simó i Barrufet es basen en la defensa del parlament, de la llibertat d’expressió i de representació i en la possibilitat d’acudir al TEDH. Així, consideren que hi ha d’haver una separació clara de poders i que el TC no pot prohibir que es tractin qüestions que superen la constitució. De fet, Corominas s’ha queixat que el tribunal obligaria la mesa a fer un ‘control previ de constitucionalitat’ de totes les iniciatives parlamentàries, cosa que no era la seva funció. ‘Seria absurd que el parlament no pogués debatre’, ha dit el vice-president. D’una altra banda, Corominas i Simó també han recordat que el requeriment per l’incident d’execució de sentència era una nova potestat del TC aprovada arran de la reforma de la llei que regulava aquest tribunal feta l’any passat de forma ‘exprés’ pel PP i sense el vist-i-plau del Consell d’Estat, reforma que és recorreguda al TC mateix per la Generalitat i el govern basc, i que encara és pendent de sentència. Per això, consideren ‘increïble’ que es pugui obrir la via penal contra Forcadell emparant-se en una norma recorreguda. ‘No ho entenem ni en termes polítics ni jurídics’, ha dit Corominas. Demà es reunirà la mesa per tractar per primera vegada aquesta qüestió i decidirà si enviarà al·legacions com a cambra legislativa al requeriment del TC.
|
JxSí recorrerà a tribunals internacionals si el TC continua combatent el procés
|
La plataforma Prou Ostatges convocarà un dejuni col·lectiu el 21-D, coincidint amb el consell de ministres de Barcelona. L’acte es farà en un ‘lloc emblemàtic’ de la ciutat comtal i pretén reunir totes les persones que estan fent dejunis en els diferents llocs del país com Montserrat, Vic, Barcelona o Cornellà. Així ho ha anunciat el batlle de Montblanc, Josep Andreu, que ja porta sis dies en vaga de fam en solidaritat amb els presos polítics. Andreu ha explicat que la intenció de l’acte és donar suport als presos en vaga de fam i protestar de manera no violenta per la visita del govern espanyol a Barcelona. ‘Estem d’acord amb el diàleg, però que ens enviïn junt amb el diàleg 1.500 policies no sé si és una provocació’, ha dit.
|
Prou Ostatges convoca un dejuni col·lectiu el 21-D a Barcelona
|
Enguany Dolors Miquel ha publicat El guant de plàstic rosa (premi Ausiàs March, Edicions 62), una reflexió sobre la mort d’una potència difícil d’igualar (llegiu l’entrevista que li vam fer). Molts creadors han restat colpits pel llibre i s’hi han referit. Potser per això, i d’una manera gairebé atzarosa, la poetessa va començar a teixir una xarxa de complicitats, que han acabat conformant set actes, de set presentacions successives del llibre, durant tota la setmana, en espais diferents, i amb creadors diferents. La iniciativa, curiosa, poderosa, porta per títol Per a la creació d’un guant. Són set propostes al voltant d’El guant de plàstic rosa, a partir de la mirada de disset creadors de disciplines artístiques diverses. Alguns dels espais triats per a les accions són ben singulars, com el d’ahir: la carnisseria Roser i Jordi del mercat de l’Abaceria, del barri de Gràcia de Barcelona. L’impulsor de la Kinzena Poetika, Jordi Boldú, va presentar el llibre, tot dient que començava una ‘Setmana Dolors Miquel’ i que esperava que l’Any Dolors Miquel el celebréssim en vida seva, perquè la poetessa havia obert algunes finestres importants. I va repartir unes ‘penyores’ amb traces del llibre: papers amb versos del llibre damunt les traces del paper de la carnisseria que dies abans havia servit per a embolicar un fetge de vedella. Sang i lletra. Lletra com ara: ‘No hi ha prou cel per a tants infinits’, o bé: ‘Quants som tu i jo/ multiplicats/ per tu i per jo?’ Després Dolors Miquel va dir dos poemes i va tancar l’acció el músic Miquel Àngel Marín, instigador del festival Bouesia, amb una altra acció a toc de clarinet. I el vi, a gotets i amb porró, ho va amarar tot. Dolors Miquel ens ha explicat: ‘La idea va néixer parlant per telèfon amb un amic. Em vaig engrescar. Em semblava molt divertit. I això que no he estat mai gaire partidària de les presentacions i en conseqüència he presentat ben pocs llibres meus. Però el cas és que, ara que veig què hem muntat (dic “hem” perquè ho he pogut fer gràcies a la generositat dels meus amics), me’n faig creus. Em vaig engrescar i no vaig pensar en la feina que portaria. La idea era que a partir del llibre, alguns dels meus amics artistes, creessin. Per exemple, en Josep Pedrals fa una mena de presentació rimada. Ell, per a mi i per a molts, és un dels millors versificadors del país, si no el millor. O la ballarina Mar Gómez balla allò que li sembla el llibre. En tots els casos el llibre és l’excusa per a ballar, fer un nu, una performança, etc., i els actes són actes que a mi em fa molta il·lusió de veure’ls fer. El títol “per A la Creació d’un Guant” fa referència al fet de la interacció d’arts i artistes entre si per a produir la creació.’ Els actes, explicats per Dolors Miquel: Hi ha hagut un canvi d’última hora: en lloc de Sílvia Bel, qui llegirà en el passeig pel cementiri de Montjuïc serà Tilda Espluga.
|
Dolors Miquel: variacions sobre la creació d’un guant
|
La Comissió Europea ha desautoritzat avui el cap de la diplomàcia de la UE i vice-president de la institució, Josep Borrell, que ahir va fer befa del jovent de Fridays For Future que es manifesta contra el canvi climàtic i de l’activista Greta Thunberg. Un dels portaveus de la Comissió, Eric Mamer, ha declarat que tenen una política respecte del canvi climàtic i que donen suport a les aspiracions del jovent. A més, ha negat que existeixi cap ‘síndrome Greta’, com va dir Borrell. El corresponsal de TV3 a Brussel·les, Xavi Coral, ha compartit la intervenció del portaveu de la Comissió Europea. I la @EU_Commission es desmarca de les declaracions de Borrell, dóna suport als joves i nega que existeixi el “síndrome Greta” al qual va referir-se l’Alt Representant de la UE. pic.twitter.com/VuU9883jll — Xavi Coral (@xavicoral) February 7, 2020 Heus ací la polèmica intervenció de Borrell, compartit per l’eurodiputada d’ERC Diana Riba. This undignified attitude is unworthy of the EU High Representative/VP. @JosepBorrellF, do not underestimate the youth. The cost of doing nothing will be infinitely higher than the cost of any measure. pic.twitter.com/46Dps0ltX7 — Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 6, 2020 El president Carles Puigdemont va adreçar una pregunta a la Comissió Europea. What is this @GretaThunberg Syndrome that the High Representative of the EU has identified? When @JosepBorrellF refers to young people demonstrating on #FridaysForFuture in demeaning terms, is he speaking on behalf of the @EU_Commission? This is my priority question: pic.twitter.com/MKBcSq1Lr9 — Carles Puigdemont (@KRLS) February 6, 2020 Després de tota la polèmica que ha provocat, Borrell s’ha vist obligat a rectificar. No ha demanat disculpes, però ha dit que el moviment del jovent per a lluitar contra el canvi climàtic té el seu ‘ple suport’ i que ‘inspira els polítics i la societat’. To be successful, we also need to tackle social and economic costs of the transition with Just Transition Mechanism. (2) #EUGreenDealhttps://t.co/bzOc14eV17 — Josep Borrell Fontelles (@JosepBorrellF) February 7, 2020
|
La Comissió Europea desautoritza Borrell pels atacs contra Greta Thunberg
|
Marina Garcés (1973) va estudiar filosofia a Barcelona, ciutat on ha viscut sempre. Actualment és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. També impulsa el pensament pràctic, crític i col·lectiu a Espai en Blanc. Ha escrit tres llibres, dos de gairebé seguits: ‘Filosofía inacabada‘ (Galaxia Gutenberg, 2015), ‘Un mundo común’ (2013) i ‘En las prisiones de lo posible’ (2002). També és articulista del diari Ara. Dimarts va arribar a peu a la redacció de VilaWeb. Era el 8 de març. L’entrevista se centra en tres àmbits que ella coneix molt bé: el feminisme, el capitalisme i la filosofia. I també té temps de parlar-nos de la importància de la seva mare, Tona Mascareñas. —M’agradaria comentar frases que us he llegit en texts i articles. Per exemple: ‘Com pot ser que hagin encarregat el pròleg del nou llibre de la Wendy Brown a la Marina Garcés, que no és feminista?’ —Ha! Va ser molt bona, aquesta. Fixa’t tu. Això dit per una dona feminista. És el que passa quan ens fem la trampa de convertir el que és un front comú de lluita en el territori d’una identitat. El front de lluita del feminisme, del qual em sento part, certament passa per la dona, pel cos de la dona, la història de la dona, però de fet vehicula un territori de lluita social, de classe, cultural, racial, polític. No podem caure a la trampa de convertir el feminisme en una identitat tancada i, encara menys, en una identitat acadèmica monopolística. Imagina’t. Crec que hem d’anar molt amb compte, com a dones. Què fa el poder amb aquesta mirada? Segmentar les lluites i convertir-les en fenòmens reivindicatius i purament identitaris. Això també s’ha fet amb el moviment obrer, que era tota una cultura, una mirada diferent sobre el món, i s’intenta que només parlin sobre les relacions laborals. El poder segmenta. —Una altra: ‘Has vist quina tesi més bona? La Marina Garcés escriu com si fos un home!’ —Ho va dir un professor a un altre, sí. El reconeixement passa a través de l’assimilació. Com que reconec que una dona és bona, l’he d’assimilar a allò que reconec com a vàlid. És bona perquè és com jo, diu l’home. Així, el ‘com un home’ és el que et valida en un entorn, com el de la filosofia, que diria que és molt marcadament masculí. El més masculí que ens queda en l’àmbit de les humanitats. Clarament. Molt. La filosofia s’arroga un poder, que és el d’ordenar el món, i en aquest sentit és molt masculina. Com hi entres en aquest espai? Essent reconeguda com un home. Com a la política. A la filosofia passa una cosa semblant: o la masculinització o la identificació en un espai limitat: la filosofia de gènere, estudis sobre les dones en el pensament, etc. Quan trenques aquesta alternativa, crees una inquietud. Hem de generar espais d’inquietud. Obrir escletxes allà on no ens podem codificar tan fàcilment. —’La crítica de l‘amor romàntic, ara que ens assetja una onada neomasclista que s’infiltra a totes les capes i edats de la societat, és més necessària que mai.’ —I ho dic jo que sóc una bleda! Per això m’ho repeteixo. Ha ha! Crec que la crítica a l’amor romàntic el fan molt bé col·lectius vinculats al queer, al trans, a unes altres maneres d’entendre l’amor o el sexe, i sobretot els afectes en general. Crec que és un desplaçament interessant que es fa en aquests moments. Als anys seixanta es va qüestionar la moral sexual i l’estructura familiar. Ara ni la moral sexual ni l’estructura familiar ja no són els fronts principals. Per això es planteja com entendre’ns en tant que subjectes d’afectes múltiples. Afectes passionals, sexuals, amorosos, paterno-filials, d’amistat. L’amor romàntic és un codi que tanca la manera d’entendre com ens estimem, relacionem, i amb qui entenem que la vida té sentit. Sempre hi ha un príncep que desperta la princesa adormida. Princeses que van ressuscitant. L’altre dia sentia els meus fills que cantaven una cançó d’un grup català. ‘Sense tu, no sóc res. Sense tu, no sóc res.’ Un nen i una nena de nou anys. Què vol dir que sense tu no sóc res? Qui és aquest tu?, els vaig preguntar. Van quedar parats. No sóc res… En aquest sentit el romanticisme és violent i empobridor. Fixa't en quins àmbits hi ha presència de dones: on es viu un procés de precarització, de crisi. Quan la medicina ja no té ni el prestigi ni el sou que tenia, sobretot als CAP, tot són dones. —Hi ha hagut un piulet dels mossos que ha aixecat polèmica. Deia a les dones que no passessin per carrers foscos. Algú ha pensat que ficava por al cos de les víctimes. —Sóc filla d’una feminista. Que mai no ens va dir ‘no sortiu’, ‘no feu’, ‘no parleu’. Però ella em va ensenyar, i encara ho practico, que a la nit no caminés mai per la vorera. Jo vaig per la calçada. Són hàbits que vaig adquirir d’adolescent. Mai no tinc el cos al costat de la paret. Mai no obro la porta si passa algú al costat. És una cartografia de la por incorporada al cos, que també inclou la manera com ens vestim en segons quins llocs: em poso faldilla o no? No ensenyar les cuixes quan vas a parlar, no sigui que… Home, i per què no? Tots aquests codis, els portem en nosaltres, tot i que sembla que els hàgim superat quan fem discursos. I ara crec que som, a més, en un escenari d’involució. Torna el missatge del ‘t’ho has buscat’. Als EUA han fet un tema nacional de l’assetjament en l’àmbit acadèmic. Als laboratoris científics. Les xifres que surten són impressionants! Jo quan he llegit el piulet dels Mossos he pensat que en podrien fer un altre: ‘Noia, no et fiquis en un laboratori, que et poden tocar la cuixa.’ I segurament són xifres més altes que els assetjaments al carrer. Fotografia: Pere Cardús. —Ada Colau, Dolors Sabater, Núria Parlón, Sol Daurella. Potser el rebrot del masclisme és fruit de veure tant poder en mans de dones. —Passen dues coses que es creuen i no coincideixen. Per una banda és evident que recollim els fruits d’una educació inclusiva, igualitària. Hi ha una generació de dones de quaranta anys absolutament diferents de les seves mares, que es van haver de barallar per tot, i de les seves àvies, que estaven tancades a casa tota la vida. Estem amb una potència nova. I això es reflecteix a la política, i a molts llocs. Alhora la masculinitat com a valor és molt qüestionada. Hi ha un desubicació de què vol dir ser home i quin és el paper que teniu a la societat. Però l’altre fenomen també crec que és important. Fixa’t en quins àmbits hi ha presència de dones: on es viu un procés de precarització, de crisi. Quan la medicina ja no té ni el prestigi ni el sou que tenia, sobretot als CAP, tot són dones. La dona en primer pla, fent la feina bruta i barata. O al món acadèmic. Quan el vell professor ja no és el vell professor, sinó una colla de precaris matant-se a parlar 50.000 idiomes, viatjar, fer deu mil classes, escriure a les nits, i no té el reconeixement ni l’status que tenia, aleshores l’acadèmia es feminitza. O la política, que quan perd legitimitat i representació es feminitza. Això és una dada molt clara: l’Íbex 35 o els senyors executius que veig a l’AVE són tots mascles. I aquests mouen diners. Per mi el repte és aconseguir que les dones no siguem només les que ens toca salvar el vaixell per després retornar-lo. Ja que som a les aules, als hospitals i als ajuntaments, doncs canviem les relacions des de dins. Per això ara és una cruïlla perillosa i no ens hem d’enganyar. —Sé que sou néta del poeta Tomàs Garcés i filla de l’arquitecte Jordi Garcés. Surt pertot arreu. Però en canvi enlloc no surt qui era la vostra mare, o la vostra àvia. —M’agrada que m’ho preguntis. Em va fer molta ràbia. Això surt d’una entrevista a El País. ‘Hija de arquitecto, nieta de poeta.’ Jo, com tothom, sóc filla de mon pare, i de ma mare. Però em reconec especialment en moltes coses amb la meva mare. L’últim capítol de ‘Filosofía incacaba’ l’acabo dedicant a ella, que va morir fa molts anys, massa jove. La meva mare es deia Tona Mascareñas i era mestra d’infància. I va fer l’opció, en aquell moment no masclista, sinó al revés, gairebé postfeminista, de deixar de treballar quan vam néixer les filles. Per gaudir de la maternitat, no per fer de ‘dona de’. Després va tornar a estudiar a la universitat: història de l’art, i història d’Amèrica. A la tarda fèiem els deures a casa la mare i les filles juntes. Una vida d’estudi compartit, molt bonic. La meva mare es va comprometre molt amb les lluites a l’Amèrica Llatina, als anys vuitanta. Arriben els canvis de Barcelona i ella finalment va entrar a l’ajuntament de Pasqual Maragall. Portava les relacions de Barcelona amb les ciutats llatinoamericanes. Va crear el Cideu, que encara existeix, per a desenvolupar plans estratègics urbans. La meva adolescència és veure com una persona que ve d’aquest món acadèmic i social entra a l’ajuntament sense ser una persona de partit, del PSC. Creia en la possibilitat de treballar des de les ciutats. Jo vaig viure i patir en directe les contradiccions que crea això. Vaig veure com, al cap dels anys, no ho podia suportar més. Al final ella se sentia a la proa d’un vaixell que portava bàsicament negocis i unes polítiques que no eren les del discurs oficial. Hi ha un doble discurs, que no és cínic per part de tothom. Però sí que travessa tothom. —’El mercat és una màquina de produir experiències inautèntiques.’ —Ho matisava. M’explico. El mercat té una gran capacitat de convertir en producte tot allò que desitgem. Tot desig de compartir, de bellesa, benestar, de plaer, de coneixement, es pot convertir en un producte estandarditzat. En aquest sentit és màquina d’inautenticitat. La pregunta és: i què seria l’autenticitat, doncs? I jo crec que l’autenticitat no és bon criteri per a discriminar entre el bo i el dolent. Al final l’autenticitat és un concepte que té una història fosca, al segle XX. La filosofia de Heidegger, per exemple, molt reaccionària contra el canvi i la transformació. Allò que és autèntic apel·la a una essència. Per tant, desmercantilitzar, en lloc de retornar a allò que és autèntic, que seria la sortida conservadora, implicaria alliberar el desig. Vivim la victòria històrica del capitalisme, i alhora la seva derrota moral. —’Una mica d’impossible, o m’ofego.’ —Hi ha un tomb del capitalisme clàssic, que transforma el món i les societats, molt clarament a partir del segle XVIII. Durant un segle i mig és una màquina de prometre futur. Progrés, creixement. Desigual, selectiu, si vols, però és un sistema de privilegi muntat sobre una promesa àmplia de futur. Aquesta promesa és la seva legitimitat, moral quasi. Encara que siguis l’últim de la cua. Penses que les coses van cap a bé per a tots. Si vivim cap situació nova és la victòria històrica del capitalisme, i alhora la seva derrota moral. Avui ja no se’l creu ningú, el capitalisme. Ningú no creu que el capitalisme ens ofereix un futur millor. Això s’ha acabat. El capitalisme només queda assentat i inqüestionable pel fet que no hi ha alternativa. Aquí és on veig la força per a acabar-lo d’enfonsar. —‘Tinc tanta feina que no tinc temps de treballar.’ —L’altre dia, als EUA, que tot ho estudien amb dades, em van ensenyar un estudi que demostrava com la introducció dels electrodomèstics a les cases no només no havia alliberat temps de treball domèstic, sinó que l’havia augmentat. Posar una rentadora de roba és més fàcil que baixar al safareig. Però la tecnologia fa que rentem molt més. L’aigua calenta fa que passem tots per la dutxa cada dia. Podem comprar molt més, i ho fem. I això ho apliquen a les eines digitals, que ens havien d’alliberar. I no. Tots sabem que ens roben temps. Per una banda els robots destrueixen el món laboral, però sense la compensació que alliberi temps de vida. D’això parlàvem ja als anys noranta, quan tothom creia encara en l’abundància del treball. Vaig participar en el col·lectiu Dinero Gratis i amb el director Jo Sol vam acabar fent la El Taxista Ful. Era la història real d’un taxista, un aturat de llarga durada. L’home robava taxis aparcats, feia el taxi, treballava, guanyava els diners i després el tornava, posava gasolina i deixava diners si calia. Vam agafar aquesta història i vam crear el documental sobre què passaria si aquest home es trobés un col·lectiu de gent que posa en qüestió el món del treball i els diners com a generador de misèria quotidiana. Ara estem molt més enllà i la misèria que comporta haver confós vida i vida laboral ens salta a la cara. —Dieu que el mercat no és lliure. Per què no és lliure? —Des del seu funcionament més quotidià és evident: és un assetjament continu respecte als nostres desitjos i ritmes de vida. La novetat compulsiva i repetitiva. La invocació contínua a viure en un ritme i un nivell de necessitats que cap vida no pot sostenir si no es dedica a això: a guanyar diners per comprar. Però també cal recordar que la vella dicotomia democràcia o mercat és l’altra gran mentida que ens han colat. Perquè políticament els estats nació moderns sostenen, regulen i rescaten els mercats. La política i l’economia modernes es fan juntes. Mercat i estat són dues cares de la mateixa moneda. Tenim canals que ens permeten de parlar sense pensar. Repetim opinions precuinades. Abans eren els refranys, ara són les tertúlies —Consells per a pensar. N’hi ha? —El verb pensar és molt gros, potser massa. Es pensa des de moltes situacions. Però pensar, normalment, no pensem. Parar-se a pensar no és habitual. Avui tothom parla i poca gent pensa. Tenim uns canals que ens permeten de parlar sense pensar. Repetim opinions precuinades, frases que es repeteixen. Abans eren els refranys, ara són les tertúlies. Però és igual. Llocs comuns que permeten de dir allò que ja ha estat pensat. Per això pensar és parar, interrompre. Parar la frase feta, aturar l’opinió precuinada. Tot pensar interromp allò previst. I obre un espai d’inquietud, que has de poder fer teu. Has d’arribar a l’impensat. Aprendre a pensar és deixar-se moure. El millor consell per a aprendre a pensar és deixar-se tocar. Sense deixar-se manipular! —El poeta Bauçà deia que el llenguatge és una presó. I que acabarem parlant amb imatges, de cap a cap, per telepatia. —Crec que pensar sense paraules és difícil. Els grecs ja ho van dir: som éssers de llenguatge. El llenguatge és una paraula rere una altra, però també l’espai entre les paraules. Això és la possibilitat de generar sentit i relacions obertes. Perquè hi ha silenci, hi ha escletxa. Allò que queda en els límits del llenguatge. Per tant el llenguatge pot ser una presó, però en tot cas una presó oberta i mòbil. El meu primer llibre es deia ‘Les presons del possible’. La idea era: la qüestió no és la presó i el seu defora, sinó com movem els llindars de les presons. Només són presons si acceptem la rigidesa dels seus límits. Si no, són llindars. I traspassar-los és a la nostra mà. Parlar incorpora els silencis. El positivisme de relacionar-nos només amb la paraula que hi ha, amb allò que és explícit i acumulable, ha empobrit molt allò que entenem per llenguatge. Tot poema diu el que diu, però també el que no diu. Tota filosofia diu el que diu, però també el que no diu. Podem resumir el text d’un autor. I en fem l’esquema. Ara, obrim-lo: què no diu, què deixa per pensar, què no entenem… Aleshores és quan començarem a pensar amb ell o amb ella. —M’agradaria saber quins tres llibres llegiu ara. —’Voces de Chernóbil’, de Svetlana Aleksiévitx. És una cosa forta. Un periodisme testimonial. Ja havia llegit ‘Temps de segona mà’. Incorpora veus anònimes, mai significades. Veus compostes. És l’esperit que per molts de nosaltres va tenir el 15-M: multiplicitat de veus que s’escolten i es parlen. Ahir vaig llegir ‘Pulgarcita’, de Michel Serres, un llibre sobre els nous joves que ens trobem a les aules. Obre un debat interessant: què saben els joves d’avui que fa que l’educació no funcioni. I també llegeixo ‘Las transformaciones silenciosas’ de François Jullien, un sinòleg. Especialista en pensament xinès. A Occident, si no actues, no fas. A Orient la transformació és més silenciosa, més indirecta. La vida es transforma perquè les situacions canvien, i tu canvies alhora. En la mesura que hi participes, afavoreixes el canvi. Afavorir la transformació a través de la relació amb el conjunt i no en l’acció. És un llibre molt bonic.
|
Marina Garcés: ‘Hem de generar espais d’inquietud’
|
Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn han intervingut avui per videoconferència des de la presó de Soto del Real en els actes centrals de campanya d’ERC i JxCat. També ho han fet Carles Puigdemont i Marta Rovira, des de Brussel·les i Ginebra, respectivament. Quan explico pel món que tenim candidats que són a la presó o a l’exili, sabeu què diuen? Guanyeu el #26M i doneu una lliçó democràtica a l’Estat espanyol. pic.twitter.com/Rvlt8XArvO — Alfred Bosch🎗 (@AlfredBosch) May 19, 2019 💛 Moltes gràcies a tots els que heu assistit a l'acte central de campanya per a les eleccions europees i municipals del #26M a Sant Cugat! 💬 "El #26M, des dels municipis, fins al cor d'Europa, hem de fer sentir la veu de l'#1Oct: la vostra veu"#JuntsxEuropa#FemHoJunts pic.twitter.com/r4MSKtZikS — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) May 19, 2019 ERC ha fet l’acte al barri de Sant Antoni de Barcelona amb la participació, entre més, Junqueras Romeva i Ernest Maragall i Elisenda Alamany, número u i dos de la llista del partit a les eleccions municipals. ‘Tenim una oportunitat fantàstica, que és la de posar un pres polític en un escó del parlament europeu. Tenim l’oportunitat d’ensenyar a les institucions europees que en un dels seus estats membres hi ha persones innocents a la presó’, ha dit Junqueras. El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha advertit als barcelonins que PSC i Bcomú podrien pactar per governar: ‘No podem deixar que el PSC del 155 arribi al govern amb Colau’, i ha assegurat que ell és l’alternativa progressista, republicana i d’esquerres. Romeva ha donat les gràcies, en francès, a l’eurodiputat José Bove pel seu ‘compromís amb la democràcia’ i ha dit que és un ‘plaer i un honor’ que Guillem Agulló sigui a la llista. Emocionat, també ha tingut unes paraules per la seva esposa, Diana Riba, que és la número dos de la llista d’ERC a les europees: ‘Diana, no hi ha manera que et pugui agrair tota la feina que fas per tots nosaltres, per tota la feina que hem compartit tots aquests anys. Estàs afrontant-ho injustament sola, però sé que el teu compromís a Europa ens refermarà i ens alliberarà.’ ‘Dimarts recollirem les actes del congrés i el senat. I ho farem amb l’orgull, però també amb la determinació, que tota aquesta gent que ens vol silenciada haurà d’afrontar amb un discurs més alt i més clar que mai. Perquè continuarem. Perquè persistirem.’, ha afegit. ‘Això només se solucionarà fent política’. ‘De fet, demà tindrem un petit tast de com els vostres vots ens permeten ser una mica lliures’, ha dit Junqueras sobre aquesta qüestió. Finalment Junqueras ha dit que quan surtin de la presó ‘tornaran a Catalunya’ i que ho faran via Barcelona. ‘Volem que ens doni la benvinguda l’Ernest Maragall com alcalde de Barcelona’, ha demanat. Al seu torn, Romeva ha dit que tot el que s’ha fet fins ara ‘era necessari’ per arribar ‘al resultat final’. Tot i això ha destacat que el que falta és ‘acollir d’una manera més ample i inclusiva’ a una part de la societat. En l’acte també hi ha intervingut la secretària general d’ERC, Marta Rovira, des de Ginebra. ‘El 26 de maig omplirem les urnes de República des dels nostres municipis’, ha dit. ‘Fa massa anys que des de la base del nostre país hi ha instal·lada una manera de fer poble i de fer ciutat massa conservadora. Hem de trencar aquest conservadorisme i bipartidisme.’ Pel que fa a l’acte de JxCat a Sant Cugat, hi han intervingut Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn. ‘Primer vam haver d’aguantar els testimonis de l’acusació, però ara hem vist l’actitud del tribunal, que aquesta setmana ha estat terrible. Marchena ja s’ha tret la careta’, ha dit Rull. Turull ha dit que ‘el dia que hi ha urnes’ és el dia ‘que parla Catalunya’, com va passar a les eleccions espanyoles. ‘El que els hi fa nosa es diu president Puigdemont. Ho han intentat tot. Només els faltava amagar les urnes’, ha afegit. ‘Volem que els joves no tinguin por a l’hora de fer un tuit o manifestar-se’. Pel que fa a Forn, ha demanat ‘moral de victòria’ per a revertir la situació i ha fet referència als testimonis de la defensa que aquesta setmana han passat pel judici: ‘Parlaven d’un 1-O que els aportava il·lusió, ganes d’anar a votar’. ‘A la gent de Barcelona, us demanem la màxima mobilització. Està tot molt fragmentat i per tant serem decisius tant si guanyem com si treiem un resultat digne. Vull entrar a l’Ajuntament per donar-vos les gràcies i defensar el model de ciutat i país que hem defensat aquests anys’ En l’acte també hi ha intervingut des de Waterloo el president de la Generalitat Carles Puigdemont, que ha pogut parlar amb els presos. ‘Tant de temps que he esperat per a veure’ns i ara poder-ho fer és un goig. Us sento i us veig igual que l’últim dia que ens vam veure en persona. Us veig ferms i el que més em meravella de vosaltres és que ningú ha vist una sola paraula d’odi o de rancúnia.’, ha comentat. Ha demanat que ‘cada minut de repressió’ es converteixi en un vot per a JxCat. ‘Tindré un goig enorme el dia que pugui entrar al parlament europeu i digui “Hola, bon dia. Som els de l’1 d’octubre. Hem guanyat les eleccions a Catalunya. Prepareu-vos per escoltar-nos”‘. Rull li ha contestat que la manera que hauran d’anar dimarts al congrés espanyol és ‘inaudita’: ‘No podrem fer rodes de premsa, no podrem fer reunions amb el grup parlamentari i ens vigilaran que no ens movem de l’escó. Aquesta és la vergonya’. ‘Te’n faries creus dels invents que fan perquè no puguis aparèixer a les televisions espanyoles. Tanmateix, la raó, president, persisteix’, ha afegit. Turull ha dit que està esperant el diumenge al vespre: ‘Els fas tanta nosa i els poses tan en evidència’. Forn ha explicat que ‘sabien a què s’exposaven’ quan van anar a declarar a l’Audiència espanyola i que ho van fer ‘a consciència’. ‘Estem disposats a explicar-nos i a assumir qualsevol conseqüència que això pugui tenir. Mai no hem sentit odi o rancúnia contra ningú. Hem continuat aixecant la bandera del diàleg’.
|
Els presos i els exiliats intervenen en els actes centrals de campanya d’ERC i JxCat
|
Amb la mort de José Antonio Ramírez Sunyer, tot feia intuir que la instrucció dels preparatius del referèndum es tancaria sense més investigats. Els advocats del cas pensaven que la nova jutgessa, Alejandra Gil, acabaria la instrucció i donaria pas als escrits d’acusació, la porta prèvia al judici oral. Però res més lluny de la realitat. La setmana passada, la magistrada va decidir d’investigar el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, el director de TV3, Vicent Sanchis, i la directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, Àngels Barberà. Amb aquests tres noms, la causa ja acumula quaranta-dos investigats. Alejandra Gil ve d’un jutjat de primera instància, després d’haver fet de substituta en un d’instrucció. Els advocats consultats diuen que Gil té un perfil poc conegut, i sembla que gens marcat políticament. Sabien que la intenció de Ramírez Sunyer, abans de morir, era tancar la instrucció. Fins i tot, alguns mitjans van dir que ja havia deixat gairebé enllestit l’esquelet de la interlocutòria de processament. Per això, molts advocats pensaven que la nova jutgessa no investigaria ningú més i es van sorprendre quan van saber que investigava Gordillo, Sanchis i Barberà. Tanmateix, també pot ser que Gil vagi tancant serrells que havia deixat oberts el seu predecessor. Tot i que en la notificació no assenyalava per quins delictes investigaria els nous directors de TV3 i Catalunya Ràdio, la cosa més probable és que sigui per haver reproduït als mitjans públics l’anunci del referèndum del primer d’octubre. Anteriorment, alguns directors de mitjans privats ja havien estat interrogats per aquest mateix fet, com és el cas de Xevi Xirgo, director del Punt Avui, però, en canvi, no havia declarat cap responsable dels mitjans públics: ‘Tots sabíem que eren unes investigacions pendents, i ens sorprenia que no s’haguessin fet. Pot ser que Ramírez Sunyer ho deixés a mig fer’, comenta un advocat coneixedor de la causa. 20-S: història dels abusos d’un magistrat a l’ombra Tenint en compte els precedents, la magistrada podria imputar desobediència a Gordillo i Sanchis, per haver emès l’anunci del referèndum a Catalunya Ràdio i TV3, respectivament. No obstant això, quan tots dos van rebre el requeriment personal del Tribunal Constitucional, van aturar la campanya. A remolc de la fiscalia Pel que fa a Barberà, la fiscalia va demanar-ne una investigació fa unes setmanes i també ha estat citada a declarar el dia 23. Tenint en compte el seu càrrec, és possible que la vulguin investigar per revelació de secrets. Gairebé queda descartat que en cap cas els investiguin per rebel·lió i sedició, dos delictes que sí que havia imputat l’anterior jutge a la quarantena d’investigats, tot i que finalment, a l’agost, va retirar l’acusació d’aquests dos delictes, que comporten penes altes de presó. Una decisió que arribava després de més d’un any mantenint l’amenaça de l’acusació Sigui com sigui, les fonts consultades assenyalen que el dia 23, quan declarin els nous investigats, podran saber quin és el tarannà de la jutgessa: ‘Llavors veurem com indaga, com pregunta i quina actitud té. Si vol aclarir dubtes, continuar acumulant més informació i saber més noms’, diu un altre advocat que representa un dels quaranta-dos investigats. Un altre dels lletrats consultats considera que Gil actua a remolc de la fiscalia, que és qui ha sol·licitat les noves investigacions. És la mateixa actitud que va mantenir sempre Ramírez Sunyer, de qui els advocats de les defenses es queixaven que donava màniga ampla al ministeri públic. El 23 sortirem de dubtes.
|
El jutjat número 13: una amenaça, encara?
|
El secretari general de la direcció espanyola de Podem, Pablo Iglesias, ha reivindicat a Tarragona ‘una alternativa entre progressistes’ com a via per a desencallar la situació política a Catalunya. Creu que és més sensat optar per una tercera via que actuï en favor de la reconciliació, el diàleg i la defensa dels drets socials i que rebutgi la unilateralitat. Iglesias ha donat suport al candidat de Catalunya en Comú-Podem, Xavier Domènech, i ha llançat la idea d’aquesta aliança progressista amb una crida a ERC a no fer ‘el següent pas de processisme’ i al PSC a no ‘ballar enmig del PP i Ciutadans’. Així mateix, ha acusat l’independentisme de ‘estafar’ la ciutadania amb projectes i terminis que no es podien complir. Ha lamentat que els comuns hagin rebut crítiques de tots dos blocs, l’independentista i el constitucionalista. S’ha preguntat quins plans tenen els independentistes després de les eleccions: ‘El 22-D, què? Quina és la proposta política? Qui serà president? Quants mesos perquè entre ERC, PDECat i la CUP negociïn la investidura? Quina serà la següent promesa, el següent referèndum, el següent pas del processisme? La solució és la mateixa exactament que fa dos anys?’ Seguint la línia que va apuntar el número cinc dels comuns, Joan Josep Nuet, diumenge a Granollers, que demanà un govern amb partits independentistes i no independentistes, Iglesias ha dit: ‘No té més sentit defensar una aliança progressista? No seria més sensat un govern amb en Xavi que blindés l’autonomia catalana?’
|
Iglesias fa una crida al PSC i a ERC a construir una ‘alternativa entre progressistes’
|
Indra ha signat un acord de col·laboració de tres anys amb Google, a través de la seva divisió ITA Software, per a la comercialització conjunta de serveis de fixació de preus i processos de compra a aerolínies. Segons explica l’empresa espanyola de consultoria i tecnologia en un comunicat, gràcies a aquest acord les dues parts podran facilitar ‘serveis més integrals a les companyies aèries en condicions òptimes de comercialització’. En concret, ITA Software s’encarregarà de la política de fixació de preus i processos de compra, facilitant a Indra les tarifes i disponibilitats dels tiquets aeris i catàlegs turístics que hi ha en la seva base de dades. Per la seva banda, Indra assumirà la part enfocada al marxandatge, buscant les tècniques més adequades perquè les operacions comercials siguin més rendibles per als clients, i alhora més satisfactòries per als consumidors i viatgers. Per facilitar aquests resultats, Indra integrarà les solucions de pricing i shopping del sistema QPX d’ITA (un sistema de preu de recerca de tarifes aèries i serveis addicionals utilitzat per moltes companyies aèries del mercat) en la seva plataforma Booking Engine (Suitair BFM), que facilita a les aerolínies el control en el procés de compra i venda de bitllets.
|
Indra i Google s’uneixen per oferir serveis conjunts a aerolínies
|
L’Obra Cultural Balear vol adherir-se a la campanya impulsada per la Plataforma per la Llengua per a traslladar a la presidenta del govern, Francina Armengol, el dret de tots els ciutadans de ser atesos en català a la sanitat pública. L’OCB ha signat la carta adreçada a la presidenta amb què es pretén que es reconsideri la decisió de rebaixar els requisits i es mantingui el compromís electoral de garantir el dret de ser atès en català en tot el sector públic de les Illes Balears. L’Obra Cultural ha refermat la voluntat de no permetre ‘ni una passa enrere envers els drets lingüístics de tots els ciutadans de les Illes’.
|
L’Obra pressiona Armengol pel decret del català a la sanitat
|
El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha demanat que ‘tot debat polític i tota situació estranya’ quedi ‘al marge’ de l’acte de divendres a Barcelona en record de les víctimes dels atemptats del 17 d’agost de l’any passat, després de dies d’especulacions sobre la reacció de polítics i ciutadans per la presència de Felipe VI. En una entrevista a Catalunya Ràdio, el conseller ha subratllat que cal centrar aquest acte en el record de les víctimes, en la solidaritat amb els seus familiars i en l’agraïment als cossos policíacs i d’emergències i de més col·lectius que van actuar aquell dia. Per a Buch, ‘tot debat polític’ és ‘fora de lloc’ perquè ‘ja hi ha prou espais i dies per a tenir els debats que calguin’. El conseller ha agraït a l’Ajuntament de Barcelona que n’assumís la preparació després d’haver-hi arribat ‘tard’ la Generalitat, intervinguda per l’article 155. Tanmateix, Buch ha recordat que Quim Forn i el major Josep Lluís Trapero seran els grans absents dels actes de commemoració. Segons el conseller, Forn encara hauria de ser membre del govern. ‘Ahir el vaig anar a veure a la presó dels Lledoners. Està bé i fort’, ha dit. Sobre el major, ha comentat que es mereix un homenatge per la seva actuació el 17-A, però ha assegurat que ‘no vol que la seva situació judicial arran de l’1-O afecti el cos dels Mossos d’Esquadra.’ Buch també ha exigit al govern espanyol que integri els Mossos als organismes de lluita contra el gihadisme: al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco) a l’estat espanyol i a l’Europol. ‘No volem que els missatges que ens arribin siguin filtrats. Volem estar a totes les taules’, ha dit. Endemés, ha recordat que el juliol passat, el govern de Carles Puigdemont i el govern de Mariano Rajoy ja havien acordat aquesta integració. Un any després i, amb un atemptat a Barcelona i Cambrils, encara no ha passat.
|
Buch demana que tot ‘debat polític’ quedi al marge de la commemoració del 17-A
|
L’alegria era palpable ahir al vespre al local de Barcelona on la CUP va seguir la nit electoral, l’Aliança del Poble Nou. Mai no havia votat tanta gent la formació anticapitalista: més de 335.000 vots, un 8.21% del total, i deu diputats. Set han sortit a la demarcació de Barcelona. La CUP, ahir, no va fallar. La gent estava molt contenta perquè s’havia superat la majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament. Ací podeu veure un vídeo de l’acte: Però a la CUP, ahir, no estaven eufòrics. I no ho estaven perquè havien insistit molt en la importància de superar el 50% + 1 dels vots. Això no es va aconseguir i es notava a l’ambient. Parla la Roser: ‘És una victòria agredolça. Ens ha faltat la majoria de vots.’ No era l’únic que ho deia. Però també vam escoltar la Laura: ‘Això no era un referèndum. Són eleccions. Es compta el que es compta: tenen majoria absoluta al parlament.’ Ramón Cotarelo, l’intel·lectual madrileny afí a la CUP, era ahir a l’Aliança i anava en la mateixa direcció. Sigui com sigui, ahir l’independentisme va guanyar per majoria simple de vots. Però no per majoria absoluta. I a la CUP es va notar. Dit això, la victòria, victòria és. L’ambient era d’alegria sense eufòria. Anna Gabriel, número 2, va tenir un gest amb Gabriela Serra, per qui va demanar els aplaudiments dels assistents pels seus molts anys de lluita. Ara, a 64 anys, serà una de les noves diputades de la CUP al parlament català. Just després, Anna Gabriel va parlar d’Artur Mas: ‘El projecte independentista tira endavant. I es constata, a més a més, que aquí totes som necessàries, però ningú no és imprescindible. I el president Mas, aquesta nit també ho hem de dir, no és imprescindible.’ Els aplaudiments i els crits en aquest punt van ser molt intensos. Potser només quan Duran i Lleida va acceptar la derrota d’Unió, el públic es va animar més. ‘A-anti-anticapitalistes’ Als actes de la CUP el crit de ‘A-anti-anticapitalistes’ és tan viscut, o més, com el de ‘I-inde-independència’. Ahir va tornar a passar. ‘Cap altre país d’Europa no té en un parlament una formació anticapitalista tan consolidada com nosaltres’, deia Pau Llonch, acabat l’acte. Un altre membre del partit ens informava: ‘Des de fa mesos la formació manté contacte amb altres organitzacions anticapitalistes d’arreu d’Europa i ens trobem que molts partits són extraparlamentaris. A Portugal i França sí que hi ha diputats anticapitalistes. I a Alemanya, alguns membres de Die Linke, no tots, també ho són. Deu diputats d’una organització anticapitalista en un parlament europeu no és habitual.’ Ahir la notícia era que els independentistes són majoria al parlament català. Però sortint de l’Aliança del Poble Nou jo també em faig una pregunta: ahir la CUP es va convertir en l’organització anticapitalista amb més diputats d’Europa?
|
Antonio Baños: ‘A l’estat espanyol li diem que a partir d’avui no ens mana’
|
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el portaveu del PSC a l’ajuntament, Jaume Collboni, han presentaran avui l’acord de govern. El document, que la setmana vinent serà sotmès a votació entre els membres de Barcelona en Comú i el PSC, preveu que Collboni es converteixi en segon tinent de batlle, un graó per sota de la mà dreta de Colau, el primer tinent de batlle, Gerardo Pisarello. A càrrec seu, Collboni tindrà la nova ‘macroàrea’ d’Empresa, Cultura i Innovació. A més, el portaveu del PSC serà el responsable de la promoció de la ciutat i de coordinar la presència municipal a la Fira de Barcelona, la fundació Mobile i el Consorci de la Zona Franca. Les relacions institucionals amb la Generalitat i l’estat espanyol, també seran competència seva. D’acord amb el pacte de govern, els edils del PSC ocuparan les regidories de Comerç i Mercat (Carmen Andrés); Infància, Joventut i Gent gran (Carmen Andrés) i Arquitectura, Paisatge i Patrimoni (Daniel Módol). Pel que fa a les distribucions dels districtes barcelonins, Ballarín es farà càrrec de l’Eixample, Mòdol ho farà amb Sarrià – Sant Gervasi i Andrés amb Sant Andreu. Els dirigents de Barcelona en Comú han insistit aquests últims dies a incorporar també els regidors d’ERC i la CUP al govern municipal per donar estabilitat al seu projecte d’esquerres. Tanmateix, aquestes dues formacions han deixat clar que no formaran part d’un govern amb el PSC, que és el partit que ha governat la ciutat des de la transició, llevat de l’últim mandat abans de Colau.
|
Collboni serà segon tinent de batlle i tindrà a càrrec Empresa, Cultura i Innovació
|
La secretària d’estat d’España Global, Irene Lozano, continua suscitant polèmiques. Primer va dir, en una entrevista a la BBC, que els presos polítics ja eren ‘condemnats’, i ara ha comparat el referèndum de l’1-O amb una violació. En una entrevista a la cadena britànica Sky News, Lozano –que és ex-diputada d’UPyD– ha dit: ‘El sexe no és pas prohibit, com votar, que tampoc no ho és. Tanmateix, no es pot fer a la força. Has de tenir permís per a fer-ho; si no, és una violació.’ Arran d’aquestes declaracions, l’entrevistador li ha repreguntat si realment comparava el referèndum amb una violació. Lozano ha provat de rebaixar el to i s’ha excusat: ‘Potser no m’he explicat bé.’ I ha conclòs: ‘Vull dir que qualsevol acte és diferent si el fas amb permís o sense.’ Posteriorment, Lozano ha demanat disculpes: ‘Ahir a la nit no vaig fer la millor de les comparacions.’ Marchena no inclou a la causa les paraules de Lozano declarant-los ‘condemnats’ Precisament avui, el president del tribunal del judici contra el procés, Manuel Marchena, ha comunicat que no incorporaria a la causa les paraules de Lozano en què es referia als acusats com a ‘condemnats’. Les defenses ho havien demanat perquè entenien que vulnerava la presumpció d’innocència.
|
La secretària d’estat Irene Lozano compara el referèndum de l’1-O amb una violació
|
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha reclamat al cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, que ‘segui i parli’ per desencallar el conflicte ‘democràtic i pacífic’ que viu Catalunya i l’ha advertit: ‘Les actituds autoritàries només naturalitzen i emblanqueixen l’autoritarisme’. En un acte per a commemorar la consulta del 9 de novembre de 2014, ha vinculat la resposta ‘repressiva’ contra l’independentisme amb el resultat de les eleccions espanyoles d’ahir, en què el partit d’extrema dreta Vox va ascendir fins a la tercera posició a l’estat espanyol amb 52 diputat al congrés. Torra ha acollit l’ex-president de la Generalitat Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau al Palau de la Generalitat per a commemorar el cinquè aniversari del 9-N. Irene Rigau: ‘He vist que la justícia és incompatible amb la venjança’
|
Torra avisa Sánchez que ‘les actituds autoritàries només naturalitzen i emblanqueixen l’autoritarisme’
|
Després de les declaracions dels acusats, aquest matí ha començat una nova etapa del judici contra el procés amb els testimonis. Després de les compareixences d’aquest matí de Joan Tardà, Artur Mas i Soraya Sáenz de Santamaría, la tarda ha començat amb la declaració de Cristóbal Montoro i Mariano Rajoy. Ara és el torn de la que era coordinadora general del PDECat durant el referèndum de l’1 d’octubre, Marta Pascal. Marchena ha previst que aquestes declaracions durin al voltant de mitja hora. Marta Pascal, haurà de contestar a totes les preguntes que li facin. Precisament, en aquest punt és on entrarà en joc el paper dels advocats de Vox. Fins ara els acusats no han volgut respondre a les seves preguntes. Seguiu el vídeo en directe de la compareixença de Marta Pascal: Calendari del judici contra el procés Aquest dimecres 27 de febrer estan cridats a declarar: Joan Tardà, Artur Mas, Soraya Saenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Mariano Rajoy, Marta Pascal, Núria de Gispert, Eulàlia Reguant i Antonio Baños. També estava convocat el president del Parlament, Roger Torrent, qui ahir va anunciar que no aniria a declarar perquè havia de presidir el ple previst per avui. Les declaracions continuaran dijous. I si tot va segons el previst passaran per la sala del Tribunal Suprem espanyol tots aquests representants polítics: Iñigo Urkullu, Gabriel Rufián, Albano-Dante Fachin, Ernest Benach, Ada Colau, Juan Ignacio Zoido, Xavier Domènech, Josep Ginesta, Francesc Iglesias i Adrià Comella.
|
Declaració de Marta Pascal al Tribunal Suprem espanyol
|
Diversos atacants armats han disparat a matar en una desfilada militar que tenia lloc avui a la ciutat d’Ahvaz, a l’Iran, deixant vint-i-cinc morts, gairebé la meitat de membres de la Guàrdia Revolucionària de l’estat, i una seixantena de ferits, pel cap baix. Els atacants han disparat contra les forces de seguretat, però també contra els assistents a l’esdeveniment. La televisió estatal ha informat que, en teoria, l’atac anava dirigit a la reunió de funcionaris iranians que era a la ciutat per presenciar la desfilada, un esdeveniment que commemora l’inici de la guerra entre l’Iran i l’Irac, que va durar de 1980 a 1988. L’autoria de l’atemptat no és clara. Primer l’ha reivindicat un grup independentista de la regió de Khuzestan, Ahvaz. El govern han assegurat es tracta d’atacants reclutats, entrenats i pagats per un règim estranger aliat dels Estats Units. I, a més, l’agència d’estat Islàmic, Amaq, també n’ha reivindicat l’autoria.
|
Un atemptat a l’Iran mata vint-i-cinc persones i deixa una seixantena de ferits
|
Les famílies de catorze menors morts per ensorraments en una mina de cobalt de la República Democràtica de Congo han presentat una demanda als tribunals nord-americans contra les principals empreses tecnològiques del món en què denuncien treballs forçats i abusos perpetrats contra els menors. Aquesta demanda sense precedents demana una compensació per a les famílies dels menors morts o ferits per danys i una altra quantia per enriquiment il·lícit, supervisió negligent i per infligir danys emocionals intencionats. La demanda sosté que Apple, Google, Dell, Microsoft i Tesla tenien ‘coneixement concret’ que el cobalt emprat en els seus dispositius procedia d’empreses que utilitzaven treball infantil forçat en condicions perilloses i per això consideren que són còmplices d’això. A més no imposen cap control malgrat tenir la capacitat per supervisar aquestes mines, de manera que van contribuir a les morts i lesions sofertes pels familiars dels demandants. ‘En lloc d’intervenir i ajudar a aquests menors amb una part nímia de la seva riquesa i poder, aquestes empreses no fan res i segueixen beneficiant-se del cobalt barat extret per nens als quals els han robat la infància, la salut i per a molts, fins i tot la vida’, assenyala International Rights Advocates en una nota de premsa. El cobalt és fonamental per carregar les bateries de liti utilitzades en els productes d’Apple, Google, Dell, Microsoft o Tesla i la demanda d’aquest mineral s’ha triplicat en els darrers cinc anys i s’espera que es dupliqui per a finals de 2020. Més del 60% de la producció mundial de cobalt procedeix de República Democràtica de Congo, un dels països més pobres, conflictius i inestables del món.
|
Les famílies de menors morts a les mines de cobalt porten als tribunals les principals empreses tecnològiques del món
|
El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i la periodista Pilar Rahola van tenir ahir al vespre una forta enganxada al programa ‘8 al dia’, arran del recurs d’empara que els socialistes van presentar al Tribunal Constitucional espanyol. ‘Ha estat patètic que el PSC de Pallach i de Reventós hagi anat a Madrid a intentar frenar un debat al Parlament de Catalunya’, va dir Rahola només de començar. Iceta no es va pas mossegar la llengua i li replicà amb contundència. ‘Pilar Rahola és una mentidera. Menteix. El PSC no ha demanat que no es faci el debat’, va dir per explicar que el recurs presentat pel seu partit no demana la suspensió cautelar del ple de dilluns; amb tot, sí que demana la nul·litat de l’admissió a tràmit de la resolució. Segons Iceta, la presidenta del parlament, Carme Forcadell, no els ha emparats i per això han hagut d’anar a Madrid: ‘Quan algú considera que els drets són vulnerats, ha de poder demanar l’empara a algú. I en el nostre sistema democràtic, almenys ara per ara, qui pot donar-nos l’empara és el Constitucional.’ Rahola va qualificar aquesta actitud de patètica. I ho va reblar així: ‘Us heu carregat el PSC. Sou PSOE.’ Heus ací el vídeo:
|
Forta discussió en el cara a cara entre Pilar Rahola i Miquel Iceta
|
El Likud del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu s’ha trobat amb un contrincant inesperat en les eleccions israelianes: el nou partit Blau i Blanc, liderat per l’antic cap militar Benny Gantz, un partit que no existia fa dos mesos, ha empatat amb Netanyahu després d’un renyit recompte electoral que ha donat 35 escons a cadascú. Blau i Blanc (pels colors de la bandera d’Israel) és un partit considerat centrista per comparació amb el Likud però que no ofereix grans diferències amb aquest pel que fa a la possible solució del conflicte entre Palestina i Israel. Els altres partits han quedat molt allunyats i no arriben cap d’ells als deu diputats, fet que complicarà molt les negociacions per a formar govern, ja que en seran necessaris diversos. El Partit Laborista, que solia ser l’alternativa tradicional de govern, s’ha enfonsat aconseguit només 6 escons, xifra semblant a la que han aconseguit els partits pro-colons i religiosos. El primer partit àrab Ta’al Hadash n’ha aconseguit 6 mentre que l’altre partit àrab Balad Ra’am n’ha aconseguit 4, els mateixos que la formació d’esquerres Nou Moviment – Mérets. L’abstenció entre els votants àrabs ha estat altíssima, en una clara mostra del desencant amb la política israeliana però també amb els partits que els representen. Ara el president d’Israel haurà d’encarregar la formació de govern, en primer lloc al partit que ha aconseguit més seients. La formació de govern es preveu complicada perquè caldrà posar d’acord diversos partits menors per a poder assolir una majoria estable.
|
Un partit nascut fa dos mesos complica la victòria electoral de Netanyahu
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.